Manel Martínez

Publicat pel Col·legi d’Enginyers de Forests a Catalunya.

Col·lecció Història Forestal, Vol. 2. Solsona, 2006.

Repàs biogràfic de la figura d’aquest enginyer de forests fill de Vilabertran (Alt Empordà) i de la seva obra, de la que destaca un treball sobre la Vall d’Aran de finals dels segle XIX i les obres de fixació de les dunes dels golf de Roses, la correcció hidrològico forestal del torrent d’Enseu a Gerri de la Sal (Pallars Jussà) i la repoblació del bosc de Poblet (Vimbodí) de principis del segle XX.

L’autor aprofundeix en els treballs realitzats al bosc de Poblet com la repoblació del bosc, la construcció de pistes forestals i de la casa forestal de la Pena amb moltes semblances arquitectòniques a altres cases modernistes fetes pel mateix enginyer.

També es fa un repàs de l’empremta deixada per aquest enginyer dins del mateix Cos d’Enginyers de Forests i de la gran vàlua de la seva obra vista passats ja més de cent anys. 

Al novembre de l’any 2005 es publicà per part de l’Associació Amics del Paratge Natural de Poblet i amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge un opuscle gratuït amb fotografies antigues i actuals del bosc de Poblet i amb disseny i text de Manel Martínez.

A partir de les fotografies es feia un repàs cronològic de la història forestal d’aquest bosc des de l’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal, i fins l’any 2005. 

Amb aquest títol vaig publicar el meu primer llibre editat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (Monografia XI).

Aquella primera experiència començà amb mal peu ja que l’editorial va fer un error al transcriure el títol a la portada del llibre ficant “El bosc de Poblet al llarg dels anys” en comptes “…al llarg del temps”

Vaig presentar-ho al gener de l’any 2002 per festa major d’hivern del meu poble (Vimbodí i Poblet). Fou un acte molt emotiu, especial i amb molts nervis.

Al desembre de 2007 sortir a la llum una segona edició, aquesta vegada amb el títol correcte, coeditada amb el Paratge Natural de Poblet..

Al llibre faig un recorregut cronològic de la història d’aquest bosc des del segle XII fins al segle XX, aportant també dades sobre la seva explotació forestal i altres aprofitaments realitzats al llarg de tota aquests segles.

Crec que llegint aquest llibre un es pot fer més la idea del que fou i és el bosc de Poblet. 

El mes de juny d’aquest any 2018, vaig presentar el meu darrer llibre:

“La vida als masos i altres disseminats de la Conca de Barberà”

Es tracta d’una autoedició i només he distribuït llibres per les llibreries de la Conca de Barberà i algunes de Valls i Tarragona. Si alguna persona està interessada en el llibre em pot enviar un correu (manelmar@tinet.cat) i li enviaré el llibre per correu postal (21,95 € amb les despeses d’enviament incloses).

Ressenya del llibre

L’àmbit geogràfic de l’estudi és la Conca històrica amb els municipis de Barberà de la Conca, Blancafort, l’Espluga de Francolí, Forès, Montblanc, Pira, Rocafort de Queralt, Sarral, Solivella, Vallclara, Vilaverd i Vimbodí i Poblet. A aquests dotze municipis cal afegir els de Montbrió de la Marca i Rojals que foren municipis propis durant bona part del període establert.

El llibre podem dir que consta de dues parts. La primera, on es fa esment sobre alguns fets històrics relacionats o que han tingut incidència sobre els Masos i la població disseminada, especialment durant els cent anys que abraça l’estudi. També s’explica com es va arribar a organitzar l’habitatge disseminat a partir dels padrons municipals i els censos de població. I, on trobem un recull de fins a 298 hàbitats documentats com espais habitats dins el període de 100 anys (1860-1960). La major part d’aquests hàbitats són masos (131), però també contempla els molins, les cases dels llogarets de la Barceloneta, la Bartra, els Cogullons, el Pinetell, Prenafeta i Rojalons, les casetes i estacions del ferrocarril, les ermites, les cases dels peons caminers, els hostals, els establiments turístics, les indústries, els corrals i les cases forestals.

La segona part del llibre tracta sobre la vida als masos i en altres disseminats a partir de diferents entrevistes realitzades a persones que van habitar en alguns d’aquells hàbitats. En aquesta part del llibre ens transcriuen les respostes donades per les persones entrevistades a un seguit de preguntes concretes sobre diferents apartats: la casa o masia, quina era l’estança principal i on es feia més la vida de cada dia, quins mobles hi solia haver, com il·luminaven les estances, com s’escalfaven a l’hivern o si les parets estaven pintades o decorades, i també quines altres dependències del mas hi havia i d’on obtenien l’aigua. El menjar i els aliments, especialment sobre l’existència de forn de pa i si feien pa, així com a quin molí es portava el gra per fer farina. També sobre les diferents maneres de conservar els aliments. Sobre la roba que s’usava i com la rentaven, i també sobre la higiene personal. També preguntes relacionades amb les collites, les feines al camp, els horts, l’aigua per regar, el cicle de la lluna i altres treballs a jornal o artesans. Preguntes sobre religiositat, creences, senyals del temps, relacions socials i festes. Si anaven a escola, i sobre els jocs i si tenien llibres de lectura. També sobre els animals de pastura: els de consum propi (especialment la matança del porc) i els animals de treball. Sobre les plantes medicinals o per cuinar. Els bolets. Les abelles i la mel. Si tenien records de la Guerra Civil. Les relacions amb la Guàrdia Civil i si van tenir contacte amb els maquis. Sobre els venedors ambulants, els compradors i els marxants. Als masovers també se’ls preguntava per les condicions contractuals i les seves relacions amb els amos. I finalment, també sobre com feien els desplaçaments.

També hi ha un apartat sobre la fidelització i mobilitat dels masovers i sobre alguns exemples de famílies de propietaris i masovers.

El dissabte 15 de gener, dins dels actes de la festa d'hivern de Vimbodí i Poblet, vaig fer la presentació del meu darrer llibre "Apicultura tradicional a la Conca de Barberà", un assaig sobre les pràctiques avui oblidades d'una apicultura rudimentària a base d'arnes de canya, suró o troncs i d'unes construccions realitzades per col·locar i protegir les arnes i de les quals encara ens queden algunes mostres com poden ser les arneres i els seguers.

Fer la presentació al poble de la meva infantesa i joventut va ser molt gratificant i més encara veient l'assistència i interès pel tema. No en va a Vimbodí hi havia hagut molta tradició a tenir abelles dins de seguers, tant als masos i casetes de tros, com a les golfes de les cases del poble.

Agrair doncs al casal d'Avis de Vimbodí i Poblet i a l'ajuntament per la seva col·laboració i a tots els assistents per la seva presència.

També agrair al Josep M. Potau per les fotografies realitzades. 

Aquest dissabte, 23 d'octubre, vaig presentar un llibre sobre l'arquitectura rural de la Conca de Barberà

Edicions Cossetània.

Col·lecció El Bagul, 11.

Tardor 2010

La Conca de Barberà ha estat tradicionalment una comarca rural dedicada especialment als conreus de la trilogia mediterrània, vinya, olivera i cereals. Conreus tots ells de secà que van generar durant el transcurs dels anys una sèrie de construccions relacionades amb aquests cultius, especialment el de la vinya.

L’arquitectura rural està basada en aquestes construccions senzilles, pensades només com a suport a la feina del camp i on la pedra és el material bàsic empleat. Són edificacions realitzades dins d’un món agrari amb una economia de subsistència, un món rural avui ja desaparegut.

A la Conca de Barberà aquest tipus d’arquitectura és molt rica,  variada i alhora dispersa, amb diferents tipologies que depenen de  l’ús i aprofitament al que estaven destinades. Així doncs, trobem elements d’arquitectura rural en l’aprofitament de la terra pel seu conreu, en la necessitat de aixoplugar-se o resguardar-se de les inclemències meteorològiques, en l’aprofitament de l’aigua, en l’obtenció i transformació de matèries com l’aigua, la calç, el guix o l’argila, en l’explotació de la ramaderia i altres animals o en les vies de desplaçament o comunicació com camins i ponts. Tot aquest ampli ventall proporciona una rica mostra de construccions etnològiques dignes de ser destacades i catalogades com a patrimoni cultural.

És un patrimoni fins ara poc conegut i per tant poc valorat que fa ja moltes dècades que està en desús i que pateix constants agressions.

Tot aquest ric patrimoni arquitectònic repartit per tota la comarca està en procés de desaparició, ja que no té ni la utilitat ni el ús pel que fou construït. Si actualment podem afirmar que el treball al camp o treball de pagès està en fase de abandonament, les construccions rurals ja fa molts anys que passaren per aquesta fase. De marges de pedra seca ja fa molts anys que ningú en fa, i encara molt més temps enrere hem de tirar per recordar la construcció de les ultimes barraques de pedra seca. És per tant necessària una tasca de reconeixement i divulgació de tot aquest llegat.