L'ésser humà sembla que ha perdut tota vergonya. Estic acostumat a llegir notícies sobre grans corporacions nord-americanes que paguen als seus executius sumes de diners incomptables. Fins i tot companyies que s'han situat prop de l'abisme i que la mà de l'estat, o sigui la dels contribuents, s'ha allargat per salvar-les. Alguns per celebrar-ho han anat de farra durant una setmana en un hotel de luxe. Ara descobreixo, és una manera de dir, que al país veí, que ens consumeix a nosaltres, també hi ha pocavergonyes com la copa d'un pi. Al nostre també, eh! Quants millets no hi deu haver que la seva única vergonya és que se sàpiga que són pocavergonyes!

Sempre dic que res en aquest món em pot sorprendre encara. Però no hi ha manera, no n'aprenc. Tres milions cobrarà un senyor que deixa la feina amb cinquanta-cinc anys. Ep! Tres milions d'euros cada any fins que en faci 65. Llavors rebrà una paga de 52 milions de cop. Per fer-me una idea més aproximada, jo que ja tinc una edat, són vora 500 milions de pessetes cada any i quan en faci 65 ja no ho vull ni comptar.

El valor d'una persona és mil vegades més que això. El de qualsevol persona. Però el valor de la feina que fa una persona no crec que pugui valdre aquesta quantitat. Una societat que permet aquestes coses ha de ser per força una societat malalta. Però la nostra és una societat que s'ho empassa tot. Sovint, el que fem és envejar la situació del pocavergonya.

Ostres, ostres! Penso que la persona que rebrà aquestes quantitats hauria de tenir vergonya de sortir al carrer. Penso que les persones que li han concedit aquestes condicions haurien de tenir vergonya de sortir al carrer. Penso que tots nosaltres hauríem de tenir vergonya de tolerar aquestes coses quan molta gent a les nostres ciutats i pobles fan cua als contenidors per poder aconseguir una mica de menjar. Quan molta gent està passant penes i fatigues per sobreviure. Quan milions de persones moren de gana en el nostre planeta. No me'n sé avenir. Pensareu que sóc un il·lús. Potser sí. Però em sento tan culpable de permetre aquestes coses com aquests pocavergonyes. Paro. La diria massa grossa. N'hi hauria perquè tots els clients d'aquesta institució anessin a treure els seus estalvis.

Com puc permetre això? Com podem permetre això? Fàstic, això és el que sento.