“Amistat és una enorme paraula que serveix per definir alguns succedanis de l’amor” llegeixo. Després em quedo pensant en el valor d’aquesta paraula, sense arribar a discernir si ben cultivada és el valor suprem, no vull perdre’m en el laberint d’aquest Minotaure. No triem la família i l’amor sempre és un regal immerescut –continuo-, però sí que triem els amics. El més important dels amics no és que hi siguin a tota hora sinó saber que hi seran si els necessitem. Un port segur si un dia naufraguem. De vegades els que es diuen amics ens fan servir de cubell d’escombraries per buidar el seu jo, d’altres ens bufetegen amb mots feridors o maldients. A mi m’agrada tenir amics que puguem anar ben lluny sense recança si un dia ens hem de demanar perdó i que l’amistat llueixi ben fort si de cas s’ha fet fosc. Comprensió total. Aquesta tarda deixarem que els cossos ens caminin, sense rumb, passeig avall fins a tocar del mar. Anirem lents, sense dir res, junts, i prop de l’estació ens asseurem a prendre un cafè. Intueixo que estarem molt de temps, minuts o anys, en silenci. Després jo diré quelcom, preguntaré alguna cosa, i tu no contestaràs. Si alces els ulls veuré aquell rastre d’humitat que parla sense moure els llavis. Comprensió total. Una amanida. Avui t’oferiré una amanida optimista que no tingui paraules cansades. Restituïda la fluència verbal, les paraules suaus acompanyaran el fru-fru de l’enciam i el tomàquet que ens ficarem a la boca. De reüll seguirem el rastre dels núvols de tempesta que s’allunyen. Foragitem la resignació. El garbí primaveral comença a arrissar el mar i ens torna a casa. Caminem amb una ànsia deliciosa. Tenim gana.