Del penya-segat estant

Aquesta setmana no he sabut localitzar o he perdut, sense sortir de casa, el Comte Arnau de Maragall i la Critica de la nació pura d’en Mira. Calia urgentment posar en ordre, la biblioteca i ahir dissabte era un bon dia. Vaig optar per començar espigolant per les prestatgeries i com era d’esperar, alguns llibres van aparèixer on mai els hauria buscat i altres presents a la memòria, almenys de moment, no són on haurien de ser.

La primera sorpresa apareix quan localitzo al costat de l’edició bilingüe de les Historias d’Herodot l’estudi de Milà i Fontanals De los trovadores en Espanya, junt al facsímil de la Haggadah de Poblet editada gràcies a Agustí Altisent i després una edició crítica del Libro del Buen Amor de Criado del Val i Eric W. Naylor.

En una altra habitació surten els 20 poemas de amor i una canción desesperada de Neruda, entre Tiempo de Silencio de Luis Martín Santos i El misterio de la cripta embrujada d’Eduardo Mendoza. A dues prestatgeries de distància i per aquest ordre localitzo les Sàtires de Guerau de Liost amb il·lustracions de Xavier Nogues, Sonetos de la Intemperie d’Alfredo Gavin, els Diàlegs de cortesanes de Pierre Louys, El Banquete de Plató i Florència de David Leavitt. Coherència? Poca, com que sóc una mica irreverent li se veure entre Plató i Pierre Louys. Com hi han fet cap? No ho sé, és evident que els hi vaig posar.

Obro a Neruda, Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos / te pareces al mundo en tu actitud de entrega. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava..., la data escrita segurament amb bolígraf bic punta normal, tinta blava, 30-XII-1980, quina vergonya! Em resisteixo a creure que no l’hagi rellegit, ni tan sols fullejat en quaranta-dos anys. No és el millor, però és el més popular i és Neruda.

Segueixo remenant i faig cap on hauria d’haver-hi tots els llibres de poesia que no pertanyen a cap col·lecció sencera. Llegir poesia no és fàcil, cal dedicar-li temps. Quan ens hi apropem com a lectors, primer hem de sentir-la i després intentar comprendre-la. Els poetes ens creen imatges inoblidables com Walt Whitman, Ezra Pound, T.S Eliot, els meus estimats Salvat-Papasseit, Jorge Guillen, Celso Emilio Ferreiro, Vicent Andrés Estellès, Brossa, Gerardo Diego, o més recentment Goméz Valero, Begonya Pozo o Jordi Llavina.

Tots ens expliquen el mon i no és pas un mon estrany creat per ells i per a ells, és el nostre, simplement el transformen a base de metàfores per convertir-lo en formes verbalment harmonioses i ben mirat l’expliquen molt millor que no pas la premsa. El diari d’avui demà és vell i demà passat serà rònec en canvi Virgili, Dant, o Espriu cada dia son nous. Borges considerava un error creure que la prosa es més propera de la realitat que la poesia, per mi que tenia tota la raó i encara hi afegiria l’afirmació d’Eliot quan va escriure que no hi ha una divisió entre els vers conservador i el vers lliure, hi ha versos bons, dolents i el caos.

He escrit unes línies abans que llegir poesia no és fàcil, així doncs, escriure-la encara és més complicat. Un poeta ha de llegir tot el millor que s’escriu, ha d’escriure constantment i cal que conegui la realitat que el rodeja. Doncs la poesia és tant en un retaule d’Huguet com en una escultura de Giacometti, en un film de Pasolini com en l’arquitectura de Gaudí, en un paisatge de la Toscana com a la vall del Brugent.

La poesia és arreu i veient la premsa tot em fa pensar que cal obrir-nos a la bellesa, a la calma i buscar què dona sentit a la vida. Crec que posaré ordre als llibres un altra dia, avui m’he passat bona part del dia llegint anàrquicament versos i alguns poemes. 

Aquest cap de setmana l’amiga i bona coneixedora de l’art contemporani Carme Soler em va fer notar la notícia apareguda a la premsa on informava que l’oli Abstraktes Bild de Gerhard Richter, pertanyent a la col·lecció privada d’Eric Clapton, s’havia venut per 21,32 milions d’euros. A darreries de setembre, ella mateixa, va comentar que Steven A. Cohen havia posat a la venda un altra Richter Prag 1883 per 21,8 milions en aquests cas de dòlars.

El mes de maig de 2012 vaig publicar un article titulat Del valor de l’art i altres coses, un debat tan calidoscòpic que serà etern. Que aquí hi ha una estratègia purament especulativa és evident, dos quadres del mateix autor en tant pocs dies de diferència és massa casualitat i no cal fer-ne escarafalls, però entre els molts aspectes no tractats, n’hi havia un de pes i prou rellevant: la contextualització.

Només cal recordar l'exemple abastament conegut pel seu recorregut en diversos formats arreu de les xarxes socials. Organitzat pel Washington Post, sense donar-hi publicitat i enregistrant-ho amb càmera oculta, un violinista vestint gorra, t-shirt, texans i esportives es posà en una de les andanes del metro a interpretar diverses peces durant 45 minuts.

És obvi que passaren pel seu costat més o menys ràpidament milers i milers de persones, unes en silenci, altres aprofitant per devorar l’entrepà o bevent un refresc i totes anat d’un lloc a l’altra. Probablement al mig de l’eixabuc de gent que travessava  l’estació n'hi havia de sensibles davant la bellesa, en qualsevol de les seves i diverses formes, incloent, lògicament, la música, la poesia, la pintura o l'escultura.

Seguint la gravació i d’acord amb els diversos power points generats, la majoria dels transeünts passaven totalment indiferents al violinista, a les peces que interpretava i al so del violí.

Aquest violinista era Joshua Bell, amb un Stradivarius de 1713 valorat en 3 milions de dòlars. Uns dies abans havia actuat al Symphony Hall de Boston, penjant el Sold out malgrat els 1000$ per ticket. Sembla evident que les coses es valoren, cada vegada més, pel seu context, només té valor allò que és en el mercat.

No restem atents al que ens apropa a l’art que són les sensacions i els sentiments, no sabem agrair ni valorar allò que se’ns ofereix sense un cost directe. Estem envoltats de coses úniques i singulars però individualment, massa sovint confonem valors amb valor i per estalviar-nos fer el ridícul preferim mirar discretament l’etiqueta, agraint-la especialment, si porta codi de barres amb el seu cost.

No és excessivament habitual trobar en el mon de l’art medieval masses artistes que hagin reflectit a la seva obra l’estima pels llibres, no em refereixo als brillants miniaturistes que crearen joies universals, estic pensant en la representació de persones llegint.

Dues peces importants són però l’escultura sepulcral d’una de les reines que sempre m’han cridat l’atenció mercès a les explicacions d’Agustí Altisent i a la lectura de la biografia publicada per Regine Pernod, llegida a Austral, és tracta d'Elionor d’Aquitania.

A l’abadia de Fontevraud, sota la cúpula central de l’església hi ha quatre monuments funeraris: el d’Enric Plantagenet, comte d’Anjou, el del seu fill Ricard Cor de Lleó, el de la seva jove Isabel d’Angulema, muller del rei Joan Sense Terra i una de diferent, tallada en fusta i encara avui molt policromada, la d’Elionor, reina de França i d’Anglaterra, muller d’Enric i mare, entre altres dels dos reis citats.

A l’escultura funerària Elionor és estirada sobre una llosa, probablement com ho estigué durant la cerimònia dels seus funerals. A la cara té els trets d'una puresa excepcional, els ulls tancat i un llibre obert entre les mans. Davant d’aquesta cara i d’aquest cos la imaginació pot volar lliurement.

Probablement ni el cos, ni la cara tenen a veure amb la realitat, Elionor morí amb més de 80 anys i l’escultura es modelà posteriorment, ni tant sols sabem si l’escultor la va conèixer mai, però l’estàtua és admirable. En la mirada serena l’artista expressa allò amb que hom es convertirà el dia de la resurrecció i qui sap si l’escultor interpretà un lligam entre el goig celestial que ha de provocar la presència de Déu i el plaer de la lectura en silenci.

No és una ocurrència estrambòtic, segles després Simone Martin representarà a la Verge Maria, com una dona culta i profunda que és, sorpresa per l’àngel de l’Anunciació quan és llegint probablement un Llibre d’Hores, considerats a finals de l’edat medieval com a devocionaris privats i eren també emprats per ensenyar a llegit als nens.

En un primer moment sembla que l’Àngel ha espantat a Maria, s’agafa el mantell sota la barbeta representant una actitud com a mínim de sorpresa, mentre a la ma esquerra té un llibre vermell, símbol del coneixement, fins, d’una manera clarament domèstica, té el dit polze dins el llibre per no perdre el punt.

En ambdues obres Elionor i Maria, Maria i Elionor són representades com dues dones intel·ligents que busquen i practiquen el noble art de la lectura silenciosa.

M’hauria agradat titular aquest article Ben alta, ben dreta, ben sola, però la frase no és meva ni s’ajustaria a la realitat i tampoc m’atreveixo a titular-lo ben pansida, ben plegada i ben acompanyada, com va escriure enginyosament fa bastants anys l'historiador Pere Anguera (epd).  S’acosta l’11 de setembre de 2012 però entre l’entelèquia del desig i la trista realitat he optat per un títol menys vibrant.

La trajectòria del catalanisme i el seu pensament és força complex. El catalanisme, des d’una òptica política, ha tingut una evolució que abraça de les digressions retòriques i sentimentals fins l’elaboració d’un pensament que defensa la recuperació de Catalunya com estat.

De l’aparició de les primeres propostes del catalanisme fins avui mateix són nombrosos els estudis i les teories publicades des d’una òptica d’ideologia política, de reivindicació nacional, d’apologia sentimental  o simplement de constatació diferencial.

A nivell social o popular de la Renaixença fins el proper 11 de setembre de 2012, han estat diverses les vegades que una part molt important de ciutadans del país ha sortit al carrer en manifestacions gairebé unitàries, impulsades per associacions ciutadanes i presidides, quan els ha convingut, pels màxims responsables polítics, la darrera el 10 de juliol de 2010.

Dissortadament però, sigui llegint manifestos, reseguint la premsa o altres escrits i observant la realitat quotidiana, sembla que només es pot constatar una evolució retòrica evident enfront una dèbil evolució del catalanisme cap a una consciència real en la recerca d’un estat propi.

Cada vegada es disposa de més elements d’anàlisi i cal evitar caure en paranys sentimentals, cal anar més enllà de les declaracions grandiloqüents o les fotografies d'anuari i analitzar l’actuació dels qui han de vertebrar un moviment nacional sòlid, cal aprofundir en l’anàlisi ideològic i veure si tant la societat com els dirigents ho assumeixen de veritat.

Si establim una cronologia real, si resseguim les actuacions i la trajectòria dels diversos centres, associacions, sindicats, partits polítics dirigits pels seus components humans, ens adonem que essencialment hi ha molts tòpics i pràctiques sinó farisaiques almenys maniqueistes. La història més recent ens mostra com, de moment, una manifestació ens va portant a una altra, però a la distància, la perspectiva pot permetre concloure que estem immersos més en l'anècdota que no pas en l'essència.

Masses vegades s'ha demostrat i ens hem demostrat nosaltres mateixos com ens mobilitzem de manera democràtica però no em d'oblidar mai, com és de fàcil emocionar el llagrimall amb una imatge, un himne i un visca a mitja tarda o abans de sopar, però i demà? És obvi que ens movem, però cap a on?. Serà el 30 de setembre igual que ha estat el dia 1?. Que farem?, què faran?, què ens deixaran fer? què ens faran?

La preocupació de bona part de la societat comença a manifestar-se d'una manera molt clara i unívoca per la realitat que s'està vivint tant casa com al carrer i per que s'está perdent, sinó s'ha perdut, la confiança en aquells qui haurien de fer mans i mànigues per mirar de ressoldre-la. Les desigualtats socials que havia de resoldre el socialisme van fracassar i el capitalisme que, aparentment, havia desdibuixat les classes socials tampoc ha estat una solució.

Si grans evolucions com fou la transició del feudalisme al capitalisme portà uns canvis importants en tots els sentits, ara, sembla que la transformació del capitalisme industrial al capitalisme financer està provocant una regressió en els drets socials i civils aconseguits.

Aparentment el capitalisme havia ajudat a una certa distribució de la riquesa i a una reducció de la distancia entre les classes socials, però la realitat ha estat enganyosa, ha estat un miratge, fou un error entendre o creure que la millora social residia estrictament en l’accés al consum. 

Hauríem d'estar molt amoïnats pel procés d’individualització on s’ha caigut, la frivolitat de l’hedonisme s’ha apoderat de la societat on el que triomfa és l’èxit individual, la joventut, la bellesa tunejada o no, i tot sembla indicar que no es sàpiga ni es disposi d’elements per poder reaccionar de forma col·lectiva.

La crisi en ha agafat al zenit del triomf de l’individualisme i ara, malgrat les relaciones socials, tant aparentment fàcils de mantenir mercès a internet, resulta que com molt bé escriu Zygmunt Bauman s’han tornat profundament líquides, precàries, transitòries i volàtils.

La societat tenia uns valors sòlids i estables, la família, l’amistat, l’esforç, el treball, la solidaritat que varen funcionar moltes generacions, ara la societat ha canviat i les característiques dels valors també però s’ha perdut quelcom molt més important, la consciència.

Els valors que passaren dels besavis als avis, dels avis als pares i dels pares a nosaltres, ens han dut a la situació de la societat actual és obvi que hi ha alguna cosa que ha fallat, no podria ser que es parlés molt de valors i poc de consciència?

Bauman en parlar-nos de la societat líquida ho fa entenent-lo com un concepte positiu. La modernitat sòlida on les solucions i els problemes eren permanents i estables ha desaparegut. Avui estem immersos en el mon de la incertesa, la precarietat i la vulnerabilitat. Avui en dia tot s’ha transformat i estructures aparentment sòlides com els règims de producció industrial o les institucions democràtiques s’estan debilitant.

S’ha renunciat al pensament, a la planificació a llarg termini, sembla que l’oblit del compromís sigui una condició de l’èxit. Avui s’anomena flexible a qui està disposat a canviar de compromís i abandonar lleialtats  cada dia si no generen beneficis. Es parla d’equips ad hoc, de coalicions, d’estratègies, aquests conceptes transmeten una imatge de limitació, volatilitat i interinitat en ells mateixos, sembla com si tot s’hagi de muntar i desmuntar en un tres i no res fins i tot abans de caducar.

No ens adonem que la vida en comú i les relacions estables ens ha fet evolucionar d’una manera raonable durant milers d'anys. Ara establir relacions de llarga durada, tenir algun fonament moral és quelcom estrany, estem en una societat enormement líquida. L’esfera financera o comercial ho ha impregnat tot, les relacions es mesuren en termes de cost i benefici, curiosament en el mon financer la paraula que ho defineix tot és liquiditat.

Si els canvis es produeixen a tanta velocitat, si la societat és tan líquida que no hi ha massa temps per que els marcs de referència es solidifiquin i gairebé l’únic que roman és l’home, seria convenient que ens arromanguéssim i ens preocupéssim per començar a recuperar, una idea, que vist en la distància no resulta ser tant tronada, ni passada de moda com és la consciència dels valors de l’humanisme.

Si fins fa poc les referències bibliogràfiques per la història contemporània universal i la política internacional passaven per dos llibres que calia conèixer: Historia contemporanea de Palmer i Colton i Historia de las relaciones internacionales de Pierre Renouvin, ambdós llibres publicats per Akal ara cal afegir el darrer treball de Josep Fontana que, al meu entendre els supera: Por el bien del imperio: Una historia del mundo desde 1945.

Si tots els llibres, articles i publicacions del professor Fontana han estat importantíssims, aquest resulta imprescindible, demostra com l’historiador intel·ligent  fa entendre el  present i des del present ens permet comprendre el passat, en aquest cas, més immediat, quelcom força complicat.

Es tracta d’un llibre de 1223 pàgines, de les quals més de dues-centes són bibliografia, documentació i fonts diplomàtiques recentment desclassificades, aquest gruix et fa prendre el llibre amb respecte, però tant el llenguatge emprat com el discurs narratiu el fan d’una lectura agradable que et sorprèn i atrapa quan vas descobrint informació que havia estat amagada i t’adones de les nombroses manipulacions informatives a les que els ciutadans estem sotmesos.

En un mon desorientat com l’actual, Josep Fontana ens fa veure una vegada més com la història i d’una manera especial la del s. XX, no es pot explicar parcialment, exactament com passa a la crisi actual que, sent global només amb una visió general es pot analitzar i mirar de solucionar.

Por el bien del imperio explica què ha passat amb la il·lusió que generà el suposat nou ordre mundial, que després del desastre de la IIª Guerra Mundial havia de ser guiat per la democràcia i havia de portar el progrés col·lectiu. En aquest llibre ens explica els motius que portaren a aquesta frustració, que ens han introduït a l’actual desordre econòmic i financer i que pot provocar serioses dificultats per que la democràcia no s’extingeixi.

En un mon desorientat com el nostre cal reflexionar, i Josep Fontana ho fa de manera intel·ligent i amb una base intel·lectual enormement sòlida, sobre què ens ha portat on som i la manera d’argumentar amb cites com les de Krugman, Stiglitz o Soros, per citar-ne només algunes impressiona. Al mateix temps, permet adonar-nos d’una manera encara més cruel a la imaginada, de la realitat de la discrepància que existeix entre les raons amb les que els polítics justifiquen els seus actes i els motius reals que els provoquen.

L’any 1941, per exemple, es signà la Carta Atlàntica on un dels seus principis era:  consolidar las bases de una paz que proporcionase a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza. Doncs bé, mentre es signava aquesta Carta els documents citats per Fontana procedents de la CIA, KGB, els departaments d’estat nord americà, el Foreing Office britànics, etc., ens permeten conèixer el rerefons del que passava i entendre les causes profundes del cataclisme actual.

El professor Fontana explica i permet comparar les versions dominants que ens han arribat i arriben, dels esdeveniments dels darrers 70 anys a través dels medis de comunicació habituals i l’argumentació avalada per les fonts documentals que responen a uns interessos econòmics, financers, polítics i sociològics ben clars.

De la lectura del llibre es pot despendre que la gran recessió actual s’explica a partir dels errors comesos durant la Guerra Freda (sempre i quan fossin errors), que animaren a crear pors com el bloc soviètic, allargaren la divisió d’Europa i tractaren d’imposar l’hegemonia del mon anglosaxó.

Aquests errors iniciats per Truman i el seu secretari d’estat Dean Acheson, seguiren amb de Gaulle, després amb Reagan i Thatcher, no pararen amb Clinton ni Blair, i els diversos eixos franco-alemanys han fet que s’implanti un futur d’allò més negre.

El cert és que encara avui, 70 anys després  de la IIª Guerra Mundial, ni la pau, ni la democràcia, ni la prosperitat han estat massa esteses arreu del mon, més aviat podríem dir que les desigualtats s’accentuen fins on eren menys desiguals. 

El professor Fontana ens diu  Buena parte de las concesiones sociales se lograron por el miedo de los grupos dominantes a que un descontento popular masivo provocara una amenaza revolucionaria que derribase el sistema. Vista la frase resulta d’una evidència transparent i s’ajusta estrictament a la realitat, doncs les classes dominants sempre han tingut por segons l’època, als jacobins, als carbonaris, als anarquistes, a la maçoneria, als comunistes i vist els plantejaments de la política internacional, resulta que aquestes amenaces, sense ser falses, no eren més que pantalles utilitzades necessàriament per exercir el domini en el repartiment de les àrees d’influència.

Ara que no hi ha un enemic, ara que els poders reals han perdut la por i s’està produint l’empobriment global amb una crisi desigual que fins ara afectava a les classes més pobres, ara ja afecta a les mitjanes i segueix l’enriquiment dels conglomerats dels grans grups econòmics i financers, sembla que, de moment, a Europa allò que no va aconseguir ni el feixisme, ni el comunisme, ni el terrorisme, que era frenar les concessions de l’estat del ben estar amb mesures d’assegurances socials i llibertats civils ho està aconseguint el capitalisme financer que explotada Europa ja mira cap al sud-est asiàtic.

En definitiva, Josep Fontana, ens ofereix mercès als seus enormes coneixements un treball profund on interpreta i reflexiona d’una manera sobradament documentada, sense especulació ni apriorismes, per ajudar-nos a entendre on som. 

Definir el concepte de cultura dona per emplenar, articles, llibres, generar debats, organitzar congressos i segurament no s’arribaria a cap conclusió definitiva. Però en tot cas, es pot afirmar que, de l’aparició del gènere homo fins avui, posant en comú el coneixement i fent divulgació de la cultura hem anat evolucionant d’una manera progressiva cap a un pensament cada vegada més complex. Aquesta complexitat ens entrena per ser cada vegada més intel·ligents fins articular tot un seguit de llenguatges matemàtics, musicals, artístics..., fins el punt que no tot allò creat parteix d’un discurs aparentment racional ni racionalista però no deixa de tenir una lògica.

(Nens mirant l'obra FLUIDS d'Allan Kaprow) 

En aquest escenari cal revisar el nostre creixement cap a una intel·ligència cultural. Si l’adjectiu cultura l’entenem com un comportament on intervé l’intel·lecte, el raonament i el que els antropòlegs denominen intel·ligència operativa resulta complicat entendre com l’aproximació a certs àmbits de la cultura contemporània es fa ridiculitzant-la des d’una crítica gairebé obscena, en lloc d’analitzar-la que seria el més convenient.

El Manhattan Pennis Drawing de Ken Hicks, amb el World Trade Center pot semblar absurd avui en dia, fins i tot insultant per poca sensibilitat que es tingui, però l’any 1978 es vivia en un context molt diferent, què significaven aquestes dues torres? Com funcionava els lobbys a USA? Quina era la situació geopolítica en plena guerra freda?

(Ken Hicks. Mahattan Pennis drawing) 

Si Aristòtil probablement el pensador més lúcid i definitiu, ens qualificava d’animals racionals, per què hi ha qui ho entén tot d’una manera determinada: la seva, i no accepta cap mecanisme d’adquisició que li permeti un augment qualitatiu i quantitatiu de la complexitat cultural?

Si l’any 2012 segueix sent més fàcil ironitzar sobre certes creacions culturals probablement és per què es fa quelcom malament? S’ha descuidat l’educació en cultura contemporània i les conseqüències són nefastes. No es pot ser presoner del passat, no podem ser uns habitants de la terra anacrònics. És imprescindible saber d’on venim però l’art, la poesia o la música de la nostra època parla de nosaltres mateixos i curiosament la nostra època i el que es fa en ella és el que més ignorem i menys entenen, fins es podria dir que ho refusem.

Curiosament avui la Giocconda, un clàssic, és probablement l’obra universalment més coneguda però, s’hi veu el retrat creat per Leonardo? Com a mínim és discutible. Aquest quadre és molt més valorat per les llegendes creades al seu entorn, sigui per una novel·la de tant èxit com poca vàlua literària, per l’aspecte vampíric creat per Walter Pater, per esdevenir una icona pop en mans de Warhol, per les versions de Botero i Morimura o pel bigoti que li posà Duchamp.

 

(La Giconda vista per Botero)  

Resulta curiós observar com certs noms són relativament respectats però quan es veuen acudits que es repeteixen i demostren que l’opinió pública no entén alguns creadors com Lebobitx, Kandinsky o el mateix Joan Miró dient: “Això ho fa el meu nen de 4 anys”. Quan s'utilitzen creacions, com per exemple de Martin Creed,- algunes de les quals probablement puguin ser pedants i fins i tot insubstancials per ser objecte de burla  en alguns casos intel·ligent però en altres burda, estúpida i simple, però sigui com sigui, es posa tot en el mateix sac, es demostra que la l’opinió pública té una forta tradició populista i desconsideració cap a bona part de la cultura, especialment cap a l’art i la música contemporània.

(Joan Miró. Blau III)

 

Si entenem cultura com un procés d’increment de la complexitat, podrem entendre i analitzar des de la creació més simple a la més complexa, però tot això implica dues conclusions: per un costat ens falta visió crítica vers la cultura contemporània i per l’altra bona part del sector de creadors haurien de fer un esforç per fer-se entenedors, tota obra hauria de tenir una explicació per aquell qui la vulgui o la necessiti i això hauria de fer-ho l’autor per guanyar-se el respecte de bona part del públic i de la societat, al cap i a la fi la incomprensió és un camí bidireccional.

He sentit explicar que una vegada hi havia una persona amb força conixement i sentit comú que no sempre feia el que la majoria, però per la seva manera de fer i de pensar s'anava fent cada vegada més popular fins que al seu poble el tenien per un savi.

Aquesta persona anava cada dia a mercat i travessava amb la seva ase un estret. L’ase trotava sense defallir direcció al mercat perquè en arribar-hi, l’esperava un manat de pastanagues com a premi pel seu esforç. Curiosament el savi sempre anava assegut al revés, és a dir, mirant a la gropa de l’animal. 

Això va fer pensar que possiblement tant de coneixement l’havia tornat una mica beneit, però ningú li gosava a dir perquè el respectaven profundament.

Un dia el rei es va assabentar d’aquella manera curiosa de muntar d’un dels seus governats. Es va riure del fet i no li va donar més importància, però la fama es va anar estenent i un altra governant encara més poderós que ell i bona part dels seus consellers, li varen fer veure que darrera d’aquella manera de muntar hi havia una forta actitud de desafiament obert a la dignitat, als bons costums i a les maneres de fer del seu govern.

Tant li van insistir que d’acord amb els suggeriments rebuts, va promulgar una llei que prohibia a tots els habitants del seu país de muntar al revés.

El savi no va fer cas a la nova llei i continuà muntant com ell creia que era més necessari, malgrat contravenir la llei, fins que un dia va ser detingut per un dels sequaços del monarca i el va portar a palau per ser degudament interrogat.

El rei li va preguntar: .-Tu que ets un savi conegut i reputat, per què goses desobeir un mandat que és llei? No entenc la raó de la teva conducta. Explica’t, li va exigir.

El savi va contestar: .-Quan entro a l’Estret és hora de les meves oracions, mentre vaig muntat reso en direcció a l’església del meu poble, estic en un diàleg amb Déu i no importa com vaig muntat.

El rei, intel·ligent i sobradament preparat com la majoria dels governants, li va replicar: .- Així és el teu ase qui va al revés!.

.- No, li va contestar el savi, l’ase també va com més li convé. Va a la recerca de les seves pastanagues, que sap perfectament que són al mercat, és la retribució per fer la feina ben feta, per tant, l’ase també va en la direcció correcta. L'ase i jo tenim punts de vista diferents. Anem al revés, però en el mateix sentit, per tant, l’ase també és força sàvia.

El rei amb una habilitat intel·lectual pròpia dels governants, va agafar aire convençut que ja havia fet caure al vell savi en un atzucac.

.- Llavors aneu malament en el viatge de tornada, per què desfeu el camí de la mateixa manera.

El savi li va explicar: .- En tornar, l’ase té ganes d’arribar a l’estable i reposar de la feina feta durant el dia.

Però el rei li insistí: .- No obstant, tu segueixes muntant l’ase al revés.

.- Torno sempre mirant cap a la gropa de l’animal perquè vigilo la mercaderia que he comprat. D’ella depèn la subsistència de la meva família. Si fos un despreocupat, no pensés en els meus i viatgés mirant endavant, no podria veure si em cau algun farcell o un paquet i tampoc ho sentiria, perquè a l’estret l’eco del vent no em deixa sentir el so de les mercaderies en caure.

Per això majestat, us he de dir que no us he faltat, ni he intentat ofendre-us. Senzillament he defensat el meu punt de vista i el de la meva ase per seguir defensant la supervivència de la meva família.

Cada cert temps es produeixen notícies que provoquen una reacció immediata, de cert nacionalisme decimonònic espanyol, reclamant Gibraltar. Sovint s'entèn aquesta possessió territorial britànica, com una resquitllada o una permanència del dret de conquesta, fórmula, per cert, habitual d'ocupar territoris al llarg de la històrira.  Lamentablement però, en aquest cas la realitat és molt diferent, la Pau d’Utrech o per ser més exactes els tractats d’Utrech i Rastadt, en plural, doncs es tractat d’una sèrie de tractats multilaterals, signats entre 1712 i 1716 per França, el Regne Unit, les Províncies Unides, Brandemburg, Portugal i el ducat de Saboia, donaren a lloc a diversos pactes. 

Com balanç global d’aquests tractats un dels acords fou que Gran Bretanya prenia Menorca i Gibraltar que havien estat cedides i no pas presses per les armes, de la mateixa manera que, se li cedia Nova Escòcia, la Badia de Hudson, França, per exemple, cedia Terranova, també se li donava San Cristóbal al Carib o el que s’anomenava asiento de negros, un monopoli de 30 anys sobre el tràfic d’esclaus negres amb l’Amèrica hispana, o el derecho de asiento.

Però més que no pas fer un resum d’aquest fets que, sempre es pot considerar tendenciós, probablement sigui més explícit transcriure sencer i sense manipulacions, a excepció feta de l’actualització gramatical al castellà actual, de l’article 10 del tractat signat el 13 de juliol de 1713 i que casualment fa referència a la cessió de Gibraltar a Anglaterra.

"El Rey Católico, por sí y por sus herederos y sucesores, cede por este Tratado a la Corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno. Pero, para evitar cualquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el Rey Católico, y supone que así se ha de entender, que la dicha propiedad se ceda a la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicación alguna abierta con el país circunvecino por parte de tierra.

Y como la comunicación por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos los tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnición de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se ven reducidos a grandes angustias, siendo la mente del Rey Católico sólo impedir, como queda dicho más arriba, la introducción fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar a dinero de contado en tierra de España circunvencina la provisión y demás cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves surtas en el puerto.

Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar, ya para permuta de víveres o ya para otro fin, se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravención del presente Tratado serán castigados severamente los culpados. Y su Majestad Británica, a instancia del Rey Católico consiente y conviene en que no se permita por motivo alguno que judíos ni moros habiten ni tengan domicilio en la dicha ciudad de Gibraltar, ni se dé entrada ni acogida a las naves de guerra moras en el puerto de aquella Ciudad, con lo que se puede cortar la comunicación de España a Ceuta, o ser infestadas las costas españolas por el corso de los moros. Y como hay tratados de amistad, libertad y frecuencia de comercio entre los ingleses y algunas regiones de la costa de Africa, ha de entederse siempre que no se puede negar la entrada en el puerto de Gibraltar a los moros y sus naves que sólo vienen a comerciar.

Fa unes setmanes tots els mitjans de comunicació es feren ressò que Sotheby's de Nova Iork havia subhastat una de les versions del Crit de Munch per més de cent milions de dolars. L’any passat la família real de Qatar va comprar Els jugadors de cartes de Cézanne, per més de dos-cents milions. Anteriorment el number 5 de Jackson Pollock,  el Woman III de Willem de Kooning, l’Adele Bloch-Bauer de Klimt, El nu amb fulles verdes i bust i també el Noi amb pipa, ambdues obres de Picasso, havien superat totes el cent milions de dòlars i es podria anar afegint un bon nombre d’obres d’art, que han estat posades a la venta i s’ha pagat quantitats astronòmiques per adquirir-les.

No fa pas massa temps es generà un enorme debat pels 20,35 milions d’euros que havia costat l’obra commemorativa del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, encarregada a Miquel Barceló i instal·lada al palau de la ONU a Ginebra. No sé si es podria saber el que li va costar a Juli II que Miquel Àngel pintés el sostre de la Capella Sixtina i d’aquesta manera poder establir alguna relació de costos, en el camp de la història s’acostuma a fer comparacions de preus per estudiar períodes d’inflació.

Racionalitzar el motiu que porta a pagar aquestes quantitats per una obra d’art és complex. N’hi ha prou adduint raons de fetitxisme, inversió, interès real de l’obra? Es pot estar segur que actualment la qualitat i el valor de l’obra no s’ha substituït pel marketing de la signatura? Què dona valor a una obra d’art: el nom de qui la signa, la idea, el concepte, el marxant, l’obra en ella mateixa, l’opinió del públic, els materials emprats o el mite que la pugi envoltar?

Si s’ha de jutjar per l’acceptació popular, és cert que hi ha molts més cues al MNAC, al Prado, al Louvre, o la National Gallery de Londres que no pas al MACBA, al Reina Sofia, al Pompidou o a la Tate Modern però emprant aquesta mesura cal fixar-se en quantes vegades al Louvre, no es pot pràcticament entrar a la sala on hi ha exposada la Gioconda i uns deu metres més enllà, la Verge de les Roques reposa sola i només és admirada esporàdicament? Això té una explicació que sembla anar més lligada a les polèmiques històricament generades per Monalisa que no pas a consideracions pictòriques, i que les coses tinguin una explicació, en cap cas significa que aquesta sigui lògica.

L’art ha variat al llarg de la història i la formulació del llenguatge emprat ha fet que algunes obres es puguin continuar entenent i seguint fàcilment, centenars d’anys després de la seva creació. Altres obres exigeixen una complexitat i una predisposició per assimilar-les fora de l’abast del gran públic, dit en altres paraules, entre Guido de Siena i Manet el mon ha canviat però entre Donatello i Kandinsky el mon s’ha trencat.

És obvi que a partir de Prohudom, Marx, Engels, Freud, Joyce, Schomberg i tots els representants de qualsevol isme es va produir una revolució en el pensament que es va veure reflectida en totes les dimensions de la cultura: filosofia, pintura, música, escultura, poesia, arquitectura però també es produí una enorme distància entre creació i públic que s’ha anat aprofundint fins el segle XXI.

Històricament el públic podia seguir una obra de manera més o menys raonable simplement per que coneixia el cànon. L’evolució del pensament ha fet que les idees siguin cada vegada més complexes, s’ha trencat el cànon, s’ha trencat la norma, per tant,  cal un esforç complementari, però entre una obra sòlida i una obra pretensiosament absurda hi ha molta diferència i un cert esnobisme, probablement propiciat per la burgesia més de nou rics i neocons que no pas culta.

No hi ha cap mena de dubte que la versió del conegut Urinari de Duchamp que, desaparegut o perdut l’original, en feu diverses versions la més popular de les quals és al Pompidou, va estar molt bé com idea, com ironia, com a provocació i com a ready-made, però materialment no té cap mena de valor, malgrat tot, costa imaginar el que es podria arribar a pagar per aquesta peça posada en una subhasta.

El conegut Negre sobre blanc o el Quadrat blanc sobre fons blanc de Malevitx o una vídeo instal·lació de Bruce Nauman tenen un valor i una solidesa intel·lectual fora de dubte però costa entendre com es pot mesurar econòmicament el que provocaren. És que no fou trencador Giotto en introduir el llenguatge i l’estructura expressiva en el pas del gòtic al primer renaixement, la pregunta podria ser, per exemple, qui fou més trencador: la tensió entre l'eròtic i l'espiritual de Bernini amb La Transverberació de Santa Teresa o la visió de Les senyoretes d’Avinyò de Picasso?

La resposta més còmoda i fàcil és que aquestes dues obres són difícilment comparables però, es poden comparar les Al·legories d’Ambrogio Lorenzetti a l’Ajuntament de Siena, amb  Judit i Olofernes de Caravaggio, amb la Conjura dels Horacis de David o amb La llibertat dirigint el poble de Delacroix?

Reprenent el fil del valor de les coses i mirant d’establir una comparativa hi ha un exercici molt fàcil de fer: els Medicci fou una nissaga de botiguers, nous rics de l’època, que prosperaren i arribaren a banquers, es consolidaren i amb el temps anaren construint, arreglant o modificant, vil·les i edificis per viure o treballar com els Uffizi, can Pitti o can Medicci-Riccardi, es pot comparar amb cap edifici construït per qualsevol consell d’administració de banc o caixa o per qualsevol nissaga de banquers actuals? Salvant alguna excepció, Quants edificis d’aquesta mena creuen que poden passar a la història i d’aquí a cinc-cents anys serà visitada com ho són les d’aquesta família florentina?

Òbviament qualsevol cosa té el preu que algú està disposat a pagar per ell però deixar-ho exclusivament en mans del marketing, pot ser útil financerament però no estic segur del servei que pugui fer a la societat.

Si tenen oportunitat vegin o llegeixin una petita obra de teatre, deliciosa i delirant que es diu ART, l’autora és Yazmina Reza, dos amics es troben a casa d’un tercer que els ha d’ensenyar la darrera adquisició de la seva col·lecció d’art: un quadre blanc.