Ha finalitzat la nova entrega del serial "TC, els dubtes de l'imperi". Tres dies més de vergonya institucional espanyola. El sistema democràtic impedeix que el pes de l'imperi caigui implacable sobre un petit poble peninsular de l'extrem nord-est de la península ibèrica. Els deu magistrats del TC, i com entomen la fletxa enverinada que els va enviar el PP i el Defensor del Pueblo, donarien per un serial de primera categoria. Felip V, el Comte Duque de Olivares, o en Cisquet, es deuen està estirant els cabells des de la ultratomba. Tan fàcil que ho van tenir ells, no deuen entendre com els deu magistrats són incapços d'anar pel dret i dir a aquesta tribu nord-oriental peninsular que "naranjas de la China", que nosaltres som i serem el que ells decideixin. Ara les coses no són tan fàcils, però és clar, aquests tres personatges no ho entenen això.
Els temps actuals no són els seus temps, ara cal que per prendre una decisió com aquesta la puguin justificar i argumentar com déu mana. A més, a diferència dels seus temps, ara cal calcular les conseqüències de la seva decisió. Ara ja no es tracta de tombar una cosa anomenada Estatut que va aprovar un Parlament tribal, a la qual se li va passar el ribot a les glorioses cortes. Ara es tracta de dir a la tribu perifèrica que la seva opinió no serveix per a res. Que ells formen el sagrat sanedrí que sap, com un pare bondadós, el que els convé, ai perdó, volia dir el que ens convé.
Al pas que van, el temps s'encarregarà de forçar la renovació forçosa dels membres del TC. Els membres del sanedrí van sumant anys i anys i algun d'ells ja n'ha patit les conseqüències. Alguns diuen que la solució passaria per la renovació dels caducats membres del TC. Jo ho dubto, perquè si el sistema d'elecció segueix essent el mateix, el problema es perpetua. A més, ara, els electors del sanderí, o sigui els grans partits, han pogut comprovar que els elegits, quan convé se'ls reboten. Els uns són més fidels que els altres, però cadascú va a la seva. A més, la tasca que se'ls encomana és la de fer la darrera feina bruta, aquella que les corts espanyoles van començar, o sia, la de fer la darrera esquilada a l'estatutet.
El guió és de primera. A veure qui s'anima a fer-ne una sèrie com déu mana o una pel·lícula per portar als òscars. Amb una bona interpretació segur que algun premi guanyaria. Mentrestant, a l'extrem peninsular, un poblet anestesiat, que no és el de l'Astèrix, a fe de món que no, va tirant tot dient: "qui dia passa any empeny".
Els deu del patíbul van discutint, aviat farà quatre anys, si la soga cal posar-la més a l'esquerra o més a la dreta, més apretada o més amollada. Diferents vegades han encarregat a algun dels seus membres que proposin com posar-la, però els altres no ho veuen prou clar. Ara li han encarregat a un altre que, segons diuen, li agrada la corda una mica més apretada. Qui sap si trobaran la mesura exacta, que apreti però que no faci mal abans d'hora. Potser haurien de canviar la soga per una guillotina directament. Potser el tall és més net. I que no es preocupin tant, els nord-orientals tenim un caràcter afable. Ens agrada més barallar-nos entre nosaltres que no pas dedicar energies a plantar cara a l'exterior. Al poblet dels gals de l'Uderzo també s'esbatussaven entre ells, només cal recordar el pobre bard a qui tothom es veu amb cor d'adobar, però quan les legions romanes s'apropaven sabien que calia preparar-se per prendre el beuratge i passar a l'ofensiva. Potser uns bons aromes de Montserrat podrien fer el fet, però, bons com som, segur que encara els en reservaríem una copa a taula.
