Del penya-segat estant

Sovint tenim una imatge de Milan excessivament vinculada a la moda i el comerç, identificant la capital de la Lombardia més a centre de negocis que no pas a una destinació de turisme cultural. No es pot comparar a Roma, Florència o Nàpols però disposa de prous atractius com per fer-hi una estada de 4 o 5 dies.

A Milan hi ha una important coexistència d’estils i èpoques que val la pena observar. Des de les vies d’aigua  que queden dels antics canals que travessaven la ciutat, fins els arcs de la Loggia dei Mercanti, passant esglésies com la de Sant’Ambrogio o il Duomo.

Tampoc es pot oblidar la ciutat renaixentista que explota la memòria de Leonardo al Cenacolo del convent de Santa Maria delle Gracie, ni l’imponent castell dels Sforza, avui convertit en un centre polivalent seu d’acadèmies i diversos museus on imploren el nom de Miquel Àngel a partir de la Pieta Rondanini.

Entre les descobertes milaneses, per aquell que no hi tingui cap reticència, cal visitar el Cementiri. El cementiri de Milan no te res a veure amb els cementiris-jardins centre europeus o nòrdics als que m’he referit en algun altra article. El cementiri de Milan és un enorme conjunt, complex i heterogeni, de panteons, nínxols i altres elements funeraris on cada racó és una lliçó d’història, de filosofia, de mentalitat, de comportament humà i de l’evolució de la tradició italiana, tant a nivell global com personal de les famílies que hi tenen sebollits els seus familiars.

Hi ha també un Milan modern, cosmopolita, amb tot un seguit de fires que abraça els sectors més diversos i carrers com Sant' Andrea, Montenapoleone o Spiga patrimoni de les firmes que han fet de la ciutat un dels primers centres de la moda europea. Però el cor de la ciutat és la plaça del Duomo, la imatge de les agulles de la catedral pujant al cel és força gratificant, tot i que el sol d’agost fa que l’esplendor del marbre de la façana es confongui amb un cel més blanc que blau.

Al costat de la plaça del Duomo hi ha els corredors de les Galeries Vittorio Emanuele, unes galeries del s. XIX, exactament iguals a les de Roma o Nàpols. Amb paviments polidíssims i voltes de ferro i vidre sempre plens de gent que ofereixen un primer contacte amb el comerç, els cafès i els restaurants de la ciutat. Les botigues son majoritàriament joieries, llibreries i objectes diversos, tant de factura clàssica com contemporània, amb uns preus només assumibles per turistes russos o targes de crèdit prou farcides.

Creuant la galeria es fa cap a una petita plaça presidida per una estàtua de Leonardo i la façana d’un teatre fundat el S. XVIII, que des d’aquell mateix moment ha estat lloc de referència per la lírica, és el Teatre de la Scala.

Darrera mateix hi ha la zona de Brera, un barri interessant on hi tenen la seu el Corriere della Sera, l’església de San Marco, el Teatro Piccolo i l’Academia de Belles Arts, amb la pinacoteca de Brera i obres tant representatives com les Noces de la Verge de Rafael, el Petó de Francesco Hayez o el conegut escorzo de Mantegna anomenat Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

No gaire lluny, a la via Manzoni hi ha el museu de l’aristòcrata Poldi-Pezzoli, al palau que fou de la seva propietat dins la col·lecció hi destaca notablement el Ritratto di Dama del pin­tor renaixentista Antonio di Po­llaiolo (1431-1498).

Una mica més enllà i vora el corso Montenapoleo­neo es pot passejar gaudint d’uns aparadors amb propostes en alguns casos arriscades, en altres seductores però en tot cas veient sempre obres de genis aparentment molt més terrenals que signen Armani, Gucci, Moschino o Dolce & Gabanna.

La literatura i la taula milaneses fan un bon maridatge a la trattoria Bagutta, un indret on per iniciativa de l’escriptor Ricardo Bacche­lli es convoca des de 1927 el principal premi literari italià, amb guardonats tant brillants com Indro Monta­nelli o Italo Calvino. Desconec com s’hi menja però, en tot cas, fa gràcia prendre quelcom en el mateix lloc on es reunien autors como Luigi Pirandello o Giova­ni Papini.

En definitiva, Milan és una ciutat que ha canviat les armes del Sforza per les màquines de la seva industria i els llenç o les fustes pintades per Mantegna i Bronzino pels volums tèxtils de Gucci o Moschino. 

Mentre en alguns indrets sembla saber greu recordar que hi ha hagut guerres, desaparicions, vencedors, vençuts i milers de persones amb una experiència marcada per la persecució, la tortura i la repressió en totes les seves formes, hi ha altres indrets on es palesa que recuperar la memòria històrica implica recuperar part de la biografia individual de les persones que reberen aquestes conseqüències a l’hora que deixa clar el reconeixement del caràcter únic dels crims comesos i la responsabilitat històrica de qui els comet amb l’objectiu que sigui present a la societat d’una manera constant.

Segurament que el monument commemoratiu més important de tota la República Federal Alemanya és el dedicat a l’Holocaust, dissenyat per l’arquitecte Peter Eisenman. Es tracta d’un laberint de dues hectàrees, sense centre, format per un immens conjunt de blocs de formigó i tots del mateix gruix i amplada però que oscil·len entre el mig i els més de quatre metres d’alçada en una zona enormement transitada entre la porta de Brandemburg i la Postdamer platz.

Aquest laberint deixa el camí lliure al visitant, doncs és una quadrícula completament accessible on qualsevol persona crea el seu punt d’entrada, de sortida i el pot recórrer en qualsevol direcció. Aquesta plaça - monument és just sobre el refugi on s’amagà Goebbels, molt proper on es va cremar el cadàver de Hitler i acabada la guerra, en aquest punt, el mur també dividí la ciutat. Tinc dubtes enormement seriosos que cap altra nació hagués posat a disposició d’aquest projecte un espai tan significatiu al centre de la seva capital. En una sala soterrània, al sud est del monument hi ha un centre d’informació on es recorda a les víctimes amb el seu nom i breus relats de la seva vida. És aquí on es pot percebre la dimensió històrica del que es recorda a la superfície.

Una altra indret que reivindica la necessitat de mantenir la memòria viva és el que es coneix com la Topografia del Terror, situat on entre 1933 i 1945 hi havia la central de la Gestapo (policia secreta de l’estat), la “presó central” de la Gestapo i, a partir de 1939, l’Oficina Central de Seguretat del Reich i la seu dels anomenats Caps Suprems de la SS y el Servei de Seguretat d’aquests presumptes caps suprems. Tot això era sobre el terreny del que avui és el centre de documentació “Topografia del Terror”. Una exposició a l’aire lliure que documenta la historia d’aquest indret com a centre de control del programa nacionalsocialista d'extermini i persecució.

           

També aquí i en indrets força semblants, és per on passava el mur que es començà a construir la nit del 12 al 13 d’agost 1961. Un mur que havia de protegir els ciutadans de l’estat obrer i camperol de la RDA de l’onada imperialista occidental. Un mur que per assegurar la seva funcionalitat fou reforçat amb zones vetades al pas, torres de vigilància, filferros amb espinells i punxes diverses. Es tractava d’un mur que dividí porteries i balconades, famílies i veïns i on masses persones hi deixaren la vida amb el propòsit desesperat de recuperar la llibertat.

Avui queden pocs rastres, tant del seu perímetre històric com de la l’anomenada franja de la mort. La voluntat popular el destrossà a cops de martell i el mur apareix fragmentat i convertit en obres d’art a peu de carrer. Per fer-se una idea real de com era cal anar a la Bernauer Strasse on es manté una secció original de mur i la seva corresponent franja de la mort. 

En caure el mur de Berlín, el mon va descobrir altra vegada aquesta ciutat que havia estat meca del cinema a l’Europa dels anys 30 del segle XX i el lloc que trià, cap a 1660, com a residència de caça Frederik Guillem I, Gran elector de Brandemburg. Aquest territori esdevindria el nucli del futur regne de Prusia, on els reis hi aixecarien els seus palaus i els kaisers hi residirien.

No és que abans no existís (els seus orígens són del s. VII i la carta de població de 1345) però el seu impuls s’inicia després de la Guerra dels 30 Anys i esdevenint residència dels reis que edifiquen palaus com el Sanssouci, que vol dir “sense preocupacions”, reflex fidel del rococó més exuberant i gairebé explicació lògica de la necessitat de generar, de tant en tant, alguna revolució i d'altres residències, com l’Orangerie o el Schloss Charlottenhof.

A Postdam hi ha, però, un altra indret que val la pena visitar, mig hotel, mig palau. És el darrer edifici construït per la família Hohenzollern, es tracta del Schloss Cecilienhof. En aquest cas no són només les raons estètiques o la curiositat per poder veure la realització de capricis com el de la princesa Cecília, que enamorada de l’aigua i la navegació, es feu dissenyar el gabinet en forma de camarot.

Construit el Mur, la ciutat quedà en territori del Berlín Oriental, per tant, aillada i multiplicant-se per dos el temps en recòrrer la distància fins Berlín Occidental. El pont Glienicke, sobre el riu Havel, fou escenari d'intercanvi d'espies durant la Guerra Freda i així es mantigué sola i trista fins l'any 1990 quan, amb la reunificació d'Alemanya, esdevingué la capital de l'estat de Brandemburg.

A qualsevol indret del mon, per petit que sigui, les places imprimeixen caràcter. La plaça del mercat, de l’església, de l’estació o la plaça major serveixen a les ciutats i al poder com nus de comunicacions, punt de trobada per establir relacions socials, com a zones d’instrucció i propaganda o per crear nous espais urbans.

          (Antic Berlín est des la finestra de l'hotel a Alexanderplatz)

És obvi que algunes places, pensades i planificades en despatxos, han acabat sent quelcom diferent pel que havien estat destinades però a Berlín hi ha dues places que sent dibuixades en un estudi han esdevingut singulars i proven que els espais oberts no formen només part dels edificis que els envolten sinó que sorgeixen al seu redós.

L’Alexander Platz és la plaça més gran de Berlín, relativament coneguda per la novel·la d’Alfred Doblin Berlín Alexanderplatz, adoptada pel cinema l’any 1931 i on el 4 de novembre de 1989 una munió de manifestants declararen la fi de la RDA.

Encara avui, bona part dels seus edificis recorden l’urbanisme sobri del dirigisme soviètic. Només dos edificis, el Berolinahaus i l’Alexaderhaus, són de 1932, la resta foren projectats per buròcrates diversos que l’anaren transformant fins els darrers anys 60. Probablement és la zona que més recorda el passat més immediat de la postguerra mundial. Aquesta plaça és un punt de referència amb nombroses tangents viàries a tots nivells: suburbana, a ras de terra i elevat, fins algunes travessen edificis com el pas pel Centrum Warenhous. El Haus des Lehers mostra una pintura mural de Walter Womaka titulada La vida real del socialisme.

En aquesta mateixa plaça hi ha el rellotge universal i la font de l’Amistat dels Pobles, un títol molt propagandístic però ben poc apropiat per la realitat de tants anys. Resulta complicat entendre si el petit Manhattan planificat per aquesta plaça és una realitat o bé a quedat paralitzat pels esdeveniments. En tot cas hi ha l’hotel més alt de la ciutat, avui d’una cadena internacional prou coneguda.

Ben diferent és la Postdamerplatz. Probablement no és ni tant sols una plaça, és més aviat una indret completament diferent a la resta de Berlín. Aquest espai que formava part de la franja de la mort del Mur s’ha convertit en una ciutat dins la ciutat amb grans hotels, sales musicals, el museu del cinema, restaurants, dos complexes com el Sony, totalment de vidre i acer, el Daimler-Chrysler Area i tot envoltat d’edificis totalment eclèctics signats per Richard Rogers, Arata Isozaki, Hans Kollhoff o Rafael Moneo.

És, en definitiva, un espai que ha passat de ser on anaven els turistes a fotografiar el no res per esdevenir un indret on es fotografia tot. Aquí s’organitzà l’any 1997, amb l’excusa del cobriment d’aigües dels dos primers edificis, un “happening” on Daniel Baremboim posà en moviment 19 gegants d’acer, Ballett der Kräne (ballet de les grues)  al ritme de la música de la novena simfonia de Beethoven.

Normalment quan hom viatja sap que París és la vella Lutetia, Londres arrenca de l’antiga Londinium, Vienna fou capital de la Pannonia romana i posteriorment residència oficials dels Habsburg.  En aquesta línia es podria anar citant ciutats que amb més o menys sort claven les seves arrels en un passat esplendorós. 

Berlín és diferent, aquesta ciutat et porta a l’imaginari conceptes majoritàriament de la primera meitat del s. XX com cabaret, kaiser, mur, sirenes, bombardeigs, crema de llibres i guerra, sigui amb uniforme prusià o nacional socialista. En l’apartat de noms si venen a la memòria Einstein, Brech, Gropius, Mendelsohn, Humbold o Siemens, també ho fan Hitler, Himmler, Goebbels o Speer.

             (El sr. Humboldt i jo. Ell és el gran)

Resulta curiós veure com en poc més de dos-cents anys, un petit territori medieval, totalment secundari vora el riu Spree, propietat del gran elector, el Margrabe de Brandemburg i gairebé indiferent (tant per les nissagues Wittelsbach com pels Louxemburg, com finalment pels Hohenzoller), ha esdevingut una ciutat dinàmica, desenfadada i encantadora, havent superat el trauma de ser l’epicentre de dues guerres mundials amb tot el que això comporta.En realitat és a partir del segle XVII quan Berlín esdevé capital, primer del regne i després imperi de Prusia. És ben cert que en temps de Frederic el Gran començà a prendre relleu, però ni ell ni cap dels membres de la família Hohenzollern optaren per instal·lar-hi la seva residència, preferiren fer-ho a Postdam. 

Berlín es començà a fortificar per evitar una repetició desastrosa del que havia passat durant la Guerra dels Trenta Anys. Travessaren el riu, urbanitzaren amb palaus i jardins el que seria el futur Tiergarten i a la zona de l’actual Friederichstrassen s’hi instal·laren els gremis. A partir del s. XVIII, amb la il·lustració, s'uneixen els diversos territoris en un topònim principal configurant el que seria pròpiament la ciutat de Berlín. S'inaugura l'opera, la biblioteca real, es creen les acadèmies de ciències i lletres, s'obre la porta de Brandemburg i s'uneix Berlín i Portdam a través de la primera carretera amb llambordes de tota Prusia. Es posa en servei la màquina de vapor i tot just iniciat el segle XIX l’antiga plaça del Mercat pren el nom d’Alexanderplatz, commemorant la visita del tsar Alexandre I a la ciutat.   

És aquest segle quan apareixen els primers tramvies sobre riells amb tracció animal, quan Guillem I esdevé Kaiser de l’Alemanya i Otto von Bismark canceller, Berlín es preparada per esdevenir la capital de Prusia augmentant la seva població i avançant en tots els sentits. Es construeix el Reichstag, es fa la primera projecció de cinema i tot just començat el segle XX, l’any 1902, s’inaugura el primer metro que junt al ferrocarril i els tramvies fa que disposi d'un dels sistemes de transport amb major capacitat de tot el mon.

La obertura del canal Teltow connectarà la ciutat amb les rutes fluvials i esdevindrà el major port interior d’Europa. És d’aquesta època quan els grans magatzem KaDeWe sedueixen amb nous productes i la societat Kaiser Guillem pel foment de les ciències uneix tots els instituts d’investigació fent de la ciutat una referència internacional que perdura amb el nom actual de Societat Max Plank.

              

La dues guerres mundials provocaran una aturada i uns anys molt durs. Són els anys coneguts com la República de Weimar, es produeix la hiperinflació, es crema el Reichstag, Hitler accedeix al poder, Goebbels convoca la guerra total des del palau d’esports i com a conseqüència dels bombardeigs la ciutat és gairebé enrunada en la seva totalitat. Serà esquarterada en 4 zones en acabar la guerra per ser finalment dividida per un mur tant físic com psíquic que no desapareix fins 1989.

Amb la reunificació es van superant tots els llasts econòmics i socials, es torna a urbanitzar i reconstruir la zona est, convertint l’àrea de la Postdamer Platz i Leipziger Platz en un indret on treballen els arquitectes més coneguts. Es reforma el Reichstag, es torna a obrir l’Alte Nationalgalerie, el Museu Bode i tot el conjunt de l’illa dels Museus, amb emblemes com el cap de Nerfertiti i el meravellós Pergamon QUE esdevenen Patrimoni de la Humanitat, amb un projecte global que s’ha de completar definitivament l’any 2015.

Vist en la distància, malgrat les desgràcies històriques a que estat sotmesa, tant la ciutat de Berlín com probablement tota la República Federal en conjunt, no s’ha deixat portar per la desesperació ni el cofoisme. Ha rebut ajuts molt importants però la seva estructura mental i organitzativa li ha permès seguir sent una ciutat capdavantera i junt a Múnic esdevenir motor de la federació i en bona mesura d’Europa.

Segons sembla el temple de Debod formava part d’una ruta de santuaris dedicats a la deessa Isis, tot i que en aquest temple a qui s’adorava era al deu Amon, doncs és aquest deu qui apareix als relleus amb escenes rituals i  les referències epigràfiques, interpretades ja per Champollion.

El concepte de Temple a l’antic Egipte era diferent al que es té actualment. Un temple egipci no era un lloc estrictament de peregrinació i adoració pública. El faraó l’erigia, en primer lloc,  com un altar dedicat a la divinitat i en segon terme com un monument a ell mateix. El poble no podia accedir a certes partes de l’edifici reservades als sacerdots per guardar-lo de qualsevol impuresa exterior que pogués atenuar el caire diví o incitar la divinitat a allunyar-se del lloc.

 

El santuari era una expressió simbòlica del Cosmos i reproduïa el moment del primer dia de la creació a partir de la celebració de diversos rituals de permanència i la renovació de la creació original de la vida tant dels deus, com dels homes i de tot allò existent al cel i la terra. Així doncs el temple era el lloc de residència de la divinitat.

La UNESCO feu l’any 1959 una crida per la salvaguarda dels monuments de la Baixa Nubia que havien de quedar negats per la construcció del llac artificial d’Assuan. Quatre temples serien regalats als països que col·laboraren en la salvaguarda de la riquesa arqueològica d’aquesta manera el Temple de Debod arribà a l’estat espanyol.

L’estudi d’aquest temple però, fou dut terme pels mateixos egipcis i una missió arqueològica procedent de Polònia. Seria desmuntat precipitadament, pedra a pedra quedant les restes davant la ciutat d’Asuan l’any 1961 i no seria fins abril de 1970 que s’embalaren les restes i arribarien a Madrid el mes de juny del mateix any.

Lamentablement amb les restes només s’adjuntà uns croquis, una col·lecció de fotografies i una numeració dels blocs, bona part incorrecta. això feu  molt complexa les tasques de reconstrucció. Finalment a la muntanya del Príncipe Pio, diverses vegades pintada per Goya, és on, al final, els deus egipcis han estat instal·lats per mirar la ciutat i a ells els miren de reull l’Almudena i  San Francisco El Grande, tot proper al Mazanares i ben allunyat de Nil en tots els sentits.  

                                      (Teatre romà d'Alexandria)

Dissortadament molts dels llocs que la història i la literatura ens han permès conèixer de la ciutat avui han desaparegut i el que en queden són poques restes o alguns vestigis com la columna de Pompeius, les restes del teatre romà i el Serapeos, on es pot baixar a alguns dels seus túnels i criptes.

                           (Columna de Pompeius al Serapeo)

Halicarnàs, l'actual Bodrum, era una ciutat costanera de l’Àsia Menor, actual Turquia, pertanyia a la lliga dels Doris, de la qual fou expulsada segons sembla per mor d'un conflicte religiós, s'explica que un esportista es va quedar amb el trofeu que havia guanyat en lloc de dedicar-lo al deu Apol·lo com era tradicional. Si bé aquesta llegenda tant tradicional pot ser interessant, la història ens explica que les raons foren estrictament polítiques, la ciutat començà a tenir masses afinitats amb la competència, és a dir amb els jònis.

Cornològicament la ciutat fou sotmesa al regne de Lídia, depengué del sàtrapa de Sardes primer i del tirà Lidgamis després, lluità al costat de Xerxes a la batalla de Salamina per passar a deprendre de Pèrsia, amb diversos nivells d’autonomia segons el moment. Amb tot, culturalment sempre va ser un territori clarament hel·lenístic per on passà Alexandre el Gran, els romans i posteriorment els bizantins, els turc seljúcides, els cavallers de les ordres militars, i finalment els Otomans abans d'esdevenir una ciutat turca. 

                 (Restes arqueològiques a l'esplanada del Mausoleu)

El seu sàtrapa més conegut fou Mausol, recordat popularment per que la seva muller Artemisa II, li va fer construir un monument funerari prou important com per ser considerat una de les 7 meravelles del mon antic. D'aquí bé que posteriorment i fins avui, les edificacions funeràries rebin el nom de mausoleus. Artemisa germana i esposa del sàtrapa li retia una gran veneració i es diu que barrejava les cendres del seu marit amb la beguda i mantingué el seu dol fins el moment de la seva mort.

                  (Restes a l'emplaçament del Mausoleu d'Halicarnàs) 

El Mausoleu va patir un terratrèmol però les seves restes es mantingueren a la vista fins que  l’any 1522 els cavallers de l’ordre de Sant Joan decidiren convertir el monument i les seves restes en una pedrera font de materials per la construcció de la fortalesa emmurallada coneguda amb el nom de Sant Pere, per defensar-se dels exèrcits turcs.

             (vista de l'actual Bodrum amb la fortalesa de Sant Pere)

                  (Gravat d'una suposada representació del Mausoleu) 

La tomba ocupava una esplanada de 33 metre d'amplada per 39 de fons i es creu que tenia una alçada de gairebé 50 metres. S'hi accedia pujant 5 esgraons que al mateix temps servien de reforç als murs de la base, per tant d'aquest gravat només s'aproxima a la realitat la part superior. Sobre la plataforma de la base hi havia pròpiament el sepulcre, en una sala voltada de columnes amb una coberta esgraonada coronada per una quàdriga gegant conduida per Mausolo i la seva muller. 

(Museu Britànic. Cavall procedent d'Halicarnàs) 

Actualment a Bodrum es conserven de l'antigua Halicarnàs les antigues muralles, unes miserables restes del Mausoleu i algunes fonts. De l'altra gran monument de la ciutat, el temple d'Afrodita, considerat un dels mes bonics de l’antiguitat, no en queda res. El Mausoleu era decorat amb nombrosos relleus i escultures, alguns d'ells de l'escultor Escopas, bona part dels quals s'han perdut però sortosament, algunes de les més de 400 que suposadament decoraven el mausoleu són avui dia molt ben guardades, conservades i exposades al Museu Britànic de Londres.

              (Museu Britànic. Lleó de marbre procedent d'Halicarnàs) 

Si parlem de superposicions i d’adaptacions en el camp de la història, la ciutat d’Efes és un exemple perfecte. Dels seus orígens en parla Estrabó, Pausanies..., aquesta ciutat fou alliberada dels perses per Alexandre el Gran, aquí mateix es trobaren Cleopatra i Antoni i dels seu port sortí la flota a la batalla d’Actium (la del final del film de Elisabeth Taylor). Éfes fou una de les grans ciutats del món pagà i després ho seria del cristià. Si per fer-nos una idea més real establim comparacions, es podria dir que només era superada per Atenes en el món clàssic i per Jerusalem en el món cristià.

(Via Arcadiana, unía el port d'Èfes amb el Teatre, hi feu l'entrada triomfal Cleopatra a la ciutat) 

A la llista de les meravelles del Món Antic només hi ha un temple i és el dedicat a la deessa Artemisa, el conegut Artemision, aqui es veneraba i rendia culte d'una manera especial en aquesta ciutat, posteriorment substituiria el seu culte per un altra, el de la Verge Maria, on després de les prèdiques de Joan i de Pau hi establí la seva casa fins el moment de la dormició.

Però si la suposada casa de la Verge Maria ens ha arribat gairebé sencera del temple d’Artemisa en queda una columna i poca cosa més. El seu promotor fou el sobirà de Lídia, Creso, qui el pagà amb els seus fons privats abans de veure’s arruïnat quan el seu regne fou conquerit pel rei persa Cirus el Gran.

(L'Artemison, uns blocs de marbre que recorden on era. Darrera, restes de la mesquita sel·lúcida d'Ali Bey i al fons la ciutadella Bizantina Ayasuluk) 

L’Artemision d’Efes fou encarregat a l’arquitecte Quesifront l’any 550 aC., sembla que hi treballaren i esculpiren estàtues pel seu frontó Fidies, Policlet i Crèsil·las, però desgraciadament sabem tant poc d’ells com de les seves obres que, en el millor dels casos, ens han arribat a partir de còpies d’època romana.

El temple d’Artemisa, la Diana Romana, sembla que tenia 127 columnes jòniques de marbre i l’altar era adornat per escultures de Praxítel·les, així doncs, cal suposar que seria un indret tant interessant pels creients com pels amats de l’art. Filò de Bizanci, citat abastament en altres articles d’aquesta sèrie, era entusiasmat en parlar del temple.

Aquest temple fou destruït per primera vegada en un incendi provocat per un tal Erostratos qui, segons va confessar, ho feu per obtenir fama eterna, precisament per aquest motiu, es decretà a la ciutat la prohibició de citar elseu nom. Posteriorment el reconstruí l’arquitecte Dinocrates a instancies d’Alexandre El Gran. La seva fama fou prou important, com per desvetllar l’enveja de Neró qui feu saquejar el seu tresor. Els Gods l’arrasarien novament l’any 263 dC i fou reconstruït en més petit quedant ja en desús a partir del momenten que Teodosi prohibí les religions paganes.

                   (Maqueta de com podia haver estat l'Artemison d'Èfes)

Les diverses restauracions del temple fan pensar en l’arrelament que devia tenir el culte a la deessa Artemisa. Familiarment era filla de Zeus, germana d’Apol·lo, deessa de la caça i posteriorment ampliaria les seves responsabilitats esdevenint també deessa de la terra i la fecunditat, fins el punt que els artistes de l’Àsia Menor la representen amb un gran nombre de pits. Les festes que es celebraven en el seu honor a Efes, anomenades efesies, tenien caràcter orgiàstic com les de Cibeles. 

       (Reproducció de l'estàtua de la deesa Artemisa) 

Dissortadament però el temple d’Artemisa seria, amb el temps, emprat com a cantera per diverses construccions com la basílica de Sant Joan a la mateixa ciutat d’Efes o la catedral – mesquita - museu de Santa Sofia a l’Istambul d’avui.

                 (Basílica de Sant Joan a Èfes, al fons la ciutadella Bizantina)

Com totes les troballes importants l’Artemision també es troba envoltat del seu relat. John Turtle Wood era un enginyer britànic que treballava en la construcció del ferrocarril entre Ayadin i Esmirna, afeccionat a l’arqueologia aconseguí que el museu Britànic financés l’excavació i després de diversos intents localitzà el lloc de l’emplaçament de l’antic temple, recuperant alguns tambors de les columnes i fragments amb pigments de colors brillants que adornaven l’interior de l’edifici.

En tot cas, avui, una sola columna recorda la petjada d’un passat esplendorós.