S'ha jugat un altre derbi entre Espanyol i Barça i res no ha canviat respecte els darrers anys. Com ja és costum, l'Espanyol sembla un altre quan juga contra el seu ex-rival ciutadà, perquè ara suposo que ja no és un equip barceloní sinó que l'hem de considerar un equip conellanenc. Com deia, a l'Espanyol no hi ha ningú que el motivi tant com el Barça. Els dies que juga contra els culers els de Cornellà es transformen. Deixen de ser aquell equip gris de tota la temporada i es converteix en un equip numantí, capaç de treure el que no treu davant altres rivals. No hi tinc res a dir contra això. El que m'estranya és que no tregui aquest nervi durant tota la temporada, sinó que només el reservi per jugar contra el Barça. Aquesta mentalitat és la que els fa patir bona part de la temporada per assegurar-se any rere any la salvació a la primera categoria. Potser els convindria un canvi de mentalitat, penso que els seria positiu. Però les mentalitats no es canvien fàcilment i any rere any ens demostren que segueixen atrapats en el passat. Recorden una mica el munt d'anys en què el Barça només pensava en el Madrid i així anava perdent lliga rere lliga.

En els dos darrers partits l'Espanyol ha guanyat 1 punt dels 6 disputats. El Barça n'ha guanyat 4 dels 6 possibles. Malgrat això, els espanyolistes estaven contents. És allò de la mentalitat que he comentat. En els darrers anys, l'Espanyol ha aconseguit aigualir-li l'alegria al Barça amb aquesta mentalitat. Jo he estat testimoni en directe d'alguns d'aquests partits. Aquesta mentalitat reduccionista li surt bé a l'Espanyol en el què fa als duels particulars amb el Barça i al Barça li costa de superar l'Espanyol, però el canvi de mentalitat culer fa que aquesta dificultat sigui menys transcendental. Encara que algun any hagi costat una lliga. Però, en general, no guanyar l'Espanyol no fa gaire mal.

També en els darrers anys assistim al llastimós espectacle que ens ofereixen les dues directives. És un espectacle penós. Indigne. Què hi farem. Gairebé ja ningú no recorda de què ve tot plegat. Tot sembla que de la negativa del Barça de vendre Saviola a l'Espanyol, com si el Barça no fos amo i senyor, igual que l'Espanyol, de vendre els seus jugadors a qui li plagui. En la venda de jugadors, a part de qüestions monetàries, també són lícites raons estratègiques. Per tant, no entenc aquest capteniment a perpetuar l'espectacle ridícul. És un espectacle que ens recorda que durant molts anys els clubs de futbol havien estat dirigits per molts personatges poc edificants. Però, vaja, això no té remei. Potser necessiten més temps. Tant de bo ni l'un ni l'altre no en tinguin i se'n vagin cap a casa ben aviat.

Al final partit neutre. El Barça segueix el seu camí. Ara cap a Milà a seguir fent història. Si més no, a seguir-ho intentant. I tant de bo l'Espanyol superi la mentalitat actual i cregui una mica més en la competitivitat de la seva plantilla. Si ho fan, són capaços de més coses a part d'intentar fastiguejar al Barça, cosa que a mi no em molesta com a tants i tants culers, és la seva obligació, però si creguessin una mica més en ells mateixos, serien capaços de lluitar per unes aspiracions més elevades, que això sí, no tenen perquè passar per renunciar a guanyar al Barça, així com el Barça ha de saber com tórcer la resistència perica amb la qual cal comptar cada any.