El diaconat

El diaconat és un ministeri “creat” per l’Església de Jerusalem (per tant, d’origen apoatòlic), un servei directament relacionat amb l’exerceci de la caritat. Segurament que, com a tal, el diaconat del Llibre dels Fets no va tenir continuat. Però qui sap si la imatge d’aquest “primer” diaconat va ser suficient perquè, en un moment determinat, en la consciència de l’Església sorgís la necessitat de crear el diaconat tal com avui el tenim

Per què l’Església catòlica s’ha resistit a reinstaurar el diaconat com servei permanent? Al meu entendre l’expliació cal cercar-la en el fet que el Protestantisme, en general, valorés aquest ministeri d’una manera especial, pel fet d’estar vinculat al servei de la Paraula.

Tots sabem que la Reforma va significar una recuperació important de la Paraula. De fet, el Protestantisme creu que la comunitat cristiana té el seu centre en la Proclamació de la Paraula, i no tant, com els catòlics diuen i fan, en l’Eucaristia (que ells reserven, en general, per a solemnitats especiaals). El diaconat ha sonat sempre com un pas envers el protestantisme, un apropament il·legìtim als protestants.

des de la perspectiva protestant, la comunitat cristiana s’ha de distingir per la fidelitat a la Paraula; per això, el ministeri més important és el del diaconat. És cert que la Reforma de Luter va acabar creant una església paral·lela a la catòlica, amb el càrrec de “pastor” com a corresponent al de “rector” (sense, però, el sagrament de l’orde, que els protestants no accepten); però hi ha formes protestants més, diguem-ne, evangèliques, que conserven la figura del diaca com a dirigent de la comunitat (sempre, és clar, sota el guiatge suprem de l’assemblea de la comunitat).

A mi sempre m’ha semblat que els signes dels temps suggereixen un canvi de model eclesial. Sempre he defensat la “base laical” de l’Església, i he defensat els “ministeris” com un “servei” al “laos”, que és que rep l’encàrrec de la “missió”. D’aquests ministeris, n’hi han de fonamental que és el ministeri del BISBE que, si en un primer moment tenia la funció de “vigilància” (una mena de superintendent), ha derivat en el triple MUNUS o oficis episcopals: el d’ensenyar, en del santificar i el de regir el poble de Déu que tenen encomanat (sense oblidar tot el referent al col·legi episcopal, etc.). El bisbe té, com a assessors directes, els “preveres”, que “poden” rebre un encàrrec puntual del bisbe pe tal d’acopmplir les funcions d’ensenyar i de santificar. Però, al meu entendre, el càrrec de pastor d’una comunitat parroquial, posem per cas, correspon al diaca, que és el que ha de reunir la comunitat entorn de la Paraula i l’ha d’ajudar a trobar els camins de servei al món.

El Bisbe i els preveres tenen la missió de configurar “sagramentalment” el poble dels batejats, i han d’acomplir aquest càrrec quan sigui oportú, de la mateixa manera que han de vigilar per l’ortodòxia de la fe.

Què passaria si a l’Església catòlica es reinstaurés aquest model? No s’assemblaria més, posem per cas, a l’església de Tarragona on consta que hi havia, com a mínim, dos diaques al costat del bisbe, per tal d’ajudar-les en l’ofici pastoral que li és propi?

No cal dir que és un disbarat teològic prendre el diaca com un “ajudant” del prevere!!!