Xavier Sabaté Ibarz

Més enllà de consideracions mediambientals, no podem deixar de dir que el subministrament d’energia és un dels problemes més greus que tenim al nostre país tot i que puguem pensar que el tenim solucionat. Quan premem un interruptor elèctric o obrim l’aixeta del gas no som conscients que al darrera hi ha multitud de circumstàncies, totes eles importants que fan possible que al final el subministrament estigui assegurat però que si una d’elles falla, tot se’n pot anar en orris. La principal , òbviament, és la pròpia matèria que subministra l’energia ( ja sigui aigua, sol, vent, combustible fòssil o nuclear ); la segona el seu emmagatzematge si és possible.

En el cas del gas, la Unió Europea, a la vista de la gran importància del gas per al subministrament energètic de la Unió, i com a resposta a la crisi del gas entre Rússia i Ucraïna durant l’hivern de 2008/2009, el 2010 adoptà el Reglament (UE) nº 994/2010 sobre mesures per garantir la seguretat del subministrament de gas per enfortir els mecanismes de prevenció i resposta davant les crisis. En resum, ve a recomanar que tots els països disposin de magatzems amb reserves que puguin cobrir entre 30 i 40 dies de les necessitats de cada país.  A Espanya en funcionen tres: Serrablo (Huesca), Gaviota (Vizcaya) i Yela (Guadalajara). El Castor (Castelló) havia de ser el quart i a Catalunya s’està estudiant el de Sallent (Bages). Al món n’hi ha més de sis-cents, el primer dels quals es va construir al 1915, just ara fa ja cent anys. Per tant, ni ñés res estrany ni únic. A Berlín n’hi ha un a sota mateix de la ciutat.

Són, doncs, instal.lacions estratègiques que els Governs construeixen o fan construirt en règim de concessió per regla general. I és aquí que, també habitualment, donat que són instal.lacions d’interès públic o infrastructures d’estat, aquests asseguren a qui les construeix el pagament de les obres i gestió o indemnitzacions si no s’acaben duent a terme.

Malgrat això, en el cas del Castor que ens ocupa, el Govern del PP ha actuat irresponsablement acordant unes indemnitzacions que des del nostre punt de vista són excessives i és molt probable que siguin fins i tot improcedents

En primer lloc perquè el Govern del sr. Rajoy ha aprovat pagar la quantitat màxima sense cap càlcul que la justifiqui.

En segon terme perquè no està demostrat que no hi hagi hagut algun tipus de negligència o d’error epr part de l’empresa concessionària en la gestió que malauradament va comportar tantes angoixes entre els ciutadans de les comarques del sud de Catalunya i del nord de Castelló.

Per si no fos prou, és molt lamentable la decisió de carregar a la tarifa del gas de tots els consumidors sense excepció quan hi ha tants consumidors – es calcula que el 14 %, és a dir, prop de 600.000 persones – amb problemes per pagar les factures energètiques.

En definitiva, els poders públics han de servir els interessos generals abans que els privats per legítims que siguin. En aquest cas, el desenllaç del Castor és una demostració de com no es defensa l’interès públic i s’atèn graciosament el particular dels poderosos.

Recorden el conte, no ? El llop no va parar fins que va enganyar les set cabretes primer enfarinant-se la pota i desprès menjant molts ous fins que va afinar la veu. I parlant d’ous, mira que en té la cosa.

I no és cap frivolitat. Primer perquè això del nacionalisme sempre acaba igual, en l’exclusió dels quji no pensen com ells : “El repte que ara tenim per davant és que els de casa anem junts” deien el 3 de gener al seu compte oficialde twitter ue desprès van haver de retirar.

I en segon lloc perquè els contes formen part del registre de la Memòria del món segons va declarar la UNESCO fa pocs anys. Així que agraïm als germans Grimm que dos-cents anys enrere ens recopilessin contes com el que ens ocupa que demostren com l’engany forma aprt de l’ADN de l’ésser humà.

Ciu ens hauria d’aclarir amb urgència  tot això, no sigui que mestres com són en ocultar les coses – ara han aconseguit ocultar el nom del seu partit i el pretenen enterrar definitivament sota una llista anomenada “ de país” i volen fer el mateix amb el nom d’ERC no sigui que els guanyi les eleccions-. Doncs que ens aclareixin qui són els de casa perquè , al menys mentre hi visquem i no ens fotin fora, sapiguem qui ens accepta i qui ho fa només a contracor i de mala gana. Així anirem previnguts davant les possibles punyalades o altres ginys que vulguin usar per exterminar-nos.

Tindran molta feina, ja els aviso . Perquè som milions – la majoria – que no pensem com ells.El més probable és que ens diguin que exagerem i que ja ens accepten. En aquest cas, sàpiga vostè, lector o lectora, que només ens toleren i que sempre ha estat igual. Un servidor, fa trenta-un anys, en ser presentat personalment a la que llavors era aclamada com “ això és una dona”, el meu introductor convergent va dir-li: “ és socialista però tenim bona relació ”, a la qual cosa ella va respondre espontàniament: “ de tant en tant se’n troba algun de bo de socialista”. Anys més tard, en ser proclamat Pasqual Maragall President de la Generalitat ella mateixa va dir: “ és com si ens haguessin fet fora de casa” Veuen com això de la casa ve de lluny ?.

Clar que el seu marit, President 23 anys ja ens va engegar a la merda de dos en dos als socialistes, cosa que suposo que també volia dir fora de casa perquè a casa no se’n té d’aquesta mena de producte.Però què s’han cregut ?Jo no en vaig veure gairebé cap que es jugués el físic quan era el moment no fa tants anys; la majoria érem d’esquerres; de mestres i professors d’institut i de la Universitat que vàrem contribuir a redreçar la llengua i la cultura, la cançó, l’acollida a la gent vinguda de fora que ha estat el més important a través de partits i sindicats, tampoc no n’he vist gaire de gent d’aquesta que ara ens pretenen donar lliçons.

Posem per cas l’actual President de la Generalitat que ja tenia edat perquè el veiéssim en aquells indrets que ara volen fer desaparèixer de la memòria Repassin altres noms coneguts tant és a nivell nacional com local i el resultat és decepcionant per a ells. No hi eren. Ara tampoc no els trobem en gaires trinxeres del voluntariat social, cultural, acadèmic. I tampoc no hi seran quan acabi aquest període. Si Catalunya és independent d’Espanya o té una relació federal, és igual. La lluita per la millora de les condicions de vida de catalans i catalanes és fora de la seva agenda. En canvi per a nosaltres és la prioritària, ja veuen si es difícil que coincidim.

Porten quatre anys marejant la perdiu sense cap resultat positiu per al país amb l’excusa que tots els mals venen de Madrid com abans d’Almansa. Viuen de la tensió per ocultar tot el que ja sabem. No, no han fet res en quatre anys però al menys, ja que parlem de cases, que recordin la dita “ A la casa pairal, si no hi fas bé, no hi facis mal”. Al menys que no facin mal que n’estan fent i molt.

Ara, que també ocultin que no ens consideren de casa ja ho sabíem però va bé que tinguin la poca vergonya de no estar-se’n de dir-ho i els desmemoriats ho actualitzin. El seu menyspreu pels diferents ve de lluny, més que el conte del llop.

Però ens trobaran preparats. “En som molts més dels que ells volen i diuen” cantàvem quan ells no hi eren i tant els necessitàvem

El Crepúsculo de la ideologías va ser un llibre que el ministre franquista Gonzalo Fernàndez de la Mora va publicar el 1965. Un any després el dictador convocava un referèndum – sobre la Ley Orgánica del Estado –   que, naturalment, va guanyar de forma aclaparadora amb més del 95 % dels vots emesos i una participació del 100 % – sí, lector o lectora, els llibres d’història així ho referencien i un servidor recorda que així es van donar les dades -. El Generalísimo, segons diuen, acostumava a acabar les seves audiències amb les següents paraules: “ y haga como yo, no se meta en política “Els anys de la dictadura va haver milers de persones que van lluitar per les llibertats i una d’aquestes era precisament la que més temia el dictador: la de participació política i sindical i la llibertat de partits polítics i sindicats. Els qui encara en la clandestinitat vàrem viure aquells moments ho recordem perfectament. Estar organitzat políticament o sindical era perseguit i al mateix temps era un signe de progrés i de normalitat afiliar-se  a un partit o a un sindicat.Ara el panorama és sorprenent i hi ha símptomes que demostren que allò més de moda és precisament carregar contra aquest tipus d’organitzacions que canalitzen la participació dels ciutadans.

Només dos exemples molt propers: el president de la Generalitat ha aconseguit amagar les sigles del seu partit – vostè lector o lectora ho pot comprovar als mitjans de comunicació cada dia que han desaparegut  – i malda per concórrer a les properes eleccions amb una llista “de país”. Les raons convencen a una part de l’electorat, fins i tot sembla que a una bona part del d’ERC si fem cas de les enquestes.

A Tarragona ha sorgit un candidat que es postula per encapçalar la candidatura de CiU a les properes municipals. Una de les seves divises és que la seva candidatura, si arriba a quallar, no serà de partit i que els membres que la formin tampoc no seran polítics i si en canvi tècnics i professionals “reconeguts”. Malgrat això fa una crida a un acord amb ERC – no sabem si també els exigirà que no siguin “polítics” o no. Ningú no esc reu que no tingui l’aval d’algú de la pròpia coalició de CiU. O potser la seva gosadia ja coneguda l’està fent anar massa lluny. Perquè si tan desprestigiats veu els partits polítics, no s’entén que vulgui anar de la maneta de tres (CDC-UDC-ERC). I si tan eixerit és ( o x… ), per què no es presenta ell sol amb aquest  grup de tarragonins no polítics que ja deu tenir preparats ? Hauria de saber que ja s’ha fet polític des del moment que juga a la política igual que Franco ho va ser durant 40 anys. Això sí, renegant de la política i dels polítics com el sr. que vol encapçalar la llista de CiU afegint ERC.

Ens vol donar gat per llebre el sr. Abelló i fer-nos creure que ha tornat el crepuscle de les ideologies. Enguany que s’acompleix el cinquantenari de l’aparició del llibre, n’hi ha que el volen re-editar. Llavors aquell crepuscle no va arribar. Ben al contrari, va refermar el món de les idees per damunt de la tecnocràcia i els tecnòcrates, és a dir, per sobre dels qui no tenen ànima quan es dediquen, encara que la maleeixin, a la política.

publicat al Diari de Tarragona el 3 de gener de 2015

A Catalunya vivim deu vegades més amuntegats que a Suècia ( 234 habitants per km quadrat per 24 ).  Allà van camí d’un 50 % d’energia renovable i aquí encara estem en menys d’un 5% i sense objectius perquè no disposem de Pla d’Energia a l’espera del que van anunciar fa dos anys CiU i ERC.  Però si volem arribar a l’objectiu del 20 % que marca la UE per al 2020 no hi arribem ni de lluny.
A Suècia la majoria professa el luteranisme que posa més l’èmfasi en la responsabilitat i a casa nostra el catolicisme que ho fa en el penediment.

 
I no sé si serà per això que també som tan distints en la forma de governar però  aquests dies nadalencs ens han donat una lliçó que potser ens ha passat desapercebuda atrafegats com estem en les nostres coses: El govern socialdemòcrata sorgit de les eleccions de setembre, havia decidit avançar  les eleccions a finals de novembre  perquè Demòcrates de Suècia, partit populista i xenòfob s’havia aliat amb la resta de la dreta per impedir aprovar els pressupostos.

 
Això va ser rebut com un veritable drama per l’opinió pública en un país que no avança eleccions des de fa més de cinquanta anys . Els suecs saben de la paràlisi que suposa per a un país qualsevol convocatòria electoral i com sovintejar eleccions contribueix a aturar projectes públics i privats, afavorir inestabilitats institucionals, econòmiques i jurídiques.

De manera que tots els sectors socials van reclamar un acord entre el govern de centre-esquerra i l’oposició de dreta i que es deixés de banda Demòcrates de Suècia.
I ha estat així que la resta de partits han arribat a un acord a partir del qual es desconvoquen les eleccions i es pacten uns pressupostos fins al 2022, és a dir vuit anys durant els quals tothom sabrà a Suècia com planificar les activitats econòmiques, socials, mediambientals o laborals i legislatives; els inversors també sabran que no hi haurà incerteses ni inseguretats de cap tipus. I han acordat coordinar les polítiques sobre pensions, defensa i energia.

 
L’acord entre la coalició de govern de socialdemòcrates i Verds i l’aliança dels quatre partits de centre-dreta suposa que el primer minstre Stefan Lofven haurà de respectar el pressupost de l’oposició el pròxim any, encara que pot fer alguns canvis a la primavera, moment en el qual l’aliança de centre-dreta s’abstindrà de votar contra el pressupost del Govern.
S’ho imaginen aquí això ? El sr. Mas ha convocat dues eleccions en quatre anys, n’anuncia unes altres amb la qual cosa ja aniríem per tres eleccions en quatre anys i mig i diu que en divuit mesos ens tornarà a convocar a les urnes, és a dir, en sis anys, quatre eleccions. I el cap d’ERC diu que no passa res si no tenim pressupost fins al maig.

Més val que no els ho expliquem als suecs però em venen a la memòria els versos d’Espriu : Com m’agradaria allunyar-me nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta , rica, lliure, desvetllada i feliç.

El govern trenca el pacte amb els ciutadans de cosntantí

Diguem-ho clar, el Govern de la Generalitat ens ha enganyat amb la incineradora de residus industrials. I ens fa més dependents i menys lliures. En primer lloc al municipi de Constantí i als seus  ciutadans i ciutadanes. L’any 89 el Govern de llavors, per cert de CiU com ara, va prometre garanties i compensacions als cosntantinencs i constantinenques i a tots els ciutadans de l’àrea .

Les garanties que ens va donar fa més de vint anys eren que  vetllaria com a govern per l’interès general i que, a més, compensaria l’acceptació de la planta amb avantatges d’equipaments i econòmiques a la vila de Constantí, des de la qual durant la Guerra del Francès, el general Suchet va dirigir  el setge de Tarragona de 1811.

Doncs el compromís s’ha trencat. Ara la planta s’ha privatitzat totalment i queda sota la lògica del mercat que buscarà lògicament el màxim benefici econòmic i s’han esvaït les compensacions al municipi. Addicionalment, el compromís de garantia d’estabilitat laboral, molt important en instal.lacions de risc com aquesta, només és per dos anys i ningú no garanteix que a partir d’ara sigui una obligació de l’empresa comptar amb treballadors experimentats, formats i estables com volem.

Més encara, quan un govern del nostre país hagi de planificar alguna instal-.lació especial o de risc, quin municipi es tornarà a creure les promeses de seguretat i de compensacions que se li puguin fer ?. Per exemple si  el Govern de Catalunya vol acomplir les recomanacions de la UE d’emmagatzemar gas a Balsareny (Bages) com ens deia fa un mes al Parlament el conseller Puig.

L’única manera de preservar l’interès general és la presència dels representants dels ciutadans i dels treballadors en aquests tipus d’empreses per assegurar que es fa correctament  la selecció dels materials a tractar i els efectes de les seves emissions i que el municipi afectat – en aquest cas el de Constantí – rebi les ciompensacions que s’hagin acordat a l’inici sense que el pas el temps les elimini perquè un govern irresponsable se’n desentengui.

De moment el Govern de la Generalitat s’ha rentat les mans i ha demostrat que , un cop més, passa del territori. Però l’ajuntament de Constantí no ho pot permetre i el conjunt de la societat de les nostres comarques on hi ha gairebé tots els tipus de les instal.lacions  de risc de Catalunya, tampoc.

Els socialistes hem presentat al Parlament unes propostes demanant que s’apliquin mecanismes per afavorir l’estabilitat laboral en indústries com aquesta, que s’estableixin compensacions al municipi de Constantí per evitar que disminueixin els seus ingressos i no senti un precedent negatiu a l’hora de situar en el futur instal.lacions de risc al nostre país i que es constitueixi  una Comissió mixta formada per la direcció de l’empresa i representants de la Generalitat, de l’Ajuntament i del Comité d’Empresa a fi d’analitzar la marxa de la instal.lació, l’evolució de la seva plantilla i la seva estabilitat, qualificació i formació.

Aquestes propostes s’hauran de votar i esperem que tots els grups li donin suport, en especial els de CiU i ERC que governen junts arran de l’acord de legislatura que van signar. Ara que es parla tant d’independència, el territori del Camp de Tarragona i els seus habitants som molt dependents d’instal.lacions de risc. No estaria gens malament que també lluitéssim per ser més lliures i no dependents dels interessos legítims però només monetaris i priméssim els de la població. Seria una manera de posar l’economia al servei dels ciutadans que tant es reclama justament ara.

Les gravíssimes crisis econòmica i social fruit de les polítiques neoliberals dominants i la derivada de la relació Catalunya-Espanya iniciada pel Partit Popular i agreujada per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 han coincidit amb la debilitat de la socialdemocràcia i amb la intransigència dels nacionalismes espanyol i català. També amb errors del socialisme a casa nostra que reconeixem amb humilitat. La dolorosa ruptura amb alguns companys i companyes i la pèrdua de suport social són símptomes d’un problema de fons que no resoldrem des de l’immobilisme.

La Caixa tenia i té terrenys en l’àmbit del CRT de Vila-seca i Salou on hi ha prevista encara avui la possibilitat de construir habitatges. A la Caixa, siguem clars, l’interessa treure’n rendiment i als ciutadans ens interessa que hi hagi activitat econòmica que generi milers de llocs de treball en activitats relacionades amb el turisme de negocis, congressos i convencions, comerç i joc que no ens entusiasma però que existeix a la societat.

Veremonte comença a promoure-ho i aconsegueix  convèncer quatre operadors però- tornem a ser clars – ara veiem que l’interessava fer negoci abans que comencés el negoci sense posar un duro. Millor dit, que el posessin els altres. L’excusa que no saben com quedarà l’ordenació urbanística és de riure. Saben perfectament que es podran desenvolupar les activitats previstes. Ara, potser en volien altres no previstes,,,

Ara l’empresa gestora del sòl (l’INCASOL) que tenim a Catalunya, pel fet de ser pública em mereix moltes més garanties que gestionarà el sòl millor que l’empresari que volia fer negoci abans que el negoci comencés. Com a mínim la podem controlar i tenir tota la informació que com a empresa pública ha d’oferir.

Aprofitant que el Francolí passa per La Riba, hi ha qui vol treure profit de l’assumpte i diu “ ja ho deia jo “ que acabaria malament perquè no ha acabat. Encara estem a la meitat de la meitat. NI tampoc que això significa que hi haurà un any de retard. La planificació urbanística imprescindible per desenvolupar qualsevol activitat va a bn ritme i s’acabarà al mes de gener proper. S’aprovarà inicialment i es sotmetrà a informació pública. Els ajuntaments de Salou i Vila-seca i tothom que estigui interessat podrà dir la seva.

Els socialistes diem que no ens ha agradat el darrer episodi, que el Govern que té tanta informació de l’assumpte, hauria hagut de preveure aquesta possibilitat encara que la reacció de posar l’INCASOL a gestionar el terreny ha estat ràpida.

També diem que esperem que el Govern actuï amb professionalitat i eficàcia de forma que no comprometi ni un euro públic. Així que ha d’espavilar. Nosaltres vigilarem perquè això no passi. Gestionar sòl per dinamitzar l’economia i crear llocs de treball sí, participar en empreses que no tenen finalitats socials ( una altra cosa és per satisfer serveis públics de caràcter general, satisfer drets, finalitats culturals, ambientals,,, etc.), no.

Volem, per altra banda, que es planifiqui tot l’àmbit del CRT de Vila-seca i Salou tal com es venia fent fins ara. I per tant, que no es faci una planificació segregada de la zona on s’han de desenvolupar les activitats econòmiques previstes i una altra planificació per la resta. I encara menys que en aquesta es prevegi edificar habitatges.

La zona ja srà suficientment densa com per afegir més ciment. Salou i Vila-seca, Cambrils, Reus o Tarragona estan plens de vivendes buides i tenen plans per crèixer. Deixem la zona del CRT per a activitats generadores d’activitat econòmica i de llocs de treball i no contribuïm a més bombolles immobiliàries. Per cert, si l’entitat propietària dels terrenys no tenia més expectatives que les de construir 2500 vivendes, què passa ara ? Que a més de fer negoci amb els hotels, centres de convencions i congressos, casinos i botigues,també volen fer les vivendes ? Són insaciables ¡¡

Els socialistes volem continuar contribuint que les coses es facin ben fetes i que finalment es generin milers de llocs de treball a la zona; ens agrada pensar que si això passa disminuirà la cua més horrible que conec que és la de l’atur i que hi haurà milers de persones que tindran un salari a final de mes i no pensaran que la seva vida no serveix per a res. I ens agrada pensar que quan es redacti el concurs definitiu figurarà un 1% del total de la inversió que es dedicarà a un fons social per als treballadors  i treballadores i  per a persones que tenen dificultats per moure’s o per treballar.

Article publicat al Més Tarragona el 15 de desembre de 2014

El Museu d’Història de Catalunya (MHC) organitza un cicle de debats anomenat “ Els invisibles “ , intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit “

És inexplicable que no hi hagi cap dona entre les divuit persones seleccionades. Per això he formulat al Govern les següents preguntes:

Al Conseller de Cultura:

1 – Troba normal el Govern que en el cicle de conferències del Museu d’Història de Catalunya (MHC). Els invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit no hi hagi cap dona entre les divuit evocacions històriques ?

2 – Com pensa el govern corregir l’error del Museu d’Història de Catalunya (MHC) que el cicle “Els invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit “ no hi hagi cap dona entre les divuit evocacions històriques ?

A la Consellera de Benestar:

3 – Quina opinió té la Consellera de Benestar de qui depèn l’Institut Català de les Dones sobre el cicle de conferències del Museu d’Història de Catalunya (MHC). “Els invisibles,”  que no contempla cap dona entre les divuit tractades ?

4 – Pensa la Consellera de Benestar de qui depèn l’Institut Català de les Dones corregir l’anomalia que suposa que una entitat pública com el Museu d’Història de Catalunya (MHC) organitzi un cicle sobre persones d’un període històric del nostre país  anomenat “Els invisibles,”  del qual s’excloguin les dones ?”

Bon article de Mercè Ibarz sobre el tema:

El PSC demana a l’ACCO ( Autoritat Catalana de la Competència ) que es preocupi dels abusos en els preus dels carburantsEls diputats Jordi Terrades i Xavier Sabaté demanen actuar contra aquests abusos El preu del barril de petroli ha baixat un 32%  des del mes de juny quan costava 115 dólars mentre que avui divendres ha cotitzat a 78 dòlars ( el seu mínim en quatre anys ). Sorprenentment ( o no tant ), el preu dels carburants només ha baixat un 7,6 % la gasolina ( ara 1,33 euros per litre ) i el gasoil costa 1,26 euros, un 6% menys que fa gairebé cinc mesos com es veu en aquest gràfic.

Cal que s’investigui si estem davant un excés de marges. La CNMC a l’abril va denunciar que els marges que s’embutxaquen les gasolineres a Espanya han crescut en l’últim any mentre, a la resta de Europa, es van mantenir estables. I al maig va assenyalar que les empreses havien tornat a practicar l’anomenat efecte dilluns, és a dir, abaixar preus a l’inici de la setmana i apujar-los a mesura que avança.

Recordem que el 2012 ja Competència els va acusar d’aplicar l’efecte coet-ploma: les pujades del petroli arriben com un coet als sortidors, però les baixades, a la velocitat de caiguda d’una ploma.Encara seria més greu que s’estigués produint un acord entre distribuïdors , cosa que no seria el primer cop. Cal recordar les sancions que en altres ocasions s’han imposat a les petrolieres o com aquest estiu es va donar a conèixer que la Comissió dels Mercats i la Competencia (CNMC)  obria expedient de sanció contra las tres principales petrolieres del país (Repsol, Cepsa  i BP ) per  “ imposar preus máxims a les gasolineres que operen amb les seves marques malgrat que el 2009 i després d’una llarga investigació se’ls va ordenar acabar amb aquesta pràctica.”Ara el PSC anuncia que posarà en coneixement  de l’ACCOC ( Autoritat Catalana de la Competència ) aquestes “anomalies del mercat “ instant l’organisme català de la competència que es preocupi dels abusos en els preus dels carburants el que considerem “ un clar abús dels consumidors que afecta també el sector productiu del nostre país i la seva competitivitat “ Al mateix temps entrarem al registre del Parlament una sèrie de rpeguntes adreçades al Conseller Felip Puig per tal de conèixer si ha fet alguna acció al respecte i reclamar-li accions decidides en aquest sentit