Fa uns dies que l’Emma, em vingué a demanar dades sobre els meus ancestres més immediats, per un treball que li havien encomanat a l’Escola. Em va fer molta il·lusió que tin-gues interès per saber quelcom dels seus ancestres i també que jo la pogués ajudar. A més de les dades antropològiques també em va demanar si li podia explicar alguna anècdota de la meva vida. Com que tinc problemes amb la memòria, es-pecialment la més recent, he cercat als arxius antics.

   Vaig explicar-li que durant els quatre anys i escaig que, sent estudiant, vaig viure a Barcelona, als anys seixanta del segle passat hi hagué molta moguda de caire més o menys polític que anava des del rebuig al Sindicato Español Univer-sitario fundat a la post-guerra amb el padrinatge de la Falan-ge, cap a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, passant per les aspiracions de democratització tendents cap a la demanda de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” sense deixar de banda altres reivindicacions com la de “volem bisbes catalans”.

    Com que vaig viure amb bastanta intensitat el moviment ciutadà vaig participar en moltes manifestacions sense vio-lencia però malgrat el pacifisme, acabaven quasi sempre sota la pressió policial i tot i rebre algun cop de “porra”, els “grisos” s’ho muntaven de manera d’arraconar encerclant un bon grup de manifestants als quals els hi exigien el lliura-ment del DNI, dient-nos que al cap de deu o quinze dies pas-sessim a recollir-los a la caserna de la Via Layetana.

   No vaig tenir que anar-hi cap de les quatre o cinc vegades que me’l van requisar atès que la mare d’un company de curs treballava en aquell quarter i li demanàvem que ens el rescatés, cosa que feia amb total impunitat.

   Be, no va ser exactament així. En aquells temps en que el servei militar era obligatori als estudiants se’ls oferia la possibilitat de fer allò que en deien les milícies universitat-ries (IPS) que consistia que en acabar els dos últims cursos de la carrera, es podia anar a un campament militar, com el de Castillejos entre Arbolí i La Mussara, i allí es feien uns cursos amb els que podien acabar com a sergent o alferes, càrrec amb el qual es feien quatre mesos de pràctiques en una caserna militar de les moltes que hi havia escampades per tota España.

   Quan va arribar la meva hora militar, no vaig poder seguir el camí normal que he esmentat, sinó que em van posar en un col·lectiu que sota la denominació “d’excedents de la IPS” en quedàvem a fora, segons la tria que feren els militars, tant a la regió militar que aplega Catalunya com les demés de la resta d’Espanya. No ens donaren cap explicació, però quan ens trobarem els deu excedents del meu curs, vam constatar, que quasi tots estàvem vinculats a moviments reivindicatius, fet que poguérem corroborar quan trobant-nos els de tots els districtes universitaris d’Espanya al campament de Ta-larn al Pallars Jussà, passava el mateix a tot l’estat.

   De fet, no hi hagueren gaires promocions d’aquests exce-dents, suposo que perquè els militars van veure com aquest col·lectiu era capaç de posar-se d’acord per a platar-los-hi cara en un moment determinat. Per exemple, a Talarn hi havia uns mil cinc-cents soldats, dels quals en un dia qualse-vol anaven a sopar com a màxim dues dotzenes, la majoria es comprava un entrepà a unes cantines ambulats. Un dia, a una companyia els van castigar a fer tombs pel gran pati corrent fins que els hi diguessin prou. Es mobilitzà la tropa per fer una represàlia al càstig totalment injust, i aquell dia tothom va anar a sopar, i com que no estaven preparats per donar menjar per a tothom, a quarts de quatre de la matina-da es va acabar el sopar.

   Un altre exemple a Hoyo de Manzanares on vam fer cap l’any següent. Un bon dia preparant els actes per tal de rebre la visita del capità general o no sé quin alt comandament de l’exèrcit, van fer formar tota la tropa del campament, i entre altres coses, ens volien fer cantar l’himne a la infanteria: “Ardor guerrero vibra en nuestras voces...” i quan va arribar l’hora, la tropa només movia la boca però mantenia callada la veu, i no hi havia forma de sentir-se res. Van agafar una emprenyada tant superba que ja ens pensàvem que ens en-viaven a tots cap a casa. No va ser així, es van limitar a suspendre la visita.

 

   I ja que he explicat de manifestacions, vull recordar la meva participació a una feta a Tarragona el 2 de març de 1974 en protesta per l’execució de Salvador Puig Antich. El punt de concentració era a la Rambla a l’entorn dels “despu-llats”. Al cap de poc temps aparegueren una munió de jeeps i furgonetes policials, que al ser a prop veiérem que portaven males intencions i ens posarem a córrer cap a la Rambla vella i mentre corríem pel carrer a Sant Francesc amunt, ens avançaven les pilotes de goma que disparaven els grisos. A mí me’n va petar una a l’esquena, però amb l’alleujament de que havia tocar primer al terra abans d’arribar a la meva esquena i així a més de no fer-me gaire mal, ho vaig poder mantenir amagat de la família.