Al començar aquest post, veig que fa molts mesos que no he escrit res, i crec que val la pena de que expliqui el perquè. El 31 de gener de l’any passat com aleshores feia cada dia, vaig anar a les Comes i vaig collir mandarines. A l’arribar a casa vaig portar les mandarines a ca l’Ester i això el meu últim record d’aquella tarda, als volts de les sis. Tot seguit vaig baixar al soterrani on havia deixat la furgoneta. La Fina que no era a casa aleshores, quan va arribar va baixar i en veure la furgo aparcada es va quedar tranquil·la perquè això volia dir que havia arribat a casa. Va passar el temps però jo no pujava a nostre pis i va baixar a veure si trobava algun indici de la meva situació, i el que va trobar va ser a mi estinellat al terra i sense coneixement. Va cridar els fills i van decidir demanar una ambulància i un metge, car els hi feia mala espina la meva situació que era d’absència total i de fet, era ben cert perquè jo no en recordo res.

·            El primer record em ve passats dos dies i escaig, atès que quan vaig arribar a Joan XXIII els metges van decidir sedar-me amb la intenció que, passats dos o tres dies podrien veure les reaccions del meu cos si és que en tenia i aleshores fer un diagnòstic acurat. Els hi va dir que ja podíem marxar cap a casa.  I que fem? van preguntar ells. -Anar a avisar el Fuster els hi van dir els metges de Joan XXIII. (Anar a avisar el Fuster era una expressió antiga de quan els fusters feien els taüts i acudien a les cases a prendre les mides del moribund).

·            Veient les minses perspectives, la Fina va contactar amb una doctora neuròloga amb qui tenia amistat, la qual li digué que fes el possible per a trobar el Dr. Bartomeu Fiol i que seguíssim les seves instruccions. Al cap d’uns dies em vingué a veure i em va prometre fer un seguiment i si tot anava com cal, al cap de mig any m’operaria.

   Amb aquestes perspectives, vam passar unes setmanes més a l’hospital fins el 14 de febrer que em donaren l’alta provisional i... cap a casa. Vaig començar a sortir al carrer a finals d’abril, caminava amb dificultat, i no solament en l’aspecte físic, sinó que no recordava els trajectes que havia de fer per anar on volia i/o tornar cap a casa. No recordava a nom de les persones  conegudes que havia trobat i depenia totalment de la Fina, no podia anar sol pel carrer. Va ser aleshores que la Fina em va demanar que en arribar a casa escrigués el noms de les persones que havíem trobat, i així faria l’exercici útil de recordar exercitant la memòria, que era una de les mancances que em costaria més recobrar, segons ja m’havien avisat.

    Anava a rehabilitació cada dia de dilluns a divendres amb un grup de persones malaltes amb problemes semblants amb els meus i alguns a deficiències físiques. La Fina m’hi portava amb el cotxe i en recollia al sortir. De fet jo no podia conduir, i depenia totalment de la Fina que em portava a Tarragona i de l’Ester que em portava al tros, on encara ens vam emprendre a plantar tomaqueres, pebroters, bajoqueres i alberginieres. Tot això fins a mitjans de maig que fou quan la Dra. Aceituno a més de prohibir-me conduir, em va prohibir treballar.

   Tota la resta de l’any 2020, he compartit ma meva malaltia amb la pandèmia del Covid 19 i a casa tota la família l’ha passat, especialment la Fina que va ser internada a l’hospital Joan XXIII, inclòs un dia a la UVI. La resta ho vam passar sense complicacions i quedant-nos a casa, i jo, en relació a la meva malaltia, he anat alternant episodis d’optimisme al altres de pessimisme.

   Entrem al 2021 esperant que es vagin aclarint les diferents vessants del meu problema de salut. Pel que fa al cervell s’opta per la operació però abans han de fer una prova per veure si els líquids i sang invasors tenen pressió per empènyer la seva sortida de l’entorn del cervell. Altrament el 23 de febrer el Dr. Rodríguez Ezcurra m’opera la parpella de l’ull dret que s’anava tancant progressivament i s’agreujava la visió doble. A la revisió feta uns dies després es constata que l’operació ha sigut un èxit posant la parpella al seu lloc i eliminant la visió doble. Això no obstant, ha vist que les “berrugues” que tinc al costat del nas i vora l’orella dreta, tenen un mal aspecte que cal fer-ne un seguiment i procedir si cal. Al cap d’uns dies el Dr. Vives en treu de del costat del nas i a primers d’octubre a Llevant em treuen la del costat de l’orella amb la sorpresa de que la taqueta externa era mínima però a dins hi havia un tumoret llarg que va necessitar 6 punts de sutura. De tots dos es van fer biòpsia amb resultat de carcinoma lleu, agafat a temps. Cal fer un seguiment.

   A primers d’abril el Dr. Fiol em posa a la closca una vàlvula reguladora per copsar si hi ha sortida de líquid cervical. Com que n’hi ha, el dia 22 em col·loca un mecanisme tubular de sortida de líquid. Al sortir del quiròfan em posen a la UCI deixant-me un tub de drenatge del líquid cap a l’exterior i al cap de dos dies em donen l’alta i cap a casa.

   Trobant-me ja a Vila-seca durant una bona temporada no sortia de casa sinó anava en companyia de la Fina, no solament perquè caminava amb una certa dificultat, sinó també pel que ella es preocupava del meu comportament, ja que es pot ben dir que em controlava i ajudava per tot, cosa que no li agrairé mai prou. Al cap d’un mes ja vaig anar millorant. Caminava ben dret  i més de pressa, i molts coneguts que ens trobàvem ja copsaven la millora i ens ho deien.

   Ara doncs, ja em veig amb coratge per tornar a escriure i omplir uns quantes pàgines més d’aquest blog.

17.12.21