Se m’escapa de les mans un febrer per les vies mortes, liquidat de gatzara carnavalesca i deixant pas a la malenconia d’un dejuni que no toca. Marcejo espès de versos. Com el d’avui, rentat de vent, no veuràs gaires sols tan proclius. Sóc aquí imbuït d’un ordre casernari i sóc mig feliç, vestit de pensament teu. No crec que arribis a comprendre les meves fugues, tota estació té els seus alts i baixos. Ara mateix, em passejo pel picarany i no hi trobo res del que tu em deies: pendissos d’oliveres i espessos emparrats de raïms mel·liflus, que s’enfilen per les parets de les masies. Del temps que vam conèixer en queda una teulada aterrada i monyons de marges esbaldregats. Torço el pas i no diré que trobo millor la terra erma, esbarzers i argelagues fan una emmusteïda boscúria. Però no tot és guaret a repèl, a tort i a dret s’alcen ruscs d’obra nova: els nous rics, com una plaga de tèrmits, construeixen la lluna en un cove. Els noms fan la bleda: flor del camp, aquí mateix, castellmoster, aturonat, erbossers, més enllà del barranc; tots esgarrinxen el diccionari. Perviu algun topònim, planes del puig, de quan encara no s’ensenyava l’oxímoron. Mira què et dic ara, aquesta gent em rellisca molt i al nostre món li han fet una cara nova, em dedicaré a l’espàrrec de marge. M’eriço de punxes, i em torna fins a la gola com un regust de tu mentre m’esparraco per sota els garrofers i sento cruixits de branques trencades. Ja saps que sóc astut, i al resseguir els brots tendres que se’m donen a la mà, em reconec una manera de ser jove explicat en termes d’afecte. Aquest vespre et faré un sopar que te’n lleparàs els dits. És el que et proposo i després triaràs tu, no sempre s’ha de fer l’amor en dejú. És tot el que et puc dir del desfici d’avui, no sé si tu vols construir un altre discurs.