Els enemics de Catalunya

De tant dir-ho i repetir-ho, alguns s’han arribat a creure que l’enemic de Catalunya és “Madrid”. Els dirigents de CiU els primers. Els interessa molt. No sigui que parlem de la seva descarada política de dretes en contra de la classe treballadora i mitja.

Però els nostres enemics són tots aquells que impedeixen o dificulten les possibilitats de desenvolupament de la nació catalana que vol dir de tots i cada un dels catalans i catalanes considerats individualment. si bé és veritat que a “Madrid” n’hi ha que no ens estimen gaire com demostra el PP tant quan és a l’oposició – impugnació de l’Estatut, campanya contra el català, etc. – com quan governa, els catalans tenim molts més enemics que no pas “Madrid”.

Començarem pels de fora: Els qui darrerament han convertit els aliments en objecte d’especulació a diverses borses i principalment a la de Xicago on es decideixen els preus dels cereals que encareixen els nostres menjars i els aliments dels animals. A aquests veritables voltors ningú no els diu res per acumular stocks criminalment, condemnant a la mort per gana a milions d’humans i encarint també als catalans els productes de primera necessitat; els monopolis de l’energia i altres matèries primeres que manipulen els preus i quan els enxampen els imposen sancions multimilionàries per; els responsables del canvi climàtic que han fet que ja a l’abril els catalans ja vàrem esgotar els recursos que ens correspondrien del Planeta per a tot l’any; la gran banca internacional i les agències de rating, responsables en primer grau de les bombolles que produeix el capitalisme com la immobiliària que desprès hem de pagar els ciutadans; alguns mitjans de comunicació internacionals que seleccionen al dictat i manipulen el que els sembla saltant-se tota ètica professional i cívica; els grans laboratoris farmacèutics que decideixen investigar i fabricar medicaments només si són rendibles; les grans asseguradores que pressionen – i acostumen a tenir èxit – els governs perquè es privatitzin els serveis i elles puguin viure a costa de la salut de les persones; les jerarquies d’algunes esglésies que impedeixen la llibertat de les persones i no es comprometen amb les persones més necessitades com manen gairebé tots els déus.

Però a casa també en tenim d’enemics. No són de fàcil identificació perquè disposen de potents mitjans per fer-se invisibles o, allò que és més intel.ligent, distreure el personal amb el tema de Madrid i altres temes. Alguns són els delegats dels enemics de fora que hem esmentat abans. Altres fan coses lletges com emportar-se els diners a altres països; o els qui no volen invertir aquí perquè no és prou rendible, els qui tenint molts recursos no aporten i influeixen en els governs perquè no els facin aportar; els qui poden construir i fer país amb iniciatives pròpies i defugen la seva responsabilitat i no han llegit que les nostres lleis màximes diuen que ha d’aportar qui més te. Els qui només pensen en retallar i no en ingressar havent maneres de fer-ho, els qui roben d’institucions culturals i musicals, els insensibles a les dificultats dels altres, a la seva salut a la seva educació i a la igualtat d’oportunitats. Els qui no els importa que tinguem una Catalunya sense energia, sense aigua, sense institucions financeres, un país dels més nuclearitzats del planeta; els qui juguen a l’especulació, insensibles a la competitivitat del nostre sistema productiu … Els identificareu perquè acostumen a embolcallar-se amb la senyera, cridar el nom de Catalunya més que ningú i poc el nom dels qui hi viuen. Així creuen i ens volen fer creure que ja són patriotes. Pensen que no els tenim identificats perquè com Ballot han cregut allò de “puix parla en català Déu li’n do glòria”. Però nosaltres creiem més en allò que digué Joan Fuster “puix parla en català, vejam a veure què diu”

Tots aquests enemics són aquells que impedeixen la sobirania de Catalunya, és a dir, dels catalans i catalanes. Combatre aquests adversaris és la nostra obligació, la dels i les qui volem la màxima sobirania i capacitat de decisió dels catalans i les catalanes

Quan aquells que reclamen la independència política de Catalunya respecte d’Espanya entenguin que Espanya ja decideix poc sobre els nostres afers i qüestionin i reclamin i s’indignin també pels veritables enemics de Catalunya, potser els començaré a entendre. Avui cap país no pot considerar-se sobirà mentre no subordinem els veritables poders als interessos dels ciutadans. Això passa, entre altres coses, per un nou gran Estat Europeu. I els actuals estats i nacions hauran d’adequar la seva també nova organització a aquesta realitat. En definitiva, la separació d’Espanya no és sinònim de sobirania. Perquè la sobirania no és només la de la nació sinó principalment la de les persones, la que els permet tenir assegurat un projecte de vida autònom, propi i sense esclavatges.

I com que queda molta feina per fer, entre altres coses per la incomprensió i falta de voluntat dels actuals estats, un servidor, sense deixar de perseguir un tracte fiscal molt més just de Catalunya amb Espanya, prefereixo dedicar-me a allò que de veritat ens pot solucionar alguna cosa: un estat europeu sense el qual no tenim futur econòmic ni social. Perquè estem tan malament que hem de parlar més de supervivència que d’independència.

No ens salvarà Espanya, d’acord; es queda massa diners dels catalans, d’acord també. Però ja podem solucionar el dèficit fiscal i aconseguir fins i tot la separació d’Espanya que no tindrem salvació sense un veritable Estat Europeu amb sistema financer propi, fiscalitat comuna, polítiques mediambientals sostenibles i sobretot, socials que assegurin la cohesió també europees. Perquè no hi pot haver alliberament nacional sense alliberament social, independència de Catalunya amb catalans esclaus de tants amos i enemics que avui patim com mai.

Quant a XAVIER SABATE IBARZ

Nascut a Flix (Ribera d'Ebre) el 7 de juliol de 1953, sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre. He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual vaig compaginar amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on he reingressat a finals de 2015. Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC i de la UCSTE, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col.legi PAX - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. Sóc també afiliat a la UGT; soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com la Cooperativa Obrera, Omnium Cultural durant vnt anys fins que m’he donat de baixa al març del 2020, el Centre d’Aragó a Tarragona; humanitàries com la Creu Roja i Green Peace o donant habitual de sang i esportives com el Nàstic, del Col·lectiu per un Model Energètic Social (CMES), del Fòrum Ecològic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. El 7 de gener del 2004 vaig ser nomenat delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall. Ell mateix em va nomenar el 13 de maig del 2006 Conseller de Governació i Administracions Públiques, càrrec que vaig exercir fins al final de la legislatura. He fet de diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015, exercint de portaveu del PSC a Interior, Energia i Cultura, presidint el Grup els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats. He tornat a activitats professionals al Port de Barcelona en el camp de la Transició Energètica però el meu compromís social i cívic continua ara presentant-me com a cap de llista de UNITAT PER FLIX a les properes eleccions municipals del 26 de maig de 2019. He estat 1r. secretari de la Federació XVII del PSC-Camp de Tarragona des del 1.996 fins al 13 de juny de 2011. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. He reprès els estudis de piano i canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili http://www.coralurv.net. Els assajos de cada dilluns no me'ls perdo per res del món. També faig castells amb regularitat amb la colla Xiquets de Tarragona http://www.xiquetsdetarragona.cat/. És a dir, sóc matalasser. Tres dies a la setmana faig esport i de tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona http://www.atletisme.cat/classificacions/tarragona/res2011g_2.htm . Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col.lectius: he fundat el Fòrum Ecològic @Forum_ecologic i www.forumecologic.cat i formo part del CMES http://cmescollective.org/ que per a mi és un honor Em podeu trobar a la xarxa a www.xaviersabate.cat , al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz i al twitter @xaviersabate
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Els enemics de Catalunya

  1. aurora diu:

    Molt bona reflexió

  2. Artur Miro Palau diu:

    Estic molt d’acord amb tu Xavier, si Catalunya necessita un millor “Pacte Fiscal” pero on era CIU, quan els tribunals ens varen deixar un Estatut d’Autonomia aprovat pel poble de Catalunya, reduït a la minima expresió, llavors si que el gobern del President Montilla necessitava tot el suport de CIU i del sector social que majoritariament representa, i aqui si que es podria anomenar, els grans lobis de la comunicació de Catalunya, La gran entitat económica de Catalunya, i en difinitiva gran part del sector industrial català, on estaven llavors?, ho preferien veure com el gobern del President Montilla s’enfonssava, encara que això tambe anes en detriment de Catalunya, i esperar el desgast del govern afegin-ti totes les seves cal.lumnies i mentides.
    I ara esclar, ells al gobern, primera reforma lliurament de l’impost de succesions per els qui més tenen, i mentres es fan l’orni amb els problemes reals, sanitat, educació ,llars d’infants, van proclamant l’independència als quetre vents, i a sobre llavors, no presideixen la manifetació del 11 de setembre. I jo hem pregunto darrera de tot aquest fum, la sanitat quan es privatitzi, qui se la quedara?
    Es veritat com tu has dit Xavier que Catalunya necessita un millor finançament, pero crec que l’enemig el tenim molt més aprop del que ens pensem, i potser no cal sempre buscar-lo ha Madrid.

    Aprofito per saludar-te i per felicitar-te pel teu nou càrrec dins el PSC

  3. Ramon Ribas diu:

    Hola Xavi,

    Ja deus saber que he deixat l’alcaldia de Barberà de la Conca tal com ho havíem pactat amb els membres de l’Ajuntament, ja en tenia prou.

    Pel que fa a l’article, hi estic d’acord, ens aquests moments de dificultats econòmiques hi ha molta gent que agafa la bandera, sempre ha estat així, la gent hem de creure en alguma cosa, la fe és una constant de la nostra història i la història sempre és repeteix. Potser una mica, sense ser massa agossarats també ho hauríem de fer…

    Personalmet no aniré a la manifestació de l’11 de setembre. No em sembla just i més en aquests moments reclamar un pacte fiscal que sembla impossible de ser concedit i menys en la cojuntura econòmica i social actual.

    Espero que aviat ens poguem veure.
    Felicitats per la nova responsabilitat.

    Ramon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>