Després d'uns dies sense donar la tabarra en el bloc ja tornem a ser aquí. Enguany estic fent unes vacances una mica peculiars. En podríem dir que les gaudeixo a glopades. Els calendaris laborals condicionen, i molt, el plantejament d'unes vacances. Enguany no teníem previst d'anar enlloc ja que la família no gaudeix d'un període de vacances perllongat. Bé, la canalla sí, però a nosaltres aquest període ja ens ha passat. Però a vegades la planificació se'n va en orris. És ben veritat que no dominem massa les circumstàncies futures. De no tenir previst d'anar enlloc ens va sorgir l'oportunitat d'anar uns dies al Pirineu. Una bona amiga ens deixava la seva casa durant uns dies i després de valorar la possibilitat vam acceptar amb molt de gust l'oferta generosa. A tres dies d'anar-hi, però, les coses van donar un tomb inesperat. Inesperat i fulminant. En un dia vam decidir que podríem anar a Venècia. El mateix dia en que aquesta idea ens passava pel cap vam concertar el vol pels quatre membres de la família i vam llogar un apartament. Tot molt ràpid. Si no hagués anat així em sembla que no hauríem marxat. El plantejament que ens vam fer va ser el d'oblidar-nos per un moment de la raó i deixar-nos guiar pel cor. L'any que ve qui sap on serem i com estarem. Doncs aprofitem-ho ara que ens ve de gust.
Vam endinsar-nos a la xarxa, vam fer diverses comparatives de preus d'avió i finalment vam trobar una combinació adequada per a nosaltres. Adequada per preu i per als quatre membres de la família, si descomptem el bestiar que habita amb nosaltres. Calia però combinar el viatge amb la disponibilitat d'un lloc adient per a nosaltres. Ràpidament el vam trobar. Ara que ja hem tornat del viatge podem afirmar que l'elecció de tot plegat va ser un encert. L'horari i el preu de l'avió, la localització de l'habitatge on vam estar, les dates. Tot quadrava. En una tarda ho vam concertar tot. La rauxa catalana va funcionar perfectament.
Jo era l'únic membre de la família que havia estat a Venècia en uns carnavals de fa gairebé trenta anys. No ho recordo exactament. En aquella ocasió hi vaig anar a fer castells amb la Colla Joves Xiquets de Valls. Amb temperatures de zero graus i amb una mica de neu. La meva dona tenia moltes ganes d'anar-hi i a mi no em feia res tornar-hi. L'antiga i sereníssima república de Venècia ens esperava amb els braços oberts. Era al mateix lloc i en ple estiu ens convidava d'anar-hi. Venècia ha mirat històricament a l'orient. Els comerciants venecians van solcar el Mediterrani com els catalans, però ells van arribar més lluny. Qui no coneix les aventures i viatges de Marco Polo!
Vam trobar una ciutat plena de gent. Els canals no feien pudor com es diu que fan sovint a l'estiu. Venècia és un conjunt de més de cent illes unides per ponts i canals en una llacuna meravellosa de l'Adriàtic. Venècia és una ciutat feta a escala humana. Les distàncies són assumibles per a ser recorregudes amb tranquil·litat, sovint a peu, sovint amb vaporeto, el transport marítim equivalent als nostres autobusos.
El cà d'Oro, un dels edificis que més em van fascinar
La ciutat és esplèndida. Única. En general força neta, tot i que algú ens va comentar que qui més la maltracta són els mateixos venecians. En vam veure algun exemple d'això. Els llocs típics que tothom coneix són realment encantadors. La basílica de Sant Marc, la plaça, els ponts, les esglésies, els palaus. Vam fer algunes coneixences. Normalment, anem on anem, acabem fent amistat amb gent del lloc que visitem. Suposo que el nostre caràcter obert hi ajuda i l'hospitalitat dels ciutadans del lloc que visitem hi fa la resta. Sembla que és cert que molts venecians es venen les cases i se'n van a viure al continent. Algunes peculiaritats i la gestió municipal sembla que hi tenen alguna cosa a veure. Ens va cridar molt l'atenció que els edificis i palaus venecians estan exteriorment força descuidats. A l'interior la gent els té reformats i habitables, però l'exterior es veu descurat i brut. Arrebossats a mig caure, dovelles i altres elements arquitectònics que sembla que hagin de caure. Jo pensava que la raó podia raure en el cost econòmic de fer les reparacions oportunes, però pel què vam poder saber, la gestió urbanística municipal hi té molt a veure. Com deia, molts edificis són actualment de persones d'altres nacionalitats.
Sant Marc. Façana. Detall dels venecians robant el cos de sant Marc a Alexandria
Una de les coses curioses és l'aprofitament que fan de l'espai públic els bars i restaurants. Qualsevol racó és bo per a posar-hi unes quantes tauletes perquè els visitants hi puguin sopar. De qualsevol raconet en treuen un lloc romàntic. Nosaltres ens vam allotjar en un lloc cèntric i alhora allunyat de la marabunda turística. Diria que estàvem a la frontera. A cinc minuts del pont de Rialto i a deu de la plaça de Sant Marc. Al barri (sestier) de Canareggio. Així, doncs, vam poder explorar les parts més turístiques de la ciutat i els llocs més recòndits on ningú va. Vam fer servir les cames i l'abonament del transport públic que vam comprar al mateix aeroport. La veritat és que en vam treure força suc. Tot i així encara ens va quedar algun barri per explorar. Tres dies més i els hauríem trepitjat tots. Una de les coses que també ens va cridar l'atenció, per contraposició al que passa a casa nostra, és que les esglésies estan totes obertes. Hom s'hi pot perdre admirant l'arquitectura, la pintura de Tizziano, Tintoretto i altres. A casa nostra és un miracle trobar una església oberta.
Calia, però, explorar altres illes de la llacuna. Una excursió a Sant Jordi l'havíem de fer. Sant Jordi la Major, una abadia benedictina que compta amb el segon campanar més alt i que permet contemplar Venècia en la seva esplendor.
Vista des del campanar de Sant Jordi la Major
Volíem anar a Murano i Burano. Murano ens va decebre una miqueta. Burano ens va meravellar. Una petita illa al nord-est de Venècia que sembla sorgida de la paleta d'un pintor. Cada casa té un color diferent, l'arc de Sant Martí fet poble de pescadors. Els canals travessen tranquil·lament per entre les cases amb les barquetes de pescador a la porta. És una meravella. Hi vam trobar molt pocs visitants. Una altra característica de Burano és el seu campanar inclinat. No té la vellesa de Pisa, però impressiona.
Burano
Burano des de la llacuna
En definitiva, Venècia, i la seva llacuna, bé paga la pena. Ja som a casa, contents de tornar a ser aquí, perquè el nostre país, la nostra ciutat també paga la pena. Per altres raons, però igualment vàlides. Bon estiu.
