Del penya-segat estant

Entre les muntanyes de Prades i la serra de Miramar, entre la vall del Brugent i l’antic Troc d’Embut, entre el barranc de les Escometes i el riu Francolí, s’aixeca muntanya amunt el poble de la Riba.

Punt de trobada de dos rius, confluència de dues valls i pas natural entre les terres de la Conca i el Camp, fou un indret cobdiciat pels nostres avantpassats que deixaren restes d'activitat humana a la cova de Cartanyà, les Roques Caigudes o al jaciment epipaleolític del sud de l'estret de la Riba. La transcendència d’aquests pas natural ha estat evident al llarg de tota la història esdevenint la ruta natural de camins, ferrocarril, i carreteres.

Una ràpida mirada a les vessants de les muntanyes, en qualsevol de les valls, mostra com la muntanya ha estat domesticada per la ma de l’home amb grades perfectament graonades. Bona part dels marges que encara perduren mostren l’habilitat pacient amb que els bastiren, triant pedra a pedra, fins aconseguir l’encaix més perfecte per assegurar uns bancals de terra productius per plantar-hi, majoritàriament, secà o bé horta quan el riu, una font o algun del recs els hi eren propers.

Totes aquestes partides, aquestes margades, que convertiren en terra plana la geografia més accidentada, avui han deixat d’estar conreades però encara les reconeixem acompanyades del seu topònim, com la dels Masos, centrada pel corral de l’Agnet i de secà, la Roca Fressa, a continuació de les Hortasses i de regadiu, o zones mixtes com les Cometes que, mirant a la Ràpita, baixa per la banda del poble direcció al Francolí.

La duresa del treball de la terra s’observa amb un altra exemple d’aprofitament, tant de l’espai com de qualsevol recurs natural. Sovint, en remoure la terra, afloraven pedres que sense l’ajut de cap altra material servien tant per la construcció de margades com per edificar nombroses barraques de pedra seca. Ha estat, doncs, la ma de l’home qui ha modelat les vessants de muntanyes i turons per donar-los-hi una forma que encara es manté.

La barraca del Bresca, a les Lloranques; la barraca del Marquet o del Bessó, a Cap de Riba;  la barraca de la Paradota i tantes altres (fins una trentena en cita Iglésies a la seva toponímia) en tot cas, més o menys ben conservades, són un exemple de complexitat senzilla i austera que permet respirar aire fresc al mig de la canícula o aixoplugar-se del mal temps, guardar les eines o fer-hi la migdiada.

 

       (Barraca del Bresca. fotografia d'Angels Molina)

A bona part de les barraques una capa de pedruscall i terra permetia plantar lliris de Sant Josep per relligar el sostre exterior, aïllar el seu interior i donar una elegant nota de color al tros.

La Riba ha estat un poble de sort i condició relativament constant, s’ha bastit de la industria mercès a la força de l’aigua primer i de l’electricitat després, de manera que aquells molins bataners dels segles medievals anaren evolucionant  fins el punt que el poble era preparat per un salt qualitatiu important quan despertà, de manera indiscutible, a les transformacions industrials del vuit-cents. La mateixa paremiologia popular ens ho recorda quan diu:

 

a Montblanc són budellers,

a Vilaverd toquen l’arpa

i a la Riba paperers.

Els antics molins, fossin a qualsevol dels dos rius o al mateix poble, s’han convertit en les fàbriques actuals, s'han transformat o s'han perdut. Entre els desapareguts hi ha el primer molí dels Capellans, que s’endugué l’aiguat de Santa Tecla. Les runes més o menys destacades del dels Tressos, de la Font Gran, el de Figuerola, el de l'Hombra, es presten al record i als romanticisme.

         (Molí de la Font Gran. Fotografia d'Angels Molina) 

Dels reconvertits trobem El molí de les Roixeles, al Francolí, un complex que amb el temps es dedicà a la fabricació de filats, paper, cotó, llegiu i tornà, avui unificat, al paper. Dins el poble el molí del Roig esdevingué el segle passat habitatge, fàbrica de teixits per tornar fa uns anys al paper; o el molí del Quatribal que unificat amb el molí de la Pedra fou també destinat a pisos i hostatjà durant molts anys l’associació coneguda com “La Penya”.    

Així doncs, la Riba, voltada de rius, guals, tolls, molins, fàbriques, eres, carrers, places, camins, fonts, roquers, boscos, cingleres i altres llocs singulars, s'ha anat omplint de persones que Costa amunt l'han anat aixecant i mantenint plena de vida.