“Ho sap tothom, i és profecia (….): a cal fuster hi ha novetat” (J.V. Foix). I quan “la mare haurà tingut un fill, aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble” (Mi 5,2) Miquees és l’àrbitre que dona el tret de sortida, i ho fa a Bet-Lèhem, terra de pastors i “casal del pa”, i, sense determinar el recorregut de la cursa, n’anuncia el final: “Ell serà la pau” (Mi 5,4). Però jo em quedo a la vora de “cal fuster”, a Natzaret, el poble de Jesús (Lc 2,39). M’agradaria besllumar amb els ulls de l’ànima la “novetat” que hi va esdevenir.
L’instant en què, en el ventre d’una dona, s’engendra una nova vida, tot l’univers s’estremeix, com si tot tornés a començar de nou. És el que va passar en Maria, la donzella, a Natzaret, a l’eixida de la casa dels seus pares. I la dona, gràvida de la vida nova, recorre dalerosa cent quaranta quilòmetres, de Natzaret a la Muntanya per a donar un cop de mà a una persona, no massa jove – la seva cosina -, que també esperava un fill (Lc 1,39-40). La resta és com si de sobte és fes un gran silenci, del qual emergeix el salt del nen dins les entranyes d’Elisabet en sentir la “novetat” del fruit de les entranyes de Maria (Lc 1,41-42); la novetat, vull dir, que s’inaugura quan “les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació” han deixat de ser vigents i quan la única cosa que compta és “fer el que Déu vol” (He 10,5-7).
No m’importa si les coses van passar o no van passar tal com el cronista Lluc les descriu. Tant hi fa. “Ho sap tothom i és profecia”. De les entranyes envellides i esdevingudes estèrils del món vell, fecundades per l’Esperit que tot ho fa nou, emergirà la vida nova inscrita en un règim de llibertat que fa inútil les lleis, per molt sagrades que siguin. Sant Pau en sap molt de tot això; també ho sap la carta als Hebreus. I ho sap tanta gent que ha après a llegir els “signes dels temps” – l’emancipació dels pobles, la maduresa de la consciència personal, el clam dels pobres, el desafiament de la laïcitat – com a signes que indiquen on és la novetat fecundada per l’Esperit.
Aquests signes no sé si hi són, o no sé si hi són prou diàfans, en l’Església de Déu, una Església que, per a molts, és molt vella, massa vella. On és, Església, la teva novetat? La teva novetat és potser això que ara proclames, és a dir, la “nova evangelització”? Església, busca fora del teus recintes (de les teves conviccions i de les teves seguretats) la novetat que fecundarà la novetat que des de sempre portes dins. Per què no ho fas? ¿És potser perquè tens por? ¿No recordes la resposta precisa d’Elisabet a la visita de Maria: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!” (Lc 1,45)
Per què teniu por, bisbes de poca fe? ¿De què teniu por? Us heu aferrat, com a una barana per no caure, a la defensa i a la propagació de la fe que proclamem en el Credo – i ho heu de fer, de ben segur -, i potser heu oblidat de cultivar aquella altra fe que ens inclina a deixar-nos endur per la veu del vent, que anuncia la novetat dels nous fills de l’Esperit. Perquè, “el vent bufa allò on vol; en sent la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit” (Jn 3,8). I, tanmateix, “tothom ho sap i és profecia”: també a la casa de l’Església hi ha novetat! L’enhorabona! “Feliç tu que has cregut”