Manel Martínez

L’obtenció de calç mitjançant forns omplerts amb pedra calcària i posats a una combustió de 900 a 1.000 graus fou una pràctica habitual a les nostres muntanyes fins als anys seixanta del segle XX.

Els forns de calç es feien allà on trobaven la matèria necessària: pedra calcària i llenya per la combustió i els podem trobar escampats per tota la comarca. Eren majoritàriament forns efímers, construïts per ser utilitzats poques vegades (en feien d’una a quatre cuites). La seva construcció no era tan elaborada com ho podien ser els forns permanents situats a prop dels nuclis urbans i amb una bona comunicació.

 Per a la construcció dels forns de calç efímers el primer pas era cercar un indret adequat. Aquest havia de tenir tres condicions mínimes: estar en un lloc arrecerat. Tenir a prop el combustible (rama o malesa per cremar) i tenir a prop també, la pedra calcària per calcinar. Després s’havia de tallar la rama o malesa, feina que es realitzava uns mesos abans, normalment a l’hivern. Aquest treball es feia a jornal o a preu fet. Solien ser persones alienes als calciners que amb la rama ja tallada feien els gavells o feixos on hi col·locaven pedres grans al damunt i els deixaven al bosc a eixugar . Aquests gavells pesaven entre els 30 i 40 Kg i eren necessaris uns 2.000 feixos o gavells per alimentar un sol forn. Després aquests gavells eren transportats amb animals fins al lloc del forn.

 El calciner i els seus ajudants triaven les pedres, que evidentment havien de ser calcàries, atenent a la forma i el volum de cada una. Era una feina pesada ja que calia arrencar la pedra amb pics, malls i parpelines. Les pedres eren transportades mitjançant les sàrries carregades a un animal cap a l’indret on s’havia de bastir el forn. Per obtenir una quantitat determinada de calç calia el doble de pedra crua. És a dir, un quilo de calç viva era el resultat de dos quilos de pedra posada al forn.

El forn es començava a construir preferentment en un terreny en pendent, fent un clot a la timba o talús.

Les parts d’un forn de calç són:

La cambra de combustió situada a la part baixa i a la qual s’hi accedeix per una porta que alhora és per on s’introdueixen els feixos de llenya per alimentar el foc.

L’olla que es troba per sota de la cambra de combustió, normalment excavada, i on van a parar les cendres de tots els gavells o feixos de rama cremats.

El canó o cambra de càrrega on es dipositen les pedres calcàries en capes successives.

La vora és la zona superior del forn. Es tracta d’una filera de pedres que reforça la part exterior del canó per poder treballar des de dalt i evitar que la terra es desprengui a dins del forn.

Per carregar el forn es començava construint unes banquetes d’un metre d’alçada aproximadament que es recolzaven a la paret del canó. Sobre aquestes banquetes descansava una volta construïda amb pedra més resistent perquè aguantés més l’escalfor del foc. A partir de la volta es col·locaven les pedres calcàries de dimensions més grans i anant pujant fins omplir tot el canó.

Davant del forn, a la part inferior, on hi havia la porta per alimentar el foc, s’acostumava a habilitar una plaça per facilitat la descàrrega i amuntegament dels feixos de llenya i per després descarregar el forn.

A Vilaverd es conserva encara bona part de la guixera del Tòfol o del Cristóbal Robusté, i dic encara, perquè és molt probable que no aguanti massa temps més, ja que l’edifici té força problemes en la teulada i en un mur de carga.

L’enfonsament d’aquest edifici crec que serà una gran pèrdua, i una més a sumar a les que ja hem anat tenint en el patrimoni arquitectònic i etnològic de la comarca.

Una actuació ràpida per part d’alguna Administració (Ajuntament o Consell Comarcal) evitaria de moment que s’enfonsés l’edifici i alhora es podria replantejar que fer-ne d’aquesta guixera que encara conserva bona part de la seva maquinaria. I més, tenint en compte que els seus propietaris segurament estarien disposats a cedir tot l’edifici i maquinaria per tal de convertir-lo en un museu o centre d’interpretació de la indústria tradicional del guix que fou força important a Vilaverd.

He tingut la sort de poder accedir a dins de les instal·lacions de la guixera acompanyant al Martí Torrell, historiador i autor del treball de fi de grau sobre les guixeres de Vilaverd, i a dues persones de la Universitat Politècnica de Cartagena que estat realitzant un estudi del guix tradicional pel IPCE (Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya). Aquests investigadors van quedar meravellats del fet que es conservés tota la guixera i la seva maquinària, i van comentar que no havien trobat cap cas similar en tot el que portaven estudiant per tot l’estat espanyol.

Crec que hauríem de posar fil a l’agulla (em consta que ja s’han fet intents que no han prosperat) i denunciar davant les Administracions la inoperància d’aquestes alhora de salvaguardar el patrimoni.

En una de les entrades d’aquest Bloc (30 d’agost de 2013) ja comentava l’existència de varis forns rajolers i teuleries a la zona de l’ermita dels Torrents (Vimbodí i Poblet).

He trobat una fotografia de l’ermita dels Torrents de l’arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, on a primer terme es pot apreciar l’activitat d’un d’aquells forns. Concretament del forn situat on ara hi ha els fogons d’una àrea de lleure.

© Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

https://www.facebook.com/Arxiu.Fotografic.CEC

Es tracta d’una fotografia realitzada l’any 1909 pel fotògraf Josep Massot i Palmés. Es veu l’estesa de maons a la part superior, on deuria haver l’era del forn, i on actualment hi ha una creu de terme. També s’aprecia una estructura de fusta que deuria ser el cobert del forn pròpiament dit i algunes teules que també es deurien coure al forn.

 <

  Estat actual del lloc on hi havia l'era del forn d'obra

Restes de l'antic forn d'obra davant de l'ermita dels Torrents. Vimbodí i Poblet. 

La indústria tradicional del foc ens ha deixat moltes empremtes a la comarca. Un exemple el tenim al costat de la carretera del monestir de Poblet a Prades i dins de la finca del mas Solé, on trobarem el Teular, un antic forn de coure teules del que ja només en queden alguns vestigis.

Aquesta darrera setmana d’agost  he tingut la sort de redescobrir un antic forn de coure obra, concretament un forn rajoler. Gracies al Josep Poblador que em va facilitar el contacte amb l’Esteve Armengol, propietari del forn i persona conscienciada en la conservació d’aquest patrimoni, ja que no tant sols l’ha conservat, sinó que fins hi tot l’ha restaurat acuradament.

Al barranc de la Trinitat (Espluga de Francolí) hi trobem uns forns d’obra d’una antiga teuleria. Desconec el nom concret de la teuleria, per tant si algú em pot informar estaré molt agraït.

La seva localització és: X:342882, Y:4583380. Gairebé sota mateix de la pista asfaltada de l’Espluga de Francolí a l’ermita de la Santíssima Trinitat.

Al costat d’un camí que ens porta fins a Montblanc, un cop passat l’oratori de Sant Miquel. Hi ha un forn al costat mateix del camí i un segon ubicat al bancal del damunt, on també podem veure una caseta (podria ser la caseta del Xanguet).

Al terme de Vallclara (Conca de Barberà) encara podem trobar vestigis de l'explotació minera.