Avui que hem vist per tercera o quarta vegada en aquests úl-tims anys el “Ball de Sant Esteve” i de la representació més seriosa al castell de Vila-seca els anys 2010 i 2012, se m’acut recordar la primera vegada que es va representar a Vila-seca aquesta versió de la llegenda del rescat de Sant Esteve com a ball parlat, el 29 d’agost de 1965, en una versió escrita diferent segons consta al llibre de la Maria Pineda Cardona i que es restablia el monument commemoratiu que algú havia enderrocat en temps de guerra. S’aprofitava l’avinantesa per fer un reconeixement de record a aquells vila-secans que vivien fora del poble.

   Amb aquesta avinença, el Centre Catòlic va convocar un concurs literari (potser s’hauria d’haver dit millor, un concurs de redacció escolar), al que hi vaig presentar l’escrit que tot segui reprodueixo, i pel que em van donar el primer premi consistent en una càmera fotogràfica Kodak.  

   Vull fer constar que si ara l’escrigués seria de forma i contingut ben diferent, però la realitat és la que és. La següent és la transcripció literal:

Un nou “RESCAT DE SANT ESTEVE”

   En els últims dies del passat mes d’agost, Vila-seca es vestia de gala fent honor a la seva personalitat, per a celebrar una de les festes més grans, més boniques i més emotives de la seva història.

   Ja se n’havia parlat molt. Es vila-secans esperàvem amb ànsia que arribés el dia assenyalat. L’esperàvem perquè era una gran festa, una veritable festa major, puig ja feia molts anys que no celebràvem una autèntica festa del poble. Potser havíem perdut la noció del que és i el que representa per un poble una festa major. Tots creiem que havia de ser una altra cosa, quelcom més del que celebràvem cada any i, heus ací, que ara anàvem a fer-ne una de veritat, per això tothom l’esperava. 

   Els que érem a fóra desitjàvem ser-hi i encara més els vila-secans que vivien allunyats de la nostra vila que s’apropaven de nou al poble on van néixer amb un esperit més obert que altres vegades, doncs sabien que els vila-secans els esperaven amb el braços oberts per a celebrar plegats una gran jornada de germanor.

   Potser això va ésser lo millor de la festa, la tornada dels absents, l’homenatge dels vila-secans als seus germans allunyats del poble.

   Jo no vaig veure aquest acte, no vaig escoltar els parlaments, no era a la plaça aquella nit, però malgrat això, aquesta magna assemblea l’he viscut moltes vegades. Sí, l’he viscut cada cop que un vila-secà de dins o de fora me l’ha explicat tot emocionat. He vist l’ambient de germanor que imperava a la plaça, he sentit vibrar tremolosa l’emocionada veu dels ora-dors, he vist les senyores totes cofoies amb el seu emblema, els senyors, lluint-lo igualment, sentint-se uns i altres encara més orgullosos de ser vila-secans, he sentit els crits de visca! Que ressonaven per l’espai. Si, no en tinc cap dubte, he vist la festa.

   El dia següent celebrarem la restauració del monument que el nostre poble havia aixecat un dia molt llunyà al nostre patró Sant Esteve, allà a la contrada on tingué lloc l’encontre dels captius Pinós i Santcerní amb els que, mitjançant un cos-tós rescat, anaven a alliberar-los. 

   En aquest 29 d’agost de 1965 es va repetir la història: va haver-hi un nou “Rescat de Sant Esteve”. El poble va anar cap al lloc assenyalat, va acudir-hi per fer la ofrena, la restitució d’un monument i allí mateix es varen trobar de cara a cara amb les nostres tradicions, davant els nostres avantpassats, amb una nova emoció desconeguda però palpable que ens agermanava, ens lligava i ens feia tremolar d’alegria.

   Ens donàvem compte que els vila-secans encara sabem i encara podem fer coses grans, que encara tenim una personalitat, que no ens hem deixat guanyar del tot per les moltes contrarietats que ho volen impedir. 

   Sí, encara som com aquells homes de ferma voluntat que allà a la baronia de Pinós van sacrificar tot allò que més estimàvem amb prova d’agraïment al seu Senyor, per un ideal.

   I, de tot això, anàvem donant-nos-en compte quan en aquella hermosa tarda, veiem aquells mateixos camins, aquelles pe-dres, aquell cel blau, muts testimonis d’esdeveniments passats que avui ens cridaven amb tota la força dels seus records a reviure l’esplendor d’un fet memorable. Endavant vila-secans, lluiteu, no perdeu l’esperit que avui ens abriga a tots i treba-lleu per a aconseguir la grandesa i esplendor del nostre poble.

   Moltes vegades, deixant-nos doblegar per la inquietud d’un moment, no hem cregut en el nostre poble, hem perdut l’espe-rança en la nostra comunitat, però, quan un poble com el nostre ha sabut viure unes jornades com aquestes, no hi ha cap dubte: som i serem els fills d’un poble orgull i senyera de la nostra terra que ha sabut guanyar el món aconseguint així les més elevades aspiracions. 

    Fins ací el text que va guanyar el concurs. No recordo si hi hagué tres o cent cinquanta participants, crec que més prop de la primera que la segona xifra. En tot cas com deia abans l’hauria escrit d’altre forma i no solament això, sinó que la història m’ha desenganyat d’aquest afany de retre homenat-ge a feudals que l’únic afany que tenien era aprofitar-se i atropellar els seus súbdits, o a d’altres ciutadans que mai es van ni tant sols empadronar i visqueren a prop nostre només amb l’afany de revaloritzar les seves propietats i enriquint-se venent-les al millor preu. 

   Malgrat tot, visca Vila-seca!