La paraula, de Neruda
02 Maig, 2006 18:14
Publicat per aladern,
de versos i rimes
La palabra
.. Todo lo que usted quiera, sí señor,
pero son las palabras las que cantan, las que suben y bajan... Me prosterno
ante ellas... Las amo, las adhiero, las persigo, las muerdo, las derrito... Amo
tanto las palabras... Las inesperadas... Las que glotonamente se esperan, se
acechan, hasta que de pronto caen... Vocablos amados... Brillan como piedras de
colores, saltan como platinados peces, son espuma, hilo, metal, rocío...
Persigo algunas palabras... Son tan hermosas que las quiero poner todas en mi
poema... Las agarro al vuelo, cuando van zumbando, y las atrapo, las limpio,
las pelo, me las preparo frente al plato, las siento cristalinas, vibrantes,
ebúrneas, vegetales, aceitosas, como frutas, como algas, como ágatas, como aceitunas...
Y entonces las revuelvo, las agito, me las bebo, me las zampo, las trituro, las
emperejilo, las liberto... Las dejo como estalactitas en mi poema, como
pedacitos de madero bruñida, como carbón, como restos de naufragio, regalos de
la ola... Todo está en la palabra... Una idea entera se cambia porque una
palabra se cambió de sitio, o porque otra se sentó como una reinita adentro de
una frase que no la esperaba y que le obedeció... Tienen sombra, transparencia,
peso, plumas, pelos, tienen de todo lo que se les fue agregando de tanto rodar
por el río, de tanto trasmigrar de patria, de tanto ser raíces... Son
antiquísimas y recientísimas... Viven en el féretro escondido y en la flor
apenas comenzada... Qué buen idioma el mío, qué buena lengua heredamos de los
conquistadores torvos... Estos andaban a zancadas por las tremendas
cordilleras, por las Américas encrespadas, buscando patatas, butifarras,
frijolitos, tabaco negro, oro, maíz, huevos fritos, con aquel apetito voraz que
nunca más se ha visto en el mundo... Todo se lo tragaban, con religiones,
pirámides, tribus, idolatrías iguales a las que ellos traían en sus grandes
bolsas... Por donde pasaban quedaba arrasada la tierra... Pero a los bárbaros
se les caían de las botas, de las barbas, de los yelmos, de las herraduras,
como piedrecitas, las palabras luminosas que se quedaron aquí
resplandecientes... el idioma. Salimos perdiendo... Salimos ganando... Se
llevaron oro y nos dejaron el oro... Se llevaron todo y nos dejaron todo... Nos
dejaron las palabras.
Pablo
Neruda.
Comentaris
Perfectament d'acord amb el que representen les paraules, i més quan qui amb elles juga, en sap tant com en Neruda. Car, però, van pagar l'idioma. Gràcies per la rosa, Aladern.
Publicat per El Pensador 02 Mai 2006, 21:07
No hi ha paraules per les paraules de Neruda... ^^ Oh! I a més hi ha molts punt suspensius!!!! :P Aix, en Neruda... ;) Petonsssssss!!!
Publicat per Silenci 02 Mai 2006, 21:21
Quina manera més bonica d'enaltir les paraules, quin respecte, quina elegància, quin amor cap a elles...
Publicat per Violant 02 Mai 2006, 22:25
Diuen que les paraules se les emporta el vent... però no es veritat.
Publicat per jaka 02 Mai 2006, 22:43
I quina enveja, poder expressar-se així, oi Pensador?
En quan a pagar... Sempre es paga alguna cosa per VIURE. Sempre.
Gràcies per deixar-te veure!
Publicat per Ramon 02 Mai 2006, 23:33
Silenci, no és que no hi hagi paraules. El que passa és que et quedes enlluernat i les paraules no surten. Oi que és això? ^o^
Ptnssss! ;)
Publicat per Ramon 02 Mai 2006, 23:36
Aquest fragment me l'he llegit tants cops que ja me'l sé de momòria. Saps què m'agrada? tancar el ulls i escoltar-les amb l'entonació de la veu que feien de Neruda a la pel·lícula "El cartero (y Pablo Neruda)". En aquella escena de la platja. És com si el sentís parlar a ell.
Publicat per Ramon 02 Mai 2006, 23:40
No s'ha de fer cas a totes les frases fetes, oi jaka? entre altres coses perquè n'hi ha per a tots els gustos (sovint contradictòries) i no sempre són certes.
Publicat per Rmaon 02 Mai 2006, 23:42
Neruda, el poeta de totes les coses, des de la més sublim a la més mundana... Neruda, el que trafega amb les paraules tant hàbilment que és capaç de fer-ne el que vulgui sense vergonya... Ai, Neruda, sí.....
Publicat per KlaraLluna 03 Mai 2006, 01:06
KlaraLluna, no puc dir pas que el conegui a fons, però tot el que he vist d'ell m'ha agradat. Sí, Neruda és el que tu dius.
Publicat per Ramon 03 Mai 2006, 07:21
"Son las palabras las que cantan, las que suben y bajan...". Agafo aquest bocí perquè m'agrada molt... i trobar-ne la música que s'hi amaga també...
Una abraçada!
Publicat per marina 03 Mai 2006, 08:26
El trobo preciós aquest enaltiment de la paraula del Neruda. Cada vegada que l'he llegit m'ha emocionat, fins que arribo al final, aquí m'emprenyo. Sí, no ho puc evitar. Per culpa del castellà s'estan perdent llengües precioses com el quetchua, per exemple. No crec que hi sortissin guanyant, perdre's tota una cultura a canvi d'un idioma... tenint en compte tot el que tenien aquella gent...
Publicat per elur 03 Mai 2006, 09:21
Les paraules i la seva música, oi Marina? També podríem dir la cadència de les paraules. "Cadència" conté unes definicions que sempre m'han agradat. Per mi, expressa molt millor el ritme d'un vers (això: la cadència) que no pas la mètrica academicista.
Publicat per Ramon 03 Mai 2006, 10:49
Jo també hi he pensat, elur, en el que dius. Però tingues en compte que Neruda tampoc no era pas un indígena. Més aviat pertanyia a l'àmplia capa (acomodada o no, conscient o no)que gairebé havia aniquilat als autòctons. Els mateix podríem dir de Isabel Allende, García Márquez i tants d'altres. Des de la nostra perspectiva hi veiem les contradiccions, però cadascú es queixa per allà on li apreta la sabata. No sé si la dita és gaire adient, però ja m'entens...
Publicat per Ramon 03 Mai 2006, 10:56
sí que t'entenc, sí.
:*)
Publicat per elur 03 Mai 2006, 18:10