He estat repassant uns quants diaris digitals abans d'escriure aquest apunt. M'ha cridat l'atenció veure dos dirigents polítics del nostre país aconsellant a d'altres sobre allò que els convindria fer. L'un aconsellava a Reagrupament, l'altre als bascos. Tant en un cas com en l'altre, el primer que m'ha passat pel cap és que ambdós tenien, segons la meva opinió, prou feina a casa seva, però que encara els quedava temps per a aconsellar als altres sobre allò que els convidria més de fer.

En aquesta vida hi ha persones que els agrada constantment dir als altres què és el que han de fer. N'hi ha d'altres que els agrada més aprendre. Si jo m'hagués de decantar per alguna de les dues actiutuds, sens dubte ho faria per la darrera. Trobo molt més estimulant aprendre que ensenyar. I no estic parlant de mestres i alumnes. Parlo de maneres de viure. Penso que no m'equivoco si afirmo que en aquesta vida tenim moltes més coses per aprendre que no pas per a ensenyar. Situo aquests conceptes en l'àmbit de la filosofia i de les actituds vitals. Quan hom vol ensenyar alguna cosa a algú altre se sol situar en una posició de superioritat envers l'altre. Acostuma a passar. He trobat gent que m'ha explicat com calia resoldre problemes de parella, problemes psicològics, polítics, socials, etc.

En el meu mig segle de vida puc afirmar amb rotunditat que les persones de qui més he après són aquelles que no tenien cap mena de pretensió d'ensenyar-me res. Ho simplifico una mica, però realment i en essència és així. He trobat persones amb una aparença de seguretat esgarrifosa que més tard no han sabut com resoldre problemes essencials de la vida. D'altres que amb una simplicitat despullada han superat situacions realment dramàtiques. Persones que amb aparent feblesa però amb determinació i dubtes han assolit èxits personals o socials.

A vegades em miro jo mateix i rumio sobre el que he dit sobre moltes i diverses qüestions i irremeiablement m'assalta un sentiment de vergonya en pensar com he pogut tenir la vanitat de donar un consell determinat o de donar una lliçó magistral sobre coses que de cap manera tinc superades o que ben just sabria superar. I és que és clar que malgrat situar-me preferentment en la segona actitud, la dels qui ens apassiona aprendre constantment dels altres, de la natura, del misteri, sovint m'he vist practicant l'actitud contrària, ni que sigui sense pretendre-ho. I m'he vist ridícul. Però m'he perdonat a mi mateix i espero que els altres també ho hagin fet. Encara que feble, segueixo pensant que tinc més per aprendre que per ensenyar, ni que algun cop m'hagi pensat que no. Paral·lelament a aquesta actitud, també sé que tinc molt per rebre i poc per donar, però que aquest poc cal que sigui total. Rebre per ensenyar, aprendre per donar. Bufa, quin garbuix. Però clar, ningú diu que tot això sigui fàcil. Decididament, em cal molt per aprendre, això és viure.