Mes: novembre de 2016

Fcesc Casares, un tarragoní de naixement compromès

 

El 16 de novembre moria Francesc Casares i el vàrem acomiadar al tanatori de Sant Gervasi de Barcelona en una cerimònia que els seus fills van anunciar que seria una mica llarga però que a cap de les persones presents que omplíem a vessar la sala se’ns hi va fer.
El món jurídic – el laboralista singularment -, polític i social català omplia a vessar el recinte.
Nascut a Tarragona el 22 de desembre del 1927, Casares ha estat un home lliure perquè deia sense embuts el que li semblava que havia de dir des de posicions inequívocament d’esquerres. Sense concessions a les excuses de la conjuntura o del possibilisme, marcant sempre perfil d’esquerra catalanista.
Des de molt jove ja a la universitat es va comprometre en la causa de la lluita clandestina per la democràcia i per la defensa de les persones treballadores. Empresonat al 58, va deensar davant el TOP ( tribunal d0Ordre Públic ) demòcrates perseguits. L’amic Martí Carnicer, alcalde del Vendrell recordava aquests dies com Casares va ser el seu defensor quan va caure en la detenció dels 1113 a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona el diumenge 28 d’octubre del 1973 mentre debutava Johan Cruiff al Camp Nou

Poli-culte , en el seu comiat, els seus fills van desgranar passatges de la seva vida que demostraven l’enorme curiositat intel.lectual i cultural. Un dels nets va tocar al piano una de les sevs peces preferides, La cathédrale engloutie de Debussy
Sense ambició personal – va rebutjar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona en uns moments en què tenia bastants números per ser alcalde de la ciutat comtal.
Com recordava Rafel Jorba el 21 d’octubre a La Vanguardia , Francesc Casares va tenir un paper destacat i gens reconegut al 28 Congrés del PSOE . Potser perquè tothom estava pendent de la dimissió de Felipe Gonzàlez – per allò de antes socialista que marxista “ –  però el cert és que aquell Maig del 79, Francesc Casares aconseguia amb feina d’estilista fi que els Estatuts del PSOE reconeguessin la singularitat de la relació amb el PSC preservant així la personalitat del partit català: “ El PSC en virtut de la seva sobirania decideix la seva representació en organismes representatius i decisoris del PSOE “. Per cert, de rebot, també les llistes electorals les hem decidit sempre des del PSC.
Francesc intervenia als Consells Nacionals del PSC i era dels qui es feia escoltar. Quan ell parlava tothom callava. Era la nostra veu crítica que admiràvem, que ens advertia de les postures tèbies o que li semblaven poc compromeses. Miquel Iceta el va glossar així a la cerimònia de comiat admirant la seva valentia i fent un cant a la diversitat que ens fa més grans. I va ser d’agrair perquè les seves paraules van respondre fidelment al que havia estat el personatge.
Ahir, en la mort de Marcos Ana vaig escriure quelcom que vull repetir de Francesc  Casares: ha estat  un dels que ens han fet com som els qui no entenem la vida sense la lluita pels damnats de la terra .i se suma als exemples de compromís que quan defallim només cal recordar-los per seguir la lluita per l’emancipació de les persones i la justícia social.
Però em permeto afegir que en el cas de Casares, perquè era dels nostres-nostres, perquè hem tingut la fortuna de conèixer-lo de prop i perquè com van transmetre els seus fills destil•lava , també en família. amor als qui l’envoltaven, la nostra estima, record i agraïment, en cara són més profunds.

L’energia, un dret no sotmès al mercat

Desgraciadament les morts que considerem  absurdes per injustes, ens posen davant dels ulls les nostres febleses i misèries. També la de la sra. Rosa Pitarque de Reus morta perquè no tenia recursos per evitar que li tallessin el subministrament d’energia i usava espelmes que fatalment van cremar la casa.

Mentrestant llegeixo que Endesa – italiana, recorden allò de ” antes italiana que catalana ” ? – supera totes les previsions de beneficis: els nou primers mesos ha fet tots els que preveia per a tot l’any.

La pregunta és si és compatible que un servei tan essencial que ja considerem un dret com l’accés a l’energia s’ha de sotmetre a la lògica del mercat i ser administrat per empreses mercantils que lògicament busquen maximitzar el benefici econòmic. Però davant un dret, què és primer, els diners o les persones ?

Se’m podrà dir que no hi ha encara ordenament jurídic que reconegui l’energia com un dret. Tampoc no ho era el dret a l’aigua que fins al 2011 no va ser reconegut com a tal per l’ONU.

Considerem, doncs, el fons de la qüestió. Assegurar els drets només ho pot fer el poder públic i, per tant, haurem de mirar de quina manera els diferents governs s’ocupen del tema. A altres països ja han començat. A Alemanya centenars de municipis han municipalitzat l’energia ( entre ells Munich i Hamburg ); a França també ( per cert, Manel Valls actual primer ministre i no molt d’esquerres precisament, ho va fer quan era alcalde d’Evry ). A USA és citat l’exemple de Sacramento perquè han fet el mateix amb l’aigua com ha anunciat l’alcalde de Terrassa que farà a la seva ciutat.

Ho fan perquè no entenen que l’energia que prové tota de la natura com l’aigua que cau del cel se l’apropiïn uns quants quan són béns imprescindibles per viure tothom, persones pobres incloses. I si són imprescindibles per viure, són drets que es donen de puntades amb la mercantilització pròpia de l’economia de mercat. Però també ho fan perquè saben que s’acaba l’època de la producció de l’energia de forma centralitzada i entrem en la de la generació local distribuïda i xarxes locals intel.ligents.

Haurem de començar,doncs, a pensar que en l’energia, com en l’aigua, com en la seguretat, com en la salut o l’educació, és el sector públic que ha de regular , intervenir i gestionar la seva provisió perquè arribi a tothom sense excepció.
Hi ha qui s’espanta quan sent parlar del sector públic, però hi ha altres formes d’intervenció com les empreses mixtes (EMATSA a Tarragona) amb majoria de capital públic que asseguren el know how i la gestió àgil pròpia del sector privat i que preserven l’interès de les persones – també el de les que hi treballen – per damunt del particular.

Mentrestant no arriba la implicació directa del sector públic, sis-plau, apliquem tarifes per trams de consum i lliures de peatges d’accés per a necessitats bàsiques. I copiem dels països que inverteixen en eficiència i estalvi perquè generarem un nou sector productiu i molts llocs de treball.I regulem el bo social de forma que no ens quedin pel camí una bona part de les persones més necessitades com la sra. Rosa de Reus.

He esmerçat moltes hores amb diverses iniciatives els darrers anys al Parlament reclamant que l’energia sigui considerada un dret. CiU i PP s’hi oposaven encara el 14 de març de 2014 quan van tombar una moció que vaig defensar que deia: “El Parlament de Catalunya encomana al Govern la Redacció d’un Pla Nacional de Transició Energètica …. que tingui en compte que l’energia és un dret de tots els ciutadans i ciutadanes.”

Malgrat això, el 28 de juliol d’enguany el meu amic Jordi Terrades  tornava a la càrrega amb una altra moció del Grup Socialista sobre energia que, a més d’aprovar l’objectiu de Catalunya 100 % renovable, reconeixia per fi en el seu apartat f “el dret fonamental de l’accés a l’energia….. “ i instava el Govern a desenvolupar “ un marc legal de cobertura social sobre un servei mínim de subministrament d’energia.”Estic esperançat  que l’energia sigui considerada un dret de forma definitiva aviat i que els diversos nivells de govern del nostre país prendran cartes en l’assumpte com ja fan en altres indrets no només des dels serveis socials sinó des de la generació, transport i comercialització de l’energia.

I un altre dia parlarem  de com també cal una nova anàlisi del paper de l’energia com a infrastructura dels diferents sectors productius perquè no és de rebut que condicioni tant la competitivitat de l’economia

 

Per primera vegada fem pinya a Tarragona ?

 

La solució al problema dels Jocs Mediterranis – desprès de tant de temps ja hauríem de saber la denominació exacta – no és mirar el passat, ni lamentar-.nos, ni posar-los en qüestió a través d’una consulta com demana l’oposició municipal.

Les dues primeres actituds no serveixen de res, la segona, posa en perill , amb la excusa de passar la pilota a la ciutadania, la mateixa celebració dels Jocs i la paràlisi d’uns equipaments que són també per al futur.

 

I és aquí on m’agradaria aturar-me. Uns Jocs esportius són una ocasió per projectar-se cap al futur u a ciutat però també per deixar-la preparada per a les següents dècades en equipaments esportius.

 

No seré dels qui inconscientment no pensen més enllà del present o del futur més immediat per arrencar quatre vots o fer-se notar. Tarragona, com totes les ciutats, té projectes pendents. Els tarragonins tendim a pensar que en tenim més que altres. Si juguem a posar en dubte, a establir parèntesis, a consultar la ciutadania a risc que tornin a generar retards en el finançament i en l’execució de els obres, contribuirem al perill de deixar inacabades unes obres que ens són necessàries per la Tarragona del futur i no només per la dels quinze dies dels jocs. I a allargar la llista d’equipaments pendents  i inacabats de la nostra ciutat.

 

Tota la ciutat, doncs, hauria de donar suport en aquests moments difícils , a l’acabament dels equipaments i a ala celebració dels Jocs Mediterranis el 2018. I si alguna crítica s’ha de fer, ja hi haurà lloc i temps per a fer-la més endavant. El fàcil és fer-ho en aquests moments de dificultat. Però qui ara superi la temptació del protagonisme fàcil i guardi la crítica per a més endavant , podrà esgrimir desprès la seva responsabilitat de persona de govern quan calia i fonamentar la crítica quan toqui.

 

Per tant, tot el meu suport a l’alcalde i al seu equip en aquests moments de dificultat. Si alguna cosa han de dir els opositors o si les coses s’haurien pogut fer millor amb altres estratègies i aliats,  tot hagi acabat – i esèrem, que pel bé de Tarragona acabin bé – ja hi haurà temps .

 

Tarragona necessita ara de la unitat que tant ens costa  sempre i que tan practiquen en altres indrets. Els Jocs Mediterranis són una bona ocasió per posar-la en pràctica ni que sigui per una vegada. Potser hi començarem a trobar la utilitat

 

Un PSC aliat de les persones

 

La celebració de primàries que alguns auguraven com una ocasió d’enfrontaments i divisions ha significat. La novetat no ha estat l’exemplaritat dels comportaments de la militància que contrasta amb altres indrets sinó que per primer cop han aparegut idees i formes de fer política i lideratges diversos enriquint i eixamplant l’espai del socialisme. Les pròpies paraules del guanyador Miquel Iceta aquell dia ho demostren. “ aplaudeixo els milers d’esperances que ha despertat Núria Parlon”
La posició pròpia respecte de la investidura de Rajoy prenent distància de la maniobra del PSOE ha demostrat també la sintonia amb la població de progrés que no aprovava l’aliança amb el PP encara que fos per passiva  i ha demostrat que el PSC té criteri i personalitat pròpia.
L’aparició d’un nou corrent d’opinió – roj@s – al si del partit que ens homologa a altres partits socialistes i progressistes que no només toleren sinó que fomenten l’expressió del pluralisme per representar millor la diversitat de l’electorat i promocionant el debat de les idees excessivament abandonat en els darrers anys.
La celebració del XIIIè Congrés – Catalunya temps de canvi – que innova en el pensament i en l’estratègia que ens demana la ciutadania: reafirma la vigència de la socialdemocràcia davant  la brutal deriva neoliberal i aposta pel federalisme davant els extremismes dels nacionalismes català i espanyol cada cop més allunyats i sense ponts de diàleg.
Un partit que es defineix també feminista i ecologista que es proposa practicar aliances  amb les organitzacions socials , sindicals i polítiques que lluiten per una Catalunya més justa. Alguns han interpretat que parlàvem de coalicions electorals que en tot cas es plantejaran en el seu moment. A Alemanya els nostres companys del SPD, els de Die Linke i Die Grünen (verds) ara quan encara falta un any per les eleccions comencen a parlar ara d’idees i programes.
I una aliança amb cada ciutadà i cada ciutadana , és a dir, que volem transcendir la mera representació política per esdevenir aliats de les persones, en tot moment.
Un partit preocupat pels drets de la gent, els que ja havia conquerit i que ha posat en perill la crisi  i els governs de la dreta: sanitat, educació, habitatge, pensions, igualtat de gènere ) i els nous que han anat sorgint la darrera dècada i que suposen també situacions de desigualtat: accés a un medi ambient sà, a l’energia, als nous canals de comunicació i informació, a un consum de qualitat
Un partit que lluita contra la pobresa, l’atur i la precarietat laboral, que pretén la regeneració democràtica i el bon govern, que pretén empoderar les persones  a través del foment de la participació en el govern de la res-pública, de l’emprenedoria en el camp de les noves formes de  l’economia – economia circular, participativa, cooperativa – , de la implicació en la lluita contra el canvi climàtic i en la producció d’energia renovable per evitar els monopolis.
Un partit que es proposa augmentar el paper del sector públic com a garant de l’interès general per sobre sempre del particular en la prestació de serveis que en molts casos són drets: aigua i energia singularment.
Un partit que proposa un nou marc de relació de Catalunya amb la resta d’Espanya que la reconegui com a nació, amb un nou model de finançament i implantant una nova cultura federal en les relacions amb les diferents institucions basada en el respecte, cooperació, lleialtat, bilateralitat i diàleg en el marc de sobiranies compartides i d’interdependències en una globalització creixent
El PSC comença a reaccionar com fa temps ens demana la societat catalana. Vivim temps molt durs on les persones han de recuperar el protagonisme. Volem que trobin en nosaltres uns aliats i unes aliades.