Del penya-segat estant

Periòdicament les nostres comarques s’han vist obligades a estar pendents dels medis de comunicació per problemes d’incendis, escassetat d’aigua o inundacions, més de tant en tant per nevades exces­sives i, no entrarem avui en el comportament de certs serveis elèctrics sempre que passa quelcom poc o molt extraordinari. Alguns desastres dels darrers anys encara porten cua i sovint són font d’informació.

Conèixer és la millor eina per afrontar qualsevol contratemps, ens permet saber els orígens, les cau­ses i fins i tot les motivacions de qualsevol realitat. Conèixer ens per­met practicar el sempre  sa exerci­ci de triar en llibertat, tot i no vo­ler dir necessariament triar millor, però el més difícil és fer una bona elecció des de la ignorància o  impulsat per la necessitat i la urgència.

De l’escassetat d’aigua i l’assecament dels camps es va als incendis forestals, com aquell qui res, i dels boscos arrasats a les torrentades s’hi arriba en un tres i no res. Molt poques vegades ens de­diquem a buscar-ne els orígens i quan es fa i s’hi arriba, si algunes de les causes que l'han provocat no agraden sembla que s’amaguen. Massa sovint en comptes d’aportar solucions fruit del coneixement ens emboliquem en la part final del pro­cés: la desgracia.

Aquests desastres tenen força part de lliçó  moral, (les judicials són responsabilitats dels jutges) no estracta d’escarments tètrics, ni d’establir paral·lelismes esotèrics amb les pla­gues d'Egipte. Més aviat cal tenir present que, sovint, durant anys i panys, s’ha menystingut  la natura. Segons sembla falten embasaments, alguns s’han construït malament o en indrets poc adequats. Els boscos han estat generalment obli­dats, exceptuant els diumenges o quan s’han urbanitzat rouredes amb permisos poc estudiats, al·legals sinó il·legals i finalment, les aixetes, enlloc d’elements reguladors de la despesa, han estat fonts de malbaratament.

Amb tot aquest embolic no resulta incoherent que les protestes siguin habituals quan es parla de transvasaments, sobretot per que sinó s’aprèn a racionalitzar, reparar i repartir quan n’hi ha, com es pot fer quan en falta?. Avui sembla que els arguments d’aquells elements tant presumptament aïllats com eixelebrats que es deien ecologistes són assumits, almenys de paraula, fins pels sectors més conservadors. Avui es comença a ser conscient que quan s’ha saquejat la natura durant  decennis la recuperació no pot arribar en un parell d’anys de bonança aparent. Ens cal una cultura de la natura i una cultura de la no demagògia. Poques coses semblen en aquest moment tant importants com aquesta, aquí i ara calen estudis fets per professionals seriosos i professionals que sàpiguen in­formar-nos i fer-nos  entendre tot allò que calgui, per que necessitem conèixer fins les causes més ínti­mes per poder prendre decisions i preparar-nos pel futur.

Cal, en definitiva, ser conscients de perque, com, quan i fins a on pot continuar aguantant el nostre entorn i fins on podem aguantar­-lo nosaltres quan per culpa nostra s’extralimita i en un moment de crisi com l'actual potser seria una bona inversió fer arreglar les canonades que segueixen perdent milers i milers de metres cúbics d'aigua, netejar boscos i obrir nous trenca focs. Fer això seria una clara inversió en la creació d'un nombre determinat de llocs de treball i seria una inversió tant de present com de futur per tot el país, però ves a saber si ens aquest futur, en recollir els fruits d'aquesta inversió, els qui s'han decidit per aplicar aquest criteri ja no hi són i es beneficiarien dels resultats uns altres i, això si que no es pot permetre.

Setmana Santa es repeteix variablement cada any però la celebrem invariablement la  setmana del primer diumenge després de la lluna plena que segueix a l’equinocci de primavera, per tant, coincideix sovint amb la bonança climatològica i això, potser, ajuda a exterioritzar sentiments.

Pel calendari litúrgic recorda la passió i mort de Jesucrist però especialment la  seva resurrecció, el retorn a la vida. Exactament com el cicle natural que es reviu a partir de la primavera. Pot ser per aquest motiu, durant la Setmana Santa és produeixen les manifestacions religioses que es mantenen més vives pel que fa a la participació popular. 

A Reus, tot i que el nombre de processons ha anat variant al llarg dels anys, són la del Silenci, el Dijous i la del Sant Enterrament, el Divendres Sant, les més espectaculars. Sigui per la participació de les diverses confraries, amb les vestes de seda o vellut dels colors més diversos, o pels conjunt de misteris, bona part d’ells joies escultòriques com l’Oracióa l’Hort de la confraria de La Salle del segle XVII, o el Davallament de la Creu de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, més coneguda com els dels “pagesos” (datat de començaments del segle XVIII) o altres de més contemporanis, com el Crist de la Sang de Modest Gené, l’Ecce Homo de Joan Rebull o El  petó de Judes de Ramon Ferran.

Amb tot, la processó més emotiva és sense cap mena de dubte la de les Tres Gràcies, quan el Crist de la Sang retorna de la Prioral de Sant Pere a la seva parròquia, després de la Funció de l’Agonia travessant els carrers tant  estrets com històrics del Barri Vell. En aquesta processó, el Crist és precedit per  l’escolania i acompanyat, a dreta i esquerra, pel Bon i el Mal Lladre, vestits amb armadures del segle XVI.

La plaça de la Sang es sempre plena a vessar de gent amb el soroll propi d’una aglomeració que habitualment no s’interromp fins que el Crist, procedent del carrer de l’Hospital, entra a  la plaça, moment en que les notes del toc de Silenci fa que els armats aturin el repic de les llances i l’escolania canta el Vexil·la Regis,  exaltació del misteri de la Creu.

En arribar a la porta de la Sangel Capità Manaies ha trucat amb la seva llança i aquesta s’ha obert perdonar pas al Crist que, portat pel Clavari de la Sang, abans d’entrar a l'església, es gira solemnement cap  alpoble produint-se el moment de les Tres Gràcies que segons la tradició són concedides a aquell qui les implora amb fe. 

El silenci es manté fins que un espontani  crida Visca Crist Rei!, contestat per  la plaça amb un Visca seguit d'un fort aplaudiment que, d’uns anys ençà, és interromput  pel cant del Credo que, lamentablement a l’entendre de molts reusencs devots d’aquesta tradició, trenca la màgia del moment abans d’entrar el Crist definitivament a l’església i poder passar, aquell qui ho desitja i té prou paciència, a adorar la venerada imatge del Sant Crist de la Sang. 

Recentment ha aparegut per casa un d’aquests plecs de coloraines d’això que anomenen correspondència co­mercial, on a la portada destaca­ven dues fotografies a tot color. A la primera hi havia tres persones femenines, verticalment discretes, volumètricament amplies i cronològicament diria que properes a meitat de segle, és a dir, candida­tes apropiades per inspirar al ma­teix temps Rubens i Fellini.

Costat per costat, a la segona fotografia, s’hi reproduïa la imatge de dues esculturals morenasses i una rosassa, amb tot allò que cal i res del que no cal, per ser can­didates indiscutibles a pòster cen­tral del Playboy. El peu de fotografia deia: “¿Qué tienen en común?”.

Òndia, quina pregunta! Després d’observar amb gran profunditat du­rant poc més de tres segons la pri­mera fotografia, vaig disseccionar d’una manera gairebé quirúrgica al llarg d’un parell d’hores la dels tres bombons del costat finalment, vaig arribar a alguna conclusió sobre la muta­bilitat humana.

Lamentablement, però, l’equip de publicistes que havia preparat aquesta campanya no volia portar­-me pels camins de la natura, la ten­dresa o la sensibilitat. Més aviat preferien fer-me adonar d’una re­alitat més fenomènica i plenament palpable.

La resposta correcta a la pregunta maliciosa era a les planes interiors del fulletó. La coincidència era el nom del director d’un centre de bodybuilding, el qual garantia, en­tre d’altres coses, que seguint els seus consells tindria l’esquena sana, l’abdomen llis i sense gairebé esforç perdria aquells centí­metres de més i qualsevol esbós de cel·lulitis. Déu n’hi do de la pro­posta!, però la traca final era ex­cepcional: en només cinc minuts al dia -no afegia durant quants anys- i sense passar per cap quiròfan podria convertir-me en una de les models de la fotografia de la dreta.

Deixant de costat si tots els lec­tors del fulletó tenim o no cel·lulitis i que puguin o no sobrar-nos uns decímetres, centímetres o mil·límetres de greix, es fa difícil entendre com amb uns apa­rells gimnàstics -que poc es dife­rencien dels que descriuen Caro Baroja, García Carcel o el mateix Kamen als seus treballs sobre la in­quisició- i una faixa d’efectes calòrics, qualsevol persona masculina amb qualsevol verticalitat i uns quilograms ex­cessius de massa corporal pot convertir-se en una Venus d’aquelles de la portada sense necessitat de bisturí.

Uns fulls després pre­guntaven: “¿ Cómo te sentirías si un equipo de masajistas relajara cada músculo de tu cuerpo?”. De cop i volta, sense pa­rar cap mena d’atenció en la redacció de la pregunta, el lector es podia imaginar,  més o menys, re­laxat al mig de les tres meravelles d’abans, però la fotografia d'un “mascle 10” amb musculatura de còmic futurista dient “Descubre todas las ven­tajas” podia induir a algun lector a la depressió més profunda.

Fins vaig pensar que era una llàstima deixar perdre aquell cos i pot­ser valia la pena fer arri­ bar la informació a algunes ami­gues per si podien treure al xicot algun rendiment erotico-festiu. Poc després, però, vindria una ve­gada més la crua realitat; es trac­tava de la publicitat, únicament i exclusivament d'un matalàs elèctric.

Comprenc que el problema plantejat en aquest article és de la única responsabilitat de l’autor i algunes conclusions poden ser precipitades a partir d’unes imatges i d’unes lletres més grans que les altres. Segurament el director de màrqueting de l’empresa corresponent és un geni i ser­vidor una mica totxo. Per tant, cons­cient de les meves limitacions, pro­curaré no comprar res gaire cridaner ni que hagi arribat al meu coneixement a partir d’aquest tipus de propaganda.

Cap a finals de l’Imperi Romà es va produir un important augment de l’activitat dels demagogs. Entre ells un personatge, tant astut com amic dels àmbits més suburbials del poder, anomenat Clodius, va aconseguir un lloc de gran importància. En realitat aquest Clodius s’havia mogut sense massa èxit entre les petites engrunes del poder local a la perifèria del territori fins que al mig de la crisi de l’Imperi Romà occidental i en moments d’inestabilitat, va abandonar definitivament qualsevol resquitllada de dignitat i, tot dissimulant la seva situació personal, es posà al costat d’un candidat al Senat que deia defensar els interessos dels ciutadans romans. A partir d’aquí va aconseguir tenir accés a les cúpules de poder.

En termes de realitat quotidiana Clodius es dedicava a conspirar pels carrers de Roma, a fer córrer falsedats, a amenaçar ciutadans honrats, a pervertir, si era possible, certs processos electorals i a emprar totes les argúcies fossin legals o alegals (quan eren il·legals ho feia fer al seus sequaços) en contra dels seus adversaris polítics, o de qualsevol senador que intentés actuar amb una mínima honestedat. Per descomptat que amb tot això va aconseguir enormes beneficis tant econòmics com polítics per ell i la seva família més directa.

Malgrat la imatge de seriositat que l’Imperi pretenia donar a l’exterior, la manca de rigor en el control interior, la despesa en obra pública acompanyada de la manca de diner en efectiu i el funcionament del govern en camarilla era de tanta magnitud, que l’emperador es veia obligat a pagar els serveis dels seus fidels, no pas donant-los-hi terres per treballar, com havia estat el costum de premiar als lleials servidors al llarg de tot l’Imperi, sinó que donant privilegis personals i anomenant familiars directes d’aquest personatge com a funcionaris de l’Imperi. És el període històric que el professor Arthur Ferril en el seu llibre Imperio Romano anomena De la prepotent seguretat al caos del s. III.

Sortosament això només passava a la Roma decadent de fa molts centenars d’anys. Poc o res ens pot fer pensar que avui trobem deixebles d’aquest personatge en els àmbits de poder contemporani més propers. La societat actual sortosament ha canviat molt i es fa molt difícil trobar cap Clodius o algun deixeble seu que posi per davant els interessos personals als del conjunt de la ciutadania. Si ho fessin i els ciutadans no reaccionéssim seria com si permetéssim donar classes de moral al marques de Sade, o veure a Jack l’Esbudellador dirigint un seminari de dissecció anatòmica mentre a nosaltres ens semblés fantàstic i a més aplaudíssim.

Dins el mon de la política sembla que cada vegada és més difícil presentar visions, possibilitats i realitats que no s’ajustin al pensament oficial de torn. Durant els segles XIX i XX s’ha repetit de manera unívoca el mateix llenguatge i les mateixes idees bidireccionals entre Catalunya i España o a l’inrevés.

Probablement Espanya espera un altra llenguatge de Catalunya però també Catalunya necessita ser entesa d’una manera diferent a com ho ha estat els darrers segles. Joan Maragall escrivia fa molts anys Escolta Espanya, seguia preguntant-se On ets, Espanya? per acabar amb l’Adèu, Espanya. Anys després Salvador Espriu clamava: El Brau, en l’arena de Sepharad,  seguia amb l’Escolta Sepharad per acabar amb el fa uns anys molt conegut i actualment gairebé oblidat:

...escrivint

en aquesta pell estesa,

en un cor amagat i immortal,

a poc a poc el nom

de Sepharad.

Fet això, potser deduirem que no podem estar constantment mirant al Madrid oficial amb objectius estrambòtics. Cal que mirem nord enllà i que allí siguem vistos com el laboratori  d’Europa. Però, tenir el cap ple d’idees, per més intel·ligents que siguin, si els socis només pensen amb els seus interessos personals al més curt termini fa que, una vegada més, fracassi qualsevol intent de veure les coses des d’una altra perspectiva.

Quan hom es mou en el mon de les idees sempre serà descavalcat, per aquell qui prefereix el % de comissió corresponent, que en alguns casos pot ser econòmic però en altres simplement estètic.

Es va votar l’Estatut, algun dia sortirà alguna resolució del Tribunal Constitucional, vindran les vacances i les eleccions o a l'inrevés. Dissortadament però, de moment l’únic que podem constatar és que una vegada més volent posar ferms a Espanya ha estat España qui ens ha posat ferms a nosaltres. 

Algunes idees han tornat a fracassar i el seus impulsors van ser acomiadats. Ara ens trobem que una vegada més, el futur caldrà inventar-lo però de moment no es veuen discursos innovadors. Les persones de gairebé sempre, o les seves versions més semblants, segueixen mantenint l’argumentari de sempre, per tant, obtindrem les respostes de sempre, la qual cosa a alguns potser ja els va bé, però el problema de les dues realitats roman com en temps de Machado i la vertebració com en temps d'Ortega.