Demà és Sant Jordi, la diada en què els catalans celebrem la festivitat del nostre patró. Un dels sants més celebrats al continent europeu. Al Principat de Catalunya, a més a més, sense ser dia festiu, celebrem el dia de la rosa i el llibre. Tal dia com avui van morir dues personalitats de la literatura universal, William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Ja vaig parlar un any sobre la història d'aquesta tradició tan nostra. Per tant, no em repetiré. Demà, però, és un dia molt especial per a mi. Fa 16 anys que vaig decidir lligar la meva vida a la que avui és la meva dona. Aquesta expressió no m'ha fet mai el pes, això de la meva dona, com si hom parlés d'una possessió. Però, bé, és una expressió prou estesa. Jo més aviat tinc la sensació de ser la seva posssessió.

Ens va semblar que era un bon dia per a casar-nos. L'escenari de la festa era immillorable. I per mi, que sóc una mica despistat, algú diria que molt, era una data fàcil de recordar. Com que tampoc excel·leixo en allò de ser detallista, tot plegat m'ajudaria a recordar aquesta efemèride. Efemèride transcendental per a mi.

És a partir d'aquest dia, ara farà 16 anys, que em vaig comprometre a passar la meva vida al seu costat. Gairebé res. Tots i totes els que hem fet aquest pas, l'hem fet per a tota la vida. Altra cosa és aconseguir-ho. De moment, caminem plegats i intentant complir amb aquest compromís. Un camí i un compromís que mai, o gairebé mai, és un camí de roses. Més aviat és una aventura sobre la qual es podria fer un llibre que abarcaria tots els gèneres literaris. Comèdia, tragèdia, poesia, epopeia, romanticisme, ... La vida en estat pur. 

El més important de tot és que ella i jo mantenim aquest compromís. Un compromís no exempt d'alts i baixos. Com cada individu. Però els lligams segueixen ferms. Volem seguir aquest camí. Hem estat capaços de fer fructificar aquest amor que s'ha concretat en dos plançonets que són l'alegria de la casa. Com la bella rosa farcida d'espines, l'amor i la convivència també es farceix d'espines. El camí puja i baixa, però l'important és que ni ella, ni jo, hem decidit abandonar. No defallim. L'amor transforma les persones, ens transforma a nosaltres mateixos i transforma la persona estimada. Les característiques del primer enamorament han donat pas a un amor més madur. Jo sóc dels que creuen que les persones no podríem viure en aquell estat que molts hem viscut en els primers anys de relació, quan hom pensa que està dalt d'un núvol. Seria irresistible. Així ho penso jo. Però això no és pas negatiu. Al contrari, és necessari.

És menys amor? No. Els lligams afectius s'han reforçat. Ha de ser així perquè sinó l'aventura es truncaria. Avui en dia, tothom diu que les parelles no aguanten tant com aguantaven els nostres pares. Bé, no ho sé. Per començar el marc legal actual possibilita que hom posi fi a la relació matrimonial, cosa que no era permesa als nostres pares. Per tant, no són situacions comparables. Si no em falla la memòria, em sembla recordar que el Principat de Catalunya encapçala el rànquing de divorcis i separacions a Europa. Sense tenir dades estadístiques al davant, imagino que el trencament de les parelles és més freqüent en els primers anys de matrimoni que no pas més endavant. Si és així, em semblaria normal. Els anys d'enamorament del que parlava abans i que ens fa viure en un núvol fa que ens hàgim d'enfrontar amb la realitat del dia a dia. Precisament aquesta realitat, sovint, s'imposa per damunt de l'enamorament, de l'estat idílic. Llavors ens veiem incapaços de tirar endavant.

Amb el pas del temps, l'amor es consolida. Algú podria dir que també cal tenir en compte els interessos. Davant una crisi hom deu pensar si surt guanyant amb una separació o amb el manteniment de la relació. És possible que aquest factor també sigui clau i expliqui que amb el pas dels anys el trencament és més complicat. Però, la maduresa de l'amor, el pòsit iniciat amb l'enamorament, també fa més fort el caràcter per vèncer les diferents crisis que es puguin presentar. 

Bé, no volia parlar d'aquestes coses en aquest apunt. Simplement volia compartir la meva alegria per aquest fet. L'amor sempre necessita l'altre. Es desviu per fer feliç i això també el fa feliç. Jo sóc feliç, m'agradaria pensar que ella ho és tant com jo. Però, sincerament, tinc la sensació que puc fer molt més per a donar-li la part de felicitat que depèn de mi. Crec que ella sap que no defalleixo en l'intent. Setze anys després segueixo tenint aquesta voluntat. Setze anys després em trobo essencialment a l'inici del camí. Un camí que no puc, ni vull refer. Un camí que no puc assegurar acabar amb èxit. Però l'objectiu segueix essent allà al davant i el segueixo perseguint. Tant de bo que, malgrat les meves mancances, que no són poques, els meus errors, que són molts, ella segueixi volent que el fem plegats. Tant de bo l'amor que fa setze anys ens vam prometre ens sostingui i ens dugui a la plenitud. Ella s'ho mereix i jo intento ser-ne mereixedor. 

Demà és un dia especial. Un dia per a la poesia. Assumiré el paper del trovador que composa un poema per a ser cantat pel joglar. Trobador i joglar, l'un compon i l'altre canta; la meva composició i el meu cant no tindrà lletra, ni música, la meva composició i el meu cant seran de vida, d'agraïment per la seva companyia, pel seu suport, per la seva paciència, pel seu amor. Tots els meus sentiments es concentraran en una rosa vermella que, sense por de punxar-se, ella recollirà i amb la rosa el que li hauré lliurat és el meu cor sencer, que ja no és meu, sinó seu.