Del penya-segat estant

El País de Gal·les és una terra on els principals referents són Cardiff al Sud i les terres d’Snowdonia prou ben retratades en els paisatges del Senyor dels Anells. Un país amb una llengua, el gal·lès, amb una sonoritat tant especial i misteriosa que inspirà Tolkien a l’hora de recrear el llenguatge dels elfs del bosc.

No massa lluny d’Snowdonia, al nord est del país, allunyat de les grans ciutats, hi ha una zona plena de petits pobles rodejats de boscos, rius i castells tant cuidats com aparentment salvatges. Un d'aquests pobles és Llangollen, capital d’una vall que sobreviu a la riba del riu Dee, sota un turó coronat per les ruïnes vigilants del Dinas Brân Castle.

Es pot dir que he estat una setmana en un poble envoltat de natura, en un camp on els ramats d’ovelles passegen per les pastures enormement verdes i fresques, on les nuvolades i la pluja són abundants i on la repetició relativament constant de més de cinc ullades de sol que superin els tres minuts justifiquen escoltar als nadius afirmant que el bon temps ha arribat.

Aquest temps meteorològic és, tant de canvi com d’inseguretats, igual com la primavera que, a la vall del riu Dee, aquests dies no s’ha permès d’exhibir cap mena d’esplendor persistent. A Llangollen l’únic que roman és el canvi cíclic natural, els corbs han fet els seus nius, volen cercant el moviment de petites peces menors amb les que alimentar-se i els ramats de xais campen a la seva amb una relativa llibertat, limitada per les tanques on passegen els ramats veïns. 

Gal·les ha estat doncs, un país de sols esporàdics, pluges lleugeres, vents intermitents i un fred relatiu. En definitiva té un temps d’abril tant canviant i insegur que es passa de la bellesa del sol a una nuvolada en qüestió de segons, de la mateixa manera que en uns minuts surts de la inseguretat per entrar a l’esplendor de la natura que es prepara per explotar amb la primavera. 

Aquesta inseguretat d’abril ha estat just a les acavalles de la Setmana Santa i l’Easter Monday m’ha permès veure un Llangollen amb aquella mena de turisme que busca poc soroll i excursions tranquil·les. 

Arribar al castell de Dinas Brân, és un passeig, costerut però còmode, en poc més de mitja hora el camí et porta a un dels nombrosos indrets vinculats a la llegenda del rei Artur i el Sant Graal. Una llegenda que, real o no, fonamentada o no, podria ben bé haver estat, tant per la seva situació com per les seves restes, una ubicació molt encertada pels passejos de Merlí i situar-hi alguns dels escenaris de Camelot.

El poble és també lloc de pas pels amants del turisme fluvial que a bord de les barcasses van recorrent el país travessant i enllaçant diversos canals. Aquest és un dels atractius de la zona, recórrer el canal imitant les barcasses que fins l’aparició del  ferrocarril  eren el medi de transport, de subsistència i residència de moltes famílies del país. Aquestes embarcacions comercials avui desaparegudes, s’han mantingut com a patrimoni i dotades d'algunes comoditats han esdevingut un atractiu turístic més. 

Llangollen no és només punt de pas, és també punt d’inici i final de petites excursions en unes barcasses arrastrades per un cavall, les que es dirigeixen al nord oest i a motor les que et porten fins l’aqüeducte de Pontcysylite un magnífic exemple de l’enginyeria sorgida de la revolució industrial que s’eleva uns 35 metres d’impressió sobre  el riu.

Molts son els temes i els llocs que ens fascinen a qui ens agrada viatjar i probablement pel misteri, per la grandiositat, per les imatges cinematogràfiques, per les fotografies i els reportatges, l’Egipte dels faraons és un d’aquells llocs on més aviat o més tard s’acaba fent un salt en el temps per veure, entre altres coses, com s’inclina el sol davant la planura de Gizeh, la darrera de les meravelles de l’antiguitat.

Intentar definir la ciutat de El Caire és pretendre definir la complexitat que representen 7000 anys d’història. És casar la civilització faraònica amb una capital contemporània, és definir un garbuix on al llarg dels darrers dos mil anys  coptes, jueus, musulmans, otomans, francesos, anglesos i egipcis moderns han  creat una ciutat complexa de molts milions d’habitants.

A les afores de El Caire es produeix la inevitable visita a les piràmides, unes piràmides admirades per Herodot, Alexandre el Gran, Napoleó i l’espia-viatger Domènec Badia, més conegut com Ali Bey.

Resulta curiós i sorprenent de camí cap a Gizeh observar com les tres grans piràmides han estat gairebé engolides per la capital. La piràmide de Keops, la del seu germà Kefren i la del fill d’aquest, Mikerinos, són probablement, encara avui, bona part de l’ànima d’Egipte, un Egipte que contrasta entre dunes i edificacions contemporànies, uns espais que han configurat els paisatges dels llibres d’escriptors com Pierre Loti, escenaris de novel·la d’Àgatha Christie o films com Terra de Faraons, de Howard Hawks.

Si es disposa de prou temps, val la pena evitar les excursions amb camell, allunyar-se de la carretera asfaltada i buscar la perspectiva de les 3 grans piràmides que situen Keops, Kefren i Mikerinos com unes peces de trencaclosques que, segons a quin costat et situes, tenen de fons el desert o la ciutat de El Caire. Sigui com sigui, aquest conjunt, tingui o no la pedra calcària amb la que es cobrien les piràmides, segueixen impressionant.

L'Imperi Antic, com gairebé tots els temps, fou un període d’austeritat i ascetisme per alguns mentre unes selectes minories es dedicaven de ple als plaers i altres excessos. Una llegenda recollida el s.V A.C. per Herodot al segon llibre de les seves Històries, es refereix als excessos d’aquest imperi. Segons sembla, un oracle va predir al  faraó Mikerinos, net de Keops i constructor de la tercera piràmide, que només li quedaven sis anys de vida. Segons Herodot, a partir d’aquell dia el faraó feu construir un gran nombre de llànties arreu, i en enfosquir es posava sota d’elles per continuar amb tot tipus de diversions, sense parar ni un sol moment. El propòsit era convertir la nit en dia fins allargar de 6 a 12 anys la vida que li quedava i d’aquesta manera condemnar a l’oracle per mentider.

Malgrat tot aquest hedonisme la vida per la majoria d’egipcis era dura i avorrida. La societat s'havia construït sota una única preocupació: la immortalitat dels faraons. Aparentment costa entendre què portava als ciutadans d’aquell regne a adorar tan fidelment al seu sobirà considerat de natura divina. Probablement, la raó era que a través del rei s’expressava la natura divina de tota la societat i per aquest motiu els egipcis es creien verdaderament la importància de construir una piràmide. Al cap i a la fi és exactament el mateix que succeïa durant l’edat medieval quan en un petit poble d'Europa es construïa una catedral, es servia o s'emprava l’estímul de la fe.

A la planura hi ha el camí que et porta a l’enigmàtica Esfinx de Gizeh, guardiana i protectora de les piràmides. Una figura enterrada i desenterrada de les arenes del desert diverses vegades al llarg de la seva existència. Una figura desproporcionada, esculpidaa la roca, amb cap de faraó i cos de lleó que perdé el nas a l’edat medieval i  té la barba, ben guardada, al British  Museum.

Aquesta esfinx egípcia ha estat model per civilitzacions posteriors, com la grega que afegint-li unes ales i uns pits es dedicà a plantejar enigmes als viatgers i devorar als qui no els resolien. Així doncs passà de guardiana a saltejadora i de protectora a enemiga recurrent. 

Després d'haver reviscut, encara que només fos per unes hores, algunes realitats de fa 5000 anys, després de viatjar per aquest mon antic, tornar a la carretera i entrar novament a El Caire fou com fer novament un salt de gegant en el temps  sense tornar completament a l’actualitat. 

Rodes és una ciutat on han deixat petjada pagans, cristians, musulmans, ortodoxes i jueus. Així doncs, passejant pel barri vell apareixen campanars catòlics,  minarets islàmics, cúpules ortodoxes i una petita sinagoga jueva, convivint, almenys fins ara, sense cap enfrontament fanàtic, Rodes no fa a olor a Bíblia,ni a Alcorà, ni a Torà, Rodes fa olor a turista i cavallers de Sant Joan.

Rodes fou una important potència naval en temps clàssics, aliada dels perses durant les Guerres Mèdiques. El seu període hel·lenístic fou esplèndid, posteriorment seria llargament assetjada pel fill d’un dels generals d’Alexandre el Gran i per celebrar el final del setge i la seva resistència contractaren a Cares de Lindos per aixecar un Colòs de bronze d’uns 30 metres d’alçada a l'entrada del port.

El  més impressionant és que aquest Colòs malgrat haver estat destruït per un  terratrèmol el 227 ac.,  roman a l’illa com un fantasma esdevenint el seu símbol més conegut,  fins el punt, on cap turista ni viatger evita fotografiar-se en un indret a l’entrada del port, on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Però si tornem a la seva història cal recordar que a les torres de les muralles hi penjaren el colors de Venècia, de Gènova, dels Cavallers de l'Ordre de Sant Joan i a partir del segle XVI la dels turcs, posteriorment formaria part de l'Imperi de Mussolini i no seria fins després de la IIª Guerra Mundial que s'incorporaria a la Grècia actual.

La petjada principal és però la de l’ordre dels cavallers de Sant Joan, que en nom de Déu fundaren a Jerusalem, un imperi original, una mena de Iª Internacional Aristocràtica que si ja tenia el favor del Vaticà i de les monarquies feudals europees encara es veuria reforçada amb la desfeta i incorporació de les propietats i diners de la competència: l’ordre del Temple.

Foragitats de Bizanci i de Jerusalem s’establiren a Rodes on, mig monjos mig cavallers, servien  a la fe cristiana i ajudaven als pobres, mentre mostraven un gran amor a la  riquesa fent de pirates, guerrers, banquers, comerciants d’esclaus i purgant les seves desviacions terrenals enviant nombrosos presents al Papa, a l’Emperador  i als principals reis Europeus.

Val a dir que si aquests cavallers oblidaren sovint les seves promeses de caire religiós mantingueren sempre l’estructura i formació militar, la qual cosa els  permetria resistir contra l’amenaça turca fins ben entrat el s. XVI.

El  carrer dels Cavallers marca bona part de la fisonomia de Rodes i passejant-hi s’arriba al Palau del Gran Mestre però abans es passa per l’antic hospital, actual museu  arqueològic, i per les diverses cases lingüístiques que eren més aviat palaus. Els membres de l’ordre, tot i que s’entenien majoritàriament en llatí, s’organitzaven  en grups nacionals que anomenaven llengües. Entre les 7 llengües oficials que  es repartien el pastís econòmic, cada una amb la seva casa, hi havia el català que es parlava a la casa del Regne d’Aragó, el castellà no entrà oficialment a l’ordre fins l’any 1461 quan es creà la casa del regne de Castella.

Rodes, malgrat les muralles és més oberta que tancada i a la part més vella tot invita a passejar i recórrer els carrers. Val la pena  entrar a les esglésies ortodoxes, centrar la vista a la flama de les desenes de  petites espelmes grogues i després mirar les seves icones, enormement treballades.

Rodes és una ciutat amb una història colossal, pagana durant l’antiguitat i ocupada  per onades de turistes gairebé tot l’any, restaurada acuradament pels  arquitectes i enginyers del feixisme, amb tota seguretat, la única cosa decent que feu fer el dictador Musolini, és una illa que, en el fons, pertany a  aquells pirates sense pàtria que aixecaren els murs i cavaren els fossars per defensar-la.

L’illa de Rodes és en definitiva com una barca de pedra, insensible a les mossegades del temps.

A Sicília hi varen néixer o hi varen deixar la seva petjada a l’antiguitat, escriptors i filòsofs tant brillants com Arquimedes, Píndar, Esquil, Plató o Tucídides.  Durant el renaixement ho feu el pintor Antonello da Mesina i més endavant hi  neixen figures com Vicenzo Bellini autor d’operes com Norma o I Puritani, i més  recentment dos dels tres premis Nobel italians, Luigi Pirandello sense el qual no hauríem pogut gaudir de meravelles teatrals com Sis personatges a la recerca d’autor, És així si us ho sembla o l’Imbècil, entre altres, traduïts al català pel reusenc Bonaventura Vallespinosa o el molt menys conegut poeta Salvatore Quasimodo.

De totes maneres les imatges i els referents sicilians acostumen a venir a partir de  l’organització secreta coneguda com La Cosa Nostra, una terrible realitat que durant tants anys  negaren els seus socis del parlament, el govern, la judicatura i l’església italiana que es convertiria en una barreja de gran holding i trust internacional perfectament reflectit en  films com Il Padrino. Desgraciadament però, avui en dia si analitzem qualsevol altra país, arribem a la mateixa conclusió:  urbi et orbis, corruptio habemus.

Però l’imaginari sicilià també ens prové d’una de les millors novel·les del segle XX  Il Gatopardo de Lampedusa, portada al cinema per Luchino Visconti. Una novel·la calidoscòpica que ens parla de la protomafia rural, ens crida l’atenció sobre el fraudulent perill que imposen els nacionalismes rampants i amorrallats que ignoren tot el perifèric i ens  parla també d’una percepció del poder amb les diverses formes que adopta per  romandre-hi el màxim de temps possible que lliga perfectament amb l’obra d’un  altra italià, aquesta vegada continental com fou Maquiavel.

Palermo és una ciutat d’origen fenici, del segle III abans del pescador, situada avui entre  una badia celestial i un tràfic demoníac on la constant rivalitat entre la manya dels conductors i l’habilitat dels vianants semblen donar-hi vida.

A Parlemo hi ha barris nets i barris bruts, és a dir, com a la resta de ciutats de la Mediterrània, és una  ciutat on hi ha un museu arqueològic més propi de Grècia que no pas d’Itàlia, al costat de monuments d’extraordinària bellesa com la Capella Palatina, al palau  dels Normands, síntesi de l’art àrab-bizantí-normand o la façana de la catedral, fruitd’una excepcional barreja d’estils, que s’inicia com a tants altres llocs sent  una basílica paleocristiana, per esdevenir mesquita abans que els normands hi  deixessin la seva petjada, per després afegir-hi el porxo d’estil clarament gòtic català, record dels anys d’expansió catalana per la mediterrània, fins arribar, com no, a la poc atractiva cúpula barroca del temps de la contrareforma.

Resulta força interessant la plaça Vigliena coneguda per tot hom com de I Quattro  Canti on a cada xamfrà una façana barroca presenta un primer nivell amb una font, un segon amb les estàtues de Carles V i els Felips II, III i IV i un  tercer nivell, per sobre d’ells, amb les 4 santes protectores de la ciutat  Àgeda, Cristina, Ninfa i Oliva. No gaire lluny hi ha l’antiga i suggerent  plaça Pretoria on hi coincideixen la façana de l’església de santa Caterina, la  sobrietat de l’ajuntament i la majestuosa font que li dona un aspecte teatral.

Sembla  estrany que una ciutat tant sorollosa tingui espais de silenci i no tant sols  al redós de les esglésies d’arquitectura normanda o barroca sinó certes raconades urbanes que permeten escoltar la remor del mar mentre recordes el sorollós i divertit mercat de La Vuccira.

Potser si que és cert que viatjar a Sicília és fer un viatge força complert per la història i la memòria d’Europa, restes, gregues, romanes, bizantines, normandes, gòtiques, renaixentistes, però sobre tot, quan s’abandona Sicília per Palermo, veus el contrast entre l’illa amb restes majoritàriament gregues i medievals, mentre que la imatge de la ciutat que roman a la memòria és clarament barroca.

Segesta i el seu temple es troben a la siciliana provincia de Trapani. No estic segur que sigui el temple millor conservat, ni el més bonic, ni el més perfecte, però és el més impressionant, més que el Temple E a Selinute i més que el Temple de la Concòrdia a Agrigento. Hi arribes per carreteres secundàries i de sobte, darrera un tomb, apareix sobre un turó un edifici hieràtic, amb les columnes dòriques intactes que t'omple de perplexitat, Especialment si uns dies endarrere havies estat recorrent les  terres de l’Argòlida i l’Èlida sense haver aconseguit de veure res ni tan sols semblant. 

El temple de Segesta (V ac.)­ es presenta solemne, solitari. L'entorn dur del paisatge que el rodeja lliga perfectament amb la solidesa de les columnes llises, poc habituals en l’arquitectura grega i t’ajuda a prendre aquesta presència d’un espai que ha estat devorat per la natura, el temps i els homes però que al mateix temps permet entendre el concepte de la Magna Grècia.

Pujant pel camí que et porta al temple el silenci et posa en contacte amb el temps i apropant-te a les 36 columnes del peristil és fàcil creure que els deus van  viure algun dia per aquí, sense poder assegurar que hagin marxat. La mitologia  explica fets transcendentals, naturals i representen el mateix fonament d’una organització social, per tant, també per a Segesta hi ha un origen mitològic amb les seves variacions.

Lycofrone,  poeta del segle III ac., fa a Sagesta filla d’un deu transformat en gos (això  si, amb molt de pedigrí), altres autors la fan filla d’una nimfa i el riu  Crimís però en temps dels romans neix una nova exigència, la necessitat de  connectar el orígens de Segesta (com la mateixa ciutat de Roma) amb Troia, i Virgili al cant Vè de l’Eneida (vid.710 i ss enl’edició de la Bernat Metge) ho lligarà gairebé tot en explicar que  Eneas, fill d’Anquises i Afrodita, navegant per la Mediterrània a la recerca d’una nova pàtria, arriba a Sicilia i el rei d’Erice, Acestes, filld’una  troiana i del riu Crimís, per tant de llinatge diví, l’acull amb una gran  amistat i Eneas abans de partir cap al Laci funda la ciutat d’Acesta actualment  coneguda com Segesta.

...et his habeant terris sine  moenia fessi:

Urbem appellabunt permisso  nomine Acestam.

Però  al marge dels clàssics ja citats i de Cicerò, Tucídides i tants altres, més  recentment Goethe i després Maupasant, han escrit sobre ella. Goethe, al seu Viatge a Itàlia, explica que va ser-hi el dia 20 d’abril de 1787, quan va escriure “Sobre los cardos floridos revoloteaban incontables mariposas. Del hinojo silvestre aún quedaban del año pasado los tallos secos ... El viento soplaba entre las columnas como en un bosque y sobre el entablamiento planeaban graznando unas aves de rapinya”.

Aquesta imatge literària era massa trista, sortosament, el 13 de maig de 2009, el  sol i la xafagor eren massa fortes, fins i tot per qualsevol au, i el cel serè no deixava anar ni un bri d’aire. Allunyat del mar, que en aquest punt només  esveu lleugerament, et podies concentrar i escoltar el reso d’alguna rialla, d’un  cant o de l’esclat passional dels deus d’altres èpoques mentre assumia  com a l’arquitectura grega de la simplicitat sortia  sovint la genialitat. 

Cada 1 de gener fins que a la sala de la Musikverein no es fa el silenci i el televisor emet les primeres notes d’un vals d’Strauss, sembla que no tot hom assumeix que comença l’Any Nou al temps que es ratifica, una vegada més, l'aureola de la ciutat de Viena. 

Viena és una esplèndida ciutat on una màquina imaginària et transporta en pocs minuts de l’antiga Vindobona, on morí l’emperador Marc Aureli, fins les calaveres de la tomba de l’Arxiduc Carles. Del recarregat palau Hofburg, amb Francesc Josep I i Sisí, al museu Leopold, amb els poc convencionals retrats d’Egon Schiele. De la Cripta dels Caputxins a cafeteries com la de l’Hotel Sacher. De la música de Mozart a Mahler. Del clàssic museu d’Història Natural, on resideix, en una vitrina especial la petita figureta de la Venus de  Willendorf, a l’esplèndida “Casa de la Música” on el visitant es pot sentir per uns instants Riccardo Muti o Daniel Barenboim dirigint des d’un faristol interactiu la versió filmada d’un concert de cap d'any.

Així doncs, Viena es un exemple de convivència entre tradició iavantguarda. Del tradicional i fastuós cerimonial introduït a la cort imperial al poc convencional comportament a les tavernes de Grinzing.

Viena patí una febre arquitectònica una vegada allibera  dels turcs, però fou una febre constructora  al servei de la noblesa i els Habsburg. Era l’època del gran barroc, del rococó  on arquitectes italians i austríacs es dedicaren a construir palaus i esglésies convertint la ciutat en una capital estrictament cortesana, sense burgesia. El  comerç es deixà en mans dels bavaresos i dels italians i pels locals es constituí un artesanat de luxe que visqué de maneragairebé exclusiva satisfent les comandes de la família imperial i la noblesa que la seguia.

La tradició arquitectònica s’arrela a les façanes dels edificis del Ring, una lleugera transició la representa l’edifici de la Caixa Postal d’Otto Wagner fins  arribar a l’agosarat i aleshores trencador edifici Hundertwasser.

No obstant costa abandonar l’aura de Maria Teresa, la del contrarevolucionari Metternich, la de l’exaltat romanticisme de Mayerling o el record de les sales del palau Schönbrunn, on Mozart, nen, devia córrer pels passadissos en acabar un concert, els mateixos passadissos on va viure Maria Antonieta i on Sissi va passar la nit abans del seu casament amb Francesc Josep.

Canviar tot això per la renovació en el concepte de l’harmonia que feren Schomberg  i Alberg per la pintura d’avantguarda de Klimt i Kokoschka, o la revolució que  significà el psicoanàlisi de Freud i el positivisme de Wittgenstein, en obliga  a canviar necessàriament la idea de la Viena imperial i contra revolucionaria del segle XIX per la d'una ciutat de l’art i l’avantguarda actual, sense fer escarafalls.

Algú va dir o va escriure en algun lloc que els anglesos inventaren Londres i els londinencs el trencaclosques, desconec exactament qui va inventar aquesta frase però resulta ben certa i molt fàcil d'entendre. Londres, es miri com es miri, és una ciutat sense centre. Ningú amb sentit comú pot atrevir-se a situar-lo. Qui pot dir que el centre de Londres es la City i no Westminster o Sant James. Tot i que ben mirat, també es pot situar a Whitechapel, Chelsea o Kensington, o també podria ser-ho Blomsbury..., entenen allò del puzle?.

Davant d’aquest embolic els suggereixo agafar el google  earth i triar un centre. A canvi, quan vagin a Londres pugin al London Eye o a la cúpula de Saint Paul i observaran aquesta anarquia perfectament organitzada que és la capital, sense centre, d’Anglaterra, però també veuran una ciutat amb uns parcs tant ben estructurats i repartits que permeten als seus habitants viure en una agitació serena.

Seria convenient si no s’ha viscut a Londres que portin a la butxaca, a la bossa o a qualsevol lloc, el conegut London from A to Z, és una de les poques possibilitats que tenen per poder distingir entre els nombrosos roads, mews, gardens, street, circus o places que amb el mateix nom poden trobar-se a quilòmetres de distància. Per tant, pensin que son en una ciutat immensa sense uns límits raonablement abastables i que això és precisament el que els permetrà ser en una ciutat on sempre et sents lliure.

Cada vegada que es viatja a Londres es descobreix que hi ha molts Londres per visitar: el dels jardins, el dels teatres, el dels actors de carrer, el dels museus - des de l’imprescindible British Museum  fins la impressionant National Gallery, sense oblidar la Tate Gallery creada per la mala consciència del senyor Tate, un comerciant d’esclaus i de sucre, el dels sucres Tate & Billey. Tampoc oblidin joies com la Wallace Collection o les Courtland Galleries, aquesta darrera amb una bona col·lecció de pintura impressionista.

I per poc que puguin no deixin passar una visita al Londres més inversemblant: el cementiri d’animals de Hyde Park, el Circus Spade, l’únic indret on pots  obtenir el títol universitari en les arts del circ i veure els espectacles que ofereixen els joves diplomats. Tampoc són molt coneguts els falsos "Banys Romans" probablement del segle XVIII, que normalment cal veure a través d’una finestra i no oblidin fotografiar la desconeguda comissaria de policia de Trafalgar square, la més petita del mon o visitar el dinosauris de ciment a Cristal Palace. 

Amb tot això quedaran ben convençuts que Londres es tan polièdrica que sempre li queda una cara per descobrir.

Recórrer el lander de Baviera és veure un espectacle constant de la natura mentre gaudeixes de la història, l’art i la cultura. Lluís II, un rei de gustos arquitectònics una mica extravagants, va poder fer realitat part de les seves fantasies artístiques inspirant la construcció o remodelació d’uns castells que han esdevingut posteriorment unes  de les rutes més atractives d’Europa.

En molts pocs kilòmetres de distància es pot visitar: el castell de Hohemschwangau, enfilat damunt el llac, el castell de Neuschwanstein, construït sobre un congost impressionant, i Linderhof una residència edificada sobre un antic pavelló de caça, tots tres girant entorn la  figura de Lluís II de Baviera. 

La personalitat sensible i l’apassionament pel romanticisme portà a Lluis II a llegir Schiller amb veneració, a escoltar Wagner fins el punt de protegir-lo molt més enllà dels límits del mecenatge. Però políticament poc preparat i un comportament aparentment homosexual, el  portaren a ser un rei poc estimat per la cort bavaresa plena d’intrigants i conspiradors.

Va néixer al palau Nymphenburg de Munic, el més barroc i més gran d’Alemanya. Als 16 anys, un 2 de febrer de 1861, assistí a la representació de l’opera Lohengrin on trobaria la realització de tots els seus somnis. Mantingué una gran relació amb la seva cosina Sisí i ambdós es veieren afectats per l’herència perniciosa de la família Wit­telsbach, propensos a malalties vinculades amb la depressió i la bogeria, com el seu germà, Otto I, qui acabà en un manicomi, creient-se un gos. Lluís II no arribaria a aquest extrem però el fet de refugiar-se en fantasies artístiques li proporcionaren aquest adjectiu i seria l’excusa que el  portà a la mort.

Lluís II es retirà de la cort després del seu trencament amb Wagner, un trencament forçat pels seus ministres que  l’obligaren a triar entre el compositor i el tro, a partir d'aquest moment, la seva apatia el portà a  tancar-se cada vegada mes en els seus coneguts castells. 

Hohenschwangau és el primer castell on Lluís passa la major part de la seva infantessa acompanyat dela seva mare i els criats, gent del mateix poble. Un castell d’estil neogòtic, sobri, amb una decoració interior plena de murals fantasiosos inspirats en  llegendes medievals que no devien deixar indiferent al jove Lluís que anà  creant la seva personalitat i prenent un sentit de la vida plenament romàntic.

Mentre passejava per aquests boscos i aquestes valls, la seva atracció per aquestes terres fou tant forta que no l’abandonarien fins la seva mort. Seria en alguna cavalcada d’esbarjo que es devia sentir atret pel lloc de Schwanstein, la Pedra del Cigne, on sobre les runes de dos antics castells hi manà construir el castell de Neuschwanstein,  el més opulent i el que gaudí menys temps. Fou aquí on el dia 10 de juny de 1886 va rebre la comissió amb l’ordre de recloure’l per incapacitat mental al castell de Berg, a poc més de 20 quilòmetres de Múnic i, per tant, molt proper de la cort i el govern del que ell es volia allunyar.

Aquest castell s’eleva sobre un penyal, rodejat d’estrets poc accessibles. Construït emprant treballadors i materials exclusivament bavaresos, les obres foren supervisades personalment pel rei  configurant-lo amb una barreja d’estils preferentment neogòtic i neoclàssic.

El següent lloc no era un castell, ni  tampoc exactament un palau. Linderhof, era un antic pavelló de caça on anava de petit amb el seu pare Maximilià II i que Lluís II transformà representant-hi una altra de les seves dèries. Si a Neuschwanstein hi manifesta la seva admiració pel romanticisme a Linderhof hi plasma la seva admiració pel rei Sol  i tot allò que representa.

Converteix l’antic pavelló de caça en un petit palau d’inspiració rococó, on posa la divisa de Lluís XIV de França  "nec pluribus impar" al sostre d'un vestíbul presidit per una estàtua del rei francès a cavall. L’escala principal és una reducció de la coneguda Escala de l’Ambaixador de Versalles, i el símbol del Sol és present en nombroses sales així com retrats de Madamme la Pompadour, Maria Antonieta i el mateix rei Lluís XIV.

Així mateix el palauet és rodejat de  magnífics jardins d’estil francès, amb fonts que ofereixen jocs d’aigua i una cova artificial que esdevingué el millor escenari, pel rei, a l’hora d’escoltar les operes de Wagner. Aquest petit palau fou l’únic dels que feu construir que pogué veure totalment acabat en vida i fou probablement el seu  preferit, doncs en ell hi va viure 8 anys. 

Aquí es podria acabar la ruta però si es retorna cap a Munic, encara es pot visitar el castell de Berg a la riba del  llac Starnberg. No fou construït ni reformat per Lluís però és el darrer lloc on va dormir. En aquest castell fou pràcticament empresonat procedent de Neuschwanstein quan els seus ministres el tancaren per incapacitat mental. Un dia durant la  seva reclusió va demanar permís per anar a passejar amb barca pel llac, l’acompanyà el seu psiquiatre i mai més tornaren al castell. El dia següent ambdós aparegueren ofegats. Va matar Lluís II al metge i després es va suïcidar o van  ser tots dos víctimes d’un complot? 

En tot cas on trobaren el cadàver del rei  s’hi ha construir una capella on cada 13 de juny hi ha bavaresos que encara  recorden a aquest rei.

Si a Suècia gairebé mai saps si ets davant el mar o un llac, quelcom semblant li succeeix a Estocolm, una ciutat que es reparteix entre 14 illes del llac Mälaren i el mar Bàltic. En tot cas, si tenim present que el bitllet del transport públic és polivalent per autobusos, tramvies i transbordadors, resulta francament complex saber en  cada moment quines aigües mires.

Sigui travessant el mar, el llac o un barri es va veient les torres de la catedral, el Palau Reial i una mica més lluny la torre de l’ajuntament. És a dir, passa davant teu tot un seguit de places, museus i conjunts arquitectònics prou interessants.

Més que visitar el centre de la ciutat, a Estocolm es visita els seus orígens a Gamla Stan, la ciutat vella, on els víkings fa més de mil anys que hi fundaren un punt per poder controlar el trànsit de persones i mercaderies del mar Bàltic  cap als llacs de l’interior. De la primera fortalesa Biger Jarl, no en queda res i la torre del mateix nom fou feta construir per Gustav Vasa uns segles més tard.

Fou mercès a la lliga haseàtica que Gamla Stan esdevingué el que més es pot assemblar al centre de la ciutat on esglésies, palaus i monestirs es barregen amb les cases i els edificis de vivendes.

A Estocolm la monumnetalitat cal buscar-la al Palau Reial, contruït el segle XVIII, després que un incendi de l'any 1697 destruñis l'anterior, per tant, no es pot visitar les sales on la reina Cristina de Suècia - la de veritat no pas Greta Garbo - va fer morir de pulmonia al seu tutor Renè Descartes. 

A pocs metres hi ha la catedral on hi destaca una escultura baix medieval feta amb fusta de roure representant a Sant Jordi i el drac, d’una força expressiva exorbitant. Travessant el pont de Riddarholmen hi ha el monestir dels monjos franciscans, panteó dels reis suecs des de Gustav Adolf II.

Sent amables es pot afegir en l’entorn dels edificis monumentals i històrics l’ajuntament, inaugurat el 1923, on cada 10 de desembre s’hi fa el sopar de lliurament dels premis Nobel.

Però Estocolm té a l’illa Djurgärden un museu impressionant, el Vasa, un museu que rep el nom d’una nau de guerra, construïda al llarg de tres anys, que esdevingué la més cara, més equipada i més guarnida que mai havia tingut l’armada Sueca. Fou varada el diumenge dia 10 d’agost de 1628, segons les cròniques, un dia clar i de vent molt dèbil, on malgrat tot, havent navegat uns pocs centenars de metres, s’escorà i es va enfonsar gairebé al mateix port de la capital sueca.

Després  de nombrosos intents de reflotar-la, la seva recuperació i la seva memòria quedà en l’obliti restà soterrada en el fang d’unes aigües molt pobres en oxigen, per la qual  cosa es va salvar de l’erosió del pas del temps.

Redescobert per la memòria l’any 1958 es va aconseguir recuperar-la l’any 1961, construint-se  un museu expressament i únicament per la seva exhibició, junt a la gran quantitat d’objectes que s’hi localitzaren. D’aquesta manera el museu Vasa ha esdevingut quelcom més que un museu representatiu de l’art naval del seu segle. Les copes, les eines, els vestits, els objectes personals de la tripulació i tot allò que s’hi exposa ha fet que el Museu Vasa sigui un museu d’art, d’arqueologia, d’història, d’antropologia, de medicina..., és a dir, un museu atractiu i original que ajuda a entendre la forma de vida quotidiana de la marina de guerra escandinava de fa uns segles. 

Per recórrer el  centre de Copenhaguen només cal tenir ganes de passejar. El melic de la ciutat  és un cabdell de carrers i edificis en una illa, la més gran de Dinamarca, formada per canals. La ciutat, fundada el segle XII per un bisbe, combina espais d'harmonia arquitectònica amb edificis d'acer i vidre com la biblioteca, ampliada amb una mena de trapezi de cristall que anomenen Diamant Negre.

Un recorregut pot començar a Nyhavn, un canal on encara avui en dia hi amarren els velers que arriben a la ciutat. A més, a ambdós costats del canal hi ha uns edificis de colors vius que poc recorden el barri ple de mariners i prostitutes que era el segle XIX quan, en una d’aquestes cases, hi vivia l’escriptor de contes més conegut del país, Hans Christian Andersen.

A molt pocs metres hi ha la plaça Kogens Nytorv amb el teatre Reial, és el punt d’inici per recórrer l’Stroget, un conjunt de cinc carrers plens de botigues de disseny i cases modernistes on val la pena abandonar-se per algun dels seus laterals i trobar nombroses llibreries de vell, cases de brocanters i llocs d’antiguitats.

Tot seguit es pot anar cap a la plaça Radhus, presididia pel sobri edifici vermell de l’ajuntament o seguir cap al, més proper, Palau Christianborg, edifici de granit, seu del Parlament i de les recepcions oficials de la corona, que no residencia dels monarques. Travessant el palau per dins es fa cap al Museu Nacional i pràcticament seguint el mateix carrer s'arriba als jardins i parc d’atraccionsTivoli.  

El Museu Nacional es mereix una visita obligada, menys conegut del que caldria, organitzat d'una manera esplèndida i didàctica, revisa la història danesa de la prehistòria fins els nostres dies, amb una primera planta espectacular que abraça de la prehistòria fins el segle X.  

De tornada es fa cap novament a Nyhavn on a qualsevol de les terrasses dels cafès que la voregen i s’emplenen de gent així que  el sol hi apareix encara que sigui dos minuts, s’hi pot tastar un petit entrepà d’arangada fumada amb una Carlsberg, es clar, cervesa originaria d'aquesta  mateixa ciutat.

Finalment, com qualsevol visitant, turista o viatger s'agafa l’autobús fins els molls de Langelinie on es farà cua per la inevitable i ineludible fotografia amb el símbol de la ciutat, la Sireneta. Una escultura de discreta serenitat, com la ciutat, però que poc o res té a veure amb la del conte original, que amb una passió profunda anhela fugir del no res i no pas amb prínceps de colors.