Que el Tribunal Constitucional espanyol està donant un espectacle en tota regla, és una realitat que avui dia ningú discuteix. Amb l'Estatut de Catalunya, el TC és el paradigma de la justícia. Lent, generador de polèmica, esclau dels seus amos i de la seva ideologia. Després de tres anys de dilacions en la seva decisió sobre l'Estatut i amb els tres dies que aquesta setmana haurà dedicat a l'estudi de la hipotètica sentència, no sé si es pot permetre que les sessions d'aquesta setmana finalitzin amb un nou fracàs.

El Tribunal Constitucional és un òrgan estrany en l'esquema jurisdiccional de qualsevol país. Hi ha països que el tenen, però hi ha altres països que no. Per exemple els Estats Units no en té i aquesta funció la realitzen els tribunals ordinaris i en última instància el Tribunal Suprem. És un model més propi del dret anglosaxó. L'Estat espanyol es va dotar d'aquest òrgan que té una configuració sui generis.

L'elecció dels seus membres ja és un indici del condicionament amb que neix la seva feina. Mentre escric aquestes ratlles, sento per la ràdio que demà divendres es tornarà a reunir a dos quarts d'una del migdia. Segurament, l'hora de la convocatòria  denota que el que es farà és votar directament l'esborrany de la ponència que ha redactat un dels seus membres. Diuen que les negociacions ja no donen més de si.

Costa d'entendre per a un ciutadà normal que el paper d'un tribunal sigui la negociació entre els seus membres. Objectivament, el seu paper és el d'emetre una sentència sobre un recurs que algú ha presentat per tal que l'organisme decideixi si una norma legal o una sentència judicial s'ajusta a la constitució. Després d'algunes recusacions, deu persones diran si allò que els ciutadans de Catalunya van aprovar, és assumible per l'ordenament jurídic i legal de l'estat. Ja sabem que l'Estatut va provocar un 30 de setembre esclats de joia ciutadana i que en poc temps va ser causa d'un destrempament general de llibre. Però, finalment, els ciutadans que van anar a dipositar la seva papereta per dir si l'acceptaven o no ho van fer dins la legalitat actual. Tant si van ser molts, com si van ser pocs.

Deu persones, doncs, tutelaran el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles, i el Poble de Catalunya. I ho faran amb criteris jurídics? Bufa! Diuen que fins i tot han dedicat temps a valorar les conseqüències de la seva sentència. La feina de jutge no és una feina fàcil. No és una funció automàtica. Si fos així, només caldria tenir una eina informàtica on introduir una norma legal i que analitzada informàticament digués si s'ajusta o no a la legalitat constitucional, penal, civil, social, etc. Però això no és així.

Les normes jurídiques de qualsevol tipus es doten d'una certa ambigüitat per tal que sigui útil davant la variada casuística que es pot presentar. És a dir, la norma jurídica és susceptible de ser interpretada (estirada, encongida, amb mirada llarga o amb mirada curta). Aquesta característica fa que no sigui supèrflua la ideologia de qui exerceix i administra la funció jurisdiccional. I en el cas que ens ocupa, ja som al cap del carrer. Però això tampoc és automàtic, perquè els components del TC tampoc acaben de ser fidels a aquells que els van proposar per a ser-ne membres. O sigui que la ideologia personal és la que més pesa.

Si tenim en compte que parlem de les relacions Catalunya-Espanya, les perspectives, pels catalans, no són gaire galdoses. Per molts espanyols, la llengua amb què escric aquest apunt és una llengua de segona, que no es pot comparar amb el castellà o espanyol. L'estatut vigent li ha donat una certa igualtat legal que no semblen compartir la majoria dels membres del TC. Això d'igualar els deures respecte al coneixement del català al de l'espanyol no els hi agrada. I tantes altres coses. 

A mi, particularment, la sort de l'Estatut no em preocupa massa. Tothom pot endevinar que no li vaig sonar suport. El meu objectiu és un altre i no passa per l'autonomia, que per altra banda, des del meu punt de vista, s'ha mostrat una via fracassada. El que m'interessa, i segurament quedaré decebut, és el mateix que preocupa als membres de l'alt tribunal. Quines conseqüències tindrà la sentència (nova retallada) que aplicarà el TC? Sobretot pel que fa a bona part de la ciutadania catalana. La veritat és que no hi tinc posades massa esperances. De l'anomenada classe política ja no n'espero res, però i la ciutadania? Amb sinceritat i amb el coneixement que tinc (el just) del caràcter de la societat catalana, tampoc no n'espero massa cosa. Altra cosa és el que desitjaria, però tocant de peus a terra sóc mes aviat pessimista. M'agradaria equivocar-me. Retallaran l'Estatut, disfressaran la retallada per tal que la poguem justificar, fins i tot, i tots cap a casa ben cofois. M'interessa, sobretot, i espero amb delit aquesta reacció. No sé si demà podré comprovar-ho, però si els membres del TC no volen tocar fons en el seu descrèdit haurien de mullar-se ja demà sobre com creuen ells que els catalans i catalanes hem de sotmetre'ns a les forces de l'imperi.