Manel Martínez

Al voltant del nucli de Rojals, petit poble situat a uns 980 m d’altitud podem trobar les restes de dos pous de gel.

Els dos pous havien estaven coberts amb una volta semiesfèrica, si bé actualment només queden les restes de la cavitat. Tots dos estan situats molt propers al poble.

Un és el pou de gel de la font de les Basses. Al llibre “La vida tradicional a les Muntanyes de Prades”, de Josep Insa Montava, es diu que antigament se l’anomenava com el pou del Moragues (família de Valls que també eren propietaris del mas d’en Just de Vilaverd) o com el del Cal Pàmies (darrer propietari). La volta d’aquest pou s’ensorra per allà la dècada dels vuitanta del segle XX, fa doncs pocs anys. De fet al llibre “La vida tradicional a les Muntanyes de Prades” podem trobar un dibuix realitzat l’any 1965, per Josep Insa, on encara es veu el pou cobert. El pou està situat en una zona de davant del poble, sota de Cantacorbs i al costat de la font de les Basses.

L’altre pou de gel se’l nomenava com a “Pou del Joanpere” ( sembla ser que aquest Joanpere també tenia una altre pou a prop del mas de la Variella). El pou està situat al costat de l’antic camí a l’Espluga de Francolí, sota de l’obac, darrere del poble i proper a la font del Prat.

Hi ha poca documentació relacionada amb aquests pous de gel, l’existent és del segle VXIII. Els Batlle, ciutadans honrats de Barcelona, residents a Vilaverd, tenien en propietat el dos pous de gel existents al terme de Vilaverd i sembla ser que també foren propietaris dels pous de Rojals. Segons una tabla de l’arrendament del refresc i venda de vi a Montblanc de l’any 1723, el concessionari havia de buscar gel al pous que Francesc Batlle tenia a Vilaverd, i en cas que faltés, en el pous del mateix situats prop de Rojals.

En el fons Moragues de Valls es conserva un quadern dels comptes dels pous de Vilaverd i Rojals dels anys 1786-1788, l’única anotació específica al pou de Rojals apareix el 1787, quan es destinen 19 lliures i 5 sous per arreglar el pou, les basses, l’escala i rames, que actuaven d’aïllant entre el gel i les parets del pou i de separació entre els pans o blocs de gel en el moment de guardar-los. 

 la Vall de Montblanc (Vall de Lladrons), al costat del molí de Britets, tot just damunt del camí, hi trobem una cavitat d’uns 4 metres de diàmetre. El primer que em va venir al cap al veure-la fou que es tractava de la bassa d’aigua que alimentava el molí, però per ser una bassa era molt petita.

Posant més atenció es pot veure que algunes de les pedres de la part superior són de grans dimensions i estan col·locades inclinades cap a dins com si fos l’arrancada d’una volta. L’amplada de les parets també és considerable (1,20 m) per tractar-se només d’una bassa.

La profunditat actual del forat és de només 1,50 metres doncs està ple de pedres i terra. Per la banda del camí encara es veu part de la paret exterior, construïda entre mig de roques, i en aquest punt l’alçada és de 4,70 m, amb la possibilitat que encara sigui molt més profund.

Aquestes dades em fan pensar que pot tractar-se d’un pou de gel i, més encara, després de repassar el treball de Josep M. Grau i Pujol, “La indústria tradicional de Montblanc i la Conca en el segle XVIII”, editat l’any 1989. En aquest treball hi ha documentació sobre un pou de gel situat a dins de la Vall:

“En un buidatge del Capbreu de la Comunitat de Preveres de Montblanc de 1727, conservat a l’Arxiu Comarcal, trobarem la confessió de Josep Casanovas, pagès de la Vall de Dins, de “tota aquella casa o masia junt amb un pou de neu i amb totes les seves terres cultivades com incultivades i garrigues a dita masia contigües”. Les afrontacions eren: a solixent (E) amb terres de Francesc Vergonyós, abans propietat de Maria de Llordat, a migdia (S) amb terres de Josep Escoter de Rojalons, la Serra de la Bardina i amb terres de Jaume Sanahuja, a ponent (O) amb el bosc de Josep Escoter, i finalment a tramuntana (N) amb el camí dels mas d’en Soler.

La finca l’havia rebut de la seva mare en els capítols matrimonials escripturades davant el notari i prevere de Montblanc Pere Joan Murtra, el 25 d’agost de 1710”.

Així doncs, si no vaig errat, podríem dir que hem localitzat el pou de gel (de neu) que cita en Josep M. Grau en el seu treball.

El pou de gel del mas de Mateu s’ha convertit en un pou enigmàtic, ja que se sap de la seva existència, però pocs l’han vist realment. Això m’ha havia passat a mi fins fa poc, quan finalment vaig trobar-lo i vaig poder-ho fotografiar.

El pou és molt proper a la font del mas i a la bassa terrera que hi ha sota mateix de la font i on es deuria glaçar el gel per empouar-ho al pou. La densa vegetació existent a la zona fa però, que el gran forat del pou (deu tenir uns 10/12 m de diàmetre i uns 8 m de fondària) sigui difícil de localitzar.

Les coordenades del pou són: Y:338842; X:4576550; Z: 970m.

Font del mas de Mateu

Bassa terrera

l pou de gel dels Capellans està situat al costat de la rasa o torrent de l’Escanceta. És molt probable que al mateix torrent hi hagués alguna mena de basses on es canalitzés l’aigua del torrent i un cop glaçada, el gel deuria ser tallat i empouat al pou.

 Per accedir al pou sortirem de Sarral per la carretera T-233 direcció Forés. Agafem el primer camí a mà dreta i seguim el camí. Cruïlla a l’esquerra (trobem un indicador). Seguim pel camí fins trobar un altre indicador. Aleshores hem de baixar direcció al torrent per un senderó amb fort pendent. El sender ens portarà fins al pou de gel.

Les restes actuals tenen uns 5 metres de diàmetre. La cavitat del pou esta plena de terra i l’alçada actual des del terra fins al lloc on es veu que arrancava la volta és d’uns 2,30 metres.

Les coordenades són: 353411; 4590965. Altitud 487 m.

A prop de l’antic llogaret dels Cogullons (Rojals – Montblanc) podem trobar un pou del gel. L’indret és fàcil de localitzar. Podem anar pel GR-171 de Rojals als Cogullons i al arribar a la font del Grèvol (situada al costat mateix del sender), ens hem de desviar pel PR que puja de la Bartra. A pocs metres, en una zona on creixen diferents teixos, trobarem el pou de gel. Es pot baixar a dins del pou per un dels costats ensorrats.

Dins del pou hi ha un dos exemplars de teix, un d’ells de grans dimensions, fet que ens indica els molts anys transcorreguts des de l’ensorrament de la cúpula del pou.

Encara s’aprecien les pedres de l’arrencada d’un dels arcs que deurien formar la cúpula del pou.