Aquesta setmana passada ha mort Juan Antonio Samaranch, expresident del CIO. La polèmica ha sorgit arran de la instal·lació de la capella ardent, quin nom més curiós, al Palau de la Generalitat de Catalunya. El senyor Samaranch hi tenia dret. Encara que a alguns de nosaltres ens hagi causat un cert escàndol, la família tenia dret a demanar d'exposar el fèretre a la plaça de Sant Jaume. El dret es va generar quan algú, ja fa força anys, li va concedir la Medalla d'Or de la màxima institució catalana. Qui li va concedir sabrà en base a quins mèrits el senyor Samaranch era digne de tal menció. Però en tot cas, la raó que la família tingués el dret a exposar-lo allí rau en aquest fet. Per tant, no són els que ara manen a la Generalitat el sque li han atorgat el dret, sinó que van ser uns altres.

S'ha intentat justificar aquest fet dient que en el senyor Samaranch hi havia la representació de la societat catalana i de la societat espanyola. Es deia en el sentit que el global de la societat va ser franquista en el seu moment. Això és injust. És profundament injust. És cert que bona part de la societat té una capacitat camaleònica de supervivència. Hi ha gent que ha tingut una immensa capacitat d'anar canviant-se la jaqueta, com es diu popularment, en funció de les necessitats o conveniències del moment. Segurament, cadascú que ha fet d'aquesta habilitat la seva pràctica habitual tindrà les seves raons. No m'hi posaré. Però és immensament injust justificar aquest fet mentre molts ciutadans d'aquest país van ser represaliats durant els anys de dictadura. Després de la guerra, hi va haver revenja, morts, empresonats. Fins a la mort del dictador, hi va haver gent que es va jugar la pell per les llibertats polítiques i socials. És injust presentar el camaleonisme com una cosa natural. És injust per totes aquestes persones. No tohom va ser franquista, no tothom va ser falangista. N'hi ha que s'hi van oposar.

Si algú va atorgar la Medalla d'Or de la Generalitat al senyor Samaranch, que ho assumeixi, però que no justifiquin la seva presència al Palau invocant l'actitud de la majoria de la societat. Segur que el senyor Samaranch, al llarg de la seva vida, ha tingut les seves virtuts, no seré pas jo qui les hi discuteixi, però no convertim en virtut allò que no ho és.

No vaig seguir els funerals del senyor Samaranch, no m'interessaven, però vaig veure els extractes dels Telenotícies. Vaig veure els actes al Palau i vaig veure la filla de l'esmentat senyor parlant un castellà perfecte, mentre l'hereu de la corona espanyola parlava un català esforçat. La família Samaranch devia pertànyer a aquella burgesia barcelonina que educava els seus fills en castellà. La capacitat dels camaleons. I això s'ha d'assumir. La llengua del país era vista per aquest sector de la societat com una llengua de segona que no vestia prou. El passat de cadascú ha de ser assumit en la seva plenitud. I ningú pot amagar, ni ha d'amagar, el passat franquista del finat. Per bé i per mal. Els mitjans de comunicació han parlat d'un català universal. Home, ja em disculpareu, però posar el senyor Samaranch al costat de l'insigne Pau Casals, per exemple, ho trobo insultant. Hom pot posar èmfasi en un aspecte o altre de la vida de qualsevol persona, però això no pot amagar els altres aspectes, els que per allò del camaleonisme ara no vesteixen. Aquests no es poden ignorar. 

Si en Samaranch va ser exposat al Palau de la Generalitat és perquè algú ja fa molts anys li va atorgar aquest dret que ara ha estat invocat. I qui ho va fer ho ha d'assumir així. Però que no ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa. No tergiversem la història. Cadascú va triar quin havia de ser el seu camí davant la dictadura. Uns van triar passar desapercebuts, altres van triar enfrontar-s'hi, altres sumar-s'hi. Cadascú amb les seves raons. Els que s'hi van sumar també van tenir diverses raons, alguns ho van fer en benefici propi. Aquests dies la premsa anglosaxona ha tret els drapets al sol del senyor Samaranch, ja sabem que mai no va connectar amb alguns països, la seva gestió al capdavant del CIO no va estar exempta de polèmiques. D'això no se n'ha parlat o escrit massa aquí aquests dies. La nostra societat encara té aquell vell costum que ens fa difícil parlar malament dels morts. Ens sembla una manca de respecte. Jo penso que no ho és. El respecte és una cosa que cadascú es guanya a pols al llarg de la seva vida. I una societat madura ha de saber, amb respecte, posar a cadascú al seu lloc dins la història. El lloc que s'hagi merescut.