Del penya-segat estant

Hi ha persones que van al psicòleg, altres anem a Londres. De 1990 ençà tinc el costum de peregrinar a Londres sovint. Hi ha qui creurà que es tracta d’una metàfora, però en ser una de les ciutats més contradictòries del mon l’aire et regenera, et posa motor i carrosseria a punt i tornes amb les piles carregades.

Londres és històrica, pintoresca, insòlita, acollidora, contradictòria – és la ciutat tant del fair play com dels hooligans - innovadora, clàssica, turística, silenciosa, sonora, feréstega, la llista d’adjectius seria tant llarga com la relació de llocs, coneguts o no, per visitar.

Resulta francament difícil no sentir-se lliure en una ciutat com aquesta on pots anar allà on la multitud et porti, qualsevol dissabte a la tarda tot al llarg d’Oxford Street, durant el Christmas Shopping o passejar sense pressa, contaminant-te del silenci que marquen els nombrosos parcs i els petits jardins urbans rodejats per retxes victorianes, sortosament desconeguts pels turistes ocasionals que es fotografien al Big Ben, entren als Pubs i en surten sense conèixer els rituals.

Tradició o renovació, conservadorisme o avantguarda són termes sobre els quals Londres ha anat oscil·lant al llarg del temps, doncs els edificis més innovadors conviuen en harmonia amb els antics i els londinencs, si n’hi ha, acullen aquestes noves propostes estètiques i les fan tant seves com el five o’clock tea. Probablement l’exemple més clar d’aquesta convivència és la roda, coneguda com London Eye, que construïda amb data de caducitat, ha prorrogat la seva existència i ha esdevingut fons d’alguna escena dels films de James Bond.

South Banck fou fins el traspàs de segle una zona de paisatge postindustrial, amb molls degradats i restes del que algun dia foren les industries victorianes. En pocs anys ha passat de ser la zona post industrial més decadent a convertir-se en el lloc de moda – trendy – en diuen els anglesos i en la versió més pijo-nostrada sembla que s'ha de dir que "marca tendència".

En tot cas és un barri on després d’assistir a la representació d’un Juli Cèsar o d’un Ricard III, al reconstruït teatre shakesperià The Globe, tornes al futur entrant a l’antiga central elèctrica de Bankside convertida l’any 2000 en Tate Modern, un molt bon museu d’art contemporani, tot i que probablement, no tant com els anglesos es pensen. 

En fi, Londres ha convertit una de les zones més canalles de la ciutat, plena de bordells i pubs poc recomanables, en una zona d'apartaments de luxe amb una arquitectura urbana força innovadora com el nou, City Hall - ­ajuntament - una esfera distorsionada de vidre construïda per Norman Foster davant per davant de la Torre de Londres i a pocs metres del Tower Bridge.

Una vegada més, ens trobem amb aquest cercle constant que conforma el Londres més tradicional i el d’avantguarda.

Venècia cal veure-la des del mar, com ho feu Marco Polo en tornar de la ruta de la seda o com Casanova en tornar dels seus galanteigs per Europa. Així ho feren durant segles els turcs que la volien conquerir i qualsevol viatger abans de la construcció del ferrocarril o de la carretera que et porta procedent de l’aeroport.

Els taxis nàutics et deixen on desguassa el Gran Canal. Els fanals i el balanceig de les gòndoles la fan única com les arcades entrelligades del palau Ducal, les línies rectes del Campanile o les cúpules bizantines de Sant Marc.

Venècia és una ciutat hereva del classicisme embellida per les aportacions de l’Orient Bizantí. De jove la República Serenissima dominava l’Adriàtic, enriquida pel comerç es tornà una gran senyora, i cap al set-cents esdevingué decadent tot transformant-se, el segle del romanticisme, en un regne ombrívol que actualment s'ha convertit en una vella, que afalaga, emociona i instrueix.

Com totes les potències, durant set segles exercí el monopoli amb Orient i el lema “siguem primer venencians i després cristians” li va permetre fonamentar les seves riqueses quan era possible en el comerç i quan no, en el robatori i el botí. Escandalitzà al mon cristià robant, a Constantinoble, els cavalls de bronze que llueix al sostre de la basílica i els coneguts Tetrarques, figures de pòrfir vermell representant a quatre cavallers abraçats en un dels escaires entre la basílica i el Palau Ducal.

Arribat el moment de fundar esglésies, va buscar relíquies de prestigi, a Sant Marc el portaren d'Alexandria i li construïren la catedral. De Jaffa portaren el cos de sant Nicolau, de Xios el de sant Isidor i per la resta d’esglésies anaren aprofitant peus, braços i altres membres tant dispersos com santificats d’altres procedències.

A Venècia cal passejar-hi de nit, els carrerons sense gairebé llum, silenciosos i deserts trenquen clixés i la ciutat es torna diferent. Carrers per caminar o canals per navegar, palaus i cases vora l’aigua et retornen a la malenconia dels il·lustres viatgers que l’han descrit. Venècia de nit és silenci, un silenci estampa de la Serenissima Ruffiana, un ídol que aquesta vegada té els peus a l’aigua.