L'aventura del conillet casolà segueix endavant. El conill és força discret. Dedueixo que li agrada la tranquil·litat. Nosaltres no el destorbem gens, però quan hi és, o millor dit, quan el veiem, va menjant les herbetes del jardí. Aquesta nit, mentre estava treballant amb l'ordinador al costat de la finestra, he sentit una fressa important. He vist el conill corrent en una direcció i un gat corrent en un altre direcció. Al cap d'una estona, una altra corredissa. Jo no sóc cap expert, però he tret les meves deduccions, encara que potser equivocades. M'he documentat un pelitxó més sobre el conill de bosc. He pogut saber que els conills crien vàries vegades l'any entre el març i el setembre. Essent animals més aviat gregaris, les conilles s'isolen una mica quan volen criar uns quants llodrigons. He arribat a la conclusió, no  pas científica, perquè no ho he pogut comprovar, que l'exemplar que ha fet de casa nostra casa seva és una conilla. Si algú sap que això no pot ser ja m'ho farà saber, però pel que he pogut observar diria que és així. I diria que ha vingut a criar una llodrigada. 

La fressa d'ahir a la nit, em va donar la sensació que era per allunyar el gat del cau que deu haver fet en un indret incert, però que m'ensumo, del jardí. Me'n va fer tota la impressió. Un cop allunyat el felí, el conill va quedar vigilant. El primer cau que va fer i que vaig deixar fotografiat en un apunt anterior ha estat abandonat. Ja no hi va més. Ara el veig més sovint en un altre indret, però no vull ficar-hi el nas, perquè no voldria espantar-lo o destorbar-lo en la seva possible cria. És possible que el primer cau l'hagués abandonat per haver-hi posat jo el nas. El vaig veure un dia ensumant-lo ben fort després d'haver-lo estudiat jo amb detall. No voldria que fes el mateix ara si busco massa. El lloc on penso que pot tenir el nou cau queda a recer, prop d'un munt de llenya. 

Hi ha dies que penso que el conill ja ha marxat, però no, quan menys l'espero apareix. Les meves filles estan engrescades amb l'animaló, però m'agrada veure la cura que tenen en no espantar-lo. Avui m'han preguntat si els conills de bosc, els seus llodrigons, quan neixen en una casa, com penso que pot estar passant, segueixen essent conills de bosc o ja són conills casolans. M'he posat a riure perquè veig les seves intencions. Jo sé que els agradaria que ens quedéssim un conillet per tenir-ne cura. De moment no penso en aquesta possibilitat, m'amoïna però que d'aquí alguna setmana veiéssim pel jardí algun llodrigó explorant i tafanejant. La pressió augmentaria. La pressió cap a mi, vull dir, no pas cap ells.

De moment tot són especulacions. Penso en la curiositat que l'esdeveniment conillaire ha provocat a casa. El nostre focus d'atenció s'ha dirigit cap a ell. Sembla que el conill i jo fem una bona aliança. He deixat de lluitar temporalment contra les herbes. Ja se'n cuida ell. I he de reconèixer la seva habilitat. És molt millor que jo, i molt més efectiu. Ell hi està molt més acostumat que jo a conviure-hi. De fet, els humans semblem éssers que hem envaït aquest món natural de forma artificial. Ell no, ell és natura viva. No ha de rumiar com encaixar-hi. Nosaltres sí. Alguns de nosaltres tenim preocupacions sobre com encabir-nos en el medi natural sense fer massa malvestats, la nostra racionalitat sembla que sovint ens fa més aviat irracionals. Els animals salvatges no s'hi han de rumiar. Són natura viva. 

Sigui com sigui, racionals o irracionals, sembla que cada vegada ens preocupa més com preservar la riquesa natural, talment com si nosaltres no fóssim d'aquest món. Ho som? Ostres, doncs no ho sé, el que sí que queda clar és que si hi ha algú capaç d'engegar a rodar el nostre planeta a dida som nosaltres i ningú més. És esperançador, però, saber, també, que som nosaltres els que podem preservar-lo i fer-lo compatible amb l'activitat humana. Ostres, quins pensaments que un conill o conilleta em du a la ment!