El Renaixement va manifestar tota la seva força expressant-se d’una manera global en tots els terrenys on l’home en sentia necessitat. El mon de l’escultura i la pintura va recuperar la mitologia clàssica i, a partir d’aquell moment, aquesta ja romandria sempre present d’una manera més o menys directa al llarg de tots els temps.

       (El naixement de Venus, 1484. Botticelli. Galleria Uffici, Florencia)

Danae, Leda, Bacus, Aracné, han estat representats per Klimt, Dalí, Goya, Velázquez i tants altres però segurament la figura de Venus és una de les que ha estat més present al llarg de totes les èpoques i en qualsevol dels episodis de la seva pròpia mitologia. 

   (Venus del mirall, 1648 c. Velázquez. National Gallery, Londres)    

Probablement, el Naixement de Venus de Botticelli, la Venus d’Urbino de Tiziano, La Venus, Vulcà i Mart de Tintoretto, la Venus del mirall de Velázquez, la Venus Anadiomena d’Ingres, són referents que hom té en el seu imaginari i han estat representades combinant mestratge, color i els estils més diversos.

    (Venus frígida, 1614. Rubens. Koninklijk Museum, Amberes)

 (Venus de Willendorf 24-20.000 A.C) 

Probablement, resulta complicat poder veure en cap de les dues la imatge clàssica de la bellesa representada per nombroses fèmines de ventres rodons, pits regulars, mirada altiva i tantes altres característiques que respecten l’ordre, la raó, la proporció i l’equilibri.

    (El naixement de Venus, 1740. Boucher, col. privada)  

Segurament que Venus com les de Cranach, Boucher, Reynolds, Fragonard, Renoir o Modigliani han inquietat i seduït molt més a l’observador que no pas aquesta de Rubens, captada en un moment de fredor i melancòlica d’una eterna durada.

Per Rubens no sembla pas que la primavera sigui propera, ni que la figura del sàtir amb la fruita cridi a escenes d’amor. En definitiva, no sembla que Venus estigui disposada a fer de Venus. En aquesta obra de Rubens el concepte transcendent de la deessa ha canviat, allunya el mite i incorpora imatges que transporten a llocs freds i prou oposats al discutible concepte de la realitat que ens tenen acostumats altres versions.

Venus, pot jugar meravellosament amb els equívocs, té múltiples lectures i els artistes deixen en les seves diverses representacions camins de dubte respecte a la realitat. Tiziano. amb la Venus d’Urbino. i Velázquez amb la del Mirall fan malabars, aprofiten la recreació d’un espai mitològic per incorporar la realitat - mostrant a Eleonor de Gonzaga i qui sap si a la Calderona - en una plena, relaxada i eròtica nuesa íntima.

         (Venus d'Urbino, 1538 Tiziano. Galeria dels Uffici, Florència)

No he seguit més que esporàdicament el procés de beatificació de Joan Pau II però, aquests darrers dies no he deixat de veure les notícies, llegir la premsa i escoltar declaracions provinents de persones amb punts de vista diferents. No entraré en l'anècdota de la rapidessa emprada en la beatificació, ni sobre la conveniència o no de beatificar al darrer Papa però tinc la sensació que bona part dels nostres benvolguts i mai prou venerats patriarques i opinadors europeus en general i peninsulars en particular, fluixegen enormement de cultura general. Aquesta enorme i limitada capacitat cultural és un fracàs de la pràctica política.

El fet de la globalització i la immigració procedent de països de cultura islàmica ha portat novament el problema orient – occident a Europa desdibuixat en algunes ocasions per un pretés interès en ser equidistant o això tant modern de ser políticament correcte.

Independentment de les creences particulars de cada persona, els europeus som culturalment cristians i el cristianisme, agradi o no, ha configurat una Europa culta (cada vegada menys) i solidària que a molts ens agrada i desitgem. La cultura europea en qualsevol de les seves manifestacions literatura, filosofia, art..., no és aliena al cristianisme, ben al contrari, es fonamenta en ell.

Pretendre adoptar certes fórmules de neutralitat per evitar l’explicació de les seves arrels, sovint dona la impressió que més que defensar una suposada laïcitat el que fan és amagar la pròpia ignorància i deixadesa intel·lectual cada vegada més manifesta en bona part dels nostres patriarques i dels personatges que servils a certes idees a les que serveixen amb una fidelitat canina pretenen dir-nos allò que hem de pensar i allò que hem de creure, no fos cas que ens atrevissim a pensar per nosaltres mateixos i tal vegada ens equivoquessim en no pensar allò que  no considerin convenient.

Així mateix fent-ho en format d’Auca, fem una petita trampa, doncs intentem obrir la curiositat a tot hom però d’una manera especial als més joves. En aquest aspecte se li dona una clara visió de futur i el nostre futur, el futur de la nostra societat són els joves que hem vist fa una estona en els tallers organitzats per la diada i alguns dels quals són aquí amb nosaltres.                Però l’auca no és només una eina estrictament de diversió. Les referències a la vostra història us pot permetre, als més grans recordar i a altres ajudar a conèixer, doncs no es pot estimar de cap de les maneres allò que no es coneix i conèixer i estimar vol dir també sentir-t’ho i fer-t‘ho una mica teu, com amb el vostre permís, fent aquesta auca també m’he fet Creixell una miqueta meu.

Els dibuixos de Pilarín, et permeten decobrir-la de mica en mica, el seus detalls, la seva precisió dissimulada, permet trobar cada vegada que els revises noves curiositats. Les seves il·lustracions aplicades a qualsevol dels dissenys i formats en que ha treballat, son perfectament identificables, doncs ha sabut crear un estil propi.

Agafar un llibre il·lustrat per Pilarin Bayés i qualsevol altra de format i estil semblant vol ir saber identificar ja a la portada quin ha estat il·lustrat per ell i quin no.  És conegut abastament que un dels trets dels ninots de la seva obra gràfica són les galtes rosades de gairebé tots els seus personatges, o si més no, dels personatges que es fa seus però a mi em sembla que en el seu treball hi ha molta més profunditat i alguns trets que poden ser considerats anècdotes passen amb la persistència a ser considerats categoria. 

No els revisaré el seu curricula, entre altres motius per que entenc que demà alguns hem d’anar a buscar “la mona", però tenint present que la seva obra ha estat exposada en museus com el Pompiduo de París, tenint present que el seu treball ha obtingut premis a França i Itàlia, tenint present que li han atorgat el Serra d’Or o la Creu de sant Jordi, tenint present la seva enorme tasca divulgadora en tots els àmbits de la societat i sent una persona enormement compromesa amb la nostra societat, comptar amb ella ha estat un luxe. 

M’agradaria que aquesta auca hagués estat un ajut al coneixement i reivindicació de Creixell, tot desitjant que vostès en gaudeixin. Espero, crec que ho esperem tots que serveixi en definitiva per iniciar aquell cuquet, aquella curiositat, aquell retall o aquella fotografia que fa que poc a poc coneguis i estimis allò que és teu que és, ara també una miqueta nostre que és en definitiva el vostre poble. 

Embandereu finestres i torratxes
tot ventant forces campanades,

la idea de fer un auca que entre tots hem construït.

Pilar quan veié que la platja em deixava

reparà en aquell oblit sens deixar passar una nit.

Pilarín obrí les ales i amb capses de coloraines

dibuixà allò que només eren paraules

Josep observant vil·la, serrats i senderes

veié ben aviat com l’auca anava de veres.

Entre tots i amb destresa, ferem repàs i neteja

fins que l’alcalde ràpid d’esperit

feu que es publiqués l’escrit.

Finalment avui l’auca ens han portat 

i amb sons dels Picarols l’hem presentat

qui cantant amb tanta fe

gairebé ens han fet empassar l’alè.

Autoritats, senyores, senyors,

moltes gràcies per la seva atenció

i feliç Pasqua de Resurrecció.

              

Ja han passat les eleccions al Parlament d'aquest país, s'apropen les eleccions municipals i l'any vinent n'hi haurà al Parlament espanyol. Tenim President, govern però encara s'estan duent a terme alguns nomenaments del nou organigrama de la Generalitat de Catalunya i en falten d'actors secundaris.

S'ha vist algunes reaccions a premsa tant del govern com de l'oposició, però de moment tot sembla molt tacticista. S'ha començat a veure algunes actituds individuals diferents acompanyades d'altres que no es diferencien el més mínim del comportament de sempre. Esperem que ben aviat també poguem comprovar si els líders existeixen tant al govern com a l'oposició.

Els líders són aquells qui des de les responsabilitats de govern saben explicar on anem i aquells qui des de l’oposició hagin sabut assumir la derrota electoral, actuant ara com oposició criticant des de l’argumentació i no pas des de la frustració i la demagògia.

Si els líders apareixen, exerceixen i fan la seva funció ens allunyaran de la fractura i del precipici, la societat espera que actuin i cal esperar i desitjar que ho facin buscant la societat que els hauria de sentir propers cada dia i no pas només el dia de les eleccions.

És el títol del CD solidari que Xavi Martín i Josep Mateu amb el suport de l’Ajuntament de Reus han editat recentment. Desconec l’origen del projecte però és evident que ha  sorgit d’un conjunt d’inquietuds recollides en idees coincidents a les que s’han sumat com granets de sorra Jordi Vendrell, Xavi de la Salud, Aleix Bové i la veu de Núria Besora.

Resulta complicat encertar si es tracta d’un sol anhel o una passió en mig del cel que romandrà al camí per recordar..., en tot cas és un treball on la feinada de triar els ingredients, arranjar-los apropiadament i posar-ne la quantitat adequada per casar-ho amb les lletres abans de treure’l del forn s’hi veu reflectit des del primer moment.

Tampoc sé si en aquest disc s’hi ha treballat molt o poc temps, ni si ha estat un procés lent i costós, però tot fa pensar que hi ha més qualitat que no pas velocitat i si s’han adonat que l’àngel de la guarda ja no els salva de tots els perills, és evident que hom ha de saber buscar-se el camí on ser feliç. Aquest disc no s’ha fet esgarrapant segons als minuts, ni minuts a les hores doncs tot fa pensar que els autors han fet allò que calia per que música i lletra sonés com cal.

La tendresa musical amb que presenten la cançó més dura del conjunt La nena soldat, no és una composició enganyosa mes aviat fa adonar-te, una vegada més, que per dir certes coses no cal cridar. És un tema dedicat a les grans oblidades dels processos de reintegració, si és que mai es pot arribar a tenir, això que alguns anomenen, vida normal després d’haver estat forçat a participar en el drama de la guerra. Un drama on s’augmenta la situació de summa vulnerabilitat a les fèmines en països musulmans.

La duresa del tema es veu compensada en el text i la música següent: on cal tenir la mirada d’ocell fonedís, els ulls oberts plens d’encís per poder veure tot un mon ple de colors, contes i cançons, per recordar-nos que si no ens fem com els infants no entrarem en el regne dels grans, lamentablement però, les portes no sempre s’obren encara que piquis fort.

Diuen que les certeses són eines de doble caient, en aquest disc, esdevenen armes unidireccionals doncs les reiteracions de la realitat no treuen màgia ni certesa a les afirmacions, li donen seguretat i permeten caure en el vertigen de les emocions.

Aquest disc no es pas per sentir amb l'oida, és més aviat per escoltar-lo amb el cor. És un disc per recordar tots aquells nens i nenes que haurien de tenir unes mans delicades per la caricia, el joc i aprendre les primeres lletres i no pas per agafar un fusell, per recordar aquells infants que moren en silenci per no acusar, que moren en silenci per no recordar, que callen petits i dèbils amb uns llavis inventats per somriure.

Fa uns anys, professionalment parlant, es va exiliar a Antoni Bassas al EE.UU, com que era un bon periodista, ha sabut fer-se un forat important i sovint esperem les seves cròniques, nord americanes, clares i entenedores. Fa uns anys es deia que calia jubilar el personal per permetre la incorporació del jovent al mon del treball. Ara sembla que amb l’excusa de la crisi econòmica, els nostres benvolguts i mai prou ben elogiats dirigents, no tenen cap mena de capacitat per reaccionar i mentre avui negocien com jubilar-nos a partir dels 67 anys, ahir vèiem com es torna a posar en marxa això de les prejubilacions que si en alguns casos poden ser  útils en altres fa que desapareguin referents.

Al mon del periodisme això de jubilar el personal abans d’hora ja ho va posar en pràctica televisió espanyola fa un anys, recorden la desaparició de la pantalla, entre altres, de Rosa Maria Calaf. Ara li toca el torn a Martí Anglada, desconec si estava content o no amb la feina a TV3 però les seves cròniques eren impressionants. Sembla que ara la moda és que les empreses animin als seus treballadors, a partir d’una certa edat, a deixar la feina independentment que siguin uns bons professionals i estiguin o no en el seu millor moment.

És aquesta la lògica del capitalisme en crisi?. En una època on cada vegada l’esforç i una certa preparació cultural està més desprestigiada tots en sortim perdent. Perquè periodistes que acumulen prou experiència com per fer unes anàlisis de gran valor i tenen prou capacitat de síntesis com per fer les cròniques televisives que, necessàriament, ha de ser curtes i atractives són substituïts per altres que, amb tota seguretat, encara no tenen ni l’experiència, ni la preparació intel·lectual (en cap cas discuteixo l’acadèmica, almenys a priori).?

Martí Anglada ara, Rosa Maria Calaf, en el seu moment, i tants altres son periodistes que saben explicar les coses de manera convincent, amena, amb un to adient, didàctic i rigorós, sense quedar-se en la teoria ni en els conceptes abstractes.

Periodistes que et poden fer una crònica on et queda molt clar per que als països centre europeus, els museus, en cap de setmana, son plens de canalla acompanyats dels pares, t’expliquen i raonen el motiu pel qual no hi ha controls a l’entrada del metro ni al tramvia i l’endemà et fan una crònica sobre el backestage de la reunió entre el ministre d’afers exteriors del Regne Unit i el d’Alemanya o de qualsevol altra afer de política internacional que, tot i ser un tema enrevessat, aconsegueix que l’entenguessis, no en sobren de cap manera en aquest país.

Aquesta habilitat per ser clar, concís, amè, convincent, didàctic i no caure en l’anècdota intranscendent, la tenen molt pocs periodistes però segurament que això és valorat per una part mínima del públic general, més preocupat per l’enllitament de tot un seguit de personatges que al marge de cridar com histèrics o histèriques, destrossar el seu idioma i gemegar públicament si això els augmenta la caixa, no aporten gaire més. 

La seriositat i el rigor, en el mon del periodisme audiovisual sembla cada vegada menys necessari, probablement pel fet de no tenir una connexió directe amb l'audiència ni amb els valors empresarials. Si s’ha aconseguit que els avions low cost no caiguin i siguin emprats pel gran públic, perquè s’ha de valorar que un periodista sàpiga explicar-se en una televisió on els telenotícies i els informatius, no son precisament els programes de més audiència més enllà dels presentats per algú que s'hagi incorporat a l’star system intern?

El nostre univers es va empobrint cada vegada més, estem en temps de crisi, però no de crisi estrictament econòmica, estem canviant d’era com es passà d’una època històrica a l’altra. Estem en un període on les darreres batzegades dels qui tenen el poder i la força arrasen amb tot per sobreviure ell mateixos, però també aquests desaparegueren en el trànsit de a l’edat medieval, a la moderna i de la moderna a la contemporània.

Estem substituint l’experiència contrastada per la il·lusió a bon preu, en el millor dels casos o pel servilisme menys intel·ligent en el pitjor. Mal negoci, tot i ser malauradament el més habitual en temps de crisi.

Organitzant els cd's m'he aturat una estona en un que vaig localitzar a París fa 4 anys, en una petita botiga de música amb una desorganització perfectament organitzada, és l’opera Tiefland, composada per d’Eugen d’Albert, interpretada per Eva Marton, René Kollo, Kurt Moll, Bernd Weikl i amb Marek Janowski dirigint la Müncher Rundfunkorchester. El libretto es basa en l'obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Lamentablement no he pogut veure l'opera tot i que fa un parell d'any es va representar al Liceu de Barcelona. 

Guimerà va escriure aquesta obra quan la Renaixença i el Romanticisme ja havien deixat pas tant al realisme com al naturalisme però ha esdevingut un dels grans clàssics del teatre català. Al marge de Tiefland existeix també una versió titulada La Catalane amb música de Ferdinand le Borne i llibret de Tiercebin i Ferrier que desconec totalment. Més recentment, es feu una nova composició de la mateixa obra amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem-Jordi Graells, crec que, encara avui, sense estrenar i a darreries dels anys 90 es composà la versió per ballet amb música d’Albert Guinovart.

El cinema també s'ha ocupat de Terra Baixa en diverses versions i nacionalitats, gairebé totes la primera meitat del segle passat, espanyola (1907), argentina (1913), Estats Units (1914) dirigida per J. Searle Dawley que portà per títol Martha of the Lowlands, mexicana (1950), alemanya dues versions 1940 i 1950 i el darrer terç del segle, cap els anys 80, es feu també una versió dirigida per Mercè Vilaret.

Suposo que si Catalunya fos un país normal tindríem un teatre on poder assistir a representacions dels nostres clàssics, Sagarra, Pitarra, Iglésies, Puig i Ferraté, Guimerà, Rosiñol, Adrià Gual, Espriu..., amb regularitat i no haver d'esperar la programació del Teatre Nacional on apareix aproximadament un clàssic per temporada. No m’imagino anar a Anglaterra i tenir dificultats per assistir a una representació de Sakespeare.

Fet i fet he aprofitat per rellegir l’obra de teatre, publicada l’any 1897 i amb la que Àngel Guimerà, nat a Santa Cruz de Tenerife, no ho oblidem, aconseguí projecció internacional escrivint en català. Entre les anotacions de Guimerà indica que l’escena és du a la terra baixa de Catalunya dels dies en que l’escrigué. 

D’aquesta manera apareix en Xeixa garbellant en una casa de pagès, on es desenvolupa l’obra. Guimerà presenta una terra alta i una terra baixa amb uns valors clarament antagònics, però més que no pas el missatge de l’obra aquesta vegada l’interès s’ha dirigit cap al paisatge i sembla que per descobrir-lo cal traslladar-se fins a Queralbs, al pla de Coma de Vaca on a un parell de quilòmetres de La Farga direcció a Ribes, s'hi troba la central elèctrica on es pot trepitjar la terra on hi havia un antic molí fariner que Guimerà convertí en la casa de pagès on es desenvolupa el drama.

Al marge de la terra baixa Manelic fa referència a l’allà dalt, amb frases com la que dirigeix a Marta: Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te.

Aquest allà dalt, sembla que cal buscar-lo sota el Puig del Balandrau on hi havia un antic refugi de muntanya enderrocat i reconstruït per la Federació Excursionista de Catalunya conegut com el refugi d’en Manelic, el pastor innocent i enamorat de Terra Baixa.

A veure si ara que estem immersos en moments de canvis, apareix un Manelic, que s’atreveixi a fer alguna cosa i tots podem cridar a l’escena final: Hem mort el llop de la mala consciència!

En principi sembla bastant normal que totes les persones parlem almenys una llengua, i en alguns casos, sigui per gust personal, per necessitat o qualsevol altra motiu n'hi ha persones que en parlem més. En qualsevol dels casos dominar una, dues, tres o més llengües no és de cap de les maneres un fet folklòric és una eina de coneixement que porta implícites moltes altres coses.

Parlar castellà no es pot equiparar a ballar el xotis, parlar francès no és un valor afegit de la mateixa categoria que saber fer una bona boullaveise o parlar alemany és molt més que saber-ho tot sobre Frau Holle.  Dominar una llengua és un enriquiment personal, per tant, resulta complex entendre com persones aparentment cultes reaccionen de manera visceral i sense cap raonament consistent quan es parla de la importància de conèixer i aprendre segons quina llengua que no és la seva.

Defensar el coneixement d’un idioma, de la llengua de qualsevol país hauria de ser per deducció lògica un tema que despertés més unanimitats que no pas divergències. Tant pel fet d’augmentar el coneixement i la sociabilitat com pel fet que conèixer una llengua no és simplement canviar una paraula per una altra sinó saber canviar conceptes, és a dir, comporta saber raonar i desplaçar el pensament respecte de tot el que es parla, fins i tot, és saber estar en el mon d’una manera molt més plural que no pas dominant-ne una de sola.

Parlar llengües és poder-se comunicar a escales diferents. Remei Margarit ens va fer adonar de la importància de tot això amb un exemple molt interessant. La paraula castellana adiestrar té un equivalent català ensinistrar, en castellà l’arrel té a veure amb la dreta diestro mentre que l’arrel de la mateixa paraula en català té a veure amb l’esquerra sinistra. Casualment per dir el mateix s’ofereixen dues perspectives ben diferents.

Una llengua és quelcom viu, és la forma en que els qui la parlen comuniquen allò que fan i allò que senten, potser per això a Europa s'han respectat moltes llengues, unes més que altres, però sovint han estat vistes com un patrimoni de tots. Lamentablement, hi ha estat europeus on les llengues es jerarquitzen i, enlloc de veure-les com un patrimoni enriquidor les veuen com un atac possiblement per culpa de la manca de coneixements o de la prepotència vingui del costat que vingui.

Desgraciadament a Europa hi ha algun estat on masses persones no es creuen ni tan sols en l'obligació d'haver de complir amb les seves lleis. Dissimulen enormement quan s'ha de fer qualsevol pas per tornar la normalitat a unes llengües i per tant a unes cultures que per no ser estrictament castellanes, la intolerància, la ignorància i la rancúnia han marginat. Ara en el millor dels casos ho argumenten per raons econòmiques i en el pitjor pretenen que la llibertat i el dret a emprar una llengua que no sigui la seva ha de ser un fet gairebé per criminalitzar.