El Bloc de Josep Gil i Ribas

L’experiència religiosa de Jesús

1. 1.
   L’experiència de Déu
   com a Pare

Jesús, a partir dels textos de
l’Antic Testament i en un clima d’austeritat (desert) i de pregària
(Parenostre), fa una experiència de Déu, profundament alliberadora, una
experiència contrària a la màgia, a la ritualitat i al poder i destinada a
fer  “escola” (deixebles).

• Jesús, sense ser un líder revolucionari,
  posa les bases d’una religiositat alliberadora, capaç de transformar les
  persones i de crear unes relacions fraternals, presidides per la justícia
  i la solidaritat i destinades a establir la pau.

• Jesús invoca Déu com a Pare en la línia
  de l’Antic Testament, és a dir, com Aquell que “crida” totes les coses
  perquè “siguin” (dóna l’ésser), tots els éssers vivents perquè “visquin”
  (dóna la vida) i els éssers humans perquè “estimin” (dóna l’amor).

• Jesús “personalitza” (viu en persona)
  l’elecció d’Israel com a “poble escollit” i ho fa donant a aquesta
  “elecció” un sentit universal: el poble escollit és signe o sagrament de
  tota la humanitat estimada per Déu, sense diferències i sense fronteres.

Jesús no pretén “fundar” una nova
religió, sinó més aviat alliberar la religiositat de les persones d’unes
estructures feixugues que fan difícils el benestar, la serenor i la felicitat.
Jesús potencia una religiositat “estètica” basada en la contemplació de la
bellesa.

1. 2.
   L’experiència de
   Jesús com a Fill

Des de la seva consciència messiànica
Jesús viu la seva relació amb Déu Pare com una relació “personal” (és a dir, com
allò que el fa ser “persona”) i “espiritual” (és a dir, una relació amb Déu com
esperit). La consciència de ser el Fill és la base de la seva
consciència com a germà de tots els homes.

• Jesús va viure la seva filiació divina en la línia de l’Antic Testament, on s’anomenen fills de Déu aquelles persones que han rebut de Déu un encàrrec especial en benefici del poble; Jesús va viure la seva filiació divina com enviat, ungit i messies.

• Jesús va
  descobrir Déu com esperit i el va descobrir com Aquell que li dóna,
  constitueix i conforme el seu ésser més profund com a persona, de tal
  manera que la seva invocació de Déu com a Pare no la fa llavis enfora sinó
  ànima endins.

• Jesús fa de
  la seva relació amb el Pare la base del seu amor universal, de tal manera
  que, essent el primer entre molts germans, fa de la seva vida (i de la
  seva mort) l’ofrena suprema i salvadora a tots els homes i dones del món.

Jesús esdevé el model religiós per
excel·lència, sense, però, voler centrar l’atenció religiosa dels homes i dones
en la seva persona. Està convençut que, el qui el veu a ell veu el Pare; però
sap i confessa que el Pare és més que ell. No sembla raonable que Jesús tingués
consciència de la seva divinitat, malgrat que la fe pasqual faci d’aquest
divinitat l’eix vertebrador de la personalitat de Jesús

“Ho sap tothom, i és profecia (….): a cal fuster hi ha novetat” (J.V. Foix). I quan “la mare haurà tingut un fill, aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble” (Mi 5,2) Miquees és l’àrbitre que dona el tret de sortida, i ho fa a Bet-Lèhem, terra de pastors i “casal del pa”, i, sense determinar el recorregut de la cursa, n’anuncia el final: “Ell serà la pau” (Mi 5,4). Però jo em quedo a la vora de “cal fuster”, a Natzaret, el poble de Jesús (Lc 2,39). M’agradaria besllumar amb els ulls de l’ànima la “novetat” que hi va esdevenir.

L’instant en què, en el ventre d’una dona, s’engendra una nova vida, tot l’univers s’estremeix, com si tot tornés a començar de nou. És el que va passar en Maria, la donzella, a Natzaret, a l’eixida de la casa dels seus pares. I la dona, gràvida de la vida nova, recorre dalerosa cent quaranta quilòmetres, de Natzaret a la Muntanya per a donar un cop de mà a una persona, no massa jove – la seva cosina -, que també esperava un fill (Lc 1,39-40). La resta és com si de sobte és fes un gran silenci, del qual emergeix el salt del nen dins les entranyes d’Elisabet en sentir la “novetat” del fruit de les entranyes de Maria (Lc 1,41-42); la novetat, vull dir, que s’inaugura quan “les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació” han deixat de ser vigents i quan la única cosa que compta és “fer el que Déu vol” (He 10,5-7).

No m’importa si les coses van passar o no van passar tal com el cronista Lluc les descriu. Tant hi fa. “Ho sap tothom i és profecia”. De les entranyes envellides i esdevingudes estèrils del món vell, fecundades per l’Esperit que tot ho fa nou, emergirà la vida nova inscrita en un règim de llibertat que fa inútil les lleis, per molt sagrades que siguin. Sant Pau en sap molt de tot això; també ho sap la carta als Hebreus. I ho sap tanta gent que ha après a llegir els “signes dels temps” – l’emancipació dels pobles, la maduresa de la consciència personal, el clam dels pobres, el desafiament de la laïcitat – com a signes que indiquen on és la novetat fecundada per l’Esperit.

Aquests signes no sé si hi són, o no sé si hi són prou diàfans, en l’Església de Déu, una Església que, per a molts, és molt vella, massa vella. On és, Església, la teva novetat? La teva novetat és potser això que ara proclames, és a dir, la “nova evangelització”? Església, busca fora del teus recintes (de les teves conviccions i de les teves seguretats) la novetat que fecundarà la novetat que des de sempre portes dins. Per què no ho fas? ¿És potser perquè tens por? ¿No recordes la resposta precisa d’Elisabet a la visita de Maria: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!” (Lc 1,45)

Per què teniu por, bisbes de poca fe? ¿De què teniu por? Us heu aferrat, com a una barana per no caure, a la defensa i a la propagació de la fe que proclamem en el Credo – i ho heu de fer, de ben segur -, i potser heu oblidat de cultivar aquella altra fe que ens inclina a deixar-nos endur per la veu del vent, que anuncia la novetat dels nous fills de l’Esperit. Perquè, “el vent bufa allò on vol; en sent la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit” (Jn 3,8). I, tanmateix, “tothom ho sap i és profecia”: també a la casa de l’Església hi ha novetat! L’enhorabona! “Feliç tu que has cregut”

Lluc ens havia
deixat la setmana passada amb la pregunta a flor de llavis. Si és així, si és
que ja ha arribat el “moment”, si el “futur” està tocant a la porta i a punt
d’entrar  – i és impossible posar-li
fronteres o distreure’l amb qualsevol niciesa -, què hem de fer? És com la
dona, que està a punt d’infantar i que sent que li ha arribat l’hora, i
aleshores no sap què fer, mig atabalada, mig desorientada. I és que no n’hi ha
prou en “saber” les coses, perquè les hem estudiat o ens les han explicat, quan
aquestes coses ens arriben i ens cauen al damunt, i “sentim” que la terra
tremola sota els nostres peus, que del cel cauen llamps a tort a i dret, que el
sortint de la roca on ens havíem agafat atemorits o que les persones i les
conviccions més segures ens han fallat. Així, doncs, què hem de fer?

La crisi, la crisi que ens afecta a
tots, per bé que no a tots de la mateixa manera, la crisi que ha posat al
descobert l’enorme estupidesa col·lectiva de creure que podíem “progressar”
indefinidament i que podíem lligar “gossos amb llonganisses”, la crisi
econòmica, especialment, però també la crisi de valors, la crisi política, la
crisi religiosa, la crisi, en definitiva, que ha esdevingut un carreró sense
sortida; i la crisi suscita la mateixa pregunta: així, doncs, què hem de fer? I
la crisi s’ha tornat cridòria  – i en la
cridòria la veu que es deixa sentir menys és la veu dels que més pateixen -, i
tots plegats, sovint, semblem una colla de bojos. I no deixa de ser curiós  – o, millor, no deixa de ser molt preocupant
–  que es vulgui sortir de la crisi
tornant al model d’abans! La dona està a punt d’infantar i pateix els dolors de
part, però en lloc de buscar la resposta a la pregunta en l’infant que està a
punt de néixer, la busca fora, no sé a on, però sempre esperant que la solució
l’han d’aportar els altres.

M’ha semblat rabiosament actual la
paraula del profeta Sofonies: “No tinguis por, Sió, que les teves mans no
defalleixin, el Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva.
Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu
està content, i crida de goig.” (So 3,17). La solució, poble meu, la tens dins,
la solució la tens en el futur que des de fa molt de temps s’està covant dins teu
i que, malgrat ser la solució, et fa xisclar com la dona quan infanta.

Així, doncs, què hem de fer? I Joan
dirà als uns i als altres: sigueu justos i honrats, compliu els vostres deures,
sigueu austers i generosos, renoveu el sentit de la fidelitat a la terra, a les
persones, al món, i, si us plau, mireu d’obrir-vos, pels camins que sigui, a
l’espai inexplorat de la “invocació” on només resideix la gratuïtat absoluta.
Per això Joan afegeix una precisió, segurament la més important: “Ve el qui és
més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les
sandàlies” (Jn 3,16).

No és cap contradicció. L’infant que
la dona porta a les entranyes és ben bé fill seu, però, si ho és, és ben bé
perquè ella prèviament ha estat receptacle d’alguna cosa que no és seva. Res no
és nostre, si prèviament no ho hem rebut. I sempre “el qui ve” és més “poderós”
que qui el rep.

Una pregunta: ho sap, l’Església,
això? ¿Sap que el Salvador que porta dins li ve de fora?

DE
FUTUR, N’HI HA?

De futur, n’hi ha, i n’hi ha d’haver,
per força. Avui no és el darrer dia. Però, quan parlem de futur, no parlem de
futur “a seques”, sinó més aviat ens preguntem si una persona, una professió,
un país “tenen” futur. I, des d’aquesta perspectiva, la pregunta només es pot
respondre des de dues perspectives: des de la perspectiva de les “possibilitats
de futur” que té el present, i des de la perspectiva de les “possibilitats de
present” (de fer-se present) que té el futur. Dues perspectives que són dos
punts de vista: el de la ciència, que, des del present mira el futur, i el de
la utopia, que, des del futur, mira el present.

El bon Lluc, el metge Lluc,
l’historiador Lluc, atent als símptomes de la greu malaltia que pateix el seu
món, anuncia, quan “s’acostava la festa del Àzims, anomenada Pasqua” (22,1),
que “de tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra;
tot serà enderrocat” (21,6), per bé que adverteix els seus lectors creients
que, “quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de
Déu” (21,31). Un aiguabarreig, doncs. O, si voleu, l’acompliment del ritme
etern de les coses: res no és nou si abans no desapareix el que és vell, i el
gra de blat, quan cau a terra, si no mor, no dóna fruit (cf. Jn 12,24); i, des
d’aquesta perspectiva, la mort no pot ser res més que una “més gran naixença”.
Quina mena de futur anuncia Lluc?

Per a Lluc, el futur no és una
dimensió del temps, sinó una característica, gairebé definitòria, del
Déu-que-salva. El Déu-que-salva és el Déu del Càntic de Maria (1,47) i del
Càntic de Zacaries (1,69), un Déu “que ve”, que s’atansa, que és a la porta i
truca. No és, doncs, un futur que resta allunyat, vers el qual ens encaminem
per la força del dinamisme de la història, sinó un futur, al qual cal obrir
camins (3,4) i que s’instal·la, com a penyora, en la fragilitat del present.
Per a Lluc, aquest present és molt concret, marcat per la circumstància
política i religiosa del temps del baptisme de conversió de Joan, fill de
Zacaries, que havia rebut la paraula de Déu al desert (3,1-3). Lluc escriu el
que escriu a “l’il·lustre Teòfil”, perquè constatés “la solidesa de
l’ensenyament que has rebut” (1,3-4). Jo escric aquest paper i escriuré els que
seguiran amb la mateixa intenció, i ho faig substituint Mn. Joan Aragonés  – a l’amic mai no se li pot dir que no -, tot
i reconèixer que no ho sabré fer com ell.

Deixeu-me dir una cosa. Sospito  – o espero –
que, entre els meus lectors, n’hi haurà que, de creients, no en són, o
en són molt poc. Deixeu-me dir que, amb el temps, he anat aprenent a “pensar
des de la frontera” (una manera de pensar, al meu entendre, molt enriquidora).
Sé les raons que us han dut a deixar de creure o a deixar de creure com abans,
i sé les raons que us aconsellen a deixar de banda tot això de la fe (i de la
religió) perquè, si més no, “no toca”. M’enteneu el que vull dir? Potser no del
tot. Per a mi, “pensar des de la frontera” és pensar  – per tant, triar una opció en forma
responsable i coherent –  tenint en
compte els valors que hi ha en l’altra manera de pensar (que se suposa
igualment responsable i coherent). Joan XXIII volia “obrir finestres”, volia
que l’Església obrís les finestres, i les finestres serveixen també perquè
entri en un recinte tancat un aire nou, encara que, per culpa d’aquest aire,
algú pateixi un refredat. S’entén, això? Jo estic convençut que la paraula de
Déu pot fecundar el que és estèril!

Sessions sabatines

Vaticà II

El diaconat

El diaconat és un ministeri “creat” per l’Església de Jerusalem (per tant, d’origen apoatòlic), un servei directament relacionat amb l’exerceci de la caritat. Segurament que, com a tal, el diaconat del Llibre dels Fets no va tenir continuat. Però qui sap si la imatge d’aquest “primer” diaconat va ser suficient perquè, en un moment determinat, en la consciència de l’Església sorgís la necessitat de crear el diaconat tal com avui el tenim

Per què l’Església catòlica s’ha resistit a reinstaurar el diaconat com servei permanent? Al meu entendre l’expliació cal cercar-la en el fet que el Protestantisme, en general, valorés aquest ministeri d’una manera especial, pel fet d’estar vinculat al servei de la Paraula.

Tots sabem que la Reforma va significar una recuperació important de la Paraula. De fet, el Protestantisme creu que la comunitat cristiana té el seu centre en la Proclamació de la Paraula, i no tant, com els catòlics diuen i fan, en l’Eucaristia (que ells reserven, en general, per a solemnitats especiaals). El diaconat ha sonat sempre com un pas envers el protestantisme, un apropament il·legìtim als protestants.

des de la perspectiva protestant, la comunitat cristiana s’ha de distingir per la fidelitat a la Paraula; per això, el ministeri més important és el del diaconat. És cert que la Reforma de Luter va acabar creant una església paral·lela a la catòlica, amb el càrrec de “pastor” com a corresponent al de “rector” (sense, però, el sagrament de l’orde, que els protestants no accepten); però hi ha formes protestants més, diguem-ne, evangèliques, que conserven la figura del diaca com a dirigent de la comunitat (sempre, és clar, sota el guiatge suprem de l’assemblea de la comunitat).

A mi sempre m’ha semblat que els signes dels temps suggereixen un canvi de model eclesial. Sempre he defensat la “base laical” de l’Església, i he defensat els “ministeris” com un “servei” al “laos”, que és que rep l’encàrrec de la “missió”. D’aquests ministeris, n’hi han de fonamental que és el ministeri del BISBE que, si en un primer moment tenia la funció de “vigilància” (una mena de superintendent), ha derivat en el triple MUNUS o oficis episcopals: el d’ensenyar, en del santificar i el de regir el poble de Déu que tenen encomanat (sense oblidar tot el referent al col·legi episcopal, etc.). El bisbe té, com a assessors directes, els “preveres”, que “poden” rebre un encàrrec puntual del bisbe pe tal d’acopmplir les funcions d’ensenyar i de santificar. Però, al meu entendre, el càrrec de pastor d’una comunitat parroquial, posem per cas, correspon al diaca, que és el que ha de reunir la comunitat entorn de la Paraula i l’ha d’ajudar a trobar els camins de servei al món.

El Bisbe i els preveres tenen la missió de configurar “sagramentalment” el poble dels batejats, i han d’acomplir aquest càrrec quan sigui oportú, de la mateixa manera que han de vigilar per l’ortodòxia de la fe.

Què passaria si a l’Església catòlica es reinstaurés aquest model? No s’assemblaria més, posem per cas, a l’església de Tarragona on consta que hi havia, com a mínim, dos diaques al costat del bisbe, per tal d’ajudar-les en l’ofici pastoral que li és propi?

No cal dir que és un disbarat teològic prendre el diaca com un “ajudant” del prevere!!!

A Vilaplana, al seu poble, moria el dimarts passat Mn. Eugeni Ferré i l’endemà, dimecres, l’enterràvem en el context d’un cerimonial ple de música gregoriana i d’acord amb els usos d’altres èpoques.

Vaig conèixer Mn. Eugeni al Seminari, quan jo era un “gramàtic” i ell era dels grans; els deu anys, més o menys, que ens separaven no van ser obstacle que seguís de prop la seva trajectòria, especialment a les parròquies de Rocallaura i de Cervià. Ell i jo forem escollits per a representar el nostre clergat a Madrid, a l’Asamblea Conjunta.

Mn. Eugnei fou un valor malaguanyat. Un valor indiscutible, que es traduïa en la manera com entenia l’Església i el Món i en la manera com desenvolupava la seva acció pastoral i en la manera com va viure la seva profunda pietat eucarística, bíblica i mariana. Llàstima que aquests valors, fruit d’una intensíssima fidelitat als seus principis, no fossin sumats als altres valors que emergien al seu entorn en el presbiteri diocessà i en la resta de presbiteris de Catalunya.

Que reposi en pau!