A Catalunya ja sabem el que significa això de posar el nom del país per sobre de tot. I en massa ocasions per justificar l’injustificable És el vell conegut nacionalisme que apareix i cobrat força sobretot en moments de crisi. És l’argument / axioma / dogma, principi immutable i indiscutible a partir del qual es justifica tot, des d’allò més sublim fins a allò més fútil intranscendent: tot allò que sigui espanyol o ho pugi representar és bo per als nacionalistes espanyols com ho és per al nacionalisme català tot allò que faci referència a la nació catalana.
Però Joan Fuster ja en va fer ironia amb allò de ” puix parla en català vejam a veure què diu ” per contrarestar aquella dita que aparegué a una de les primeres gramàtiques, la de Josep Pau Ballot, ” puix parla en català Déu li’ n do glòria ” ara fa dos –cents anys
Bé, doncs sembla que alguns companys i companyes socialistes del PSOE han adoptat aquesta forma d’anàlisi pròpia del nacionalisme – en aquest cas l’espanyol - molt més vell que el català i igual de perillós: antes España, lo primero España.
Ho fan per justificar el suport al PP i a Rajoy argumentant que abans que res hi ha l’ interès d’Espanya i a mi em fa olor a socarrim . O falten arguments o es el comodí per justificar-ho tot com fan els nacionalistes sempre.
I a continuació afegeixen que si hi hagués eleccions de nou, el PSOE obtindria pitjors resultats, la qual cosa demostra falta de confiança en el propi projecte i en les pròpies forces. Un altre argument molt feble.
Tots dos motius pateixen del mateix defecte: no usar l’anàlisi pròpia de l’esquerra que aconsella posar en el centre les persones i no les nacions, les relacions de domini sobre els homes i dones que es reprodueixen en cada època sota formes diverses, les formes de lluita organitzades per defensar els seus drets i la seva dignitat
La situació a què hem arribat fa necessària una revisió de la relació entre PSC i PSOE. Les declaracions dels seus dirigents actuals envers Catalunya i la solució al conflicte de la relació amb la resta d’una Espanya plurinacional, les posicions de negar a Pedro Sánchez fins i tot el diàleg amb els partits nacionalistes i fis i tot amb aquells que demanen un referèndum sense ser independentistes, és la mateixa política intolerant del PP que tampoc no vol dialogar ni proposar solucions. I que això sigui la principal causa per donar suport al PP i a Rajoy, és incomprensible des de Catalunya
Per no parlar ja de les polítiques insolidàries, antigues, al servei dels poders econòmics, bancaris i monopolístics. Com podem donar suport a aquestes polítiques, d’allò més conservadores i gens adequades per solucionar la quàdruple crisi econòmica, social ,política i ambiental . Els socialistes no podem més que pensar en les persones i en les seves necessitats i en les futures generacions de dones i homes que han de trobar un planeta en condicions de viure-hi amb dignitat.
Que aquest suport al PP, únic en la història del socialisme a Espanya es faci d’esquena als electors amb qui tenim un contracte que és el programa que vàrem presentar a les eleccions és molt greu.
Fa 38 anys que caminem junts PSC i PSOE amb tot el que ha significat de positiu però també de desencontres. Però ha arribat un punt que això s’ha de revisar . Perquè si no compartim ni forma d’anàlisi, ni projecte, ni estratègia per solucionar els problemes de les dones i homes del nostre temps, ni tampoc pel que fa a la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, n’hem de parlar.
Hem d’establir una nova relació que avui exigeix més que mai la preservació de la personalitat i autonomia de cadascú que pel que fa al PSC ha estat sempre garantida en ser un partit diferent. Per tant, haurà de quedar clar que els electes del PSC tenen uns òrgans de direcció a Catalunya que poden no coincidir, com ara amb la investidura de Rajoy, amb el que decideixi el PSOE i que per tant, podran votar de forma diferent i fins i tot plantejar-se la formació d’un grup propi com ja havia existit abans.
Una nova relació que defineixi objectius compartits si és possible, una nova coordinació entre ambdues organitzacions als parlaments espanyol i europeu en una societat que ha evolucionat i canviat molt en els darrers dècades i més en la darrera crisi i en la sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut.
La necessitat de continuar col.laborant és innegable, però el PSC necessita ser més PSC que mai per sevir millor els homes i dones d’avui i de demà, única raó de la nostra existència. La resposta a l’interrogant del títol és aquesta
