MAS DEL MOIX – Blancafort

Posted by manelmar on 28 Gener, 2013 13:12

Mas situat a la partida del terme de Blancafort de mateix nom, al costat de la carretera de Blancafort als Omells de na Gaia. Si prenem com a referència l’any 1411, gravat a la llinda de fusta del portal principal del mas, podem dir que es tracta d’un mas amb molta solera. De fet el mas conserva una arquitectura molt primitiva, amb sostres molt baixos.Adossat al mas hi ha construït un gran magatzem o corral.Al padró municipal de Blancafort de l’any 1867 hi consta empadronada una família amb els cognoms Moix, si bé al padró no surt el nom del mas, estan classificat com “afueras, cuartel Este”. Hi ha  testimonis que confirmen que aquest mas va estar habitat fins abans de la Guerra civil, si bé ho deuria ser esporàdicament, ja que no conten al padró municipal.


MOLÍ DE LA VILA – Vimbodí i Poblet

Posted by manelmar on 26 Gener, 2013 12:03

Antic molí de fariner del poble de Vimbodí, situat a tocar el riu Milans a prop de la “Palanca”, a l’antic camí de Vimbodí a l’ermita dels Torrents i al monestir de Poblet.

L'edifici estava construït amb blocs de pedra de grans dimensions i amb parets de gran doblada que encara avui es poden observar.

El molí tenia una planta baixa amb estable i dos pisos superiors, així com diferents construccions auxiliars. Pel seu funcionament utilitzava l’aigua del riu Milans que era conduïda a una gran bassa, la qual encara existeix en bona part.

L’any 1925 encara era habitat segons consta al padró municipal de Vimbodí i Poblet.

Actualment el trobem derruït i cobert de vegetació.

 

Cacau per on entrava l’aigua per fer rodar la mola del molí, situat a un extrem de la bassa.

 

Sèquia coberta que surt de la bassa del molí i que deuria servir per regar algunes hortes.

 


MOLÍ DEL PERE O MOLÍ DE BAIX – La Guàrdia dels Prats (Montblanc)

Posted by manelmar on 17 Gener, 2013 09:23

Aquest molí el trobem a la partida de l’Anguera, dins de l’antic terme de la Guàrdia dels Prats. El molí aprofitava l’aigua del riu Anguera.

A la Conca de Barberà hi van haver molts molins hidràulics fariners. Al terme de Montblanc hi han inventariats fins a 21 molinsAls padrons municipals de Montblanc hi trobem una mateixa família habitant al molí del Pere o de Baix, des de el 1889 fins l’any 1924.Actualment el molí es troba en molt mal estat i amenaça ruïna total.A la façana principal del molí encara es conserva un rellotge de sol pintant sobre el revocat.


Forn d’obra o teuleria del barranc de la Trinitat

Posted by manelmar on 11 Gener, 2013 19:40

Al barranc de la Trinitat (Espluga de Francolí) hi trobem uns forns d’obra d’una antiga teuleria. Desconec el nom concret de la teuleria, per tant si algú em pot informar estaré molt agraït.

La seva localització és: X:342882, Y:4583380. Gairebé sota mateix de la pista asfaltada de l’Espluga de Francolí a l’ermita de la Santíssima Trinitat.

Al costat d’un camí que ens porta fins a Montblanc, un cop passat l’oratori de Sant Miquel. Hi ha un forn al costat mateix del camí i un segon ubicat al bancal del damunt, on també podem veure una caseta (podria ser la caseta del Xanguet).

 


MAS DEL CELDONI – Forès

Posted by manelmar on 09 Gener, 2013 11:43

El mas del Celdoni conjuntament amb els masos del Duc i Sanahuja, foren els masos més importants del terme de Forès.

Aquest mas el trobem a tocar del terme de Solivella, hi ha una fita de terme al costat mateix de l’era del mas.

A la llinda de pedra de la portalada hi figura l’any 1810, i en una de les pedres dels muntants hi ha gravat l’any 1884 i unes inicials.El mas encara es conserva pràcticament amb la mateixa estructura. Té forn de pa i cups per guardar el vi. En unes dependencies annexes, actualment ensorrades, s’hi va trobat el peu de pedra d’una premsa amb data de 1790 que podia haver servit per les instal·lacions d’una fassina per obtenir aiguardent. No he pogut trobar cap dada documental que verifiqui l’existència de habitants permanents al mas. Només tinc informació oral que fa referència a la senyora Caterina de Solivella, una padrina que habitava el mas als anys vint del segle passat.  Als documents del nomenclàtor de 1860 els masos disseminats de Forès no apareixen amb el nom del mas, sinó que hi consta el nom dels propietaris, un d’ells era Joan Mateu, que he pogut confirmar com a propietari d’aquest mas.Al nomenclàtor hi figura com a “casa de labor” habitada i a 3,7 quilometres de distància del nucli de Forès.


MAS DE PONET – Montblanc

Posted by manelmar on 04 Gener, 2013 09:53

Mas de muntanya situat dins de la Vall dels Lladrons, a la part solana. És un mas d’un sol cos, amb alguns annexos. La part principal del mas està format pels baixos i dos pisos.Abans hi passava per davant mateix de la porta el camí de bast entre Montblanc i Rojals.

L’any 1924, en els documents dels padrons municipals de Montblanc, encara consta com habitat.

 

 

Sota mateix del mas, en un bancal, es poden apreciar unes restes del que sembla d’un antic forn de coure rajoles i teules.


Mas del Senyor – Solivella

Posted by manelmar on 10 Desembre, 2012 13:33

El mas del Senyor fou un del masos importants del terme de Solivella. Les restes dels edificis que encara es conserven així ens ho confirmen.Aquest mas deuria tenir els seus orígens en temps de la Senyoria dels Llorac de Solivella, igual que el molí del Caixes o del Senyor.El mas el trobem a la partida del terme anomenada “Els Masos”.De les seves restes encara es pot apreciar una paret del que deuria haver estat una torre o part fortificada del mas, fet que el compararia amb el molí del Senyor o del Caixes que també té una torre fortificada.

A pesar de la importància d’aquest mas no es troba cap família empadronada al llibres dels padrons municipals de Solivella. Només hi trobem referències de que el mas fora habitat, als documents del nomenclàtor de 1860.


Mas de la Llemana – Montblanc

Posted by manelmar on 04 Octubre, 2012 09:15

El mas esta situat a la mateixa serra Carbonaria, a prop de l’estret de la Riba, en una partida anomenada “Samuntà”, dins del terme municipal de Montblanc.

El mas de la Llemana és més conegut pels veïns de Vilaverd que pels de Montblanc, ja que la seva ubicació és més propera a la població de Vilaverd.

 

Es tracta d’un mas de muntanya, de difícil accés i allunyat de tot arreu. Actualment esta en estat ruïnós. L’edifici era de planta baixa i un pis, amb algunes edificacions auxiliars. Encara es conserva un cup de vi que comunica amb una galeria amb volta de canó, feta tota amb pedra seca. L’existència d’aquesta galeria a la part baixa del cup, fa suposar que anteriorment a d’utilització com a cup de vi, hagués pogut ser un pou de gel.  

L’any 1937 encara hi figura una família de 4 membres inscrita al padró municipal de Montblanc.


ELS MARGES VELLS

Posted by manelmar on 08 Febrer, 2012 13:54

Aquests dies la Joana, amiga i companya de moltes idees i dèries, m’ha fet arribar un text del llibre: Teatre de la natura. Paisatges i marines. Botànica i zoologia  d'Antoni Rovira i Virgili.  1928. Edicions la Mirada. Impremta Joan Sallent. Sabadell. 182 p.

 

Hem seguit, amb pas molt lent, un camí sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts... Els marges vells! Són l'arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d'aquests haurien d'ésser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells, no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l'esperit del paisatge. El dia que a la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s'esvaïria un dels millors encisos que té el camp per als nostres ulls. La terra ampla i seguida, es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica, s'adiuen tant amb  la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic. Les pedres velles, trencades irregularment en llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humitat, són un producte de la terra, com les herbes i com els arbres. Les pedres trencades de poc, pel ferre o per l'explosiu, són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats; llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible. El roc que era un fragment, adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit. Per fer cases, tant a ciutat com a vila, tant a vila com a pagès, no hi ha res millor que els daus de pedra formant parets nues, ben nues, sense la ronya crostissera de l'arrebossat amb vil morter. Però per fer murs al camp, no hi ha res com les velles pedres amb pàtina i amb molsa. Una pedra d'aquestes hauria de valer més que una rajola o un maó. No hi ha cap ceramista que amb el fang i el foc pugui fabricar un material per a la construcció de marges comparable a les pedres dels nostres amors. Si no tinguéssim por d'ésser massa subversius, cridaríem en la soledat del camp: “Fora les parets de pedra i calç! Fora les parets de maons! Fora la geometria i el dibuix lineal en els murs dels conreus! Fora els filferros amb punxes! Fora, encara més, aquests coronament de miques de vidre, que la por sòrdida i cruel posa dalt de tot de les parets!” El mur de pedra rústega, primera arquitectura de l'home prehistòric, és encara avui, passats els milenars, el més digne company de la terra. Caldria que els agafessin, als pagesos modernistes i als hisendats filisteus que desfan els marges vells i empastifen amb argamassa les pedres seculars que han vist la naixença, la creixença i la mort de les generacions d'homes i d'arbres. Aquestes pedres mereixen respecte i afecte. Qualsevol test de terrissa antiga té una vitrina als museus. ¿I no val més la pedra envellida que totes les terres cuites? Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria del revestiment d'aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.

 


Sortida per les cabanes de volta de Solivella

Posted by manelmar on 27 Gener, 2012 09:12

El 22 de gener vaig tenir la sort de poder guiar una sortida organitzada per la Secció Excursionista del Club Atlètic Espluguí amb l’objectiu de conèixer les cabanes de volta i altres construccions rurals del terme de Solivella.

La tasca divulgativa sobre aquest Patrimoni Rural crec que és força important i que activitats com aquesta o de similars ajuden a redescobrir aquestes construccions i començar a veure-les com una part més del Patrimoni Cultural que cal preservar.


Manel Martínez

manelmar

Sóc un enamorat de la Conca de Barberà, del seu patrimoni arquitectònic, cultural, rural i natural.

Aquest bloc és una finestra sobre la conca vista amb els meus ulls i la meva càmera fotogràfica.


Recentment

Arxius

Subscripció