Xavier Sabaté Ibarz

De tant dir-ho i repetir-ho, alguns s’han arribat a creure que l’enemic de Catalunya és “Madrid”. Els dirigents de CiU els primers. Els interessa molt. No sigui que parlem de la seva descarada política de dretes en contra de la classe treballadora i mitja.

Però els nostres enemics són tots aquells que impedeixen o dificulten les possibilitats de desenvolupament de la nació catalana que vol dir de tots i cada un dels catalans i catalanes considerats individualment. si bé és veritat que a “Madrid” n’hi ha que no ens estimen gaire com demostra el PP tant quan és a l’oposició – impugnació de l’Estatut, campanya contra el català, etc. – com quan governa, els catalans tenim molts més enemics que no pas “Madrid”.

Començarem pels de fora: Els qui darrerament han convertit els aliments en objecte d’especulació a diverses borses i principalment a la de Xicago on es decideixen els preus dels cereals que encareixen els nostres menjars i els aliments dels animals. A aquests veritables voltors ningú no els diu res per acumular stocks criminalment, condemnant a la mort per gana a milions d’humans i encarint també als catalans els productes de primera necessitat; els monopolis de l’energia i altres matèries primeres que manipulen els preus i quan els enxampen els imposen sancions multimilionàries per; els responsables del canvi climàtic que han fet que ja a l’abril els catalans ja vàrem esgotar els recursos que ens correspondrien del Planeta per a tot l’any; la gran banca internacional i les agències de rating, responsables en primer grau de les bombolles que produeix el capitalisme com la immobiliària que desprès hem de pagar els ciutadans; alguns mitjans de comunicació internacionals que seleccionen al dictat i manipulen el que els sembla saltant-se tota ètica professional i cívica; els grans laboratoris farmacèutics que decideixen investigar i fabricar medicaments només si són rendibles; les grans asseguradores que pressionen – i acostumen a tenir èxit – els governs perquè es privatitzin els serveis i elles puguin viure a costa de la salut de les persones; les jerarquies d’algunes esglésies que impedeixen la llibertat de les persones i no es comprometen amb les persones més necessitades com manen gairebé tots els déus.

Però a casa també en tenim d’enemics. No són de fàcil identificació perquè disposen de potents mitjans per fer-se invisibles o, allò que és més intel.ligent, distreure el personal amb el tema de Madrid i altres temes. Alguns són els delegats dels enemics de fora que hem esmentat abans. Altres fan coses lletges com emportar-se els diners a altres països; o els qui no volen invertir aquí perquè no és prou rendible, els qui tenint molts recursos no aporten i influeixen en els governs perquè no els facin aportar; els qui poden construir i fer país amb iniciatives pròpies i defugen la seva responsabilitat i no han llegit que les nostres lleis màximes diuen que ha d’aportar qui més te. Els qui només pensen en retallar i no en ingressar havent maneres de fer-ho, els qui roben d’institucions culturals i musicals, els insensibles a les dificultats dels altres, a la seva salut a la seva educació i a la igualtat d’oportunitats. Els qui no els importa que tinguem una Catalunya sense energia, sense aigua, sense institucions financeres, un país dels més nuclearitzats del planeta; els qui juguen a l’especulació, insensibles a la competitivitat del nostre sistema productiu … Els identificareu perquè acostumen a embolcallar-se amb la senyera, cridar el nom de Catalunya més que ningú i poc el nom dels qui hi viuen. Així creuen i ens volen fer creure que ja són patriotes. Pensen que no els tenim identificats perquè com Ballot han cregut allò de “puix parla en català Déu li’n do glòria”. Però nosaltres creiem més en allò que digué Joan Fuster “puix parla en català, vejam a veure què diu”

Tots aquests enemics són aquells que impedeixen la sobirania de Catalunya, és a dir, dels catalans i catalanes. Combatre aquests adversaris és la nostra obligació, la dels i les qui volem la màxima sobirania i capacitat de decisió dels catalans i les catalanes

Quan aquells que reclamen la independència política de Catalunya respecte d’Espanya entenguin que Espanya ja decideix poc sobre els nostres afers i qüestionin i reclamin i s’indignin també pels veritables enemics de Catalunya, potser els començaré a entendre. Avui cap país no pot considerar-se sobirà mentre no subordinem els veritables poders als interessos dels ciutadans. Això passa, entre altres coses, per un nou gran Estat Europeu. I els actuals estats i nacions hauran d’adequar la seva també nova organització a aquesta realitat. En definitiva, la separació d’Espanya no és sinònim de sobirania. Perquè la sobirania no és només la de la nació sinó principalment la de les persones, la que els permet tenir assegurat un projecte de vida autònom, propi i sense esclavatges.

I com que queda molta feina per fer, entre altres coses per la incomprensió i falta de voluntat dels actuals estats, un servidor, sense deixar de perseguir un tracte fiscal molt més just de Catalunya amb Espanya, prefereixo dedicar-me a allò que de veritat ens pot solucionar alguna cosa: un estat europeu sense el qual no tenim futur econòmic ni social. Perquè estem tan malament que hem de parlar més de supervivència que d’independència.

No ens salvarà Espanya, d’acord; es queda massa diners dels catalans, d’acord també. Però ja podem solucionar el dèficit fiscal i aconseguir fins i tot la separació d’Espanya que no tindrem salvació sense un veritable Estat Europeu amb sistema financer propi, fiscalitat comuna, polítiques mediambientals sostenibles i sobretot, socials que assegurin la cohesió també europees. Perquè no hi pot haver alliberament nacional sense alliberament social, independència de Catalunya amb catalans esclaus de tants amos i enemics que avui patim com mai.

Fins als nassos del Pacte fiscal
o de la distracció filosofal i clorofòrmica d’Artur Mas

No hi ha llibertat possible per a Catalunya amb més de 600.000 persones aturades i milers en perill de ser-hi. Sempre són lliures els qui disposen de recursos i cada dia disminueixen. Ni amb els drets socials dels set milions i mig disminuint cada cop més, amb la sanitat empitjorant i l’ensenyament limitat.

Ni pagant més els qui menys tenen i menys els qui tenen més. Ni sense capacitat de generar energia, ni amb empreses poc competitives. Ni sense capacitat de decisió sobre l’aigua del nostre riu principal que és l’Ebre i aviat ni sense la del 2n i 3r que són el Ter i el Llobregat.

Tampoc sense possibilitats de decidir sobre el nostre sistema financer que ja no és català ni espanyol sinó el que decideix el ministre . alemany Schauble i el Bundestag que si no aproven salvar el poc que queda del sistema espanyol no cal que parlem de res més. No tenim capacitat per aturar la brutal especulació sobre matèries primeres entre altres el petroli o els cereals que tot i les sequeres es guarden formant immensos stocks com mai en perjudici de tot el planeta. Al seu costat l’especulació immobiliària que hem patit queda ridícula. No tenim llibertat sense boscos ni amb el clima canviant a pitjor cada dia ni amb una pagesia empobrida.

No exercirem cap mena de sobirania mentre hi hagi fractura social i aquesta es va fent cada cop més profunda. Això no li convé a la nació catalana, és a dir, ni als pobres que la pateixen en pròpia carn ni a la classe mitjana cada cop més empobrida ni als més rics que temen encara que no ho diuen, una revolta social que posi en perill els seus privilegis

On és, doncs, la llibertat dels catalans amb tots aquests problemes, un món que cada dia suma dependències per als qui menys recursos tenen i que a mi com a socialista em preocupen en primer lloc i amb dependències que avui ja s’han estès a països sencers, àdhuc als més rics ?

Al sr. Mas, líder de les retallades, no li preocupen aquests problemes. Si no li preocupen és que és un irresponsable. Per si ens preocupen als altres, ha trobat la distracció filosofal i clorofòrmica en el pacte fiscal. No parla de res més ell, els seus consellers i els seus alts càrrecs convenientment ensinistrats abans, durant i desprès dels incendis estivals que el conseller Pelegrí vol combatre amb presos i boletaires.

Tampoc serem lliures els catalans amb un dèficit fiscal com el que tenim amb l’Estat Espanyol i que hauríem de deixar reduït als nivells de l’alemany com a màxim. Allà sí hi ha un Estat Federal. Però aquest no és l’únic ni el principal problema encara que el nacionalisme català s’entesta que ens ho creiem i vol que discutim de diners que no existeixen i de claus, que tenen els alemanys i no els espanyols, de caixes que són buides i intervingudes.

Davant un panorama paorós com el descrit, hem de canviar-ho gairebé tot. Perquè el poder econòmic s’ha globalitzat, ens estafa iens exprimeix cada dia i no hem sabut encara – els polítics els primers –trobar un contrapoder que posi els diners en el lloc que els pertoca que és el d’estar al servei dels ciutadans i no a l’inrevés.

Constitucions estatals i europees, estatuts,relacions monetàries, financeres, sistemes fiscals, tot en crisi i per canviari aquí obsessionats per un pacte fiscal condemnat al fracàs i que segons com vagin les coses no caldrà ni negociar perquè ens acabaran de dir des de Brusel.les o des de Berlin fins i tot com hem de rentar-nos les dents. Avui som més dependents que l’any passat tots els habitants del Planeta i ningú no ens assegura que no ho siguem més encara l’any que ve.

Hem de reconstruir sobre bases noves un món nou que és possible i establir noves relacions econòmiques i socials, laborals, amb el medi ambient, culturals o fins i tot esportives. I renovar també valors perquè, com ha dit recentment Pere Navarro, aquesta és una crisi financera i econòmica però també política,social i de valors. Per tant, reduir el problema de Catalunya al pacte fiscal és tractar-nos d’ignorants o de criatures i no penso mobilitzar-me l’11 de setembre al compàs del que marquen els srs. Mas, Rull i Pujol. Perquè no m’agrada aquest joc.

Penso manifestar-me l’11 de setembre, però per tots aquests problemes, contra especuladors i estafadors, a favor d’un nou ordre que atorgui la màxima llibertat pels catalans i no únicament pel pacte fiscal tot i que els catalans hem de solucionar urgentment el dèficit que tenim amb la resta d’Espanya. I pel pacte social que finalment va desaparèixer del text. Em manifestaré sense complexos per una Catalunya social, pensant en tots els catalans i catalanes..I per un món en què els interessos d’uns pocs deixin de governar-nos a tots Si no és així per a mi no té raó de ser aquesta pàtria que com Espriu veig massa sovint darrerament pobra. bruta, trista i dissortada.

1 – No anar a Madrid el conseller Mas Collell a la reunió del consejo de Política Fiscal i Financiera : actitud irresponsable i hipòcrita, fa 4 mesos la mateixa situació, tenia Mas Collell el suport de totes les forces polítiques per votar negativament i hi va a anar i es va abstenir . Teatralitzen i fugen d’estudi de les seves responsabilitats, han pactat tot amb el PP i ara volen escenificar una aparença de divorci,

El sr. Mas Collell ha d’anar on calgui per defensar els interessos dels catalans

2 –La falta de previsió de tots dos governs, català i espanyol i la seva incompetència però sobretot la política clarament de dretes de tots dos porta als impagaments de serveis socials ESSENCIALS segons la nostra concepció

Es passen la pilota i ho volen tapar.

Ple de les retallades fa quinze dies va aprovar una moció demanant un Pla de pagament a les entitats socials i assegurant la seva viabilitat econòmica

Però aquí hi ha gent que marxa de vacances amb la butxaca plena –que ja la tenia – i sense cap esforç cap a la societat i altres que són els qui més ho necessiten que passaran l’estiu sense cobrar i angoixats

Els més febles literalment: la gent gran dependent, els nens amb risc d’exclusió social, malalts mentals … no poden protestar i potser per això són oblidats pels dos governs. És potser perquè no tenen capacitat de protesta ? O perquè altres tenen més capacitat d’influència ? O potser per les dues raons ?

Vegin el sarcasme i la paradoxa que suposa que una empresa d’autopistes guanyés l’any passat 330 Milions d’euros i s’apugin els peatges perquè en guanyi més. Mentrestant, el govern de CiU gesticula un cop més quan té un mandat del juny del Parlament perquè negociï amb aquestes empreses perquè en aquest moment difícil facin un esforç – que no és tal sinó que facin un gest –

Farem comparèixer a la Diputació Permanent els consellers Mas Collell i Cleries perquè passin la vergonya d’explicar per què les entitats i les persones més necessitades de Catalunya són les últimes en ser ateses

3 – BOSCOS.- Confiar com fa el conseller Pelegrí que els boscos els netejaran els presos i que es disposarà de recursos amb quatre carnets de boletaires és somniar truites

Nosaltres advoquem perquè hi hagi una nova consideració legal dels boscos com a BÉ PÚBLIC A PROTEGIR i perquè és una ESTRUCTURA DEL PAISATGE QUE POT COMPORTAR PERILL

Obligació col.lectiva de tenir-los nets

Explotació racional que si no pot fer el propietari – per les dimensions del bosc o per falta de disponibilitat de mitjans -, ho haurà de garantir l’administració – Generalitat i Ajuntaments – a través de la iniciativa privada, potenciant pastures intensives i aprofitament energètic de la biomassa, generant llocs de treball, nova emprenedoria, cooperatives…

És aquesta la nostra proposta, una nova concepció del tractament del bosc

Aquesta tarda del 12 de juliol de 2012 li he dit a la consellera Rigau a la Comissió d’Ensenyament del Parlament que “encara està a temps de salvar l’escola Olga Xirinacs de Tarragona.” .

La mateixa consellera ha reconegut que s’han produït alguns errors en el procés pel que afecta a l’escola Olga Xirinacs. Precisament per això l’he emplaçat a esmenar aquests errors i salvar així l’escola. La consellera no ha esmentat en cap moment que hi hagi raons demogràfiques ni econòmiques per tancar l’escola. Per tant, si hi ha voluntat per part del Departament d’Ensenyament, encara som a temps de salvar el centre.”

Confio que la consellera reconsiderarà la decisió de tancar una escola que s’ha demostrat que es necessària al centre de la ciutat ja que hi ha deu escoles més que superen les ratios establertes pel mateix Departament.

Pel que fa a l’Escola Oficial d’Idiomes la consellera s’ha remès a la reunió que aquest proper dilluns mantindran l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, amb representants del Departament d’Ensenyament a Barcelona.

“Malgrat això, he de manifestar la meva preocupació perquè la consellera ha fet referència a dificultats administratives per complir el conveni signat entre la Generalitat i l’Ajuntament de Tarragona i perquè també s’ha referit a altres possibilitats per al proper curs pel que fa al lloc que aculli l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona.”

Unes alternatives a l’emplaçament definitiu a l’edifici de la Chartreuse que nosaltres ja considerem com a rebutjables ja que entenem que el Govern de la Generalitat ha d’assumir els compromisos adquirits amb un Ajuntament que tant ha facilitat el trasllat de l’Escola Oficial d’Idiomes, fins al punt d’avançar els diners per a finançar les obres”, ha emfatitzat el diputat tarragoní.

Nota de premsa del PSC:

El diputat socialista al Parlament per Tarragona, Xavier Sabaté, ha explicat aquest dimecres que una proposta de resolució del PSC relativa al Corredor del Mediterrani ha estat aprovada per unanimitat a la Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament.

“En concret, la resolució insta a la Generalitat a exigir al Govern de l’Estat que prioritzi les obres del Corredor del Mediterrani d’acord amb el mapa de prioritats de la xarxa bàsica transeuropea i seguint les indicacions sobre el Corredor elaborades pel Departament de Territori i Sostenibilitat.”

El diputat tarragoní ha valorat molt positivament que fins i tot els diputats del PP hagin votat a favor de la proposta del PSC i ha considerat aquesta resolució com “un pas més en el clamor de Catalunya per aquesta via que per a les comarques tarragonines ha de suposar una millor competitivitat del nostre sistema productiu i, en particular, del Port de Tarragona.”

Des del grup socialista s’ha apostat sempre per aquest Corredor que es considera irrenunciable en matèria d’inversions en infraestructures tant per part de la Unió Europea com per part del Govern de l’Estat. “No podem acceptar que el nou Govern del PP faci trontollar garanties que es van aconseguir per part de la Unió Europea per poder avançar en el desenvolupament d’un corredor ferroviari potent que connecti el sistema de ports de la Mediterrània des d’Algeciras, passant per Tarragona, fins a l’interior de la Unió.”

Així mateix, la resolució recorda que la construcció d’aquest Corredor tindria un impacte econòmic molt positiu sobre el conjunt de l’Estat ja que repercutiria sobre el 40% de la seva població, prop del 50% de la producció agrària, el 55% de la producció industrial, el 60% de les seves exportacions, el 60% del tràfic de mercaderies i el 70% del turisme.

El Ple del Parlament de Catalunya es pronuncia contra el Decret del govern de l’Estat del PP que elimina el suport a les energies renovables i a favor que el Govern de la Generalitat de Catalunya pugui inspeccionar i decidir sobre el tancament de els centrals nuclears catalanes

Satisfet per l’aprovació d’aquestes propostes del PSC que he defensat, lamento que CiU i el PP hagin rebutjat “accions de progrés en matèria d’energia “

Punts aprovats:

1. “El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a reclamar de l’Estat la competència en matèria d’energia nuclear tal com preveu l’Estatut d’autonomia de Catalunya en el seu article 133 quan contempla que ambdues administracions, de forma compartida, s’encarregaran de “La regulació de les activitats de producció, emmagatzematge i transport d’energia, l’atorgament de les autoritzacions de les instal.lacions que transcoQArrin íntegrament pel territori de Catalunya i l’exercici de les activitats d’inspecció i control de totes les instal.lacions existents a Catalunya” i que, per tant, el Govern de la Generalitat pugui inspeccionar i decidir sobre el tancament de les centrals nuclears al final de la seva vida útil.”

2. El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a actuar decididament per derogar el Reial decret llei 1/2012, de 27 de gener, pel qual es procedeix a la suspensió dels procediments de preassignació de re¬tribució i la supressió dels incentius econòmics per a noves instal•lacions de producció d’energia elèctrica a partir de cogeneració i fonts de energia renovables, en el marc de la Comissió Bilateral Estat – Generalitat.

Punts rebutjats:

3. Transformar l’ICAEN en una Agència d’Energia de Catalunya que dinamitzi el sector, impulsi la col•laboració público-privada, identifiqui prioritats d’in¬versió i financii nous projectes energètics alineats amb el Pla de l’Energia del Govern.

4. Executar en el termini d’un any improrrogable les inversions previstes en la Resolució del Conseller d’Empresa i Ocupació de 23 de febrer de 2011, per a la realització de plans de millora de la qualitat del servei elèctric, plans de control de tensió i de neteja de marges a Catalunya amb càrrec a la tarifa 2008.

5. Modificar el Pla de l’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2012-2020, per tal passar els objectius 20-20-20 sobre estalvi i eficiència, sobre producció d’energies renovables i disminució de gasos d’efecte hivernacle a 30-30-30.

6. Per tal de poder tancar les nuclears quan acabin els permisos que tenen concedits, c al elaborar un pla de dinamització econòmica per reconvertir l’activitat econòmica de les comarques electro-nuclears dependents

7. Elaborar i fer públic abans de final d’any un Infor¬me sobre el compliment de les proves d’estrès que va determinar la Unió Europea i les Corts Generals en relació amb les centrals nuclears catalanes

8. Establir un Acord amb el Consejo de Seguridad Nu¬clear, per tal que la vigilància de la seguretat de les centrals nuclears catalanes i el control de les emissi¬ons radioactives es dugui a terme de forma conjunta amb l’Administració de la Generalitat de Catalunya.

9. Seguint les recents recomanacions de la Unió Eu¬ropea en relació a la fiscalitat verda establir per als Pressupostos de la Generalitat del 2013 un recàrrec sobre l’energia nuclear, hidràulica, tèrmica i derivats del petroli amb l’objectiu de reforçar les polítiques so¬cials i de sostenibilitat.

CiU i el PP representen l’antigor en matèria energètica, l’aposta per les energies brutes, finites, perilloses i estrangeres renunciant així a explotar les pròpies i a la generació dels llocs de treball que comporten les noves, autòctones, netes i infinites

Palau del Parlament , 5 de juliol de 2012

La Consellera de Cultura d’Aragó Dolores Serrat i Moré, catalana de naixement, resident a Catalunya fins als 18 anys i catalanoparlant, ha manifestat una incultura supina definint la llengua catalana que es parla a una part d’Aragó com llengua aragonesa

Llicenciada en Dret i Doctora en medicina, és una mostra fefaent que no necessàriament el pas per la Universitat o els títols que s’hi donen atorguen intel.ligència.
Ja és digne de lloança que aital senyora s’hagi inventat una nova llengua quan cada any en desapareixen unes quantes. Que ho hagi fet segregant uns quants milers de persones que parlen el català ja és més discutible. Pobres de nosaltres, que no anem sobrats de res, només ens falta que ens prenguin gent, que ja és prendre.
Així que potser que ens passem tots a l’aragonès oriental i ho anem a explicar a valencians, mallorquins, algueresos i andorrans. Des d’avui, tots parlarem l’aragonès retrobant així el nostre origen comú del rei en Jaume.

I ves a saber, potser al final una nova corona catalano-aragonesa seria la solució a tots els nostres mals. Fixeu-vos com també tindríem nous veïns com els navarresos i castellans de les dues Castelles, faríem de nou unes úniques Corts a les que de nou serien cridats els valencians. Si haguéssim de tenir rei no caldria que fos Borbó o, encara millor, faríem la Primera República catalano-aragonesa. Tindríem més caixes d’estalvi ara que ens hem quedat amb tan poquetes, més mar i més muntanya i dues noves mares de Déu, dels Desemparats i del Pilar que, amb la Moreneta, ens protegirien de tots els mals. Festes de moros i cristians arreu i castells de nou per un tub amb els castellers tocats amb catxirulo. Gent del PP a cabassos que en passar el Sènia ens obligarien a declarar que allà baix es parla el valencià, que en travessar l’Ebre a Riba-roja hauríem de dir que es parla aragonès i en sortir de Salou ja huaríem de proclamar que parlem el mallorquí.

Potser que ens ho penséssim perquè, al cap i a la fi, la sra. Serrat que, quan me la van presentar fa uns anys a la Casa Catalana de Saragossa va parlar amb mi un català perfecte, ens ha fet un favor i al menys durant uns dies no ens cal parlar de l’atur ni de les preferents ni de cap crisi. Quines coses té ser inculta consellera de cultura ¡¡

Els diners que ha aprovat Europa per a la banca espanyola és una quantitat molt respectable i no em pot fer oblidar que ve obligada per la inutilitat d’uns senyors i senyores directius d’0entitats gairebé en fallida que s’han embutxacat molts diners personalment amb els diners de totes les persones ja siguin físiques o jurídiques impositores i creditores que s’han guanyat o han de tornar als bancs i caixes els diners amb molts sacrificis i esforços.

Ara els hem de socórrer quan ens han enganyat vilment a tothom. Jo veia cada any alguns dels màxims dirigents de Caixa Tarragona que em cantaven les excel.lències de la seva gestió i de la salut de l’entitat, dels seus plans d’expansió fins i tot fora de Catalunya i del servei que prestaven a les nostres comarques. Mai no em parlaven de les seves retribucions ni dels seus plans de pensions tan generosos que la majoria d’ells els deixaran per a la seva descendència perquè no se’ls podran acabar ni que visquin cent anys després de jubilats. Algun d’aquests pretenien continuar algun any més i confessaven que ho necessitaven per completar aquest Pla de Pensions que no podrem somniar mai ni vostè ni jo.

Sí, ens van enganyar a tothom, no només a Zapatero a qui alguns li volen atribuir la culpa de tot. L’agència Moody’s pels volts dels Nadals de 2010 fa només un any i mig situava el sistema bancari espanyol com el tercer més sòlid del món només per darrera de Finlàndia i França.

Ens van enganyar i van enganyar-se a si mateixos, van fabricar una colossal bombolla i ara els hem de treure les castanyes del foc els ciutadans mentre ells se’n van a casa amb les butxaques plenes de per vida. I ens han tingut fins avui amb tot el patrimoni immobiliari que no han pogut col.locar o que han extorsionat als qui no han pogut continuar pagant les seves hipoteques.
Sense comentaris.

Però cal mirar el futur. A aquests no se’ls pot deixar sols mai més. Ni per raó de la llibertat de mercat que tant invoquen ni per raó de la competència que desprès, a la mínima que poden, no practiquen.

I per acabar de fer més còmic o tràgic el panorama surten Rajoy i Mas a dir que això d’intervenir la banca espanyola és fantàstic ique ara sí que començarà la recuperació. El portaveu del segon ja ens avisa que això no vol dir que deixaran les retallades, no ens féssim il.lusions. i el primner se’n va a Polònia a veure la roja “ tras haberse resuelto la situación “ després d’afirmar amb toita la cara que aquí njo ha pressionat ningú des de fora sinó ell mateix perquè ens salvessin.

En fi, sort que llegeixo que Madonna ha ensenyat el seu mugró dret a Istambul amb gran escàndol dels cada cop més integristes turcs. Al menys els qui som partidaris de la transgressió i de la provocació per canviar les ments conservadores hem trobat una mica de consol en aquesta notícia de Madonna a qui ja fa cinc anys li vaig dedicar un extens estudi de les seves capacitats comunicatives

No som prop del 14 d’abril, ni, per desgràcia, no s’ha proclamat la república ni a Catalunya ni a Espanya, ni molt menys a Anglaterra on la reina sembla gaudir de més popularitat que mai després de la celebració del seu seixantè aniversari de regnat.
Per què, doncs, aquest article ? Doncs per sortir al pas d’aquells i aquelles que creuen que ara no és oportú plantejar el debat de república-monarquia, que amb la que està caient encara ho és menys i que això no interessa a la majoria de la gent. Fa uns dies, en una reunió, una senyora que se les dóna de moderna, avançada i progressista, em replicava amb aquests raonaments per acabar reblant que ara el que cal és, restaurar la credibilitat en la democràcia, infondre en la gent els principis d’aquesta democràcia afeblida.

El meu astorament no ha cessat encara perquè jo no sé com casa això ni sabria com explicar que una democràcia no pot tenir monarquia malgrat que al nostre país la tinguem heretada d’un passat que no s’acaba de tancar. Un dels pocs però sagrats principis de la democràcia és precisament el de la igualtat d’oportunitats i, en conseqüència, l’absència de privilegis ja sigui per raó de procedència, família, raça, sexe, en definitiva, de qualsevol tipus. La monarquia és un privilegi incomprensible i incompatible amb la democràcia des del meu punt de vista.

La igualtat davant la llei ja és complicat d’acomplir-se malgrat que totes les Constitucions democràtiques ho contemplen.

A l’Estat espanyol els qui ens sentim republicans vàrem haver de cedir en acabar la dictadura i vam acceptar la monarquia com a solució. Però aquesta renúncia no ha estat mai permanent sinó provisional i ningú no ens pot obligar a canviar d’opinió.

Als qui tant ens dóna si una causa és o no acceptada majoritàriament si és justa, no deixa d’estranyar-nos aquesta postura i més encara si prové de persones que es diuen de progrés.

En una època en què la sensibilitat vers els privilegis s’ha estès – i és bo que així sigui – , no té sentit dir que ara no és oportú no només qüestionar sinó fins i tot parlar de la República. Penso que ara és més oportú i més convenient que mai quan la sensibilitat vers els privilegis és més acusada que mai.

Per altra banda, és tenir visió de futur i és ser fidel a la memòria de milers d’homes i dones que van lluitar i fins i tot morir per la República. I ho van fer perquè consideraven que la igualtat era i és una condició bàsica i pilar fonamental d’un estat de dret. Banalitzar ara aquesta idea quan ja tenim maduresa democràtica i no hi ha cap perill d’involució és ser molt curt de vista.

Oblidar o no saber que si es vol ensenyar democràcia s’ha de poder qüestionar qualsevol privilegi – i el de la monarquia ho és – és ignorància supina. A no ser que qui es tingui per progressista o d’esquerres en realitat no ho sigui i simplement practiqui l’oportunisme més descarat que és el de la conveniència. Però llavors és que no es tenen principis

Publicat al Jornal

El Govern de la Generalitat ha decidit posar a exposició pública un voluminós Pla d’Energia i Canvi Climàtic de 800 pàgines, dels més grans que conec.

El problema és que aquest Pla que desprès de més d’un any de redacció es pot finalment consultar a Internet, és paper mullat per dos motius fonamentals: perquè el decret 1/2012 del Govern del PP que impedeix que continuï el desenvolupament de les energies renovables, fa impossible cap mena d’inversió com les que preveu aquest Pla. Per tant, els cinc-mil nous Mw d’energia eòlica principalment, no es podran desenvolupar. Els inversors d’aquí fugen d’Espanya i no tornaran i no vindran els de fora fins que no se’ls garanteixi de forma fefaent que les seves inversions seran rendibles i no es variarà el règim retributiu.

Però en segon lloc, i encara que el Govern del PP retirés – que ja ha dit que no ho farà – l’esmentat Decret, la nova generació d’energia elèctrica no es podria posar en circulació amb l’actual estat de la xarxa elèctrica a Catalunya. És a dir, Red Elèctrica Española hauria de fer noves i quantioses inversions que no sembla, pel que estem veient i sentint, que estigui disposada a realitzar.

Vet aquí per què diem que aquest Pla d’Energia és paper mullat. Quedi clar que els socialistes estem disposats a treballar perquè almenys l’aspecte de nova generació d’energia renovable a Catalunya es dugui a terme i li donarem tot el suport. Més encara, estimem que en alguns altres camps a banda dels 5.000 nous Mws eòlics, el Pla es queda curt. Però perquè tingui el nostre suport, el Govern del sr. Mas i els diputats de CiU a Madrid han de mullar-se i demanar i aconseguir que el Decret del Govern del PP es derogui. O, en el seu defecte, el Govern de Catalunya en ús de les competències en matèria energètica que té segons l’article 133 de l’Estatut i que no exerceix, ha de plantejar els recursos corresponents.

Per últim, Catalunya és un dels països amb més potència nuclear instal•lada per km2 del món i aquest Pla no es pronuncia a favor de substituir els tres reactors que tenim i tampoc de com planificar el futur de les comarques on estan instal•lats malgrat que el Parlament va aprovar una proposta del PSC fa pocs mesos per fer-ho.

CiU, de la mà del PP, renuncia a tenir una política energètica pròpia al servei de la indústria i dels ciutadans de Catalunya. En practica una altra de submissió als criteris del PP i de les poderoses corporacions energètiques.

Aquest Govern no té ambició ni projecte de país tampoc en energia, no té veu pròpia davant el PP i els poderosos i pensa que qui dia passa anys empeny i “sic transit, gloria mundi”. Catalunya es mereix un altre govern.

Article publicat al Diari de Tarragona avui 16 de maig de 2012