Del penya-segat estant

La teoria de l’evolució plantejada per Darwin fa 150 anys va patir crítiques i encara avui pateix atacs. Les crítiques científiques no afecten el nucli central del plantejament en tot cas permet matisar-lo o avançar en el coneixement científic generant la teoria sintètica o neodarwinista, els altres es desenvolupen en l’àmbit social, filosòfic i religiós o sovint en tots tres a l’hora, quan criticant el laïcisme i el materialisme s’intenta impedir l’ensenyament dels principis evolutius a les escoles tot negant que l’ésser humà és un producte en procés d’evolució iniciat fa un 4.000 milionsd’anys. 

De tant en tant apareixen llibres, força ben escrits a mig camí entre la divulgació i el que es pot considerar estrictament científic, aquest tipus de texts combinació d’entreteniment i coneixement semblen esplèndids. A països com el Regne Unit n’hi ha forces col·leccions i els seus títols es poden trobar fins en edició de butxaca, lamentablement aquí són menys habituals. Caldria un esforç important de les editorials per saber encarregar-los a qui escrigui de manera concisa, assagística i amb un estil més narratiu que no pas erudit.

Llegir un assaig explicant la gestació de la teoria de la selecció natural i l’evolució de les espècies, explicant què fatan perillosa la teoria de l’evolució i plantejant-se com encaixen els darrers descobriments de la biologia en la teoria evolutiva a partir de la combinació del rigor i la narrativa hauria de ser quelcom fàcil d’aconseguir i caldria tenir-ho a l’abast doncs sovint quan busques literatura científica trobes un vuit entre els textos acadèmics especialitzats i els llibres anecdòtics dirigits aparentment al gran públic.

Actualment estan apareixent alguns llibres on, veient la dificultat de posar el creacionisme per davant de l’evolucionisme, posen en dubte el comportament moral de Darwin. És evident que abans de publicar aquesta teoria hi devia haver molts motius tant personals com circumstancials que justificaven la tardança però és evident que portava anys fent anotacions i explicant els seus plantejaments en cartes a col·legues.

Segons aquest llibre, del qual no penso fer cap mena de propaganda, Darwin endarreriria la presentació de la seva teoria per culpa dels convenciments religiosos de la seva muller i de no tenir-la prou elaborada. Dos arguments fluixos, Darwin havia estudiat medicina tot i que abandonà els estudis i per passar-se a la biologia però al mig estudià teologia a Cambridge i es feu pastor de l’església anglicana, per tant, costa creure que la religiositat de la muller fos un motiu central i si és cert que l’any 1858, Darwin va rebre una carta d’Alfred Wallace, un jove científic que en aquell moment es troba a l’arxipèlag malai recollint mostres, on li explica algunes de les idees cabdals de la teoria evolutiva en cap cas implica que Darwin li plagiés.

Si es vol reivindicar la figura de Wallace i posar en dubte la de Darwin, fonamentant-ho en que sigui aquesta carta el que va empènyer el científic a escriure un resum de cinc-centes pàgines amb tots els aspectes de la seva teoria sembla una justificació excessivament simple i encara ho és menys quan la presentació de la seva teoria a la Societat Linneana fou rebuda inicialment amb untotal indiferència. Aquest fet diu també molt poc de la capacitat dels assistents doncs, tot i que les bases de la ciència s’havien esfondrat sota els seus peus, no n’eren conscients o se n’havien adonat.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar al Natural History Museum de Londres l’exposició commemorativa dels 150 anys de la publicació de L’origen de les especies. Una exposició molt interessant plena dels objectes més diversos: llibretes de notes, esbossos d’animals i plantes, la maqueta del Beagle, fotografies de Lamarck qui va formular la primera teoria de l’evolució biològica, de Cuvier promotor de l’anatomia comparada, els retrats d’un jove Darwin quan emprengué l’aventura de la seva vida i els més coneguts d’anys posteriors, amb la llarga barba blanca, exemplars d’un parell de llibres de Humbolt que va prendre al viatge i l’objecte que més va cridar-me l’atenció:

En una vitrina hi havia el famós Quadern B sobre la Transmutació de les espècies, obert per la plana 36 on es llegeix perfectament manuscrit I think (jo penso) damunt el primer esborrany d’un arbre de la vida.

Darwin no podia atribuir l’herència de pares a fills a la genètica, doncs començà el seu quadern l’any 1837 i Mendel no publicà les seves lleis fins l’any 1865, per tant, la manca d’aquests coneixements fa que la seva personalitat sigui més interessant, doncs amb mancances fou capaç d’imaginar i fer-se preguntes malgrat no tenir de moment possibilitats de trobar les respostes.

Com he dit les idees de Darwin no van tenir un èxit rotund i ràpid fins el desenvolupament de la biologia, la genètica i d'altres branques científiques, que la teoria de l’evolució de les espècies va anar assentant-se. Si les resistències a l'evolucionisme que comporten la idea que l'home descendeix dels primats es podria entendre el segle XIX és lamentable que el segle XXI continuï viva entre alguns grups.

I com que de Darwin ençà l’evolució no ha parat suggereixo la lectura de l’assaig L’evolució, de Darwin al genoma, de Fernando González Candelas. Col·lecció: Sense Fronteres, 29 Editorial Bromera. València, 2009. Un text de divulgació científica sòlid on la lectura no es veu entorpida per espesses notes a peu de pàgina ni d’incursions constants al text, és al final del llibre on s'hi inclou la bibliografia recomanada, un glossari, les fonts i un índex onomàstic.

Llibres com aquest haurien de ser més habituals ila seva mancança sembla ser una mera qüestió de rendiment econòmic que ha delluitar contra certs llibres que es poden qualificar d’assaig – fastfood.

Mestres Quadreny en música, Joan Miró en pintura, Brossa i la seva poesia visual, Moisés Villélia com escultor, son noms que van necessàriament lligats a l’avantguarda. Al centre d’Art Santa Mònica és a punt de tancar l’exposició sobre Mestres Quadreny una exposició que havia de donar a conèixer i aprofundir en l’obra d’un dels més destacats compositors contemporanis i poder contemplar la seva col·laboració amb els artistes citats o altres com Perejaume o Manuel Jimeno.

La seva primera obra Sonata per a piano de l’any 1957 ja era força agosarada i renovadora, la Suite Buffa amb Brossa fou una acció musical i no és una composició fàcil.  i fou un dels primers a fer treballs electroacústic com la Peça per a serra mecànica (1965) o a emprar l'ordinador amb Ibèmia (1969) o sempre intentant repicar el clau, la peça electroacústica aleatòria composta precisament per aquesta exposició el Trànsit Boreal (2010).

No vaig conèixer la música de Mestres Quadreny fins que em va arribar a les mans el CD que va gravar l’any 2007 el Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí, per tant, la primera relació amb aquest compositor no fou precisament fàcil, més aviat es pot dir que va ser força dura, però vist amb perspectiva, no crec que ho fos més que la primera vegada que hom escolta a Schomberg, Gerhard, Weill, Berg o Enric Palomar, tots han creat músiques impactants i segurament fins i tot visuals.

Mestres Quadreny és segurament l’equivalent a Miró per la música. Apassionat d'arts plàstiques, de ciències, d’arquitectura ha ampliat el camp de les investigacions formals, estructurals, melòdiques i harmòniques.

La seva música precisa amb ferocitat una interpretació que requereix personalitats extremes i sembla impossible deixar-ho tot a la fantasia de l’intèrpret i de l’oidor. No es troba en les seves composicions res clàssic, potser ni tant sols una melodia però sí un laberint de melismes adornats d’actituds, de recorreguts instrumentals que probablement expliquen la història de la seva memòria viva, generadora de sons gruixuts escampats com si fossin trames acolorides.

L’exposició ha valgut la pena tot i que m’ha semblat manifestament millorable. Si es el Centre d’Art Santa Mònica ha de ser un referent de contemporaneïtat no n'hi ha prou amb la tria dels noms, el contingut també ha d'estar a l'alçada. 

Que aquesta campanya electoral està sent força avorrida és massa evident. Que el personal està força desenganyat dels polítics ho diuen els índex d’abstenció que preveuen les enquestes pel dia 28. Sortosament però, quan es produeixen certs esdeveniments que fiblen el moll de l’ós, la societat reacciona i tot fa pensar que el cansament és més dels polítics que no pas de la política.

Sovint el ciutadà està cansat de sentir com tots els partits demanen legítimament el vot però no li demostren de cap de les maneres que han corregit errors passats, de la mateixa manera que la ciutadania no té gens clar que el vot dipositat a les urnes serveixi per millorar la societat. 

Aquests dies alguns partits han animat la campanya amb uns vídeos que amb la pretensió de ser imaginatius i trencadors, no han resultat ni una cosa ni l’altra. Algú pot considerar, l’any 2010, trencador veure una noia gemegant sensualment in crescendo fins esclatar de plaer en el moment d’introduir a la urna la papereta del seu candidat?, però si això ja ho va fer la Trinca la dècada dels 70 del segle passat, recordin:

Me la busco i, valga'm Déu ! no me la trobo ! 
ja la tinc, ja me l'he tret, quina emoció. 
Serà cosa de posar-la a l'orifici 
i em preparo a efectuar la introducció. 
Tot a dins li faig entrar, no toco vores, 
i així l'acte, finalment, ja he consumat. 
Dintre l'urna ja he ficat la papereta, 
ja he votat per primer cop.

Deu ser que la modernitat cal cercar-la revisant les idees dels anys de la transició.

Una altra candidata ha presentat una mena de videojoc, on volant sobre el que semblava una gavina, però resultà ser un albatros, es dedicava a tirar trets contra immigrants il·legals i independentistes. És una manera força efectiva de resoldre les coses però de democràtica sembla que en té molt poc. Aquesta potinada s’ha fet retirar però el missatge subliminal quedarà en el record.

Un candidat ens envia un vídeo on resulta que podem ser els responsables que no esdevingui president de la Generalitat. Accepto l’originalitat del missatge, fins vaig riure força veient-lo, però no barregem conceptes. A Catalunya la presidència de la Generalitat no l’atorguem els ciutadans, fins i tot la història ens demostra que el vot dels electors no és excessivament rellevant, a no ser que doni majories absolutes. D’acord amb la legislació actual i fins que aquesta no es canviï només pot serpresident aquell candidat que en el moment de la investidura disposi de prous diputats que el votin, i això, depèn únicament de la voluntat dels dirigents de cada un dels partits polítics que obtinguin representació parlamentària.

Una altra candidata ha optat per això que en diuen l’originalitat amb diversos vídeos, el del goril·la primer – tenint present que encara no som humans, Carbonell dixit - cal reconèixer la seva gràcia, posteriorment n'ha fet un altra amb un toc eròtic on conscientment juga amb la dosi de doble llenguatge corresponent presentant-se al final amb una tovallola de bany. Algunes escenes recorden, salvant les distàncies, una pel·lícula de Kim Bassinger, 9 ½ weeks, per cert de l’any1986.

Encara hi ha un altra candidat que en aquesta línia comunicativa, la passada legislatura es presentà nu i ara, 4 anys després, es presenta ben vestit amb americana i camisa blanca mentre qui s’ha quedat nua és la ciutadania que l’escolta. També presenta algun que altra curt, com el d'una sessió de teràpia, on la única que va ben vestida és la demagògia més agitadora.

Òbviament cada partit o coalició té la seva manera de comunicar, però seria convenient viure en un país més normalet, on al marge d’aquests missatges més o menys originals i amb intenció de gresca, es veiessin més idees i menys estereotips, es veiessin missatges més madurats i menys estudiats. Seria convenient que veiéssim als principals candidats, als que teòricament han de liderar la societat, fent-ho de veritat i sent més exigents amb la troupe de gregaris, alguns i algunes de les quals no es deixen veure gairebé ni en campanya i quan ho fan és en condicions gairebé espectaculars.

Potser és una sensació, però l’humor i la sàtira imprescindibles en una societat lliure només el podem trobar de manera intel·ligent al Polònia. Durant els processos electorals aquesta pretensió humorística més aviat es converteix en banal i si aquesta banalitat no s’aconsegueix aturar i s’estén com una taca d’oli acabarem tenint un país, un parlament, un govern, una vida pública, una televisió, una premsa i una societat irresponsable, insulsa i sosa.

Si els nostres dirigents no son, no volen o no poden ser líders, si no saben tenir cura dels seus missatges ni dels seus continguts i fan afirmacions totalment forassenyades i grotesques atacant els principis bàsics de la convivència per un vot, entrem en un país on el que es necessita no és triar entre dreta i esquerra, sinó que primer cal buscar persones que defensin la decència tant intel·lectual com moral i procurin inculcar novament a la societat la cultura de l'esforç i del treball. 

Fa uns dies vaig participar en un seminari amb un grup de joves i d’acord amb la tradició vaig demanar que es presentessin dient el nom i el lloc d’on eren. Tots van dir sense cap mena de recança el nom de la ciutat o poble on havien nascut o bé on vivien excepte una noia que no va pronunciar el nom de la capital de comarca on havia nascut i vivia optant pel de la ciutat on era estudiant. Com que la coneixia, en acabar la sessió, discretament, li vaig preguntar perquè havia canviat la ciutat d’origen per la  d’on estudiava i em va contestar que li feia vergonya que ho sabessin, tot afegint uns comentaris molt durs i aparentment raonables dirigits a la seva ciutat, als conciutadans i als seus dirigents. No m’atreveixo en cap cas a transcriure la versió original del seu comentari ni tant en sols el sentit implícit de les paraules.

Aquesta anècdota m’ha fet pensar en el conegut Esperant a Godot de Samuel Beckett, un llibre de l'any 1948. Al llarg de l’obra els personatges Vladimir i Estragó parlen esperant a un tal Godot. Godot és l’esperança, la felicitat que ha d’arribar però que mai arriba. Per Samuel Becket l’home no és l’ésser cartesià que pensa i ressol els problemes, és l’angoixat que simplement espera. La condició d’expectants fa oblidar als personatges de Beckett el seu passat, fins el seu present i esperen un futur que Godot resoldrà. 

“Sóc desafortunat” diu Estragó i Vladimir li contesta: “De veritat?, Des de quan?”, Estragó contesta “Me n’he oblidat” i Vladimir replica: “La memòria ens juga males passades”.

En aquesta obra l’angoixa pel futur distorsionava la memòria del passat, probablement quelcom semblant passava per aquí fa uns anys, que hi posi el lector el número que vulgui, però que una jove de 20-22 anys canviï el seu lloc d’origen l’any 2010 sembla preocupant. Aquesta anècdota ens hauria de fer pensar i reflexionar molt profundament, a alguns molt més que no pas a altres, si la nostra societat no està com els personatges de l’obra de Becket.

Alguns ciutadans estan des de fa molts anys esperant a Godot, esperant un canvi, esperant un Homo novus, tenen un anhel que cada vegada que sembla arribar al cap de 4 dies resulta que ha estat un nou miratge. Aquesta ansietat per trencar la situació esdevé angoixa i frustració, així doncs, de tant en tant, fa que hom es confongui i creï equívocs en la interpretació de la seva memòria.

Quin és el problema de la generació de nois i noies que, sense pertànyer als ni-ni amaguen el seu lloc d’origen? Potser estan cansats de veure al seus pares esperant inútilment aGodot. Pot ser és un error esperar veure al “Godot – solució” entre aquells que aspiren a poder decidir quin ha de ser el futur més desitjable i no creuen que, de moment, arribin puntes de llança mínimament honestes en aquesta atmosfera terriblement mediocre.

Eudald Carbonell porta anys dient-nos que encara no son humans, que cal un procés de socialització del coneixement i està convençut com escriu al seu llibre la consciència que crema que la pròxima revolució serà l'èxit de l'espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica i operativa. No posaré en entredit aquesta teoria per culpa d'una anècdota però seria convenient que els especialistes estudiessin si no tenim algun cromosoma estrany que, de tant en tant, desperta un procés d'idiotització progressiu i permanent en alguns elements de la nostra espècie.

Fa uns dies vaig rebre un d’aquests powerpoints que corren per la xarxa amb unes fotografies on es palesa, efectivament, que la realitat supera la ficció i que la consciència acrítica de la moda ens torna imbècils o bé som idiotes per naturalesa.

Fins no fa massa temps les samarretes servien per anar més tapat a l’hivern o per eixugarla suor del cos a l’estiu. Crec que ara també, però s'hi afegeix un suposat valor estètic on lluint-la sota una camisa o un jersei de màniga curta et fa anar a la moda. Deixant al marge consideracions estètiques, en les que ni ho entro, entenc que, sigui a l’interior o a l’exterior, amb màniga curta o màniga llarga segueix tenint la mateixa funció bàsica i el valor d'agradar a qui el porta i al seu entorn, per tant, no tinc cap problema de principi amb la moda, però quan es veuen segons quines coses cal preguntar-se si patim algun procés regressiu dins el procés d’hominització i, de tant en tant, baixem algun esgraó.

Observin detingudament la fotografia que adjunto, no creuen que ens ha de deixar necessàriament una mica parats?

Aquest noi porta la gorra de beisbol posada al revés, això en si mateix no té cap mena d’importància, si la moda és portar la gorra amb la visera enrere i la vol seguir poc hi ha per dir. Però resulta certament curiós i fins extravagant que el xicot en qüestió porti unes ulleres de sol, clarament insuficients, per evitar la molèstia dels raigs solars, fins el punt que ha posar-se la ma al front com si fos una visera per poder seguir l’evolució de l’espectacle que, suposadament, està veient.

Normalment el que ens diferència dels primats menys evolucionats és que els humans hem creat unes eines més o menys complexes que ens faciliten la vida i una d’aquestes eines és, per exemple, portar una visera a la gorra per evitar que el sol ens molesti o enlluerni. Es pot entendre, fins i tot, que seria molt convincent portar la gorra amb la visera al clatell si el sol molestés per la banda de la popa i la nuca comencés a suar però si el que molesta és el sol als ulls, portar la gorra a l’inrevés és de ximplet.

Si la visera molesta o el que es vol és cridar l’atenció, cal preguntar-se per que no porta un altra tipus de capell: una boina, una gorra de llana, un casquet de visó, una gorra d’astracan, una gorra de canonet amb visera curta, un solideu cardenalici, una gorra de dormir amb boleta i tot, una barretina, un fez turc, un kippà jueu o un torbant sikh.

Cal preguntar-se si el problema no és un altra. Si aquest noi i tot el seu entorn porta la gorra d'aquesta manera, no s'haurà pas perdut la consciència que la visera és una peça que col·locada a la part anterior d’una gorra té una funció molt simple, clara i útil: resguardar la vista. 

Actituds com aquesta no em fa pensar necessàriament en la decadència de l'espècie però dona alguna pista entorn l’ensopiment de les masses acrítiques. 

Visitar un museu és sempre una excursió cap a la descoberta i si es disposa de prou temps, per fer-ho amb calma, es pot transitar cap a altres èpoques i sentir algunes de les  seves passions. Als museus vaticans és fàcil veure passar molta gent anant d’unes sales a les altres però si passeges poc a poc i et fixes en les estances on visqueren i tingueren alguns papes les audiències, tant públiques com  privades, la sensació és enormement diferent.

El papa Juli II volia abandonar els apartaments que havia emprat el seu aferrissat enemic, Alexandre  VI  Borgia. Per aquest motiu contractà a Rafael amb l’encàrrec de pintar uns frescs per decorar quatre sales que havien estat residència de dos papes anteriors, Nicolau III (1277-1280) i  Nicolau V (1447-1455).

Aquestes sales ja havien esta reformades i decorades a darreries del s. XV per pintors com Piero della Francesca, Luca Signorelli, Lorenzo Lotto, Perugino i alguns altres però, en arribar Rafael, Juli II feu enderrocar el que havien fet els seus antecessors per inaugurar en aquestes velles sales reformades el que amb el temps han esdevingut les conegudes Estances de Rafael, presentant un dels grans cicles del Renaixement, una meravella, tant per la composició pictòrica com per tot el significat que hi ha al seu darrera. 

L’estança d’Heliodor, situada immediatament després de la sala de la Signatura, era destinada a les audiències privades del pontífex. El seu programa pictòric es clarament polític, documenta diferents moments de dificultats per la cristiandat que sempre foren superats mercès a: la protecció concedida per Deu a l’església amenaçada en la fe (Misa de Bolsena), la protecció concedida per Deu en la persona del pontífex (Alliberament de Pere) la protecció concedida per Deu a la seva seu “El Vaticà” (Trobada de Lleó Magne iAtil·la)  i, finalment, la protecció concedida per Deu a l’església en el seu patrimoni (Expulsió d’Heliodor del Temple).

Aquest repertori fou escollit, segurament, per expressar el programa polític de Juli II (Papa de 1503 a 1513), entestat en alliberar les ciutats italianes de l’ocupació francesa i tornar al papat el màxim del seu poder temporal, aleshores enormement amenaçat.

La trobada entre Sant Lleóel Gran i Atil·la fou el darrer fresc realitzat en aquesta sala i fou acabat una vegada mort Juli II. Rafael va rebre en el mateix moment l’encàrrec de succeira Bramante com arquitecte de Sant Pere, per tant, sota la seva direcció, foren els seus alumnes Giulio Romano i Gianfrancesco Penno els executors de bona part d’aquest treball, concretament del fons, espais on desenvolupen un estil propi, i probablement d’alguns dels personatges secundaris.

El fet històric que posà fi a la invasió de les tropes d’Atila es va dur a terme, probablement, prop de Mantua però el fresc el situa a les portes de Roma (com es desprèn de la fàcil identificació del Coloseo).

Rafael havia donat a la figura del papa Lleó la fisonomia de Juli II, sent acompanyat pels cardenals Giovanni de Medicci i Paris de Gracci, però mort el papa Juli el març de 1513, el nou conclave va elegir el cardenal Medicci com a nou monarca de l'església, qui trià el nom de Lleó X. Fins aquí res a dir però, casualment, el fresc no era acabat del tot i algú feu posar a la figura de sant Lleó els trets del nou papa.

Així doncs, en aquest fresc, apareix Giovanni de Medicci retratat dues vegades, com a cardenal primer i com a Papa després. D'aquesta manera ens trobem, davant un episodi de la història, considerat exemplar pel fet de ser un esdeveniment polític i un esdeveniment de fe, on s'hi reflecteix al mateix temps l’egolatria poc dissimulada per part d'aquells qui exerceixen el poder.

                

              

              

Lamentablement, tot fa pensar que el tarannà dels líders moderns és d’una tela inadequada, fins i tot, per tractar d’imitar-lo. Quin dirigent actual, amb responsabilitats de govern, s’atreviria a començar un discurs dient: La notícia que els donaré es molt dolenta. Això es una peculiaritat avui impossible de reproduir i si alguna vegada és produeix és quan el líder,  arraconat, no té cap altra sortida.

Churchill fou un personatge enormement peculiar, discutit i discutible. La seva biografia és plena de desencerts impulsius: com la defensa de la viabilitat del rei  Eduard VII o bé les solucions, tant agressives com intolerables, que prengué en fer cridar l’exèrcit per resoldre les vagues industrials de 1911 i 1926. Aquest darrer afer hauria pogut acabar amb el personatge i la seva carrera política d’una  manera letal.

Però el refús indignat i categòric tant l’any 1937 com 1940 de la proposta de  Ribbentropp, cortesia del Tercer Reich (defensada, per cert, pel ministre Lord Halifax) de deixar intacta la sobirania britànica i la del seu imperi a canvi d’una ma  lliure a l’Europa occidental, o la seva actuació al Raj Indi, permeten a Churchill ser mereixedor del mèrit que davant l’alternativa d’aferrar-se al poder i a les restes de l’Imperi o lluitar fins el final, fos quin fos el resultat a llarg termini, no dubtà ni per un moment de preferir la fi de la seva  glòria abans que la fi de la llibertat.

(Si us plau, comprengui que no hi ha depressions en aquesta casa i no estem interessats en les possibilitats d'una derrota, no existeixen). 

Vist el museu i també les anomenades sales de la guerra, al marge de possibles  recreacions, més o menys exactes, hom es pot fer una idea en la mesura del possible de la situació d’aquells moments i vist en el seu context global, es pot estar plenament convençut que Churchill no hauria estat primer ministre de  no ser per la Guerra Mundial doncs es mantingué o el mantingueren a una certa distància del lideratge del partit conservador recelosos de la seva lleialtat al principis del partit.

Les seves idees no eren gens allunyades del liberalisme antimarxista i favorables a  una reforma social promoguda per l’estat. Churchill i les seves idees eren una  anomalia política que es situava entre els principis del  conservadurisme tory i el laborisme dels wigs.

En sortir del museu ja era fosc i seguia plovent. Caminant direcció a Whitehall vaig recordar algun dels escrits de George Orwell, publicats l’any 1939, on desconfiava  de la retòrica bel·ligerant de Churchill i la seva increïble capacitat de conrear el culte cap a ell mateix. Deu anys desprès modificaria el seu  pensament i publicà una crítica enormement elogiosa del segon volum de les Memòries de la IIªGuerra Mundial titulat Their Finest Hour. És evident que la perspectiva permet valorar les grans obres deixant de banda el detall.

No sé si hi tindrà res a veure però fàcilment es pot sospitar què portà a Orwell, en escriure 1984, a no anomenar Winston al Gran Germà i reservar aquest nom pel darrer home de la novel·la.