Estem a una setmana justa de la nova onada de consultes sobre la independència de Catalunya. L'onada més nombrosa de les realitzades fins al moment. L'onada en què el meu poble serà cridat a manifestar-se sobre aquesta qüestió per la societat civil. Hem deixat enrere una setmana en què tres dies d'abril van protagonitzar un nou esperpent del tribunal constitucional espanyol, incapaç de manifestar-se sobre quina és la millor manera de retallar una mica més les ales del nostre poble, el poble de Catalunya.

Per aquest motiu, he estat llegint aquests dies força articles d'opinió sobre aquests dos temes. Articles diversos fets des d'angles diversos. Sobre la qüestió estatutària ja n'he escrit fa pocs dies. Fa feredat veure com els membres del tribunal no saben treure l'entrellat de la pilota que els galifardeus del PP i un exsocialista reconvertit que diu defensar el poble els han passat. Tan fàcil que seria retornar-los la pilota! Només caldria que els membres del tribunal dimitissin perquè els partits espanyols, PP i PSOE tornessin a tenir la pilota a la seva teulada. Haurien de renovar el constitucional i com que són incapaços de fer-ho ens estalviaríem espectacle i sous públics. Perquè el constitucional ja ha fet fallida. Tant si aconsegueixen un any o un altre dir alguna cosa sobre l'estatut, com si no ho aconsegueixen.

En el fons ens han fet un favor sense voler-ho. La via estatutària postfranquista ja està morta. No ho està legalment, però sí que ho està civilment. Mai no els ho podrem agrair prou. No sabríem com fer-ho.

L'altre tema és el de les consultes. Aquestes segueixen endavant sense desànim. Amb més o menys participació, el poble, com en la marxa de la llibertat, els que la recordem, s'ha posat a caminar. Sí, caminem, però ho fem una mica a les palpentes. Estem una mica orfes. Les èpoques en que el poble, per si sol, aconseguia fites importants ha passat a la història. Ens hauríem de remuntar a la revolució francesa i a la declaració de la independència dels Estats Units per a trobar-hi els darrers vestigis d'aquesta manera d'assolir els objectius. Els pobles europeus que han aconseguit la seva indpendència a finals del segle XX no ho han fet sols. Hi han contribuït de manera activa, sí, però ho han fet acompanyant algú que els cohesionava. Algú que prenia la torxa. Nosaltres tenim la torxa, però ens falten els encenalls i el llumí que l'encengui.

Estic llegint aquests dies el llibre del professor Culla "Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina". Un llibre interessant des de molts punts de vista. Un llibre que ens ajuda a conèixer l'arrel del conflicte actual. Però, també, des del meu punt de vista, un llibre que ens ajuda a entendre les claus que van obrir la porta a que un somni d'uns quants es convertís en realitat. No va ser un camí fàcil ni curt. Ans al contrari, va ser llarg i ple de dificultats. Quan jo era jove hi havia al nostre país una admiració clara pels israelians. Pels èxits que havien aconseguit a l'Estat d'Israel. En molts aspectes. En alguns ens hi vèiem reflectits. En d'altres ens emmirallàvem i admiràvem. Després hem vist la lluita d'un altre poble pel qual hem sentit compassió i hem reclamat justícia. Els palestins. Un poble utilitzat pels seus propis veïns àrabs per als seus interessos. Però no vull parlar ara del conflicte israeliano-palestí. Només l'he tret a colació perquè alguna cosa sí que en podríem aprendre del procés històric del sionisme i la seva fortalesa i dels palestins i la seva feblesa.

Un aspecte que els jueus, ja que al segle dinou encara no existien els israelians, van treballar amb èxit va ser la recerca d'aliats per tot el món. No va ser fàcil, però sabien que era una necessitat. L'holocaust que van provocar els nazis, la Shoah, els va donar una empenta important. Però des de l'inici del sionisme, aquest va entendre que els calia suport internacional. I el van aconseguir. I vist el conflicte avui dia, ningú diria que un dels aliats més ferms era la Unió Soviètica. Herzl, el líder jueu hongarès, ja deia al segle dinou que calia fer de la causa jueva un problema de política internacional.

Leo Pinsker, un jueu rus, escrivia el 1882 que calia reconquerir l'autoestima i la dignitat, deixar de ser objectes passius a l'espera que altres els atorguin drets, calia esdevenir elements actius, capaços d'autodeterminar-se i decidir el propi futur col·lectiu. O sia, calia creure en ells mateixos.

Un altre tret que afavorí l'èxit del sionisme fou la creença en la bondat de les seves raons i que era un moviment motivat i convençut. Tenien una fita a aconseguir i això els donava una força immensa. Com més tard la tindrien els vietnamites per derrotar una potència com els Estats Units.

I per últim, els sionistes van ser capaços, malgrat les divisions internes i la diversitat de grupuscles que formaven el moviment sionista, la Haganà, l'Irgun, etc., van ser capaços, com deia, de formar una unitat d'acció política que els garantia part de l'èxit. No fou fàcil, alguns cops les diferents estratègies s'intercedien en el camí, però eren capaços de refer aquesta unitat. 

Enfront tenien una població palestina amb lleialtats cap a un clan, una facció, o un cabdill. Per altra banda, comptaven amb unes elits interessades en els seus propis guanys, posant per damunt de tot les seves aspiracions particulars, que no pas les de la societat palestina. Així, sense estratègia comuna, ni lideratge comú, cada u servia els seus propis interessos i la causa fou perduda. Res a fer. La unitat política dels jueus els feia immensament més forts que no pas ells.

Repeteixo que no és del meu interès tractar sobre el problema de l'estat d'Israel i els àrabs, sinó veure perquè uns milers de jueus van poder vèncer milions d'àrabs que els envoltaven. La violència que va acompanyar el naixement de l'Estat d'Israel no la vull per ningú. Ni la que encara es viu avui dia. 

Nosaltres ja tenim una pàtria i un país. No l'hem d'anar a buscar en algun lloc del planeta. Només ens falta saber si la volem plena. Si la volem plena, sabrem trobar les estratègies que ens hi poden fer arribar? Sabrem recuperar la dignitat i l'autoestima? Sabrem posar els ideals per damunt dels interessos particulars i articular un moviment que deixi a banda els lideratges personals i les ambicions per trobar estratègies comunes que ens guiïn per damunt de les legítimes diferències individuals o col·lectives? 

Ostres quin repte, no? No ens cansem de mirar-nos el problema com si el tinguéssim fora, quan el veritable problema el tenim a casa nostra. Els uns amb la casa comuna, els altres amb la casa gran, mentre altres ens la buiden. I si, per un moment, tanquéssim les portes i finestres per obrir-les tot seguit per parlar amb una sola veu, amb una sola estratègia, amb un sol objectiu? Al nostre món poques coses queden per descobrir. En la ciència i en la tècnica segurament que sí, però en les relacions humanes, individuals i col·lectives, no. Aprenem dels que ens han precedit. En la nostra pròpia història en trobarem referents. Només cal que ens preguntem: Ho volem?