Dos forns de calç a prop de la carretera de Prenafeta – Montblanc
L’obtenció de calç
mitjançant forns omplerts amb pedra calcària i posats a una combustió de
Els forns de calç es feien allà on trobaven la matèria necessària: pedra calcària i llenya per la combustió i els podem trobar escampats per tota la comarca. Eren majoritàriament forns efímers, construïts per ser utilitzats poques vegades (en feien d’una a quatre cuites). La seva construcció no era tan elaborada com ho podien ser els forns permanents situats a prop dels nuclis urbans i amb una bona comunicació.
Per a la
construcció dels forns de calç efímers el primer pas era cercar un indret
adequat. Aquest havia de tenir tres condicions mínimes: estar en un lloc
arrecerat. Tenir a prop el combustible (rama o malesa per cremar) i tenir a
prop també, la pedra calcària per calcinar.
Després s’havia de tallar la rama o malesa, feina que es realitzava uns mesos
abans, normalment a l’hivern. Aquest treball es feia a jornal o a preu fet. Solien
ser persones alienes als calciners que amb la rama ja tallada feien els gavells
o feixos on hi col·locaven pedres grans al damunt i els deixaven al bosc a
eixugar . Aquests gavells pesaven entre els 30 i
El calciner i els seus ajudants triaven les pedres, que evidentment havien de ser calcàries, atenent a la forma i el volum de cada una. Era una feina pesada ja que calia arrencar la pedra amb pics, malls i parpelines. Les pedres eren transportades mitjançant les sàrries carregades a un animal cap a l’indret on s’havia de bastir el forn. Per obtenir una quantitat determinada de calç calia el doble de pedra crua. És a dir, un quilo de calç viva era el resultat de dos quilos de pedra posada al forn.
El forn es
començava a construir preferentment en un terreny en pendent, fent un clot a la
timba o talús.
Les parts d’un forn
de calç són:
La cambra de
combustió situada a la part baixa i a la qual s’hi accedeix per una porta que alhora
és per on s’introdueixen els feixos de llenya per alimentar el foc.
L’olla que es troba
per sota de la cambra de combustió, normalment excavada, i on van a parar les
cendres de tots els gavells o feixos de rama cremats.
El canó o cambra de
càrrega on es dipositen les pedres calcàries en capes successives.
La vora és la zona
superior del forn. Es tracta d’una filera de pedres que reforça la part
exterior del canó per poder treballar des de dalt i evitar que la terra es
desprengui a dins del forn.
Per carregar el
forn es començava construint unes banquetes d’un metre d’alçada aproximadament
que es recolzaven a la paret del canó. Sobre aquestes banquetes descansava una
volta construïda amb pedra més resistent perquè aguantés més l’escalfor del
foc. A partir de la volta es col·locaven les pedres calcàries de dimensions més
grans i anant pujant fins omplir tot el canó.
Davant del forn, a la part inferior, on hi havia la porta per alimentar el foc, s’acostumava a habilitar una plaça per facilitat la descàrrega i amuntegament dels feixos de llenya i per després descarregar el forn.
Information and Links
Join the fray by commenting, tracking what others have to say, or linking to it from your blog.
