El meu admirat Toni Batista publica avui un article al Diari de Tarragona que reprodueixo al final titulat “ La renovada actualitat de Joan Reventós. El socialisme català que necessitarà Pedro Sánchez”. Acaba recordant la frase de Joan Reventós l’any 1988: ” fer que la convivència sigui possible ” escrita en una carta agraint a una família de Torredembarra que hagués deixat el seu local tant a Convergència uns anys abans com al PSC de forma altruista.

Ve molt a tomb  del que estem vivint aquests dies.  40 anys després d’aquella frase del Joan encara tenim pendent que la convivència sigui possible.  No és cap novetat,  fa segles que aquest mosaic que en aquest mosaic que és Espanya tenim pendent que la convivència sigui possible. I ho tenim pendent perquè n’hi ha que s’entesten que només hi hagi una Espanya única i uniforme  i volen imposar-la.

A mi ja no em cega cap  bandera ni  cap sigla encara que  no deixaré de defensar mai les que més em representen:  les de la Justícia social i d’una Espanya diversa.

El 18 de juny de 2006  era conseller de Governació i  quan sortia del Parlament  cap al Palau de la Generalitat per portar-li els resultats definitius a Pasqual Maragall em va trucar José Luis Rodríguez Zapatero llavors president.  Em va preguntar com havia anat i li vaig dir que malament Perquè aquell estatut – he  dit bé aquell – només  el va aprovar el 36% del catalans (menys del 50% de participació )  i que allò algun dia podria tenir conseqüències. De fet, en plena campanya i per una impugnació del PP i ERC – quina casualitat que es trobessin aquests dos partits en aquesta acció – ,  la Junta Electoral Central va prohibir, en una decisió sense precedents el foment exprés del vot per part de les Administracions.

El cas és que el PP  va presentar el darrer dia d’aquell estiu  un recurs d’inconstitucionalitat contra el preàmbul i contra 114 dels 223 articles d’aquell Estatut  i el Tribunal Constitucional el va retallar considerablement.  així que Catalunya és l’única comunitat autònoma d’Espanya que es regeix per un Estatut que no va aprovar la ciutadania.

I efectivament tal com vaig  dir-li José Luis Rodríguez Zapatero,  la cosa es va embolicar i encara ho està.  Jo sé que el que ahir es va expressar en la votació de la presidenta del Congrés  només és un esbós d’una possible solució  però fins que la dreta no vulgui  unes regles del joc que permetin  que,  amb paraules de Joan Reventós,  la convivència sigui possible, la solució no serà definitiva.

Li he donat mil voltes.  Fins i tot he pensat en un govern de gran coalició- Però això a Espanya i a Catalunya és anatema i perquè això fos possible sé també que haurien de canviar moltes coses. Entre altres, que la dreta assumís que és impossible una Espanya tancada, única i uniforme, que la seva força és la seva diversitat i que és l’única manera de conviure.

Mentrestant el que ahir va passar al Congreso de los Diputados  a mi em sembla molt millor que no pas l’alternativa i a la majoria d’espanyols representada pels vots dels diputats crec que també els representa més.  Encara tinc l’esperança que les posicions s’acostin i que la dreta reflexioni.  Ahir escoltant la portaveu del PP Cuca Gamarra un cop acabada la sessió  vaig pensar que  podem tenir esperança. La vaig veure prudent i mesurada.  Però potser és que sempre al final acabo sent optimista  i crec en  el desig de Joan Reventós  que la convivència sigui possible.

L’article de l’Antoni Batista

Veig amb disgust com han penetrat en una part de la nostra societat actituds de recels, desconfiances i odi cap a la gent que viu entre nosaltres que prové d’altres països.

Però als anys 50 i 60 del segle passat,  milers d’ebrencs es van veure obligats a buscar oportunitats de treball a l’estranger a causa de les difícils condicions econòmiques de l’època. A Flix ho vaig viure a la meva família: dues germanes del meu pare van marxar a l’Argentina, un cosí germà seu a Alemanya on també va marxar un germà de la meva mare.

Les xifres exactes de quants ebrencs van emigrar poden variar segons les fonts, però van ser milers que van deixar-nos; alguns ja no van tornar més i van arrelar lluny principalment a Europa Occidental i Amèrica. Aquella emigració va tenir impactes significatius que encara perduren a les nostres terres: econòmics,  culturals  però sobretot emocionals en uns anys en què les comunicacions eren molt complicades, parlar per telèfon era un luxe.

Recordo les cartes  escrites en paper fi perquè no pesessin i els segells no fossin cars que ens arribaven d’Argentina. A l’hora del sopar eren llegides pel meu pare i escoltades per tota la família amb un silenci absolut.

Quan venia d’Alemanya el germà de la meva mare als nebots ens  portava alguna joguina de tecnologia avançada que aquí no coneixíem. Recordo en una ocasió que mentre jugava amb una d’elles vaig sentir com explicava que la vida allà no era de color rosa, que li encomanaven la feina que no volien fer els alemanys, que l’idioma era una gran dificultat i que no se sentia ben tractat.

Algun dia caldrà fer algun estudi seriós d’aquells herois aventurers i dedicar-los algun carrer als nostres pobles per honorar la seva memòria. Potser llavors trobarem sentit al poema de Bertol Brecht “Preguntes sobre un obrer que llegeix”:

…I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar a construir ? // La Gran Roma és plena d’arcs de triomf. Qui els va erigir?//El jove Alexandre va conquerir  l’Índia. Ell sol?// Cèsar va derrotar els gals. No portava ni tan sols cuiner?//….

Aquests dies he sentit com els partits d’extrema dreta han utilitzat la immigració com un argument electoral propagant recels i odi. Una part de la nostra societat ha compartit aquests arguments de considerar inferior l’emigrant i fins i tot culpar-lo de bona part dels nostres mals. Però he parlat també amb empresaris que demanen que les autoritats agilitin els papers perquè no troben xofers perquè ens portin el que necessitem o treballadors per recollir la fruita.

Mandela va dir que la societat s’havia de construir usant fins al darrer maó disponible sense menysprear-ne cap però alguns encara no han après que el color de la pell està determinat únicament per la quantitat i tipus de pigment anomenat melanina i que només que haguessin nascut uns kms més al sud tindrien el mateix rebuig que ells ara professen. Llavors serien emigrants com els nostres ebrencs dels anys 50 i 60.

Publicat a l’Ebre Digital l’1 de juliol de 2023 https://ebredigital.cat/2023/07/01/una-mirada-ebrenca-a-lenergia-renovable/

Aclareixo renovable perquè no hi hagi dubte que nomes parlo –ja només podem parlar– d’energia renovable; és a dir, la que no s’esgota, no genera residus, ni contamina, ni és perillosa.

Les formes més conegudes i capaces de generar energia de forma massiva són la que aprofitem del sol, del vent i de l’aigua. Les de tota la vida fins que van arribar carbó i petroli. Recordo com a Flix els meus avis reservaven un tros d’una finca per sembrar ordi pel matxo i la mula. Eren els nostres tractors i l’ordi la nostra energia juntament amb la fusta que trèiem també del camp.

Va arribar el petroli i vàrem traslladar a Aràbia i a Algèria aquells trossos de terra i encara els tenim allà. Però vam fer un negoci dubtós perquè allò ha comportat guerres, altes temperatures i contaminació que afecten la vida i la salut dels éssers vius.

“El PROENCAT 2050 diu que hem de destinar un 2’5% del territori -80.000 hectàrees- a generar energia renovable, i estalviar el 30% de la que consumim ara”

Hem de tornar, doncs, a produir la nostra energia inesgotable i neta. A les Terres de l’Ebre tenim moltes possibilitats de generar la que consumim aquí o lluny la que gasten els vaixells i avions que ens duen els productes que consumim, els hospitals on anem, els mitjans de transport que ens permeten viatjar o la que il·lumina els grans centres d’espectacles o esportius.

El PROENCAT2050 que ha aprovat el Govern català diu que s’ha d’acomplir la Llei de Canvi Climàtic de 2017 i tenir un sistema energètic 100% renovable. I aquesta ha de ser un 75% electricitat (ara només un 25%) i la resta han de ser gasos i líquids també renovables.

També diu que per això hem de destinar un 2’5 % del territori -80.000 hectàrees- a la generació d’aquesta energia. Finalment fixa que haurem d’estalviar un 30 % de l’energia que consumim ara.

La producció d’energia renovable a les Terres de l’Ebre pot empoderar la ciutadania. A Alemanya el 45 % de l’energia renovable està en mans de les comunitats locals, cooperatives, comunitats energètiques, petites empreses i famílies. Aquest hauria de ser un objectiu i una de les destinacions dels fons provinents de l’impost nuclear o d’altres subvencions. El sol, el vent i l’aigua són de tots i els consumidors es poden convertir en “prosumidors” (productors i consumidors).

Però també hauríem de procurar que la generació d’energia renovable anés lligada a nous projectes per revitalitzar el nostre teixit econòmic. Aquí els ajuntaments poden jugar un paper important però també els Consells Comarcals en projectes d’abast supramunicipal.

Finalment, crec que a les Terres de l’Ebre hauríem de començar a plantejar els preus de l’energia per nodes; és a dir, l’energia hauria de ser més barata on es produeix com ja fan en els països nòrdics i en altres com Austràlia o alguns estats americans. Té lògica per reconeixement territorial, per obrir oportunitats de noves implantacions productives i perquè l’energia Km0 no requereix costos de transport.

Una mirada ebrense a la energía (renovable)

Aclaro renovable porque no cabe duda de que sólo hablo –ya sólo podemos hablar– de energía renovable; es decir, la que no se agota, no genera residuos, ni contamina ni es peligrosa.

Las formas más conocidas y capaces de generar energía de forma masiva son las que aprovechamos del sol, el viento y el agua. Las de toda la vida hasta que llegaron carbón y petróleo. Recuerdo cómo en Flix mis abuelos reservaban un pedazo de una finca para sembrar cebada para los mulos. Eran nuestros tractores y la cebada nuestra energía junto con la madera que sacamos también del campo.

Llegó el petróleo y trasladamos a Arabia y Argelia aquellos pedazos de tierra y todavía los tenemos allí. Pero hicimos un negocio dudoso porque esto ha comportado guerras, altas temperaturas y contaminación que afectan a la vida y la salud de los seres vivos.

Debemos, pues, volver a producir nuestra energía inagotable y limpia. En las Terres de l’Ebre tenemos muchas posibilidades de generar la que consumimos aquí o lejos ( la que gastan los barcos y aviones que nos traen los productos que consumimos, los hospitales donde vamos, los medios de transporte que nos permiten viajar o la que ilumina los grandes centros de espectáculos o deportivos).

El PROENCAT2050 que ha aprobado el Gobierno catalán dice que debe cumplirse la Ley de Cambio Climático de 2017 y tener un sistema energético 100% renovable. Y ésta debe ser un 75% electricidad (ahora sólo un 25%) y el resto deben ser gases y líquidos también renovables.

También dice que para ello debemos destinar un 2,5% del territorio -80.000 hectáreas- a la generación de esta energía. Finalmente fija que deberemos ahorrar un 30% de la energía que consumimos ahora.

La producción de energía renovable en las Terres de l’Ebre puede empoderar a la ciudadanía. En Alemania el 45% de la energía renovable está en manos de las comunidades locales, cooperativas, comunidades energéticas, pequeñas empresas y familias. Éste debería ser un objetivo y uno de los destinos de los fondos provenientes del impuesto nuclear o de otras subvenciones. El sol, el viento y el agua son de todos y los consumidores pueden convertirse en “prosumidores” (productores y consumidores).

Pero también deberíamos procurar que la generación de energía renovable estuviera ligada a nuevos proyectos para revitalizar nuestro tejido económico. Aquí los ayuntamientos pueden jugar un papel importante, pero también los Consejos Comarcales en proyectos de alcance supramunicipal.

Por último, creo que en las Terres de l’Ebre deberíamos empezar a plantear los precios de la energía por nodos; es decir, la energía debería ser más barata donde se produce como hacen en los países nórdicos y en otros como Australia o algunos estados americanos. Tiene lógica por reconocimiento territorial, por abrir oportunidades de nuevas implantaciones productivas y porque la energía Km0 no requiere costes de transporte.

En este primer semestre del año se ha producido algo nuevo en el contexto energético español y es que sobre todo en los meses de temperaturas moderadas ha habido momentos en que la producción de energía renovable era tal que se han tenido que parar plantas solares y eólicas y, como consecuencia, los precios han caído hasta cero euros en algunas horas puntuales.

No lo habríamos creído hace unos meses cuando cerramos el 2022 con una media de 204 € el Mwh (a 119 € el 2021). El Gobierno español reaccionó reduciendo el precio del gas con grandes aspavientos por parte de la derecha pero finalmente lo acabó bendiciendo Bruselas. Y a continuación estableció otras medidas efectivas como las rebajas del IVA y del impuesto de la electricidad, del impuesto a la producción de la energía eléctrica y la revisión de los cargos para 2023 que mantiene valores similares a los ya rebajados durante 2022.

De modo que llevamos un 2023 con unos precios medios sensiblemente inferiores que han llegado a los 73€ el Mwh en abril ya los 55€ en el mes de mayo que ya no están tan lejos de los 40€ de media en 2020.

Entre unas cosas y otras se producen reacciones en algunos sectores poco informados diciendo que prácticamente ya tenemos resuelto el problema, que los precios son similares a los previos a la crisis, que instalar energía renovable no sale rentable, que estamos en una burbuja, que cada vez la tecnología avanza más y nos va a salvar. En definitiva que no ocurre nada si vamos más despacio o incluso si nos detenemos durante un tiempo.

Ignoran los problemas de las altas temperaturas y la contaminación que afectan a la vida y la salud de los seres vivos. Recordémoslo: 20.000 personas mueren prematuramente cada año en España, 4.000 en el área de Barcelona, 8 millones en el mundo. Aparte, existen enfermedades más frecuentes o nuevas de todos los seres vivos del Planeta y cada vez más especies en peligro de extinción. Sólo una parte de los seres humanos, los más fuertes, se defienden cómo pueden ayudarse por los avances sanitarios. Pero es menor la calidad y esperanza de vida de niños, ancianos o con vulnerabilidades de salud.

Por tanto debemos descarbonizar, es decir dejar de consumir combustibles fósiles para detener esta vorágine infernal que aumenta el CO2 pero que produce otros gases más mortíferos como los óxidos de azufre y de nitrógeno,y partículas finas y compuestos orgánicos volátiles.

Por tanto, no, no podemos parar de instalar energía renovable. Y debemos hacerlo de forma masiva para desplazar urgentemente el uso de los combustibles fósiles. Es verdad que debemos consumir menos y que la tecnología nos ayudará. Pero esto ya lo tenemos contado y solo va a solucionar el 30 o 40% del problema.

El PROENCAT2050 de la Generalitat dice que en Cataluña es necesario instalar 12.000 MW renovables nuevos hasta el año 2030 y 58.400 MW hasta el año 2050 para lograr un sistema eléctrico totalmente descarbonizado. También dice que la descarbonización del sistema energético catalán requerirá la inversión de 84.361 millones de euros. Los cálculos del Colegio de Ingenieros industriales de Catalunya triplican esta cifra. Sean cuales sean las cifras, estamos hablando de cantidades muy importantes que es imposible que puedan asumir los presupuestos públicos. En Alemania, el 45% de las instalaciones de energía renovable están en manos de cooperativas de consumidores ahora ya llamados prosumidores, de pequeñas empresas o de particulares.

Se deben electrificar todos los consumos energéticos posibles hasta un 80% frente al 25% actual. Y el resto tendrán que ser también combustibles verdes principalmente para el transporte pesado de larga distancia, el aéreo y el marítimo. No, no podemos detenernos. Debemos evitar que se produzcan episodios de electricidad renovable excedente. Porque no sobra, en falta y mucha para empezar a desplazar combustibles fósiles. Y si esto no se produce es porque todavía hay muchos intereses porque seguimos quemando combustibles contaminantes, porque todavía no almacenamos energía en baterías o en hidrógeno verde o no transformamos otros productos como los residuos que son también fuente de energía.

El PROENCAT2050 dice que todo esto requiere la ocupación del 2,5% del territorio para usos energéticos. Son 80.000 hectáreas y es necesario asumirlo. Ahora estas hectáreas las tenemos ‘subcontratadas’ en Arabia, Argelia, Rusia y otros países. Esto nos ha traído muchos problemas, no sólo de salud sino también de guerras. Así que más vale que vayamos prescindiendo de ellos y hacernos la energía nosotros como hacían nuestros abuelos cuando destinaban terrenos de las fincas que cultivaban al alimento de los animales de tiro o terrenos de los bosques por la madera. Así que ahora devuelve la energía a Catalunya, podemos generarla nosotros y estaría bien que también fuera –totalmente o en parte– de nuestra propiedad.

Els creuers no salpen del port sense haver reunit als passatgers amb instruccions de com comportar-se en cas d’emergència, assenyalant les marques al terra indicant els llocs de concentració,  instruint sobre armilles i bots salvavides perquè tothom sàpiga el que ha de fer si sona l’alarma.

El 2019 ajuntaments, parlaments i governs van fer sonar l’alarma declarant la situació d’emergència climàtica.  Però no s’ha produït cap resposta ni es veuen modificar comportaments com pertocaria en una situació d’aquestes. O són tan tímides les reaccions que el vaixell es continua enfonsant i nosaltres amb ell.

Els qui encara analitzem la història considerant la influència dels poders econòmics  sabem que aquests s’organitzen per influir en tots els àmbits de la societat per mantenir el sistema imperant fa 200 anys consistent en cremar energies fòssils que augmenten les temperatures, disminueixen les pluges, i empitjoren de forma dramàtica l’aire que respirem. Les conseqüències per la vida dels éssers vius són colossals: gairebé 4.000 morts prematures anuals a la conurbació de Barcelona, 35.000 a Espanya  i 8 milions al món. I el pitjor és que deixem un Planeta invivible.

He recorregut Catalunya aquests dies  des del Pont de Suert fins Alcanar passant per Barcelona, Matadepera, Capellades,Tarragona, Valls, Flix i Santa Bàrbara explicant aquestes coses. He preferit en aquesta ocasió argumentar-les des del punt de vista econòmic però no parlant dels costos en vides i malalties sinó de les oportunitats econòmiques que suposa passar al nou model energètic 100 % renovable. Vaig pensar que potser seria un argument més convincent que no pas la vida i la salut dels éssers vius.

Vaig fer una estimació per cada municipi on anava calculant diferents factors  a tenir en compte en funció dels habitatges de cada municipi,  equipaments públics, mitjans de transport terrestre,  marítim  o aeri, l’extensió, els espais antropitzats, etc. No hi ha estudis així i vaig pensar que no podia ser per casualitat. Només fa uns mesos el Col·legi d’Enginyers Industrials en va publicar un que parla de 230.000 milions d’euros si volem tenir una Catalunya  amb energia 100% renovable.

Perquè el lector o lectora es faci una idea de la magnitud de les oportunitats econòmiques que significarà en la nostra civilització el canvi energètic, a la ciutat de Barcelona  s’hauran de fer unes inversions  de 48.000 milions d’euros fins al 2050; a Tarragona 3.000 milions. Són inversions molt considerables, moltes noves activitats i llocs de treball, nous hàbits d’estalvi a integrar a la nostra agenda familiar, a la de les empreses, a l’administració.

No cal dir que aquestes inversions no les ha de fer només l’administració pública tot i que hauria de prendre part  en el negoci de l’energia que cada vegada hi ha més coincidència en considerar-la un dret. Perquè, com l’aigua, no es pot viure  en condicions dignes sense tenir-ne  assegurat l’accés.

No sé si aquests arguments acabaran de mobilitzar  la nostra societat començant pels seus dirigents de tot tipus,  econòmics, socials i polítics i acabant pel conjunt de la ciutadania.  Hi ha massa  interessos  en joc  que malden  per perpetuar el sistema de consum desaforat actual i d’energia contaminant que el sustenta.

I continuem sentint missatges com el del President de la principal petroliera espanyola aquests dies en contra del nou sistema energètic però també de gent de bona fe que s’oposa a la substitució de combustibles fòssils per energies renovables quan parlem d’ocupar un 2,5% del territori de Catalunya ( un 3% a Alemanya).

No pot ser que ignorin que l’energia surt d’algun indret concret. Durant milers d’anys a Catalunya, com a tot arreu, els pagesos destinaven una part de les finques al conreu de cereals per alimentar els animals de tir i boscos per abastir-se de llenya. Però amb l’aparició dels tractors es  van traslladar aquests terrenys a països llunyans productors de petroli i de gas. Ara veiem que allò ens ha portat problemes greus com malalties i morts per contaminació, augment de les temperatures i guerres.

Cal recuperar la generació d’energia a casa nostra procurant que estigui el màxim de distribuïda i no només en l’espai sinó també, en la mesura del possible, en la propietat per evitar abusos que coneixem massa.

L’alarma fa quatre anys que sona i hi ha molta gent que no vol que la sentim  ni ens preparem  per fer front a l’amenaça mentre pugen les temperatures, ens quedem sense aigua, emmalaltim, morim i deixem un Planeta on els nostres descendents tindran difícil viure. Ho consentirem?

Los cruceros no zarpan del puerto sin haber reunido a los pasajeros con instrucciones de cómo comportarse en caso de emergencia, señalando las marcas en el suelo indicando los lugares de concentración, instruyendo sobre chalecos y botes salvavidas para que todo el mundo sepa lo que debe hacer si suena la alarma.

En 2019 ayuntamientos, parlamentos y gobiernos hicieron sonar la alarma declarando la situación de emergencia climática. Pero no se ha producido ninguna respuesta ni se ven modificar comportamientos como correspondería en una situación de éstas. O son tan tímidas las reacciones que el barco sigue hundiéndose y nosotros con él.

Quienes todavía analizamos la historia considerando la influencia de los poderes económicos sabemos que éstos se organizan para influir en todos los ámbitos de la sociedad para mantener el sistema imperante hace 200 años consistente en quemar energías fósiles que aumentan las temperaturas, disminuyen las lluvias, y empeoran de forma dramática el aire que respiramos. Las consecuencias para la vida de los seres vivos son colosales: casi 4.000 muertes prematuras anuales en la conurbación de Barcelona, 35.000 en España y 8 millones en el mundo. Y lo peor es que dejemos un Planeta invivible.

He recorrido Cataluña estos días desde el Pont de Suert hasta Alcanar pasando por Barcelona, Matadepera, Capellades,Tarragona, Valls, Flix y Santa Bárbara explicando estas cosas. He preferido en esta ocasión argumentarlas desde el punto de vista económico pero no hablando de los costes en vidas y enfermedades sino de las oportunidades económicas que supone pasar al nuevo modelo energético 100% renovable. Pensé que quizás sería un argumento más convincente que la vida y la salud de los seres vivos.

Hice una estimación por cada municipio donde iba calculando diferentes factores a tener en cuenta en función de las viviendas de cada municipio, equipamientos públicos, medios de transporte terrestre, marítimo o aéreo, extensión, espacios antropizados, etc. No existen estudios así y pensé que no podía ser por casualidad. Sólo hace unos meses el Colegio de Ingenieros Industriales publicó uno que habla de 230.000 millones de euros si queremos tener una Cataluña con energía 100% renovable.

Para que el lector o lectora se haga una idea de la magnitud de las oportunidades económicas que significará en nuestra civilización el cambio energético, en la ciudad de Barcelona se tendrán que realizar unas inversiones de 48.000 millones de euros hasta el 2050; en Tarragona 3.000 millones. Son inversiones muy considerables, muchas nuevas actividades y puestos de trabajo, nuevos hábitos de ahorro a integrar en nuestra agenda familiar, en la de las empresas, en la administración.

Ni que decir tiene que estas inversiones no deben hacerlas sólo la administración pública aunque debería tomar parte en el negocio de la energía que cada vez hay más coincidencia al considerarla un derecho. Porque, como el agua, no se puede vivir en condiciones dignas sin tener asegurado su acceso.

No sé si estos argumentos acabarán de movilizar a nuestra sociedad empezando por sus dirigentes de todo tipo, económicos, sociales y políticos y terminando por el conjunto de la ciudadanía. Hay demasiados intereses en juego que se esfuerzan por perpetuar el sistema de consumo desaforado actual y de energía contaminante que lo sustenta.

Y seguimos escuchando mensajes como el del Presidente de la principal petrolera española estos días en contra del nuevo sistema energético pero también de gente de buena fe que se opone a la sustitución de combustibles fósiles por energías renovables cuando hablamos de ocupar un 2,5 % del territorio de Cataluña ( un 3% en Alemania).

No puede ser que ignoren que la energía sale de algún lugar concreto. Durante miles de años en Cataluña, como en todas partes, los campesinos destinaban una parte de las fincas al cultivo de cereales para alimentar a los animales de tiro y bosques para abastecerse de leña. Pero con la aparición de los tractores se trasladaron estos terrenos a países lejanos productores de petróleo y gas. Ahora vemos que eso nos ha traído problemas graves como enfermedades y muertes por contaminación, aumento de las temperaturas y guerras.

Es necesario recuperar la generación de energía en nuestro país procurando que esté el máximo de distribuida y no sólo en el espacio sino también, en la medida de lo posible, en la propiedad para evitar abusos que conocemos demasiado.

La alarma hace cuatro años que suena y hay mucha gente que no quiere que la sintamos ni nos preparemos para hacer frente a la amenaza mientras suben las temperaturas, nos quedamos sin agua, enfermamos, morimos y dejamos un Planeta donde nuestros descendientes tendrán difícil vivir. ¿Lo consentiremos?

És a dir, tot plegat un garbuix d’actituds, focalitzades en interessos de curt termini, sense visió humana d’un objectiu global vers una nova etapa d’humanisme avançat.

No deixa de ser paradoxal que un dels primers missatges a la mainada és ensenyar-los a “compartir”. Paraula màgica que, en el context actual, tot just l’aprenem, ja comencem a mirar de no emprar possiblement per un concepte errat de base. Compartir no vol dir aprofitar-se egoistament dels recursos dels altres. Compartir vol dir integrar-se en projectes amb objectius comuns i aportar el millor de nosaltres en cada acció.

I tot això implica canvis d’actitud i comportaments socials i aquests canvis necessiten convicció i per tenir convicció cal conèixer per poder apreciar i estimar.

Apreciar i estimar totes les avantatges d’assolir aquest gran repte, que no són sospesables amb les desavantatges de no encarar el canvi, per que no fer res suposaria un retrocés i un patiment de la nostra civilització fins a límits insospitables.

Posem doncs proa al gran repte amb la certesa de que ho podem aconseguir i en tot cas, a parer meu, per feixuc que resulti el camí, a ben segur serà moltíssim millor que restar passius i, si més no, sempre ens acompanyarà la convicció d’haver de continuar remant fort, però aquest cop ja en la direcció correcta.

Eduard Furró Estany. 15/04/2023.

Portem uns anys de crisi  industrial al poble  que ha anat provocant una davallada demogràfica i econòmica. La darrera sotragada ha estat la d’ERCROS que  no ha cregut en les nostres possibilitats i no ha volgut continuar a Flix malgrat les reiterades invitacions que des de l’Ajuntament se’ls ha fet a entrar en la fabricació d’altres productes.

Perquè això és possible I esperem demostrar-ho en els propers mesos. La pandèmia de la Covid també ha endarrerit durant gairebé dos anys la captació de noves inversions a Flix però estem convençuts que  el nostre poble té oportunitats de desenvolupament econòmic.

Primer perquè la crisi energètica mundial  ha posat de manifest que cada país ha de procurar fer-se la seva energia, naturalment renovable,  abandonant els combustibles fòssils responsables gairebé en exclusiva de l’augment de les temperatures, de la contaminació de l’aire i de bona part de les guerres.  Aquí Flix té oportunitats per aprofitar el sol, el vent i l’aigua que són les fonts més importants per generar energia renovable .

Per altra banda,  des de l’inici d’aquest mandat municipal que ara acaba, Unitat per Flix,  en el pacte signat amb ERC,  vàrem incloure trencar el vell model de generar energia renovable que s’aprofita lluny del territori.  Hem treballat  per trobar empreses que volguessin utilitzar aquesta energia  al  nostre municipi i poder seguir la tradició industrial i energètica del nostre poble.

Algunes empreses ja han manifestat la seva voluntat de fer-ho i participar de l’energia renovable que es pot generar  a Flix i transformar-la en altres productes com hidrogen verd –  generat amb energia renovable i aigua – i altres productes químics que contenen la molècula d’hidrogen com amoníac i fertilitzants. Per altra banda, des del propi Ajuntament hem obtingut una subvenció important d’un milió tres-cents euros per construir al nostre poble una planta de biometà per poder disposar de gas. També tenim converses avançades per desenvolupar una comunitat energètica que començarà amb les teulades del  polígon de la Devesa, s’estendrà a la resta del poble i hi podran participar tots els flixancos i flixanques que ho desitgin disposant d’energia més barata. Finalment, s’atansa el moment de construir una gran central hidroelèctrica de bombeig que serà una de les més grans d’Europa que tindrà Flix i La Fatarella com a protagonistes.

Catalunya necessita projectes de transició energètica a gran escala com els que estem dibuixant a Flix i no hi ha gaires llocs com el nostre poble on es puguin desenvolupar. En definitiva hem posat damunt la taula unes bones cartes:  energia renovable –  solar,  eòlica i hidràulica principalment – ,  terrenys industrials ja qualificats, ferrocarril, aigua i una cultura industrial i energètica arrelada a la població.

Hem tingut un exemple les darreres setmanes en la firma Gas Ibèrica  que ha situat al nostre poble la seva central d’emmagatzematge i distribució a Espanya.  Però en vindran més i de més grans. En això hem estat treballant  i ho continuarem fent  des de dins o des de fora de l’ajuntament,  amb la voluntat de redreçar econòmicament i laboralment el nostre poble.

Els  primers mesos del proper mandat municipal  seran decisius i s’hauran d’ adoptar decisions importants. Els anomenats fons nuclears  que hem contribuït a augmentar molt considerablement al Parlament de Catalunya també hi ajudaran i Flix  podrà disposar també d’altres ajuts que des del Instituto para la Transición Justa  s’han destinat fins ara a comarques en centrals elèctriques de carbó i que els propers anys aniran destinats a  comarques amb centrals  nuclears.

Crearem més llocs de treball que els que treballaven darrerament a ERCROS i a les empreses que hi prestaven serveis. No dubto que el proper ajuntament  sabrà aprofitar aquestes condicions i veurem molt properament  la implantació de noves activitats industrials a Flix.

Ha  estat un plaer i un honor  haver treballat pel nostre poble aquests quatre anys tan complicats i ho continuaré fent.  Perquè la lluita per un Flix millor no s’acaba i val la pena.

El context de la realitat energètica.

La vida al nostre planeta ha pogut desenvolupar-se i existir mercès de les reaccions termonuclears que es donen, de forma ininterrompuda i des de fa milions d’anys, al Sol. Amb les úniques excepcions de les energies d’origen geotèrmic i de les derivades de la fissió nuclear dels àtoms d’urani, plutoni i d’altres elements radioactius, la resta de l’energia que avui consumim pren el seu origen en la fusió nuclear d’àtoms d’hidrogen a la superfície solar. En alguns casos, com és el dels combustibles fòssils, aquesta energia es va emmagatzemar, per mor de la fotosíntesi, en els vegetals que poblaven la Terra fa milions d’anys (els més antics) quan varen esdevenir carbó i petroli.

La irregular distribució dels jaciments d’aquestes recursos energètics fòssils sobre la superfície terrestre sumada a les enormes diferències en el consum d’energia per càpita (sumant el consum individual -tant a les llars com el derivat del nostre tipus de vida- amb els consums de la indústria i dels serveis col·lectius) a les diferents regions del món fan que en aquests moments a la UE ens trobem en una situació de dèficit energètic en la que depenem essencialment, per abastir-nos, de Rússia i dels països del Golf Pèrsic. També grans consumidors deficitaris d’energia, com la Xina i la Índia, es troben en situació de dependència energètica de tercers països.

És en aquest context geo-energètic i geopolític que els compromisos assolits pel conjunt de països participants a la conferència COP-26 (Glasgow-2021) varen adquirir una especial importància pel ferm i rigorós pas de la UE (un dels principals consumidors d’energia) per descarbonitzar intensament la nostra activitat en l’horitzó de l’any 2030. El pes d’aquest posicionament en l’actual guerra energètica, no només per derivació de la invasió russa d’Ucraïna, sinó també per l’alineament dels principals països exportadors (l’anomenada OPEP+) amb els interessos de Rússia per mantenir molt alts els preus dels combustibles fòssils, segurament ens l’hauran d’explicar els historiadors a la llum del que va significar pels mercats mundials d’exportació d’energia començar a veure com se’ls posava un terme curt a les seves expectatives de negoci. Entretant, com descrivia amb encert Martin Sandbu en el reportatge sobre la crisi de l’energia i la massiva transferència internacional de riquesa, publicat al Financial Times l’1 de setembre de 2022, els majors beneficiaris dels altíssims preus de l’energia durant el passat any han estat Noruega, Xina, Indonèsia, Canadà i Austràlia.

Els principals camins amb que compta la UE per disminuir la nostra dependència energètica son tres, que a més caldrà combinar i fer evolucionar durant els propers anys:

• Esdevenir més eficients en totes les escales del consum d’energia (habitatges amb menor petja energètica, menor generació de residus i millora del seu reciclatge, més transport col·lectiu, canvis cap a processos industrials amb menor impacte ambiental i menor consum energètic, etc.).
• Augmentar notablement les instal·lacions de producció d’energies renovables (fotovoltaiques, eòliques, geotèrmiques, de biomassa, etc.) i les capacitats d’emmagatzematge i distribució de l’energia (piles d’hidrogen, hidrolineres, xarxa d’hidroductes, emmagatzemament gravitatori, etc.). A més de potenciar les instal·lacions d’autoconsum amb, entre d’altres mesures, l’augment del radi d’interconnexió de les mateixes.
• Augmentar notablement les inversions en la recerca i desenvolupament de noves fons d’energia. Dins d’aquest darrer camí les recerques en marxa, des de fa més de set dècades, per trobar fórmules que permetin obtenir energia segura, barata i pràcticament inesgotable a partir de les reaccions termonuclears de fusió (reproduint de forma confinada i controlada les que es donen de forma natural a la superfície del Sol) es troben a punt de canviar d’etapa per entrar, a partir del projecte ITER hores d’ara construint-se a la població francesa de Cadarache, en la seva experimentació funcional a gran escala a finals del 2025.

Aquests esforços s’hauran d’acompanyar amb el d’aprovisionar convenientment a la UE de les matèries primeres necessàries (liti, terres rares, fòsfor, etc.) per dur a terme els canvis energètics, tecnològics i socials necessaris.

2 – La dimensió del problema

No es tracta, doncs només de canviar la forma de generar energia elèctrica; és molt més que tot això. A més de canviar els combustibles fòssils i l’urani que utilitzem per generar electricitat, hem de canviar també tots els combustibles que utilitzem per la mobilitat i per l’activitat econòmica que en bona mesura també són fòssils

Avui a Catalunya importem el 90% de l’energia que consumim. Les dimensions de les necessitats són enormes. En el nostre cas estem parlant d’uns 200.000 milions d’euros, segons el darrer informe del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya per assolir una Catalunya 100% renovable com diu la Llei de Canvi Climàtic aprovada per una amplíssima majoria al Parlament de Catalunya el 2017.

El pla català PROENCAT 2050, preveu passar de l’actual 24% d’usos elèctrics fins al 80%. És a dir, necessitem generar molta més electricitat perquè és molt més eficient i així disminuirem la quantitat d’energia que ara consumim, a la vegada que en fer-lo amb fonts renovables deixarem d’emetre gasos d’efecte hivernacle entre els quals els més preocupants són el CO2 què és el que més contribueix a l’escalfament del planeta però encara més els òxids de nitrogen i les partícules què són els que més efecte directe afecten la nostra salut i al conjunt de la biodiversitat.

Un altre indicador clau és el de les morts prematures cada any per causa de la contaminació atmosfèrica: 8 milions a tot el món i prop de 4.000 a l’àrea metropolitana de Barcelona. A banda, milions de persones pateixen malalties respiratòries algunes d’elles cròniques de per vida.

Per tant, hem de disminuir la quantitat d’energia que consumim i ser més eficients en el consum energètic. Però el gran repte és la producció d’energia renovable. Catalunya té un gran dèficit en aquesta matèria; anem  a la cua  i cal un gran esforç. El nou model basat en renovables significa ocupar territori. En el cas de Catalunya el PROENCAT2050 fixa un 2,5%; és a dir unes 70.000 hectàrees. El govern socialdemòcrata alemany -amb menys potencial renovable que nosaltres- ha fixat un 3% del seu territori –un milió d’hectàrees- . Això ja canvia tendències de localització d’activitats econòmiques que es comencen a situar on és i serà més barata l’energia, que és allà on es produeix i no cal transportar-la.

La transició energètica també necessita d’un aprofitament exhaustiu dels residus de tot tipus i molt especialment dels residus orgànics tant els que generem a les llars com els de la indústria agroalimentària, els de les granges o els provinents de la biomassa. Això, transformat en biometà pot suposar fins a un 50% dels consums actuals del gas que necessitarem per aquells usos sobretot industrials que requereixen altes temperatures i de mobilitat pesada, marítima i aèria.

Finalment, per quan no disposem d’energia renovable, necessitarem emmagatzemar energia en grans quantitats, amb l’anomenada gravitatòria -aigua (com la central reversible de Capdella, al Pallars) i minerals- , bateries i gasos renovables. Per guardar energia i per substituir fòssils i urani, ocuparà un lloc molt important l’hidrogen verd anomenat així perquè s’usa energia renovable i aigua per obtenir-lo i per tant, no allibera emissions nocives ni deixa residus. En contraposició, l’hidrogen gris provinent del gas fòssil, allibera  grans quantitats de CO2 quan es produeix. El recent acord entre els presidents de Portugal, Espanya i França de construcció d’un hidroducte (amb el posterior acord que servirà també per connectar el centre d’Europa i Alemanya) entre Barcelona i Marsella atorga a Catalunya un paper molt important que podrem aprofitar molt millor si generem energia renovable suficiente. Però de moment estem molt lluny.

3 – Un model d’esquerres

Fins aquí les diferents opcions polítiques hi estan més o menys d’acord. La dreta ha estat refractària a iniciar la transició energètica perquè ha estat dependent de les grans corporacions energètiques que han volgut esprémer fins al final el vell model centralitzat en poques mans i amortitzar les inversions que tenien en combustibles contaminants i perillosos fins a l’últim moment. Ara ja veuen que és imprescindible un canvi cap a l’energia renovable. Però en la construcció i en la gestió del nou model les diferències s’accentuen.

Perquè des de l’esquerra ens preocupa que ningú no quedi enrere i que la disponibilitat econòmica no sigui un fre per accedir a l’energia en condicions d’igualtat. Els darrer anys ha crescut exponencialment l’índex de pobresa energètica a Catalunya. Però l’energia és un dret sense el qual no hi ha possibilitat de tenir una vida digna i és injust que en funció del poder adquisitiu uns tinguin més accés a l’energia que altres. Dit això sense oblidar que, de forma progressiva, està creixent el consum d’energia per a activitats que fins no fa gaire els ecosistemes planetaris tenien capacitat per resoldre de forma natural: la depuració de les aigües amb contaminació orgànica i química (també la creixent necessitat de dessaladores per suplir les creixents sequeres), l’energia necessària per a l’agricultura sota plàstic i, cada cop més, l’energia usada per depurar l’aire que respirem.

Si fins ara parlar d’equitat en la distribució de la riquesa feia referència a la igualtat en l’accés als béns de consum, a l’habitatge, als serveis públics, etc., des de fa uns quants anys aquesta idea d’equitat s’ha de fer extensiva a garantir unes condicions bàsiques per a la vida a tothom i arreu del planeta.

Per l’economia i per la mateixa vida de les persones, l’energia ha de ser una prioritat com element d’equitat, d’igualtat d’oportunitats i de qualitat de vida i en el nou model de transició energètica, basat en renovables, es conjuga la millora de l’entorn per reducció de la contaminació, la dinamització de l’economia fent-la més justa, igualitària i pròspera i una nova forma d’entendre l’economia vinculada al consum energètic molt basat en les comunitats, en l’autogeneració, en la producció distribuïda i en el treball pel bé comú.

El recursos naturals com l’aigua, el vent, el sol o el subsol d’on volem i podem obtenir l’energia renovable i no contaminants són de tothom i és difícil entendre com des de posicions polítiques de la dreta es pensi més en el negoci que en el bé bàsic que, des d’un punt de vista d’esquerres, és per sobre de tot un dret.

Hem de comptar amb el sector privat que aporta capital, cultura empresarial i know how útil pel progrés col·lectiu però millor en règim de col·laboració i concertació entre el món empresarial, l’administració, la societat civil i la pròpia ciutadania. Per això hem de treballar en fórmules de col·laboració i de control com està fent el govern socialista d’Espanya i tots els governs progressistes d’arreu.

Per últim, hem de canviar de model de producció i de consum per reduir les necessitats energètiques. Això vol dir canvi d’hàbits i una veritable revolució cultural de la qual els socialistes hem d’exercir lideratge des de tots els nivells de govern, i per això ser actius sobre tot en els governs locals i autonòmics.

Publicat a la revista ENDAVANT el 2 de febrer de 2023