Manel Martínez

El mas Nou es troba a la pedania de Prenafeta, terme municipal de Montblanc. La data de la llinda de la porta principal és de 1801. Molt a prop hi ha el mas Vell.

Durant segles els carros i tartanes van ser el mitja de transport per excel·lència. Fins encara no fa gaires anys, els que tenim la gran sort d'haver-nos fet grans en un ambient rural (el poble de Vimbodí, en el meu cas), veiem passar els carros pels atrotinats carrers del poble. El pagès a dalt, amb les borrasses, les portadores o altres estris necessaris, camí sempre cap el tros o de tornada a casa al capvespre. Durant el temps de la verema carregats de raïm... Si n'han fet de servei els carros i els animals que l'estiraven.

Ara res de tot allò ja existeix, els tractors van imposar-se, però aviat ni tractors hi haurà, ja que no tindrem pagesos que els pugin dur.

L'abandonament del camp, la pagesia, és ja una realitat. Es tracta d'una feina dura, no reconeguda, maltractada i on han anat ofegant a aquell que encara s’hi dedicava de tal manera que no li quedarà altre remei que plegar. Espero equivocar-me i que finalment es pugui reconduir el tema de la pagesia. Perquè sense pagesos ja no serem res.

Les fotos fan llàstima, cal dir però que gracies a noves tradicions com les festes de traginers que es celebren per tot el país encara es conserven molts d’aquells carros.

Dins dels actes de les III es Jornades del Bosc de Poblet i les Muntanyes de Prades celebrades aquest primer cap de setmana de novembre, el diumenge al matí es va fer una sortida al bosc amb el Dr. M. Boada que anava donan explicacions sobre fauna, vegetació i altres curiositats.

La sortida fou molt amena i gratificant quedant tothom molt satisfet per les explicacions d'en Martí Boada.

Al terme de Vallclara (Conca de Barberà) encara podem trobar vestigis de l'explotació minera.

Aquest dissabte, 23 d'octubre, vaig presentar un llibre sobre l'arquitectura rural de la Conca de Barberà

Edicions Cossetània.

Col·lecció El Bagul, 11.

Tardor 2010

La Conca de Barberà ha estat tradicionalment una comarca rural dedicada especialment als conreus de la trilogia mediterrània, vinya, olivera i cereals. Conreus tots ells de secà que van generar durant el transcurs dels anys una sèrie de construccions relacionades amb aquests cultius, especialment el de la vinya.

L’arquitectura rural està basada en aquestes construccions senzilles, pensades només com a suport a la feina del camp i on la pedra és el material bàsic empleat. Són edificacions realitzades dins d’un món agrari amb una economia de subsistència, un món rural avui ja desaparegut.

A la Conca de Barberà aquest tipus d’arquitectura és molt rica,  variada i alhora dispersa, amb diferents tipologies que depenen de  l’ús i aprofitament al que estaven destinades. Així doncs, trobem elements d’arquitectura rural en l’aprofitament de la terra pel seu conreu, en la necessitat de aixoplugar-se o resguardar-se de les inclemències meteorològiques, en l’aprofitament de l’aigua, en l’obtenció i transformació de matèries com l’aigua, la calç, el guix o l’argila, en l’explotació de la ramaderia i altres animals o en les vies de desplaçament o comunicació com camins i ponts. Tot aquest ampli ventall proporciona una rica mostra de construccions etnològiques dignes de ser destacades i catalogades com a patrimoni cultural.

És un patrimoni fins ara poc conegut i per tant poc valorat que fa ja moltes dècades que està en desús i que pateix constants agressions.

Tot aquest ric patrimoni arquitectònic repartit per tota la comarca està en procés de desaparició, ja que no té ni la utilitat ni el ús pel que fou construït. Si actualment podem afirmar que el treball al camp o treball de pagès està en fase de abandonament, les construccions rurals ja fa molts anys que passaren per aquesta fase. De marges de pedra seca ja fa molts anys que ningú en fa, i encara molt més temps enrere hem de tirar per recordar la construcció de les ultimes barraques de pedra seca. És per tant necessària una tasca de reconeixement i divulgació de tot aquest llegat.