Veure'ls volar
05 Maig, 2006 02:38
Publicat per aladern,
tal com surt
Amic Pere.
Et puc anomenar alguns ocells que no seran de cap llibre, si no és que
consideris la vida mateixa un llibre. Aquests que et citaré, desordenadament,
sense seguir cap cronologia en el temps, estan associats cadascú a un fet, a
una etapa de la meva experiència vital, que com molt bé tu saps ja comença a
ser dilatada.
Per començar,
deixarem de banda els que ara volten per aquí a prop, desvergonyits
beneficiaris de la urbs que tot ho admet i empara. Els coloms que tot ho
escagassen, el pardal comú, temerari com el que més, els que amb saviesa o
traïdoria s’han escapat de la gàbia domèstica: canaris, periquitos etc. I
creu-me que no és rar veure’ls volar de balconada en balconada. Algun cop, més
rarament, s’ha apropat fins a la meva terrassa un pit-roig solitari. Fins i
tot, crec recordar que una vegada veig veure una cadernera. I ara, el record
d’aquest bonic i delicat ocell cantaire, em fa recular molts i molts anys enrere.
D’infant vivia en una masia, ben lluny de la ciutat. Jo era molt petit, però com si fos ara mateix que veig aquell home que pujava al mas molts dies festius –el que no recordo és en quina època de l’any- amb l’afany de caçar caderneres. Exclusivament caderneres. Les atrapava amb vesc, que com deus saber s’unta en uns vímets prims per tal de que s’hi enganxi el moixó. Així ho feia ell, anava fins a la bassa i a la vora del rec que conduïa l’aigua del sobreeixidor, hi clavava els joncs amb el vesc. Només calia esperar a que acudissin els confiats ocellets a beure i quedessin les seves ales enganxades als bastonets. Aquell home era sabater. Sabater d’aquells d’abans d’adobar calçat, com el pobre Llàtzer. Al carrer de la Galera tenia la seva botiga el sabater ataconador. Molts cops, al sortir de l’escola, passava jo per davant de l’aparador i em quedava mirant l’estesa de gàbies amb ocells que penjaven darrere els vidres. Aquestes són les meves caderneres, pensava. I sentia com si un neguit se m’hagués quedat empresonat no sé on.
L’estornell. Centenars d’estornells. Milers d’estornells. Centenars de milers d’estornells. Arribaven a començaments d’hivern o ja entrat aquest, tapant el sol com una plaga bíblica. De sobte, com un sol home, com un sol ocell baixaven al terra i desapareixien sota els bancals d’oliveres a la ràpida captura d’aquella oliva somaia que ja havia caigut de l’arbre. Havent fet net, l'estol tornava a envolar-se amb la mateixa celeritat que havia aterrat, anant la piuladissa a cercar un altre banquet.
Les omnipresents orenetes, puntuals anunciadores de la primavera. Veloces, elegants i xerraires, que cap any falten a la cita i ja es troben el niu a punt sota els balustres i sota les pestanyes de les teulades. Trobo, i no sé si m’enganya la meva percepció urbana, que abans d’orenetes n’hi havia més; entre altres coses, rumio, perquè abans també hi havia més bestiar de peu rodó i naturalment més mosques. La vida d’ara, polida i asèptica, ens dóna comoditat però també mata la diversitat, crec modestament i no valoro si anem millor o pitjor.
El tord i la perdiu. El tord i la perdiu de l’època de caça i els caçadors desenganyats que voltaven per la finca a la recerca de la captura que se’ls resistia. Després esperaven el tard, el ranvespre. I recordo que sempre l’esperaven d’esquena a les muntanyes del nord i mirant el mar llunyà, com si d’allí hagués d’arribar alguna cosa. No sé què, ni sé per què el feien, aquell ritual. ¿Seria per aquelles perdius tardadores que saltironaven per sota els avellaners?
Però el tord que tenia més a mà era aquell que havia caigut a la ratera (sí, llavors encara paràvem rateres, i força que xalàvem). També queia alguna que altra merla, però no estic segur si ens les menjàvem; com si hagués sentit dir que l’ocellot de plomatge negre no fos apte per a la boca. Però ja se sap, en aquell temps el que més abundava era la gana, i alguna merla deuria haver anat a parar a la cassola, segurament.
En canvi, les perdius, les que més recordo són de l’època de l’Almadrava. Aquell crit tan peculiar als capvespres, aquell vol gallinaci per entremig de la garriga, sempre en parelles, ara batent ales, ara caminant, adés saltironejant. Una vegada, al temps de criar, deuria de ser per força a l’entrada del bon temps, anava jo tot sol per aquelles barrancades feréstegues, aquells profunds engorjats que davallen de les Moles del Taix, quan vaig topar-me amb una perdiu i tota la seva llocada. Al apropar-me per veure’ls millor –no tenia cap intenció de fer-los cap mal, és clar- la mare se’m va encarar mentre els pollets es dispersaven fora del camí. Al cap d’uns segons la mare s’allunyà deixant les cries... amagades i invisibles! No vaig ser capaç de veure’n cap ni una. Mirava i remirava el lloc on havien desaparegut i ni rastre d'elles. El seu mimetisme s’havia confós amb el terreny de tal manera que era impossible descobrir-les. Guaita tu si n’és de sàvia, la natura! O l’instint de supervivència.
Del mas també recordo molt bé l’esparver i el corb. L’esparver, quan caça, és el rapinyaire que més bé mostra la seva silueta inconfusible. Sembla que es quedi immòbil dalt al cel, només amb un lleuger aleteig, completament aturat i espiant la seva possible presa, un ratolí de camp o qualsevol petit rèptil. De ben petits ja vam aprendre a distingir-los. En canvi els corbs no m’han agradat mai. Llavors em feien por, de més gran, fàstic. Això últim va ser l’any setanta-un a Bètera. Però allò que veia no eren corbs, impossible. Era quelcom més monstruós, negres com el carbó i més grans que els voltors. Eren legió i rondaven tot el sant dia els erms polsosos on nosaltres, pobres diables, fèiem la instrucció. S’apropaven fins a les mateixes parets del campament a buscar la seva ració de ranxo. Aquella potinga fastigosa que nosaltres no ens podíem empassar de cap de les maneres per la gargamella avall, a aquells ocellots els engreixava de quina manera. Però ara que ho penso, el seu fàstic potser només era una associació d’idees per trobar-me jo en el lloc on em trobava en contra de la meva voluntat.
També he vist moltes àligues, de no sé quina classe, tot i haver-me comprat en aquell temps una "Guia dels rapinyaires de Catalunya". Sí, àligues a l’Almadrava sobrevolant, molt i molt alt, els conreus d’oliveres i garrofers de vora el mar. Crec que les veia ja ben entrat l'estiu, a primera hora del matí o quan la tarda ja davalla i la calor deixa d'apretar. Volaven descrivint amplis cercles i també gairebé sempre de dos en dos. Una vegada una em va espantar. Anava jo en una de les meves solitàries excursions pels Dedalts de Vandellòs, quan al voltejar el cim de la Cabeça Negra va aparèixer de sobte una àliga immensa per sobre del meu cap, a tocar d’un cop de pedra. Sense exagerar, et diré que la seva envergadura era de més de dos metres de punta a punta de les ales. Quina preciositat i quina elegància en el vol! De primer va ser un espant, trobar-me-la d’aquesta manera, però tota la resta de la seva visió va ser un goig difícil d’explicar.
De l’època de la infància al camp, només t’he dit alguns dels ocells que més record m’han deixat. Però n’hi havien d’haver hagut molts més, segur. Ara també em ve al cap el puput, un ocell de no gaire fama, però que a mi em cridava molt l’atenció pels seus colors llampants i la seva cresta. Recordo molt el rat-penat que sortia a l’entrefosc, que no és un ocell, però també vola. També la fantasmagòrica silueta d’alguna òliba, ja entrada la nit, ens sorprenia a vegades. Un cop, viatjant per la Conca de Barberà, vaig trobar mort a la carretera un duc preciós, amb el seu pit blanc i el característic plomall a les orelles. Deuria haver tingut la mala sort de topar amb alguna línia elèctrica.
En fi, per no cansar-te no m’allargaré amb tot el que m’he trobat anant a caminar per aquests móns de déu: tudons, garses, pica-soques, mallerengues i no sé quants ocells més. També hauries de saber que he baixat més d’una vegada al delta. Un cop, acompanyat d’un amic biòleg que es dedica a això que ara està tant de moda, a organitzar sortides al camp per als nens i nenes de les escoles. Ja no t’explico tot el que vam poder veure allà baix acompanyats d’un guia expert. A més, tu aquella zona ja la coneixes prou bé i és sobrer tot el que jo pugui afegir.
Encara que no en siguin estudiosos, n’hi ha que la seva afició predilecta és observar ocells. Jo no em comptaria entre aquests, només et puc dir que la meva afició és observar tot el que em trobo.
Comentaris
Un escrit molt bonic. Crec que, pel que fa als ocells i a tantes altres coses, si reflexionem en profunditat, i observem amb ganes de saber què estem mirant, en sabem moltes més de les que ens sembla al principi. A més, per això hi ha guies de natura, que són tan imprescindibles com els diccionaris. A l'escola on treballo un dia arreglaven les persianes i, per les finestres obertes, van entrar una parella de caderneres, que van aturar-se una estona a la meva taula. De pit-roigs cada vegada en veig més, a l'hivern. I de cueretes, que de petita no recordo haver-ne vist, pel barri...
Felicitats pel blog.
Publicat per júlia 05 Mai 2006, 07:10
Tinc guies de tota mena. De plantes, d'arbres, de fòsils, de minerals, de roques, de mol·luscs.. Però sobretot guies de bolets. La micologia és del que més m'agrada.
Gràcies per passar, Júlia, i per llegir aquesta beneiteria de post. Ja veus a què ens dediquem els que no tenim altra feina per fer.
Torna quan vulguis, que aquí tens casa teva.
Publicat per Ramon 05 Mai 2006, 10:44
deu n'hi do aladern, m'has ben impressionat!
jo sóc incondicional de les orenetes, m'encanta com xisclen, em fan enveja i tot... la resta d'aus voladores més aviat em fan angúnia (culpa del alfred hit... com s'escrigui)
Publicat per Hanna_B 05 Mai 2006, 11:32
Hanna B, això et passa per veure massa pel·lícules de l'Aldred Hitchcok. ;)
Crec que, en general, a tothom li deu caure més bé una classe d'ocell que no pas una altra. Com que n'hi ha per triar i remenar...
:*)
Publicat per Ramon 05 Mai 2006, 16:22
jo, des que miro més cap amunt que no pas on poso els peus, puc afirmar que és un món preciós el de les aus, ple de sorpreses i regals inesperats. Com una àguila calçada, amb un plomatge clar i preciós, volant impertorbable mentre una gralla, negra com la nit més fosca, intentava fer-la fora d'aquell territori. I mira que l'àguila era molt més gran que la sorollosa gralla, però en cap moment va fer ús de la seva superioritat, es limitava simplement a esquivar els atacs de l'agosarada i a prendre paciència fins que se'n cansés, suposo. O d'un pitroig xafarder com tots i confiat com cap altre, que es passejava dins l'aguait dels aiguamolls de l'Empordà, on érem el meu germà i jo observant la llacuna, tot cantant i fent volts, entrant i sortint, per cridar-nos l'atenció, doncs semblava que ens digués "ei! que jo sóc aquí, eh?"... en fi... jo, que abans de que els meus germans petits s'aficionessin a l'ornitologia i encomanéssin a tota la familia d'aquest "mal" meravellòs, només veia "ocells" i en veia ben pocs... jo, que ara, em sorprenc cada vegada més, doncs cada vegada n'aprenc més i els reconec i em faig creus dels que hi poden arribar a haver i que abans em passaven desparcebuts...
ostres... que m'enrotllo més que les persianes...
Un post preciós Aladern, si cuines tan bé com escrius, la truita de patates i ceba i carbassó que fas, ha de ser realment deliciosa!!!!
;*)
Publicat per elur 05 Mai 2006, 16:52
Gràcies per la dedicatòria, Ramon. Gràcies per compartir amb mi els teus ocells -jo diria moixons-, que, com ja saps, per edat, origen i història, són, en part, els meus.
Estornells, tords (els estols immensos que tu dius), perdius (que caçava el diumenge el meu pare, encara que l'important era la sortida amb els amics), corbs (que tampoc no m'agraden gaire, però que sempre hi havia algú que en tenia de domesticats i que deia "pa-co, pa-co, pa-co... fascinació i esgarrifança), ratspenats (que per nosaltres eren ocells que intentavem de petits fer caure amb una canya llarga amb un drap a la punta), cadarneres i altres ocells petits, una òliba, blanca com un fantasma, que es va passar part d'un estiu en un garrofer de la vora del poble amb les seves cries i que feia volts rasants de tant en tant, el vcerderol despistat que va fer el niu a la morera de davant de casa, els pardals, que reivindico perquè són el meu nexe d'unió entre el camp i la ciutat...
D'aus del Delta, no en conec gaire: pensa que els ocells que dic són de la meva infantesa, de poques sortides més enllà del terme estricte del poble o dels pobles més propers; el Delta ja era una aventura major.
Tinc la sensació, segurament falsa i deguda al fet que ara vaig poc al poble, que hi ha menys ocells. El dissabte, estava al cementiri, pensant en perdius i puputs (fàcil de veure aquest darrer en camins i marges) i en el temps que feia que no en veia, i de sobte una puput va creuar l'espai de banda a banda: va ser l'origen del meu post.
Ei, no m'allargo més, que aquest és el teu post... M'agrada que l'hagis escrit.
Per cert, veig que està escrit a una hora més propera a les meves que a les teves ;-)
Publicat per pere 05 Mai 2006, 18:46
Com admiro els teus coneixements, la teva curiositat per tot el que t'envolta i el teu afany d'aprendre diferents disciplines. Jo també tinc una bona col.lecció de guies i col.leccions de minerals, herbaris, bolets, arbres i arbustos i tota classe d'enciclopèdies, llàstima que no tinc temps per a poder-m'hi submergir.
Publicat per Violant 05 Mai 2006, 19:45
elur, ja sabia que amb tu no podia competir, que ets la veritable experta naturalista (enveja sana que et tinc). Per això mateix vaig recular a temps pretèrits, perquè ara els meus moixons són només ocasionals. Tret dels que veig des de la finestra.
A veure si en parles més sovint, de les teves escapades curioses. Als que no tenim l'oportunitat com jo, segur que ens agradarà molt.
I ja no sé si cuino o escric, però el poc que faig procuro cuinar-ho amb tota la dedicació.
:*)
Publicat per Ramon 05 Mai 2006, 19:49
Sí, Pere, està escrit a les teves hores noctàmbules. Em vaig deixar enredar per un comentari que volia fer-te i al final, com més m’hi aplicava, a aquell comentari que ja s’havia transformat en post, l’insomni va guanyar la partida. Aquest matí ho he pagat, que ja saps que el meu horari estricte és el matinal.
Si fa no fa tenim els mateixos records dels moixons, perquè si els paisatges i el temps coincideixen, per força s’han d’assemblar. Ara tots dos em canviat terra per asfalt, però ens queda aquella escapatòria fugaç de la gent que ocasionalment torna a tastar, només en segons quins llocs, el que hem deixat sense aplanar. De totes maneres, però, ara la nostra tendència és tirar cap al nord.
Publicat per Ramon 05 Mai 2006, 19:50
Violant, reconec que a les guies hi he dedicat bones estones. Però ja vaig escriure una vegada no sé on, parlant de la meva afició a la micologia, que el veritable aprenentatge està in situ sobre el terreny. Si de cas, les guies són útils per aclarir alguns dubtes que t'hagin quedat de l'experiència directa.
I ja saps allò que es diu: el saber no ocupa lloc (i la curiositat mou el món, podríem afegir)
Publicat per Ramon 05 Mai 2006, 19:55
ui nonono... no sóc pas experta jo, passa que visc en un raconet de món privilegiat i voltat de natura per tots costats. I espero que continuï així, tan verd i maco, durant molts anys!!
Petons!
Publicat per elur 05 Mai 2006, 22:41
No crec pas que els qui escriuen als blogs no tinguin altra feina, més aviat deu ser a l'inrevés 'els cansats fan la feina'. Respecte a la natura, sovint tenim una certa dèria en saber 'els noms', en una sortida molt interessant per Montserrat recordo que la noia que explicava la vegetació davant les preguntes sobre com es deia això o allò va insistir en el fet que calia fixar-se en les característiques, mirar, tocar, el nom es podia trobar després. Crec que una de les coses a transmetre als infants i als joves és aquesta afició a mirar i observar, edificis, plantes, ocells, gats perduts, gent, carrers, ocells, cotxes, pedres, bolets, terrats, mobles i el que sigui, natural o artificial. De tota manera, crec que hi ha d'haver una certa predisposició.
Publicat per júlia 06 Mai 2006, 07:40
Estic d’acord en què deu haver-hi una predisposició innata a l’observació. O no sé com dir-li. Un exemple, de molt jove he anat a la muntanya i ara encara hi torno algun cop. Em dono compte de que puc resseguir a ulls clucs els mateixos itineraris que havia fet, posem per cas, fa trenta anys. Alguns cops, m’he descobert a mi mateix que, quan camino, mig inconscient vaig traçant mapes mentals amb infinitat de topants: un arbre singular, una roca característica, les runes d’un mas, una balma, un vessant, un declivi etc. Molts cops no en sóc conscient. Només quan trobo una bifurcació de camins procuro aturar-me un moment i fer una radiografia mental del lloc, em fixo també com veuria el camí si el fes a l’inrevés (això no és cap rucada, perquè molts cops la perspectiva és molt diferent). En canvi, m’he trobat amb algun company que quan li he dit “te’n recordes que per aquí vam estar i tal i tal” no recorden absolutament res.
També m’agrada la història i la geografia. No he viatjat gaire a l’estranger, però tinc amistats que han viatjat molt, a molts països diferents. T’expliquen que han vist meravelles, però si els preguntes per tal o qual monument –piràmide o catedral, és igual- veus que poc saben en profunditat del que han vist. S’han limitat a fer anar la videocàmera. I és que hi ha gent que viatja pel món com les maletes!
Publicat per Ramon 06 Mai 2006, 08:25