Del penya-segat estant

El mur de l’aspra Babilònia per on circulen els carros son les paraules que utilitza Antipatros de Sidó en el vers on es refereix a la meravella del món antic envoltada d’un alè més llegendari.  

(representació idealitzada dels jardins i el passeig de les Procesons de Babilònia) 

Amb tota seguretat els autors grecs i molta gent actualment segueix pensant que es tractava d’uns jardins literalment sospesos. Probablement el Tractat de les 7 Meravelles, atribuït a Filò de Bizanci parla del Jardí sospès, amb les seves plantes per damunt la terra que creixen sobre l’aire i explica que les arrels dels arbres formen una teulada sobre el terra. Així mateix segueix dient que sota la terra hi ha enormes columnes de pedra que suporten el jardí.

 Segurament que el jardí creat per Nabucodonosor II cap el segle VI aC., era disposat sobre terrasses, envoltades per la muralla, on el rei ordenà plantar-hi tota mena d’arbres fruiters regats per un sofisticat sistema d’aqüeductes.

                    (representació idealitzada dels jardins i les muralles de Babilònia) 

Aquests jardins porten afegit el problema de la seva localització. Segons les fonts gregues eren molt propers al riu Eufrates i formaven part del complex del palau de Babilònia i com hem escrit formats per terrasses esgraonades suportades per columnes, voltes i arcs sobre els que hi creixeria el jardí. Curiosament però les conegudes taules cuneïformes, emprades per nombrosos historiadors del mon babilònic, on es descrivien minuciosament les estances, les sales, els diversos edificis i les muralles, no citen en cap moment els tan suposadament famosos jardins i les excavacions arqueològiques no han pogut situar-los en el plànol al seu lloc. 

(fragment porta d'Ishtar al Pergamonmuseum de Berlin) 

Nabucodonor II, com tots els màxims responsables de les meravelles de que parlem han estat dirigents polèmics, és considerat el gran reconstructor de Babilònia, la Babel bíblica, ha estat considerat el dissenyador dels jardins, el restaurador d’un gran nombre de temples i tradicions però seria també l’implacable conqueridor dels territoris de Síria i Palestina, per la qual cosa l’Antic Testament i més concretament al Llibre de Daniel, no és un personatge de qui es faci gaires elogis.

En tot cas i seguint la tradició si bé Nabucodonosor II fou un militar sanginolent, feu construir els jardins per amor, per evitar que la seva esposa meda Amitis, no sentís enyorança dels paisatges enormement verds de la seva terra. Però com tot a la història, aquesta explicació té també altres versions, doncs Diodor de Sicilia escriu a la seva Biblioteca Històrica que,  l’anomenat jardí sostingut fou construït per un rei Siri posterior per una de les seves concubines en trobar a faltar el turons i els prats de casa seva. Una explicació amb la mateixa base però amb personatges diferents.

En definitiva, als espais on hi havia d’haver el jardins avui en dia hi ha el vuit, poques restes o reproduccions d’alguns originals. Poc podem saber i menys veure dels jardins. Si avui volem conèixer i emocionar-nos davant peces dels inicis de la nostra història cultural cal visitar les sales d’antiguitats orientals al British Museum, al Louvre o al meravellós Pergamon de Berlin.

(fragment de la façana de les Porcessons al Pergamonmuseum) 

I si d’aquí uns anys ens atrevim a viatjar fins Bagdad, cal ser conscients que el seu Museu arqueològic fou saquejat i amb el seu espoli no han robat simplement or, plata i pedres precioses. Robaren quelcom més que la Dama de Waka o la Màscara de Sargon,  molt més que les tauletes d’Ur o de Nínive, molt més que milers de segells babilonis. Ens robaren el valor de la nostra memòria escrita, els primers records de la humanitat, del paradís, del diluvi, dels primers deus, de les primeres oracions i probablement dels primers poemes d’amor. El saqueig del Museu Nacional de Bagdad va permetre que robessin els primers contractes i els primers traços escrits sobre tauletes de fang.

(altra fragment d'Ishtar al Pergamonmuseum de Berlin) 

A Bagdad, als territoris que hi ha entre el Tigris i l'Eufrates, tinguin ara el nom que tinguin, amb jardins o sense, cada fragmentde fang és un fragment d’història, però no pas de la seva història, és la història dels orígens de la nostra civilització.  

La cultura hel·lènica ha destacat per nombroses qualitats, entre elles i d’una manera especial pel detall i el refinament de les pròpies creacions. Així ens han explicat que una altra de les meravelles del mon antic és l’estàtua de Zeus instal·lada a la cel·la, el lloc més sagrat del temple  a Olimpia. Aquest temple dòric fou el més gran i perfecte de tot el Peloponès.

                        (Reconstrucció del temple de Zeus) 

Aquesta escultura crisoelefantina quedarà per sempre lligada a la destresa del seu constructor, l’atenenc Fídies, autor de l’Atenea Partenos, escultura també desapareguda custodiada al Partenon d’Atenes.

                        (Restes del Tempe de Zeus a Olimpia) 

De l’estàtua de Zeus no sabem gran cosa, desaparegué en un incendi al palau de Constantinoble, la brillant capital de l’Imperi Bizantí, on havia estat traslladada cap al segle V amb moltes altres obres de l’antiguitat i no n’ha quedat ni un fragment original.

           (Reconstrucció de l'estàtua de Zeus)  

Amb  tot, sabem que Fidies, discret en l’expressió dels seus afectes gravà en un dels dits del Deu la inscripció “Pancrates és bell”. Qui sap si l’escultor, ja madur, implorava amb aquesta frase al seu Deu poder sublimar la passió que sentia per aquest jove atleta olímpic. Qui sap si, d’aquesta manera,  implorava la comprensió de Zeus, al cap i a la fi, ell mateix sent el pare dels deus havia sentit una gran devoció per Ganimedes.

De l’estàtua no n’ha quedat més que algunes misèrrimes reproduccions, però les excavacions del santuari ens han ofert detalls sobre la seva construcció. Entre les runes del taller, situat a l’oest del temple, s’hi ha localitzat una petita gerra de la seva propietat on hi diu “sóc de Fidies”. Així mateix s’ha localitzat motllos per la decoració de la roba de l’escultura, espàtules, tenalles i altres instruments que semblen demostrar que fou al mateix complex olímpic on l’escultor creà l’escultura.

Fidies treballà l’estàtua cap a l’any 440 aC., a partir d’un bastiment de fusta sobre el que s’hi afegien les làmines d’or i les peces d’ivori. Segurament que l’escultor el·laborà les diverses peces de l'estàtua al taller i les uní a l’interior del temple.

Malgrat se considerada una de les meravelles de l’antiguitat, no deixà de ser criticadacom ho demostra aquest fragment traduit de l’historiador Estrabó:“aunque el templo en sí es muy grande, el escultor sería criticado por no haber tenido en consideración las debidas proporciones. Él nos muestra a un Zeus sentado, pero con la cabeza casi rozando el techo, así que tenemos la impresión de que si Zeus pudiera levantarse, rompería el techo del templo".

Estrabó tenia raó, les mides eren excessives però precisament això és probablement el que la feia meravellosa, la idea que el pare del deus fos capaç de destruir el sostre del seu temple si es posava dret, devia fascinar tant als poetes, com als historiadors. La base de l’estàtua feia 6’5 metres d’amplada i 1 metre de alt. L’estàtua amidava 13 metres, gairebé el que faria avui un edific de 4 plantes.

La descripció que fa de l’escultura és : “En su cabeza está esculpida una corona de hojas de olivo. Sobre su mano derecha sostiene una figura de la Victoria hecha de marfil y oro. En su mano izquierda agarra un cetro con incrustaciones de todas las clases de metal, con un águila posada sobre el mismo. Las sandalias están hechas de oro, los mismo que su toga. Sus ropajes están labrados con motivos de animales y lirios. El trono está adornado con oro, gemas preciosas, ébano y marfil”.

En tot cas, sigui com sigui, la visita a Olimpia és la visita a un paisatge que ens parla dels deus i els deus en parlen de l’home. El complex visitat a primera hora, quan el gruix d’autobusos de turistes encara no ha arribat, és un lloc que impressiona. El paisatge pacífic i silenciós, voltat de bosc i natura no te res a veure amb la costa no gaire llunyana i molt poc amb el moviment i les tensions que s’hi devien produir els dies de competició, quan els atletes vinguts d’arreu de l’Hel·lade es reunien al redós de l’altar de Zeus abans d’iniciar la competició i aconseguir la glòria.  

La popularitat de les 7 obres de la llista d’Antipatros de Sidó, marcà una sèrie d’indrets que serien recordats milers d’anys després, a l’hora que probablement sense saber-ho, inclouria noves accepcions a algunes paraules. Així doncs, gràcies a la popularitat de la llista, es defineix com a colossal, quelcom de dimensions gegantines, allò grandiós amb unes mesures desproporcionades.

Probablement les seves mesures impressionants i la seva suposada bellesa deurien captivar la mirada dels historiadors i segurament atraparen la imaginació dels seus lectors. Realment es tractava d’una representació del déu Helios, el sol, en commemoració de la victòria dels rodis sobre l’exèrcit de Demetri.

Es sap que l’estàtua del Colós de Rodes, era de bronze i fou obra de Cares de Lindos, un alumne destacat de Lísip, autor del conegut Apoxiomeneo, però a part d’aquestes dades, tot allò que envolta l’escultura és en el mon del misteri i s’ignoren la majoria dels detalls, l’aspecte físic i fins la seva situació real.

La imaginació popular representa el Colós d’uns 30 metres d’alçada amb un peu en cada una de les rescloses de les dues dàrsenes d’entrada al port, rebent els vaixells que hi entraven passant per entre les seves cames.

Sigui com sigui, aquest Colós ha estat una més de les meravelles que han acabat completament  arruïnades o desaparegudes. En aquest cas fou destruït l’any 227aC per un terratrèmol, tot just una cinquantena d’anys després d’haver estat aixecat. Les seves restes quedaren escampades per l’indret fins que l’any 654 dC., amb l’illa sota control musulmà, foren venudes a un mercader d’origen sirià qui desmuntà les peces de bronze que quedaven i se les emportà en una caravana de més de nou-cents camells, sense que mai més s’hagi tingut cap altra notícia de les restes d’aquesta escultura.

 Malgrat totes aquestes peripècies, el Colós roman a l’illa com un fantasma fins esdevenir el seu símbol més conegut. Avui, cap turista ni viatger pot evitar de fotografiar-se a l’entrada del port, a l’indret on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Aquesta construcció era impossible si es pren en consideració tant les mides que els clàssics proporcionen com les tècniques escultòriques de l’època. Aquesta imatge romàntica del Colós sorgí a darreries de l’edat medieval. Segons sembla ha quedat el testimoni d’un pelegrí italià que cap el 1394 afirmà que un dels peus del Colós, reposava on hi havia una petita església rodona anomenada Sant Joan del Colós.

Segons Plini no fou la única estàtua monumental de l’illa, doncs es creu que n’hi havia moltes altres, de les que tampoc en tenim cap exemplar sencer. En tot cas, avui es creu que l’estàtua del deu Elios, era situada a terra ferma, amb les cames juntes. No era una escultura massissa, sinó que les plaques de bronze cobrien el bastiment d'una estructura que en el seu exterior donà forma al Colós fins que el terratrèmol el destruí.

És habitual llegir a la premsa llistes on es qualifica de millor a pitjor, o a l’inrevés, tot allò que pot ser qualificable amb qualsevol objectiu sigui o no lloable. Doncs bé, aquesta carrera, segurament sense saber-ho la va inaugurar Antipatros de Sidó l’any 125 A.C., quan, en tot just vuit línies d’un poema, cità el que considerava les meravelles del mon que coneixia: Els Murs i Jardins de Babilònia, l’estàtua de Zeus a Olimpia, el Colós de Rodes, les Piràmides de Gizeh, el Mausoleu d’Halicarnàs, i el temple d’Artemisa a Efes. Aquest poema originàriament també citava la Porta d’Ishtar però en algun moment, es va substituir pel Far d’Alexandria.

La llista respon óbviament a una concepció del mon totalment hel·lènica, al cap i a la fi de les 7 meravelles, només en son alienes els Jardins de Babilònia i el complex de Gizeh. l com que les terres entre el Tigris i l'Eufrates, ja eren representades pels Jardins es canvià la Porta d'Ishtar pel Far de la ciutat d'Alexandre, un macedoni que feu realitat l'únic imperi panhel·lenic.  

         (Fragment porta d'Ishtar al Museu Pergamon. Berlín)                 

És prou conegut que anteriorment ja s’havien fet altres llistes, tot i que només es disposa de referències escrites, com la del meu admirat Herodot, la de l’enginyer Filò de Bizanci o la de Calímac, bibliotecari d’Alexandria. Segles després anirien apareixent altres aportacions com la del poeta Marcial, qui afegiria a la llista el Coloseo de Roma, a Filò de Bizanci (s. V) se li atribueix el llibre De septem mundi miracolis, i encara amb dates posteriors Gregori de Tours (s. VI) o Beda el Venerable (s VIII) publicaren escrits discutint les excel·lències de cada monument. Durant el Renaixement, aquests mites serien inspiració pels artistes més diversos i es podria seguir citant autors i llistes diverses fins arribar als nostres dies.

Sembla bastant clar que realitzar llistes d’aquesta mena no és altra cosa que mantenir un mite que transcendeix el temps. Triar 7 elements d’una sèrie ha estat una constant a la història, set foren els savis de Grècia, set els turons de Roma, set els pecats capitals, etc., i seguim valorant una llista de meravelles de les quals només les Piràmides, malgrat el pas del temps, romanen al seu lloc, la resta han desaparegut, desconeixem la seva localització exacte, desconeixem els detalls tècnics de com es construïren i ni tan sols sabem com eren en realitat.

Probablement per aquest motiu amants de l’art, la història, viatgers i també turistes busquem, de tant en tant, indrets on sense la necessitat de veure gairebé res, seguint noms i paraules intentem alliberar dels sentits per poder arribar a imaginar quelcom del que pot haver-hi concentrat en les poques pedres d'questes indrets. Així doncs, com férem amb els grans monestirs de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles sobre les presumptes meravelles del mon antic o el que queda d'elles. 

La Campania i els terrenys a la vora del Vesubi són coneguts per ser una terra amb bons vins. El vesuvium, era molt ben considerat d’antic i el poeta Marcial li va dedicar algun epigrama. El Vesubi no havia entrat en erupció des d’abans de la fundació de la mateixa ciutat de Roma, per tant, pels habitants de la zona no era altra cosa que una muntanya més. 

El coneixement d’aquests fenòmens geològics, sense ser totalment desconegut, es reduïa a nuclis de naturalistes i intel·lectuals, pel poble el seu coneixement devia ser ínfim. La mateixa paraula volcà, no té un equivalent llatí. A nosaltres ens ha arribat procedent del nom del deu del foc que segons la mitologia tenia la seva forja a l’Etna. L’únic volcà que en aquells moments s’havia vist en erupció i que probablement es devia considerar una curiositat excepcional.

Per tant, eren les vinyes dels costers del Vesubi el que distingia aquella muntanya de qualsevol altra. Però el 24 d’agost de l’any 79 es produiria una tragèdia que marcaria la memòria molts segles després. L’erupció del volcà va provocar la primera destrucció de Pompeia i altres pobles del voltant com Erculà, Stabia i Oplonti amb les explotacions agrícoles corresponents. La segona desfeta, la provocaren els bombarders durant la IIª Guerra Mundial.

Del que va succeir a Pompeia ja vaig escriure un post fa unes setmanes Pompeia 24 d'agost. Un militar i naturalista anomenant Plini va morir intentant saber més d’aquell fenomen i un nebot seu, Plini el Jove ho mirava tot de lluny per escriure després unes epístoles descrivint com un silenci de pedra va cobrir, cases,veus, terres i gairebé la memòria.

Fou molts segles després quan un Borbó relativament il·lustrat, (l’excepció sempre confirma la regla) es va fer un palau a Portici i va pensar en excavar el volcà. El nobles napolitants, desitjosos de ser prop del manaies suprem, van crear entre el volcà i la mar tot un seguit de mansions que esdevindrien segurament un dels primers “triangles d’or” amb la corresponent bombolla immobiliària de l’època.

En tot cas la pluja de cendra, gasos verinosos, rius de lava i els moviments sísmics que acompanyaren el desastre crearen el caos. Quedaren soterrats sota tones de lava i molts segles després ha permès retrobar una ciutat que havia estat oblidada i els cossos de persones i animals reduïts al no res, a una bombolla d’aire al mig de la lava freda que ha permès mercès a la injecció de guix veure el calc d’un realisme gairebé obscé davant els comentaris d’alguns visitants però útil per historiadors i arqueòlegs.

Pompeya fins el segle XVII no era res més que alguna cita erudita en els escrits de les elits més preparades o els esperits més il·lustrats o inquiets fins que es començà a seguir el seu estel. Fou Goethe qui va escriure referint-se a Pompeia: “Mu­chas desventuras han acaecido en el mundo, pe­ro pocas han procurado tanta ventura para la pos­teridad”. Probablement pensava en el tresor d’escultures, retrats, mosaics i altres estris que tenia davant però també al fet de poder passejar per una ciutat aturada al mig de la seva quotidianitat. Això és el que hauríem de saber veure els visitants.

Les guies, els manuals indiquen el més rellevant, el forum, cor de la ciutat, els temples, el macellum o mercat, els hórrea omagatzems. Els indrets d’oci on hi havia per triar i remenar: el Gran Teatre, l’Odeón, l’amfiteatre on s’hi desenvolupaven els espectacles de masses: gladiadors, feres, les competicions esportives on alguns enfrontaments generaven batalles campals, a l’estil de les que veiem sovint als telenotícies i les pintades i enfrontaments que es produiren entre els hooligans locals i els del Nocera, l’any 59, que va provocar que el Senat clausurés el recinte per un període de 10 anys.

Aquelles persones passaven també el seu temps a les termes o als banys públics, al costat  de les Terme Stabiane o en un dels vint i cinc bordells de la ciutat, atesos per dones de classe baixa o immigrants, les de luxe no rebien aquest nom i eren lligades amb les elits – certes coses no han canviat gaire -.

Pompeia és una caixa de sorpreses, si tenen l’oportunitat no es perdin les Termes del Plaer, un establiment fora muralles, amb pintures dels serveis molt especials que s’hi oferien, unes escenes que deixen el bordell interior a l’alçada d’un internat de noies semidecents en plena adolescència.

Fora muralles també hi ha la Villa dei Misteri, amb uns murals de significat encara desconegut però amb unes imatges de color fauvista i tant abstractes que podríen haver estat copiades per alguna de les avantguardes del segle XX.

Però el més important no és el que es veu tot passejant pels carrers, el que cal destacar són les emocions d’aquest passeig per una ciutat que podria ser qualsevol altra un dia d’estiu a l’hora de la migdiada.

A Pompeia només trobes a faltar un parell de carros encaixats a les roderes i algun vianant a les passeres creuant el carrer. En entrar a les cases hauria d’aparèixer un sentiment de culpa per enterbolir la intimitat sense permís. En alguna entrada encara es pot veure com si fos una estora un hola, benvingut o vigileu amb el gos i més a l’interior, on hi ha l’ellarium, altar dedicat als avantpassat, m'agrada pensar en travessar algun pati solitari, cosa cada vegada més difícil, que em sortirà algun habitant per fer-me fora de la casa. 

Però a Pompeia ja no hi ha ningú que respiri, ningú que vagi al metge, ningú que voti als candidats, el nom d'algun dels quals encara es llegeixen en alguns murs. Els únics que respirem som nosaltres, segurament ben astorats en veure com aquelles vides s’assemblaven tant a les nostres.

La Iconografia fa que identifiquem Florència amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi però per altres, la icona florentina per excel·lència és la plaça de La Signoria. En aquesta plaça és on s’ha desenvolupat segle darrera segle la vida quotidiana d’una ciutat activa i emprenedora, per tant, ha estat el centre de la vida del comú, en front el centre religiós que gira òbviament entorn la catedral.

Aquesta plaça és la mostra de l’alternança del poder, entre els governs de la República, el de la Signoria i el Gran Ducat. Els seus palaus i les seves obres d’art, fan que puguis passar-hi dies i dies descobrint constantment detalls de la història.

Ha estat escenari de l’execució de Girolamo Savonarola, qui fou penjat i cremat després d’haver sotmès a la ciutat a la una república teocràtica el 23 de maig de 1498. Una llosa commemorativa ho recorda però en aquesta mateixa plaça el s-XVI era també un lloc d’espectacles, reunions i torneigs i amb els anys els gonfaloniers de la república, ducs i altres senyors, han enriquit aquest espai amb meravelloses obres d’art convertint-lo en un excepcional museu a l’airelliure.

L’edifici principal és el Palazzo Vecchio o de la Signoria, un edifici d’arquitectura austera, seu del govern i caracteritzat per la seva torre plena de merlets, superada en alçada només per la cúpula de la catedral.

Lamentablement en el seu interior mai hi veurem el que hauria pogut ser el més important acarament entre els dos grans, no tant sols del renaixement sinó de la mateixa història de l’art. Leonardo i Miquel Àngel varen rebre l’encàrrec per part del primer gonfalonier nomenat després de l’expulsió dels Medicci, Piero Sioderini, de pintar a la Sala dels Cinc-cents dos episodis fonamentals per la història de la ciutat, la batalla d’Anghiari el primer i la batalla de Cascina el segon.

Miquel Àngel posaria, davant l'entrada del Palau el seu David, l’any 1504, al seu costat Donatello hi posaria el grupes cultòric de Judit i Olofernes i una mica més enllà l’Hèrcules i Caco de Bandinelli, és evident que avui al seu lloc hi ha reproduccions. 

Amb la caiguda de la República i el retorn dels Medicci, Cosimo encarregà a Vasari una gran remodelació del palau i a l’habitació verda, la que fou cambra d’Elionor de Toledo, al segon pis, s’hi feu un pont que lligà el palau amb els Uffizi.

És en aquest mateix moment quan converteix la galeria privada dels Lanzi, en un espai a l’aire lliure on hi feu construir al segon pis un jardí i a la part inferior s’hi hostatjaven els seus mercenaris, al mateix espai on avui s’hi potveure el Perseo de Cellini i dues obres mestres del manierisme, el Segrest de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el centaure Neso, ambdues de Gianbologna.

S’explica que el Perseo va aixecar tanta expectació que durant diversos dies els ciutadans dipositaven als seus peu papers amb frases d’admiració. És d’aquesta remodelació quan s’hi posa la font d’Annati i una mica després l’estàtua eqüestre de Cosimo I, de Gianbologna.

Amb tot l’obra arquitectònica més important a nivell urbanístic és el que es va dura terme a l’espai que quedava entre la plaça i el riu, Vasari fou l’encarregatde construir-hi les oficines dels principals magistrats de la ciutat el que ha esdevingut els Uffizi. Al poc temps acabades les obres,  Cosimo encara encarregaria a Vasari un darrer treball, fer un passadís entre el palau Pitti i el palau de la Signoria, el corredor Vasari, la qual cosa asseguraria als membres de la família Medicci anar de casa al despatx sense haver de sortir al carrer, no pas per por de la pluja.

Fou el fill de Cosimo, Francesco I qui encarregà a Buontalenti de crear als Uffizi la Tribuna, un espai que seria el primer lloc on s’hi exposarien obres d’art i l’origen del que ha esdevingut una de les pinacoteques més importants del mon. 

Al prepirineu d’Osca, a uns 10 quilòmetres d’Ayerbe hi ha el poble de Riglos, situat en una comarca físcament plana, d’on, de sobre, emergeix l’enorme rocall que configura els Mallos. Unes roques altives,vermelloses, dominants gairebé semblen tallades a pic i pala tot i que l'escultor ha estat l’erosió de l’aigua i el vent al llarg de milions d’anys.

Aquest acomarca avui a la província d’Osca pertany a l’antic regne de los Mallos. Territori, que oferí el rei d’Aragó Pedro I a la seva segona muller Berta, quan es casaren a la recent consagrada catedral d’Osca l’agost de 1097.  La dot incloïa aquest territori del prepirineu amb els llocs d’Agüero, Murillo, Riglos, Marcuello, Ayerbe i alguns bens a la coneguda Hoya de Huesca com Sangarrén i Callén.

Aquest antic petit regne s’establia amb el règim de tinences i mort de Pedro I sense descendència, el seu germà Alfonso “el Batallador” el mantingué per la seva cunyada, la reina vídua fins l’any 1111.

És als peus del Mallos, atrapat entre el riu, els diversos camps d’oliveres i la dimensió de les roques que les cases del poble i la mateixa església, semblen un escenari de maqueta més que no pas un indret real. És en aquest punt d’on surt el camí per les nombroses excursions que es poden dur a terme per la zona.

Un senderó de poc més de cinc minuts et porta del poble al peu del massís,a partir d’allí es quan els escaladors desafien la gravetat per les seves parets verticals i els excursionistes hi pugen per un sender circular molt més assequible que recorre la base del roquerol endinsant-s’hi per gorgues excavades a la roca. Un altra opció és seguir la ruta que puja fins el punt més alt de les crestes del Puro i del Fire.

Riglos disposa de diversos punts de mirador que ajuden a comprendre la grandiositat del seu conjunt. És a primera hora del matí i de la tarda quan els raigs del sol donen força al vermell de les roques i és també aquesta hora quan es pot veure, més fàcilment, volar en cercles enormes voltors, àguiles reals i altres aus mentre al fons el riu Gàllego va fent camí fins l’Ebre.

Els més afortunats expliquen que és també cap aquesta hora quan, de tant en tant surt la Geganta de Riglos. Una senyora que viu amagada a Escalete, darrera mateix dels Mallos. Aquesta geganta és una filadora que en sortir de l’amagatall, acostuma a posar un peu a Peñarrueba de Murillo i l’altra a Riglos per poder-se inclinar a remullar el lli que treballa al riu Gállego. Altres expliquen que l’han vist filant assentada sobre la cúpula del Pisón i quan ha de mullar el lli o el cànem, no ho fa amb saliva sinó que s’ajup tot posant els dits al riu.

Com totes les llegendes segurament és veritat doncs hi ha una roca que per la seva semblança hi qui l’anomena Puro però altres l’anomenen Huso com l'estri per treballar el lli.

Tallinn és per molta gent una desconeguda i es converteix, sovint, en la gran descoberta. Amb la caiguda del règim dels soviets, es va facilitar la descoberta de ciutats fascinants com Praga, Dubrovnik o en menor mesura Sant Petersburg però, la capital d’Estònia era un secret. Un país petit al que gairebé s’hi havia d’anar expressament.

Actualment però tant el país com la seva capital s’afegeix a la llista de capitals europees que cal visitar. Tallinn és una ciutat, per arquitectura, per mentalitat, per vocació i òbviament per relacions passades, presentes i futures, amb una evident vocació centreeuropea més que no pas russa i la petjada soviètica queda força dissimulada per la seva gent.

Mentre Ramon Berenguer IV anava conquerint les terres de la Catalunya Nova l’any 1154, la ciutat de Tallinn apareix citada esporàdicament a la documentació, però la seva nova fundació per part dels danesos l’any 1219 la posà d’una manera definitiva en el context polític baix medieval. El seu nom ho palesa de manera unívoca, doncs en estonià Tallinn significa “ciutat danesa”.

Els escandinaus hi romangueren dos segles fins acabar venent-la als alemanys, les guies diuen que fa olor de germanisme, Alemanya la va posseir durant quatre-cents anys. En tot cas, el centre històric, recorda molt més Innsbruck, Salzburgo o la meravellosa Praga que no pas les alemanyes Berlín o Munic i posats a buscar-li un indret alemany podríem trobar-li un aire a la ciutat eminentment d’estiueig que ha esdevingut Warnemunde, posteriorment, els suecs hi estigueren cent anys i dos-cents els Tsars fins que els estonians aconseguiren la independència, després Hitler, els soviets i fins ara. Una història força complexa i complicada.

Avui es relacionen amb tots els seus veïns dels Països Bàltics i mantenen una esplèndida relació amb els finesos amb qui els uneix una llengua, almenys fonèticament semblant i tot just 80 quilòmetres de mar que els ferry de tres companyies diferents salven cinc vegades al dia.

La ciutat vella és reparteix per tres turons i mira a dues badies. La seva arquitectura  és majoritàriament dels segles XIV i XV. Al centre anomenat Toompea, hi ha destaquen entre altres, la plaça Raekoja, amb un ajuntament gòtic, que segons diuen és l’únic que ha sobreviscut d’aquesta època a l’Europa del Nord. Aquesta plaça ha estat el nucli de la ciutat des del s. XII i el gran centre comercial del Bàltic impulsat pels alemanys del Nord.

S’explica que és en aquest lloc l’any 1441 és on plantà el primer arbre de Nadal, abans d’esdevenir una tradició exportable i exportada arreu del mon cristià.

La plaça és un quadrilàter envoltat de cases i palaus de colors pintats amb els colors de l’arc de Sant Martí ple de terrasses on tastar vodka i unes botifarres negres de sang que et serveixen amb un xarop, tant estrany com enigmàtic, que una vegada tastat es pot abandonar per seguir paladejant el vodka glaçat.

El centre històric de Tallinn es prou petit com per poder passejar sense necessitat d’anar a cap lloc concret i descobrir-lo poc a poc, tots els racons tenen el seu atractiu i la ciutat nova és prou allunyada com per no fer nosa. Estònia i la seva capital són d’unes mesures fetes a escala humana.

La Tallinn històrica està assentada en dos nivells. El superior amb la ciutat tant religiosa com nobiliària i la ciutat baixa de mercaders i artesans ambdues envoltada de torres i muralles.

Arribant-hi per mar dibuixa un perfil on hi destaquen les torres gòtiques de l’ajuntament, la catedral, i el campanar de les esglésies de Sant Nicolau i Sant Olav, considerat l’edifici més alt del mon fins el segle XVII. Tallinn és en definitva una ciutat on es pot descansar, passejar i com a Praga, escoltar a qualsevol racó dels carrers i a les seves esglésies música que pot anar del folck al gregorià i de la música de cambra a la simfònica.

Fins no fa pas massa en anar de viatge, hom acostumava a preparar-lo a partir de llibres que parlaven de la ciutat, de guies turístiques més o menys pràctiques i gruixudes, de llibres d’història o de la informació que s’anava arreplegant a partir dels més diversos focus d’informació. Més recentment a través d’internet han anat creant-se forums de debat i a les planes web han anat apareixent cada vegada més audio guies, algunes comercials, altres gratuïtes, normalment promocionades per agencies deviatges, empreses privades, col·lectius diversos o les mateixes àrees de turisme d’alguns municipis i grans ciutats.

Les audio guies son una eina còmode a l’hora de fer un recorregut per les ciutats o comprendre qualsevol altra centre d’interès. L’aparició i popularització dels reproductors que inicialment eren emprats per escoltar música ha anat ampliat enormement la seva funció per esdevenir uns magatzems d’informació de tot tipus.

Recentment vaig descobrir l’adreça guia de Roma , aquells que seguiu aquest bloc sabeu que és una de les ciutats que mes vegades he visitat i probablement de la que més articles he escrit i seguiré escrivint. A priori em va semblar una web més on es podia accedir a informació sobre la ciutat, el fet de conèixer-la amb una certa profunditat permet valorar la utilitat i veracitat de la informació d’utilitat turística que ofereix.

Així que l’anava consultant va resultar una web amb una informació i un producte interessant, diferent i pràctic. És evident que al mercat n’hi ha altres però, en alguns casos, són molt simples o excessivament carregoses.

En aquest cas al marge dels consells més pràctics o útils que poden anar des de la informació del metro de Roma, busos, com comprar bitlles, relació de museus, restaurants, hotels, etc., ofereixen un CD i una guia impresa molt visual amb plànols, fotografies ireconstruccions que facilita enormement tant la localització com la comprensió de les explicacions d’audio. El format de la guia impresa és molt pràctica i manejable però precisament aquest disseny fa que s’hagi d’anar en compte per evitar que es malmeti.

El Cd, permet passar molt fàcilment el contingut als reproductors personals i escoltar la gravació que contextualitza cada racó d’un itinerari mentre l’estàs veient, et permet descobrir nous detalls sense la necessitat d’anar constantment llegint i observant que, era el que estàvem la majoria acostumats a fer. Com audio guia entenc que et permet un plaer particular, doncs vas recorrent tots els indrets més notables i atractius de Roma, permetent-te observacions de racons carregats d'encant i dels quals la història ha anat deixant empremta.

Les explicacions s’agrupen per zones i són força detallades, dividides en més de 90 fitxers, de manera que en cap cas es fan gens carregoses. La durada de les explicacions va dels 3 minuts les més breus fins els més de 80’ que seria la suma de tots els arxius referits a Sant Pere del Vaticà, però el fet d’estar dividits en diverses pistes evita el fet de convertir l’escolta en massa pesada.

En aquest aspecte es pot destacar que la dicció és força agradable lligant fàcilment dades, anècdotes i personatges, sense menystenir el rigor que es pot observar en altra mena de guies semblants, per tant es pot afirmar que estracta d’una guia molt didàctica.

La web disposa de l’índex complert de l’audio guia permetent escoltar una mostra reduïda de cada pista i la demo porta un exemple més detallat i complert d’una de les pistes de la plaça de sant Pere.

En contra del que acostuma a ser comú, al meu entendre, sigui per la divisió del temps de les pistes o per l'interès que sempre he tingut per la ciutat, ha evitat amb molt de rigor i bon gust certes observacions de retòrica inútil sense voler dir que no sigui erudita. Permet gaudir d'una forma directa i plena el passeig per la ciutat.

Al marge de les nombroses pistes que abracen els nombrosos atractius turístics de Roma, es disposa d’una vintena  de pistes més, amb un contingut complementari on es dona informació d’episodis de la història que va dels inicis de Roma fins l’edat contemporània passat per episodis històrics com la Roma en temps del Cisma d’Occident, més conegut com el període del Papat d’Avignon, el saqueig de Roma per part de les tropes de l’Emperador Carles o perfils biogràfics que van de Juli Cèsar a Caravaggio passant per altres emperadors o genis de l’art com Miquel Àngel, Rafael o Bernini, entre altres.

Així mateix es pot accedir al bloc destí Roma amb articles i altra informació sobre la ciutat i la seva història. Cal esperar que aviat es pugui gaudir d’aquest servei i es puguin adquirir audioguies en aquest format d’altres punts d’interès turístic com la que ja es disposa de Roma. 

Vaig visitar Pompeia després de baixar del Vesubi a primera hora del matí d’un xafogós dia del mes d’agost de fa uns anys i, com molta altra gent, no vaig poder deixar de pensar en el que devia passar el dia 24 d’agost de l’any 79 dC., quan bona part dels ciutadans més rics de l’Imperi es devien estar relaxant a les seves vil·les vora la badia de Nàpols. Altres eren probablement comprant el pa en algun dels forns de la vila, o prenent un vas de vi en una taberna, observant els frescs que decoren les termes Stabianes, o bé deleitant-se amb els dels lupanars tot esperant el servei d’alguna meretriu. Mentrestant, Plini el vell erudit i comandat de la flota Imperial era a una trentena de quilòmetres de la ciutat.

Els carrers amples, tenen voravies molt còmodes i passeres suficientment amples com per creuar el carrer en dies de pluja, al costat: cases, botigues i vil·les en un estat de conservació molt raonable. Les conduccions d’aigua, el sistema de clavegueram ens parla de la tècnica i el refinaments d’aquesta ciutat, fins el punt que en alguns indrets, una mica d’imaginació permet pensar que la ciutat encara respira. 

Però tocant al Forum i al Temple de Júpiter hi reposen els cossos, blanquinosos o ennegrits d’alguns dels milers de cadàvers localitzats en les diverses prospeccions arqueològiques. Morbositats a part, resulta interessant poder entendre què va passar al voltant del Vesubi a partir del migdia d’aquell 24 d’agost, què va matar als seus habitants?

És sabut que la lava del Vesubi no va cobrir les ciutats del seu voltant de manera immediata ni sobtada. Els cadàvers s’han localitzat en diversos estrats i molts més en els superiors que no pas en els més inferiors, indicant que anàvem morint així com avançaven les hores i el procés d’erupció volcànic.

A les excavacions anaren apareixent en els estrats de lava cavitats buides en l’espai on havien estat els cadàvers, els teixits dels difunts s’havien descompost i quedaven alguns esquelets i en alguns casos estris que portaven els difunts. Es decidí injectar guix en aquests vuits i s’aconseguí una impressió del cos que havia retingut, els resultats foren sorprenents.

Dels poc més de 1000 cadàvers localitzats fins aquest moment (Pompeia tenia uns 20.000 habitants)  pocs presenten símptomes d’haver mort atrapats, apletats o lesionats. Es creu que la lava va tardar una setmana en cobrir l’enorme àrea que deixà soterrada i per tant, la població hauria pogut fugir caminant i salvar-se en la major part si ho haguessin fet des del primer moment. Llavors la pregunta és per què no fugiren?

Sembla que el volcà explotà llençant material a milers de metres d’alçada (podien oscil·lar entre 25 i 30 quilòmetres d’alçada) per caure posteriorment en formade “pedra pómez”  incandescent, per tant, no començà a produir destrosses a les cases fins que foren molts quilograms els que s’acumularen als sostres. Això fa pensar que en un primer moment la població es devia espantar i anà a buscar refugi a les cases pròpies o d’amics.

S’explica que el mateix Plini “el jove” va romandre a casa seva llegint “ab urbe condita”, de Titus Livi, fins que li comentaren que el seu oncle havia desaparegut i calia fugir, ell s’embarcà mar endins.

No es pot pensar en desconeixement del que era un volcà i dels seus efectes devastadors doncs ja havien escrit sobre el tema Vitrubi i segles després, el mateix Plini “el vell” havia explicat els efectes de les erupcions de l’Etna. Segons la carta que Plini el Jove envià a Tàcit explicant l’erupció del volcà i la mort del seu oncle, sembla que cap a les 4 de la tarda, les explosions de gasos, la velocitat de la lava incandescent i la tempera encara pujà més.

Sobre les cases ja s’hi acumulava cap a un metre de gruix de restes del volcà i algunes construccions començaren a cedir, per tant, cal suposar que fou a partir d’aleshores quan la població buscà refugi fora de la ciutat.

Probablementla primera reacció fou prendre els objectes de valor i tancar la casa amb laintenció de tornar, doncs junt als esquelets i restes de cadàvers han aparegut nombroses joies, altres objectes i molt sovint la clau de la casa.

Les causes de la mort de la població foren diverses òbviament, però tenint present que bona part dels cadàvers localitzats fossin humans o animals tenien la boca oberta tot fa pensar que fou la falta d’oxigen provocada per l’asfixia i la inhalació de gasos tòxics el que els la provocà.

A partir de la tarda d’aquell dia d’agost i la matinada del següent es produïren diverses onades tòxiques de gas i cendres incandescents. El mateix Plini el vell intentà portar la flota romana al port de Pompeia per socórrer la població però només pogué arribar a Stanias, allí anà a refugiar-se a casa d’un amic Pomponià, on valorant si quedar-s’hi o fugir optaren per la segona opció, localitzant-se el seu cos mor a la platja.

És Plini el jove qui escriu que a Stanias queia foc del cel i l’aire pudia a alè verinós de sofre. Cal suposar que eren onades de pols, gas, cendres i material incandescent que podia anar fins a uns dos-cents quilòmetres per hora. Així doncs les víctimes morien en un huracà de pols i gas bullent que quedarien soterrades paulatinament en un mateix nivell de pedres i altres materials que en refredar-se s’anaren solidificant. 

Dels prop de 20.000 habitants de Pompeia es creu que podrien haver-se salvat la meitat, a les excavacions s’ha localitat 1044 cadàvers, on son els que resten? Probablement al sud de Pompeia, zona molt densament poblada i on la via et portava cap a zones més allunyades. De tota l’àrea devastada pel Vesubi que abraçava Herculà, Oplontis, Pompeia, Nuceria i Stabia s’ha excavat tot just un 2%, per tant, és molt el terreny que queda inèdit per una recerca que difícilment es produirà.

Segurament que els qui sobrevisqueren es desesperaren enormement en veure les seves ciutats desaparegudes i només els devia quedar el recurs de la desesperació o buscar l’ajut dels deus si, en mig d’aquell desastre de malvestat i desesperació, no creien que fins i tot ells devien haver desaparegut.