Les primàries, un èxit
Les primàries del PSC han estat un èxit desmentint els qui profetitzaven desastres, tensions, enfrontaments i seqüeles negatives per al futur del PSC. Doncs cap desastre i cap conseqüència negativa sinó tot el contrari. Felicitats al guanyador Miquel Iceta – ja el vaig felicitar personalment la mateixa nit de dissabte – , i també a Núria Parlon, que amb un 46 % ha demostrat un lideratge clar que per ser novell i amb unes circumstàncies adverses encara té més mèrit.
Els dos protagonistes han donat una lliçó de fair play. Personalment crec que han anat amb tanta cura que no han gosat soltar-se com en altres indrets on les primàries ja estan molt més consolidades ( USA o França per posar només dos exemples ).
Si no s’haguessin celebrat
Si no s’haguessin celebrat o la Núria hagués cedit a formar una candidatura única, el PSC continuaria davant la societat catalana amb una sola veu ja veterana i hauríem perdut l’oportunitat d’aflorar un altre lideratge i una altra manera de viure, sentir i practicar el socialisme. Això s’ha de posar en valor i reconèixer-li a ella el mèrit d’haver estat valenta i no refugiar-se en la comoditat, en la situació de confort que s’hauria pogut quedar.
Tampoc no hauríem conegut l’opinió de la militància sinó només l’opinió d’uns pocs. Avui això, agradi o no, ja no té marxa enrere.
El PSC ha estat, a més, present aquestes setmanes als mitjans com feia temps que no hi era, ha fet arribar les seves posicions, la seva estratègia, la ciutadania ha seguit un debat constructiu – en els temps que corren exemplar – que l’atenyia perquè parlava dels problemes que els catalans i les catalanes tenim.
El PSC no tornarà a ser el que era abans de les primàries
I, com va dir Núria Parlon un cop coneguts els resultats, el PSC ja no tornarà a ser el que era. I per a bé. A partir d’ara es reconeix que hi ha pluralitat i diversitat de líders i d’idees complementàries . No es pot sumar ni afegir noves voluntats de persones afiliades n ide votants si no és així, I en falten encara més. La pluralitat no és un perill, és un avantatge, és riquesa i amplitud.
El PSC, potser el partit socialista amb menys pluralitat de líders d’Europa, necessitava manifestar al país que disposa de més líders, i que per això té també més sensibilitats si vol ser representatiu de la diversitat de la societat catalana del segle XXI.
No crec que hi hagi cap partit d’esquerres avui dia que no tingui diversos accents, sensibilitats plurals, corrents més o menys organitzats. En una societat tan fragmentada i líquida, una única veritat redueix el ventall, empetiteix el partit. Mirem l’SPD: Peter Gabriel, Frank Walter Steinmeier, Peer Steinbrück, President, Portaveu del Grup Parlamentari i candidat a le sproperes eleeccions
Mirem el PSF: Hollande, President de la Repúiblica, Manuel Valls, primer ministre – per cert, a les primàries només va obtenir un 5 % – , Arnaud Montebourg, candidat i Macron, líder emergent
Hi haurà més debat
Encara no n’hi ha hagut prou pel meu gust en aquestes primàries. La manca de corrents d’opinió organitzats i amb tradició no ho ha fet possible. Però per alguna cosa comencem. Encara hem vist unes primàries excessivament fonamentades en arguments allunyats del que és un projecte polític. Molt de retuit i poc de reflexió, de contrast de projectes i programes, molt de raons sobre qui acompanya a qui i poc de contrastar, reflexionar, escriure. Necessitem el predomini de les idees per sobre de personalismes i de les organitzacions exclusivament territorials. Ja hem començat i això ha vingut per quedar-se. Ja era hora.
Podrem sumar com fèiem abans
De fet , fa molt que no sumem i, entre altres coses és peruè havíem eliminat sumands. I on no hi ha sumands no hi ha addició possible. Però el PSC ja va néixer ampli i plural. Nascut de partits socialistes diversos – PSCr, PSCc, FSC-PSOE, PSP –altres de més petits i molts procedents d’antics partís i col.lectius d’esquerres socialistes i llibertaris, gent procedents de moviments de renovació pedagògica, del món de la cultura, del dret i tants d’altres
Perquè els qui pretenguin ser de pensament únic i monolític desapareixeran o restaran molt residuals
Els qui no volien primàries o que deien que ens fracturaríem, que ens enfrontaríem, no ho han encertat gens. Exemplarment socialdemòcrates, és a dir, no creiem en pensaments únics, propi d’altres corrents de l’esquerra
Així que hem ajudat a normalitzar el PSC, a fer normal que hi hagi diversos lideratges, diverses concepcions de la lluita a favor de….
Tothom hem acceptat els resultats sense cap crítica ni menysteniment pel procés dut a terme. Tothom podem tenir la nostra opinió però l’hem acceptat i ja vindrà més endavant si pensem que s’ha de millorar
Encara no hem fet suficient
Perquè ara comença una nova etapa en què tots plegats hem d’aprendre a conviure, a posar en marxa nous procediments, noves formes organitzatives més obertes, més flexibles que no únicament la territorial, totalment insuficient.
Perquè això que ha passat s’ha de reconèixer com un fet habitual en el funcionament del dia a dia. No només per assegurar la participació de tothom sigui quina sigui la representació que tingui, sinó com a imperiosa necessitat per créixer, per abastar amplis sectors socials dels quals n’estem molt mancats
Els líders – el consolidat Iceta i l’emergent Parlon i nous/ves que necessitem imperiosament per tot el territori – han d’estar decidits a practicar aquesta nova forma d’organitzar -nos i lluitar i cooperar necessàriament. I la resta de la militància també convertint-nos en veritables activistes.
Renovació en marxa
La renovació està en marxa encara que qui ha guanyat aquestes primàries representi el continuisme i no el canvi. Els qui havíem apostat pel segon som prop de la meitat i treballarem amb lleialtat, com sempre hem fet. Però sense deixar d’aportar les nostres idees que són diferents, complementàries i necessàries. Així que uns i altres ho haurem de fer amb cura, essent conscients de la situació i del que representem tots plegats. L’important serà la suma.
L’oportunitat del Congrés
En el marc congressual, amb Santi Castellà dèiem que cal repensar el paper del PSC des de la voluntat de construir estratègies, propostes i projectes que facin de nou, social i políticament hegemònic el pensament i l’acció progressista. Obrir el partit a les reivindicacions i pulsions que viu la ciutadania, cercar aliances amb forces socials i cíviques, i imbricar-lo el la defensa dels interessos popular. I per això és necessari centrar-se en articular tres eixos claus:
- Un ambiciós i imaginatiu programa socialdemòcrata de reformes estructurals pel progrés i el benestar general: defensa decidida del caràcter públic de l’educació, la sanitat i els serveis socials, i articulació dels interessos i les demandes de les classes populars, d’equilibri territorial i sostenibilitat ambiental.
- Un clar posicionament nacional catalanista, plural i integrador –fidel a la historia del país- que cerqui una relació particular de Catalunya amb Espanya i Europa, des d’una arquitectura federal com a garantia de la identitat pròpia, de ple autogovern i d’un finançament adequat; afirmant que una consulta popular és la darrera instancia per legitimar democràticament qualsevol solució.
- Unes estructures renovades, transparents i obertes de partit, dinàmiques i flexibles, amb òrgans de control democràtic dels càrrecs electes, garanties democràtiques de tots els processos, primàries obertes a tota la ciutadania, i estratègies de regeneració democràtica, participació i transparència a totes les institucions
Tenim en el Congrés una bona oportunitat per preparar-nos per a la nova etapa de suma , obertura. Corrents d’opinió organitzats i reconeguts, seguint la pluralitat de pensaments i organitzacions amb sensibilitat d’esquerres organitzats a la societat.
Preparar-nos per revisar i definir el nostre perfil d’esquerres i catalanista sense complexos per esdevenir, com deia aquests dies Núria Parlon, aliats i aliades de la societat catalana, dels seus col.lectius més dinàmics però també de les persones concretes que necessiten que siguem no només representants seus sinó també companys i companyes de lluita al mateix temps que persones capaces d’articular propostes i accions de govern possibles però ambicioses .
I revisar si convé canviar la nostra relació amb el PSOE desprès de quaranta anys. Ha passat molt de temps. Llavors era l’any 1978 i teníem una coincidència d’objectius comuns i un compromís de suports mutus que ara sembla que no es donen i que han de revisar-se perquè el PSC continua amb la mateixa voluntat de tenir la seva pròpia personalitat i autonomia de criteri i acció al servei de els dones i homes de Catalunya com vàrem comprometre’ns quan el vàrem fundar.
Els reptes són immensos però encara hi som a temps. Molta gent ens espera.