Nota sobre els dos estats que estan per sota de Catalunya a la taula: Berlín no és una regió o territori obert; és una ciutat-estat i pràcticament el 100% de la seva superfície.
I Baviera és la Catalunya alemanya eòlicament parlant perquè malgrat el vent que es podria aprofitar, el 2014 el govern conservador (la CSU), cedint a la pressió de plataformes veïnals que es queixaven de l’impacte visual va aprovar la infame Regulació “10H” que va bloquejar el 99% del territori bavarès i va congelar l’eòlica durant gairebé una dècada
Catalunya té una densitat de potència eòlica 43,79 kW/km2 que és gairebé cinc vegades menor que la mitjana d’Alemanya 190,61kW/km2 i queda en complet ridícul si es compara amb estats alemanys líders com Slesvig-Holstein (610,23kW/km2), que multipliquen gairebé per 14 la presència eòlica catalana al seu territori.
En canvi a Catalunya l’anomenat impacte visual ens aboca al fracàs energètic: els molins embruten el paisatge. Però mentre aquí diem que fan mala la vista per quatre molins, els landers alemanys conviuen de forma natural amb densitats de potència elevades.
De veritat algú creu que a Baviera, la Selva Negra o les costes de Slesvig-Holstein no estimen el paisatge, el turisme o el seu entorn natural ? Són els alemanys uns “imbècils insensibles”? Òbviament no. La diferència és que ells han entès que un paisatge sense molins avui és un paisatge mort demà pel canvi climàtic i que el ” mal a la vista” que alguns diuen aquí en realitat amaga que són màquines de salut perquè permeten tenir un aire sa no contaminat . Dit d’una altra manera, a Alemanya han entès que són els combustibles fòssils ( petroli i gas ) els qui embruten i maten el paisatge i les persones que hi vivim i que els molins ens permeten respirar net.
A Alemanya han entès també que els molins els permeten ser sobirans independents energèticament dels països que provoquen guerres i crisis econòmiques amb l’energia mentre que a Catalunya importem la gran majoria de l’energia primària que consumim (petroli, gas i urani). Diguem-ho clar: el rebuig de l’eòlica no és un acte de protecció ambiental; és un acte de submissió colonial-energètica. Cada molí que es veta a Catalunya és un xec en blanc que se signa als oligopolis dels combustibles fòssils i a règims autoritaris que exporten gas i petroli.
Preferim no veure els molins als nostres turons, però no ens importa l’impacte visual (i de salut) de les refineries, ni la destrucció d’ecosistemes als països d’on extraiem el petroli.
Per a l’any 2050 Catalunya s’ha fixat, a través de la Prospectiva Energètica de Catalunya, PROENCAT 2050, assolir la neutralitat climàtica i un model elèctric pràcticament 100% renovable. Per al 2030 l’objectiu ja són uns 5.000 MW eòlics, i avui gairebé no arribem als 1.400 MW. Amb el ritme de tramitació actual i l’oposició sistemàtica, la PROENCAT 2050 no és un full de ruta, és una carta als Reis Mags.
I si Catalunya no produeix la seva pròpia energia renovable, la transició es farà igualment, però de dues maneres pitjors: o competint en un mercat internacional caríssim, o important l’energia d’Aragó a través de línies gegantines de Molt Alta Tensió (MAT) que creuaran, vulguem o no, el nostre territori. L’impacte visual serà el doble i els beneficis econòmics se n’aniran fora.
No es pot voler la sobirania política o la resiliència econòmica mentre s’externalitza la producció de l’energia que manté les nostres neveres i mou les nostres indústries.
L’estètica és un luxe de societats riques que pretenen viure en una bombolla. En plena emergència climàtica, el veritable “impacte visual” dolorós no són tres aspes girant a l’horitzó; és veure els camps secs per les sequeres, els boscos cremats, els rius sense aigua i persones vulnerables – tots ho som un dia o altres – als hospitals . La sobirania energètica comença assumint la responsabilitat de les nostres necessitats.
¿Alemania insensible al paisaje o Cataluña hipócrita con el clima?
Nota sobre los dos estados que están por debajo de Cataluña en la mesa: Berlín no es una región o territorio abierto; es una ciudad-estado y prácticamente el 100% de su superficie.
Y Baviera es la Cataluña alemana eólicamente hablando porque a pesar del viento que se podría aprovechar, en 2014 el gobierno conservador (la CSU), cediendo a la presión de plataformas vecinales que se quejaban del impacto visual aprobó la infame Regulación “10H” que bloqueó el 99% del territorio bávaro y congeló la eólica casi durante una década,
Cataluña tiene una densidad de potencia eólica 43,79 kW/km2 que es casi cinco veces menor que la media de Alemania 190,61 kW/km2 y queda en completo ridículo si se compara con estados alemanes líderes como Slesvig-Holstein (610,23 kW/km2), que multiplican casi por 1.
En cambio, en Cataluña el llamado impacto visual nos aboca al fracaso energético: los molinos ensucian el paisaje. Pero mientras aquí decimos que hacen mala la vista por cuatro molinos, los landers alemanes conviven de forma natural con elevadas densidades de potencia.
¿De verdad alguien cree que en Baviera, la Selva Negra o las costas de Slesvig-Holstein no aman el paisaje, el turismo o su entorno natural? ¿Son los alemanes unos “imbéciles insensibles”? Obviamente no. La diferencia es que ellos han entendido que un paisaje sin molinos hoy es un paisaje muerto mañana por el cambio climático y que el “mal a la vista” que algunos dicen aquí en realidad esconde que son máquinas de salud porque permiten tener un aire sano no contaminado. Dicho de otro modo, en Alemania han entendido que son los combustibles fósiles ( petróleo y gas ) quienes ensucian y matan el paisaje y las personas que vivimos en él y que los molinos nos permiten respirar limpio.
En Alemania han entendido también que los molinos les permiten ser soberanos independientes energéticamente de los países que provocan guerras y crisis económicas con la energía mientras que en Cataluña importamos la gran mayoría de la energía primaria que consumimos (petróleo, gas y uranio). Digamos claro: el rechazo de la eólica no es un acto de protección ambiental; es un acto de sumisión colonial-energética. Cada molino que se veta en Cataluña es un cheque en blanco que se firma en los oligopolios de los combustibles fósiles y en regímenes autoritarios que exportan gas y petróleo.
Preferimos no ver los molinos en nuestras colinas, pero no nos importa el impacto visual (y de salud) de las refinerías, ni la destrucción de ecosistemas en los países de los que extraemos el petróleo.
Para el año 2050, Cataluña se ha fijado, a través de la Prospectiva Energética de Cataluña, PROENCAT 2050, alcanzar la neutralidad climática y un modelo eléctrico prácticamente 100% renovable. Para 2030 el objetivo son ya unos 5.000 MW eólicos, y hoy casi no llegamos a los 1.400 MW. Con el ritmo de tramitación actual y la oposición sistemática, la PROENCAT 2050 no es una hoja de ruta, es una carta a los Reyes Magos.
Y si Cataluña no produce su propia energía renovable, la transición se hará igualmente, pero de dos formas peores: o compitiendo en un mercado internacional carísimo, o importante la energía de Aragón a través de líneas gigantescas de Muy Alta Tensión (MAT) que cruzarán, queramos o no, nuestro territorio. El impacto visual será el doble y los beneficios económicos se irán fuera.
No se puede querer la soberanía política o la resiliencia económica mientras se externaliza la producción de la energía que mantiene nuestras neveras y mueve a nuestras industrias.
La estética es un lujo de sociedades ricas que pretenden vivir en una burbuja. En plena emergencia climática, el verdadero “impacto visual” doloroso no son tres aspas girando en el horizonte; es ver los campos secos por las sequías, los bosques quemados, los ríos sin agua y personas vulnerables – todos lo somos un día u otros – en los hospitales. La soberanía energética comienza asumiendo la responsabilidad de nuestras necesidades.