El trull per a nosaltres, és l’indret on els pagesos hi portem les olives, i on després hi anem a recollir l’oli, i si s’escau els residus de la molta. Això era així a Vila-seca fins els anys 80 del segle passat, temps en que va arribar la transformació del procés de moldre les olives, per a passar a fer “oli de màquina” com en deien aleshores els productors que no eren partidaris del canvi.

   No sé ben bé si es tractava de un refús al procés de moldre les olives, amb un possible canvi de gust de l’oli, o bé en el cas dels socis del Sindicat, si això havia de comportar una despesa que, com sempre, al pagès li costa de fer. Es cert és que per aquest motiu, hi hagué un nombre de socis vila-secans, que deixaren de lliurar les olives a l’ens cooperatiu, portant-les al molí del “Frare sord” de Reus, o a La Selva del Camp, Riudoms, Cambrils o Castellvell, ja fos a les respectives cooperatives o al comerç privat, donant-se la trista paradoxa de que fins i tot un president de la Cooperativa en exercici, portava les seves olives a fora.

   Però jo no volia parlar de la situació actual, pel que fa als trulls on els vila-secans porten les seves olives, sinó com ha canviat tot aquest procés, des dels temps que es remunten al meu record, fins a l’actualitat.

   Per començar, he de referir-me al cultiu, que aleshores era quasi sempre en secà, molt rarament en regadiu, i tampoc hi havien parades d’oliveres, sinó que es trobaven sempre a les antares envoltant altres cultius.  Un altre tret rellevant era que no es feien tractaments contra la mosca de l’oliva, que tot just es feren els primers a començament dels anys cinquanta.

   Això comportava, que si hi havia atac d’aquesta plaga, queien moltes olives, i s’arribava a la collita amb una part important d’olives a terra, i per tant la collita començava per plegar a mà les olives que havien caigut, un cop plegades s’estenien les borrasses fetes amb sacs, de cànem si era possible, esberlats i cosits.

   Plegar les olives de terra era una tasca molt entretinguda tenint en compte que l’oliva Arbequina és petita, i la que es trobava per terra, a més a més, estava arrugada i minvada de volum per culpa de les plagues No cal dir que l’oli que en sortia era de pitjor qualitat, per això es lliuraven al trull separades de les de l’arbre. A les targes de la Cooperativa de Vila-seca on s’anotaven les aportacions dels socis, ja hi havien dues columnes per anotar si les olives eren de l’arbre o de terra.

   Recordo que l’any del fred, el 1956, hi hagué una gran collita d’olives, especialment perquè les gelades del febrer devien haver eliminat una part important de les plagues hivernants. Per això els pagesos productors, van necessitar  ajut de mà d’obra forastera, i van anar a raure als “veremadors” que ja venien a l’estiu a plegar avellanes o veremar, que generalment eren del Baix Ebre o del Montsià, i per a plegar les olives de terra es posaven a la punta dels dits una mena d’ungles metàl·liques que els hi feien les mans més grans i plegaven més olives que naltrus.

   Les olives de l’arbre que s’havien collit a mà, tenien fulles i branquillons, i abans de portar-les al molí, calia treure, i aquesta feina a feia a casa, normalment baix a l’entrada, a la llum d’una bombeta de baioneta de 15 bugíes. Aleshores, calia descarregar el carro, manejar els sacs fins on s’havia plantat el porgador, i a senallades, tirar-les per la part de dalt mentre les fulles anaven caient a terra escolant-se entre els llistons de fusta o varetes de ferro segons el tipus de porgador, mentre que al capdavall si posaven una o millor dues persones generalment dones, per anar traient els branquillons. Un cop passada tota la collita del dia, es tornava a ensacar, carregar al carro i portar-les al trull.

 


 

Fa unes quantes setmanes que en el curs d’una revisió urològica habitual em van trobar un tumor a la bufeta de l’orina, i en el mateix moment ja vam planejar amb el metge la conveniència de treure’l com més aviat millor, i com que teníem prevista una excursió marítima familiar, vam programar que l’endemà mateix de l’arribada, passaria pel quiròfan, i així va ser.

   Un cop extirpat el tumor i qualificat després de la corresponent biòpsia com T-1, és a dir, el més lleu de tres nivells, no em vaig poder escapolir d’un tractament preventiu per evitar la posterior aparició de nous tumors a la bufeta. I en aquesta fase del procés em trobo.

   Quan vaig saber de l’existència d’aquest hoste al meu cos, vaig tenir la sensació de que quelcom canviava a la meva vida, el que em queda, ja que tinc quasi 75 anys, i no era pas que tingués por, que no en tinc, però intueixo la sensació de que hi hauran canvis en el sentit de que em tocarà fer coses que fins ara no feia, o deixar-ne de fer altres que, fins ara, eren costum.

   Val a dir que de moment, la setmana abans de l’operació l’he gaudit moltíssim, durant la setmana d’excursió marítima i, ni menys hi he pensat en el tumor ni que el món hi fos. Això vol dir, que pots arraconar, tot allò que et pugui capficar, si tens l’entorn apropiat, i jo crec que el tinc.

   Però en aquest moment, et trobes en que hi ha una part del cos que fins ara només sabia que hi era, com el fetge, la vesícula o els budells, que diuen que es troben dins la panxa, i de sobte, ara passa a ser una criatura a la que cal tenir-la en compte per a cuidar-la i fins i tot mimar-la. El trànsit d’aigua pel cos passa a ser una prioritat i la cosa comporta que les urgències urinàries, fins avui desconegudes, assoleixen un malaurat protagonisme. I això sí que és un canvi important. I els tractaments, i les revisions...

   Els canvis en qualsevol sentit, quants ets jove, o estàs amb totes les facultats, no solament no son cap problema, sinó que donen al·licient, estimulen la pròpia activitat. Però quan et fas gran, a partir de la jubilació, els canvis, les novetats, els entrebancs, esdevenen muntanyes que es presenten al davant i, la mateixa cosa que abans no era bo i rés, ara et provoca angoixa i desassossec.

   Ho he dit moltes vegades que tinc por de que, amb l’edat, em pugui tornar malguitzat, i no tractar com es mereixen als qui més m’estimo i m’estimen, per això, he de capgirar els inconvenients que em puguin comportar el canvi, per afrontar-los i deixar-los a banda, i només fer tot el possible per a ajudar com mai a tota la família, i fer tot el que calgui per a que, el tumor, no passi de ser el que ha sigut fins ara, una taqueta fosca en una fotografia.


 

Escrivint sobre la riera, ens ha sortit el camp de futbol del Casino i  m’ha vingut a la memòria que tan el Casino com l’Ateneu, en temps de la segona República van tenir equip de futbol. He trobat diverses referències dels partits jugats en aquella època, concretament, l’any 1934 estaven en actiu equips, tant de l’Ateneu com del Casino.

   L’Ateneu tenia un camp de futbol habilitat a vora el poble, a la partida de la Canaleta, a tocar de les terres del Castell, ja que tenia un equip de futbol, entre moltes altres seccions de la societat. D’aquella època vaig trobar una ressenya al Diari de Tarragona del dia 5 de gener de 1934, d’un partit en que l’equip de l’Ateneu va guanyar al Ràpid Vienès per    2 a 1. L’equip estava format per: Margalef, Granell, Benach, Roigé, Rovira, Sarrà, Graset, Prats, Vidal, Estradé i Martí.    Sembla ser que no jugaven en cap campionat federat, sinó que es buscaven contrincant entre els afeccionats de la contornada. Suposo que a partir del 1936, el jovent tenia malauradament altres preocupacions que jugar al futbol.

   Després de la guerra, l’Ateneu tingué problemes per reobrir la societat, cosa que no va assolir fins el 1947, i aleshores es tornà a revitalitzar un equip de futbol, però abans van haver d’habilitar-se un camp de joc, que va ser en terrenys llogats a les germanes Dalmau, entre el camí del Catellet i la general.  A la vora hi havia un mas mig enderrocat i sense teulada. Les restes de la masia servien de vestidor per l’equip visitant ja que els locals es canviaven de roba a l’Ateneu. Allí hi van jugar els campionats regionals que hi havia, fins a la dècada dels 50, en que després d’un partit amb els d’Ulldecona, en que els afeccionats locals van ataconar l’àrbitre, que ho feia molt malament i en contra dels de casa, motiu pel qual, la federació va ordenar el tancament del camp i la suspensió de l’equip per una bona temporada, i això fou motiu de donar per acabada la vida del club.

   El 1934, hi havia dos clubs de futbol i dos camps per a jugar-hi, perquè al Casino també n’hi havia un altre equip. He vist una crònica del gener de 1934, en que  s’havia jugat un partit entre Antics alumnes i el Fènix, que havien guanyat els primers per 3 a 2, havent-hi hagut aldarulls, doncs els afeccionats de Vila-seca van voler saltar al camp.

   En altra ressenya de final del mateix any, els del Fènix jugaven a casa i van guanyar als de la Canonja per 2 a 0, i els jugadors de l’equip vila-secà eren Planas, Benach II, E. Martí, Salvadó, Pedrola, Ramon, Ferrando, Xatruch, J. Martí. Pujals i Benach I.

   El seu camp era gairebé a tocar de la societat, pel darrere, en una finca de ca Folch, i anava per la part llarga, a la vora mateix de la riera, i acabava a tocar de la vinya de l’hort de Gesalí. Es va fer un talús entre la riera i el camp de futbol que es va aprofitar per adaptar-lo per una pista de ciclisme. El dia de Sant Antoni de 1936, a les 10 del matí es va inaugurar el velòdrom amb una cursa a l’americana, que duraria dues hores amb sprints cada 15 minuts. Durant la cursa l’orquestrina Saltó de Valls, no va parar de tocar per animar els ciclistes.

   Uns mesos després començà la guerra que va acabar amb tantes coses, entre elles el futbol i el ciclisme del Fenix.  També el futbol de l’Ateneu.  

    Des que es va suspendre l’equip de futbol de l’Ateneu, fins la creació del C.F. Vila-seca al cap d’uns quants anys, no hi hagué equip local, ni camp de futbol, fins l’any 1968, en que per Sant Antoni, s’inaugurà l’estadi. 

   Els terrenys del que havien estat els camps de futbol eren llocs propicis per a jugar la canalla. Recordo com hi anàvem a entretenir-nos al camp de l’Ateneu, però especialment al dit camp del Casino, que ja no era de la societat i es veu que esperava que vinguessin temps millors (?) per a plantar-hi el parc de la Riera. Hi anàvem a jugar especialment per dos motius, l’un perquè era més a prop del poble i l’altra, perquè també hi fèiem cap els dijous a la tarda com una activitat “esportiva” escolar.

   Efectivament els dijous a la tarda hi anàvem dues de les tres classes dels nois, (els més grans), acompanyats del senyor Jimeno, i allí passàvem l’hora i mitja, que era la part de l’horari escolar que corresponia, sense fer cap mena d’activitat dirigida, ans al contrari, així que arribàvem tothom anava a la dula.

   També hi anàvem pel nostre compte, la colla que formàvem els enjugassats que, aprofitàvem qualsevol temps lliure per jugar al que fos, des del futbol fins a la guerra. A casa no ens en parlaven gaire, per no dir gens, del que havia passat uns anys enrere, però nosaltres, pel que veiem al cine ens en fèiem una idea, i per això, va durar un temps en que, als talussos que hi havia al voltant de l’antic camp de futbol, hi fèiem trinxeres, amb l’ajut de trossos  de cèrcol de bota i, naturalment de les mans.

   Sort que les fèiem, no pas per a lluitar contra ningú, sinó per a entretenir-nos. Tant de bo que també ho haguessin fet així els nostres pares.


 

Fa uns dies, va ploure bastant i va baixar la riera. No crec que el cabal fos massa quantiós, però algú em va dir que no es va atrevir a creuar-la amb el cotxe.

   Del meu record, i quan la riera baixava amb una certa fúria, els carros també es quedaven sense poder travessar-la, bàsicament quan venien de la part de terme situada al sud-oest, i el pas obligat era el carrer de la Font, aleshores dit del Generalísimo. Això no era pas massa sovint, ans al contrari, potser ho havia vist un o dos cops.

   El que era més habitual, era que al saber-se que podia baixar la riera, les cases d’aquell entorn solien posar una protecció per a que l’aigua no els hi entres a casa. Per això ja tenien a les portes, unes guies metàl·liques, que permetien encaixar-hi una post de fusta que impedia l’escolament de l’aigua del carrer cap a dins de les cases.

   Aleshores, a l’actual carrer de la Riera, només hi havia quatre o cinc cases a la banda de ponent, i al carrer de la Font, es protegien des de la riera fins al final del poble, és a dir, fins a la ferreria de cal Mingo, ja que a l’altra costat del carrer, tant a cal Martí com al casino el nivell del seu terra era més elevat. A la part de dalt també es protegien les cases  fins als Obrers, ja que allí ja començava la pujada de Molas.

   Pels vianants, hi havien unes passeres de pedra que servien de ben poc ja que aixecaven poc més d’un pam i, quan la riera baixava amb ganes, quedaven cobertes per l’aigua bruta i per tant no es veien. Potser per això, es van substituir per un senzill pont, que va durar fins que la riera es va convertir en  un carrer.

   D’aquell punt en avall, hi havien dos nivells, el més baix, per on passava l’aigua i el tocant al Sindicat i a ca Cordova, més elevat, amb una amplada suficient que permetia l’accés a la ferreria del Sindicat, deixant-hi els carros i els animals que s’havien de ferrar.  Allí, quan era temps, si aparcaven les màquines de segar i agavellar, del Sindicat i que es llogaven als socis que les demanaven.

    En aquest replà, hi havia una renglera d’eucaliptus de gran embalum, un dels quals, per efecte de l’erosió, es va decantar fins que el ramatge li va permetre. Fou així que la canalla, a manca d’altres al·licients per la juguesca, servien per a enfilar-nos-hi. A vegades, hi havia més canalla dalt de l’eucaliptus a la tarda, que pardals al vespre.

   La riera, seguia avall formant-se una mena de canal entre el passadís de darrere les cases, per on hi passava el rec de les vinasses, i el camp de futbol del casino protegit per un talús i que estava llogat en una finca de ca Folch.

   Passat el camp de futbol, la riera deixava la seva diguem-ne canalització, i l’aigua anava inundant les finques dels Aragalls, fins arribar al pas que hi havia sota la via i després dels cinc camins, baixava pel camí de la Pineda arribant fins el mar, cosa que només passava quan les pluges eren molt abundants.

   Però fent cas al nom de Vila-seca, això no era sovint.

 

 


 

   Les parades a les portes de les cases de molts pagesos, va ser i segueix sent una forma de vendre en quantitats minses la producció, que pot ser, o be un excedent de la que s’havia previst pel consum propi, o be per no haver aconseguit una quantitat suficient, per anar al mercat o a ca els majoristes.

També les podríem qualificar com a fixes, aquelles que fan parada gairebé tot l’any, o esporàdiques, les que només en fan per un sol producte o només durant el temps de la seva collita de temporada.

   Hi ha una diferència molt gran en les parades a la porta de la meva infància, quan a casa en feia la padrina, i les actuals.

Aleshores, la majoria de la població era pagesa i per tant en moltes cases es ja produïa el que es podia trobar a les portes, avui, en canvi, quasi tothom ha de comprar gairebé totes les fuites i verdures que necessita pel consum familiar. Actualment hi ha cinc o sis portes amb parada, diguem-ne fixe, o de tot l’any, a les que si poden afegir cinc o sis més que ho son només de temporada. Les de tot l’any, solen planificar la seva producció hortofrutícola, de cara a la venda a la porta.

   Deia que, en un poble majoritàriament pagès, no tenia massa sentit la venda a les portes de les cases, però s’ha de tenir en compte que a més dels clients potencials, menestrals, també n’hi havien de pagesos, perquè alguns d’ells, no cultivaven fruites i verdures pel consum propi, o al menys en part i per altra banda a les portes si venien també productes poc cultivats, i que també formaven part del conjunt d’aliments necessaris a les cases, que a més dels propis de les menges humanes, també se’n  necessitaven pels animals domèstics que hi havia en cases de menestrals o també de pagesos.

   Posant un exemple exagerat, podria molt bé dir que, si en alguna parada tinguessin a la porta una oferta de llecsons o de bord de vinya, segur que els criadors de conills, els hi anaven a comprar. Per això a les portes també si trobava moresc, ordi i altres aliments propis del bestiar domèstic.

   A més de la producció de fruites i verdures, hi havia una altra cosa era imprescindible, i era que tinguessin una persona disposada de atendre la parada, cosa que no totes les cases podien disposar. A casa, la teníem, era la padrina Rosa. Per ella, interessada en saber tot el que passava al poble, qui anava a agafar el tren, qui pujava al cotxe de línia, qui anava a comprar als Xiquets de Valls, qui... estar tot el matí a la parada, fent catreta amb els o les que passaven, era tota una satisfacció, i si arreplegava uns quants quartus, encara millor.

   Per fer parada es necessitaven poques coses, a més de les caixes plenes de mercaderia, la majoria de les cases ja tenien una balança de dos plats i un joc de peses, un paper i un llapis per fer el compte, i poca cosa més. Està clar que també era important la situació de les cases, que anaven millor si estaven situades en un carrer amb més transit humà que d’altres.

   Per fer parada, s’havia de pagar una taxa a l’Ajuntament, més o menys un ral o dos per cada embalum exposat, això passava perquè els botiguers es queixaven de que ells havien de pagar la matricula i a les parades els hi sortia de franc. Així que Anton Garcia o David, passaven amb un minitalonari a fer la recapta. Com que passaven a una hora fixa, les paradistes tenien cura d’amagar algunes senalles o caixes darrera la porta, per tornar-les a treure quan havien passat.

   Les parades a la porta de les cases, son una tradició del mon de la pagesia i, al contrari del que passa amb moltes altres, en aquesta encara se’n troben avui, i ben actualitzades, ja que tenen balances electròniques i es pot pagar amb tarjetes.


 

   Del meu record, a casa, el meu pare no va anar mai al mercat de Reus o de Tarragona, però quan vam començar a tenir verdures per a vendre, després dels anys de la secada, primer als comerciants locals i més tard al mercat dels pagesos, vam haver de començar per a proveïr-nos dels envasos apropiats per la presentació de la producció pròpia.

   Només teníem sacs, amb els quals podíem portar-hi les pataques i les bajoques, que les guardàvem i transportàvem en sacs mullats per mantenir-les fresques i en bon estat. Les pataques eren de les varietats Arran Barner (blanca) i Furona (de pell vermella) de llavor que venia d’Àlaba. Les bajoques eren “fines” nanes i “de moda” generalment d’enramar, i tan les unes com les altres, quan passaven de mida, tenien a les vores uns fils que Déu n’hi do. Quan les triàvem, abans de dur-les al majorista, en separàvem les més grosses que ens les quedàvem per consumir a casa, i per tant, a casa, sempre les menjàvem amb fils. En aquells anys, va aparèixer una varietat nova, dita de Buenos Aires, que de seguida van ser rebatejades com a “peronas”, per allò del nom del president argentí d’aleshores. Les peronas no tenen fils per velles que siguin i avui encara se’n cultiven.

   Collir les bajoques era una feina pesada, especialment quan s’havien de collir les nanes, que t’obligaven a anar sempre acotxat i tenies la impressió de que passàvem molt de temps per omplir la senalla.

   Amb els tomaques o pebrots, era diferent, ja que la senalla o el paner s’omplia més de pressa. De tomaqueres n’hi havien de tres classes, les de “totxo”, las de Benach i les “tardanes”. Els pebrots, tots eren de “morro de vedella”. Els tomaques “totxos” eren els que plantavem en quantitat, per a vendre, els de Benach i els “tardans” es plantaven en petites quantitats i dedicades al consum propi. Els de Benach son molt bons i encara se’n planten avui dia, però tenien l’inconvenient que es clivellaven i tenien un mal aspecte per a la venda.

   Això de l’aspecte era important i per això quan s’omplien les caixes per a la venda, es triaven els millors tomaques per a posar-los al damunt, i de cap per avall. És el que en dèiem “fer cares”. A més, els tomaques havien de ser bastant verds, ja que es comptava que arribaven al consumidor, al cap de dos o tres dies.

   Les caixes que aleshores empràvem pels tomaquets les hi dèiem bitllots i eren ovalades i troncocòniques, amb l’oval gran, dalt i el petit a sota i tancat, fetes amb llistons de fusta i lligades perimetralment amb un vímet doble, partit per la meitat de forma longitudinal. Aquestes caixes, tenien una tapa també de llistons de fusta que es lligava amb filferros. Entre els tomàquets i la tapa si posava una protecció de fenàs, fulles de canya, o qualsevol altre protector vegetal. Hi cabien uns 20 quilos de tomàquets.

   Cap el final d’aquest període van aparèixer les caixes rectangulars, que es podien apilar sense perjudicar el contingut, eren un avenç del que posteriorment van ser les caixes de plàstic.

   En aquestes caixes també si encabien els carbassons i les albergínies, tot i que se’n portaven a vendre quantitats més minses. Ni uns ni altres tenien noms varietals.

   Els pebrots, que també se’n manejaven quantitats considerables, es solien portar en paners o coves, quan s’havia de compartir la càrrega amb altres fruits o hortalisses, però si només es traginaven pebrots, se solien portar a dojo, o a granel com en dèiem nosaltres. A dojo, també si portaven els melons que alguns pagesos en sembraven parades per a la venda a l’engròs que, en general solien ser de la varietat “tendral”.

   Un dels aspectes inherents a la jovenalla, fills de pagesos, que ens tocava anar al defora durant les vacances, cosa que no ens engrescava massa, era que, anant al mercat plegàvem més aviat i això compensava.


 

   Malgrat aquella proposta de l’any 1944, l’ajuntament no va tornar a parlar del mercat dels pagesos en uns quants anys. Uns deu o dotze anys després, es va posar en marxa el mercat dels pagesos a la placeta dels gitanos, que és com se’n deia abans de la part tocant a les darreres cases del poble de l’actual plaça del Països Catalans.

   Mentrestant, com que amb la revinguda de pous i mines després de la secada, que havia deixat més terra campa per haver-se hagut d’arrencar moltes parades d’avellaners i fruiters, la producció d’hortalisses es va incrementar notablement.

   Alguns dels productors, van seguir amb la tònica d’assistir als mercats de Reus i Tarragona, però la majoria, es van adaptar a vendre les seves mercaderies als majoristes locals, a cal Perera, a ca el senyor Roig, que va començar en un magatzem del carrer de l’Hospital primer, i després es va traslladar a l’Hort del Pep, on hi vivia, i aquells baixos els va aprofitar en Pau Pons per fer el mateix negoci, i també un tal Isern comprava les verdures al carrer de la Font (aleshores del Generalísimo) al costat de la Font Vella. Cada vesprada es formaven cues a l’atans d’aquests magatzems, sent bastant habitual que cada pagès anés a cada un dels magatzems existents, sense preguntar el preu fixat per cada hortalissa o fruita. D’altres si que abans de posar-se a una cua anaven a esbrinar els preus als diferents majoristes per a triar el que pagava més. A vegades, el preu era, que no hi havia preu.

   Aquesta situació es va decantar cap a la obertura del mercat de la placeta dels gitanos, que devia ser, als voltants de l’any 1960.

   La única constància que hi ha del mercat dels pagesos a les actes de les sessions de l’ajuntament és del 5 de juny de 1962 en la que hi diu que, degut a la gran afluència de pagesos al mercat, s’hauria d’ampliar comprant una llenca de terra a la família Martí Padró (els de l’Hort del Colomí). Així arribava al llindar de la general o N-340. La superfície necessària pel mercat, era, no solament per a les parades sinó també per l’aparcament dels vehicles dels compradors.

   El mercat va durar en aquell indret fins que va haver de marxar per mor del pont sobre la general, que estaven projectant per tal de començar-ne la construcció l’any 1974. Aquell pont que s’acabava en una corba molt tancada, que va provocar l’abocament d’uns quants camions cisterna, carregats de productes tòxics provinents o destinats a les fàbriques químiques del polígon.

   El nou emplaçament, va ser al capdamunt del carrer Comte Sicart, i a la banda de les vies, a l’inici de la carretera dita de l’Hort del Pep, ara carrer Galzeran de Pinos. Allí hi havia un descampat, just on s’havia enderrocat un magatzem de bocois de Ramon Martí, que comerciava amb els baixos dels vins.

   El mercat en aquell emplaçament, només  devia durar quatre o cinc anys. Potser era culpa del solar, que podia tenir una marfuga o una maledicció, ja que l’any 1980 l’Ajuntament va oferir aquell solar a Campsa per a que hi posés una benzinera per a gasoil agrícola pels pagesos, i no ho va acceptar.

   De fet, la producció d’hortalisses havia baixat considerablement en la mateixa mesura que minvava el nombre de pagesos.


 

Poc temps després de constituir-se l’Ajuntament republicà, i concretament a la comissió del 28 d’abril de 1931, el regidor Esteve Ferrando, proposa que es faci un mercat per a la venda dels fruits de la terra, acordant-se fer-ne un estudi, veient el que fan els altres pobles de la rodalia.

   S’ho van prendre en serio, i a la Comissió següent del 5 de maig, ja es constitueix una comissió per estudiar la qüestió del mercat, formada per les forces vives: per la Societat dels Obrers, Anton Bertran Pujals i Josep Martí Gesalí; pel Sindicat, Esteve Alcové Alberich i Lluís Saltó Pujals; pel Fènix, Pau Martí Granell i Josep Roca Salvadó; per l’Ateneu, Magí Guardiola Barenys i Josep Sauné Benach i pel Centre Catòlic, Anton Clavé Solé i Josep Clavé Llauradó. Se’ls recomana que vagin a Riudoms i Cambrils a veure com ho tenen.

   Una representació dels comissionats hi devia anar de seguida, puig que a la Comissió del 12 de maig s’acorda fer una crida a tota la població, el proper dissabte a les escoles i que per plebiscit, es decideixi si hi ha d’haver mercat o no.

   No he pogut saber si es va fer o no l’assemblea, el cert és que l’Ajuntament, va acordar a la comissió del 19 de maig, donar suport moral i material al mercat que s’inaugurarà el proper dia 27 a les 7 de la tarda al passeig del carrer de Monterols, on es reforçarà l’enllumenat públic. Els venedors hauran de pagar 5 cèntims per cada caixa, sac o cove exposat i altres 5 cèntims per cada pesada.

   Al Diari de Tarragona del 6 de juny de 1931 hi havia la crònica següent: 

  El passat dia 27 va ser inaugurat el nou mercat de fruites de Vila-seca fet per obra i gràcia del nou Ajuntament. El mercat pot permetre evitar la concurrència de la pagesia al mercats de Reus que comporta marxar de matinada i perdre mig jornal alhora que ser víctimes dels intermediaris desaprensius. El Mercat està situat al passeig que hi ha al costat de la plaça dels Màrtirs de la República o sigui dels capitans Galan i Garcia Hernández. El dia de la inauguració hi va acudir quasi tot el poble per testimoniar l’alegria i està clar, la totalitat dels pagesos que podran vendre les seves preuades collites de patates, fesols, carxofes, etc. que van cotitzar-se a bons preus pels compradors que també hi ha acudir amb els seus propis camions. Pels aliens al sector agrari, han de tenir en compte que el mercat d’aquesta vila pot subministrar tomaques i fesols (o potser bajoques) per atendre el consum de la meitat de Catalunya. Durant el mes de juny al mercat de Reus els pagesos vila-secans hi portaven uns 25.000 quilos de tomaques i fesols (o potser bajoques) que a preus mitjans suposaven unes 10.000 ptes. a més de les trameses per ferrocarril a tots els punts d’Espanya. 

   Hi havia una altra nota al diari Tarragona Federal del 19 de juny que deia això:

Ahir el governador civil va visitar el mercat municipal de fruites i verdures de Vila-seca, del que en va fer grans lloances.

    Hi devia haver una comissió extra-oficial del mercat, atès que segons consta a l’acta de la comissió municipal del 31 de maig de 1932, demana a l’Ajuntament que, a més dels 10 cèntims per embalum que es pesa al mercat, si afegeixin 5 cèntims als bultos més grans, per a pagar les despeses de pavimentació fetes.

    Al cap d’un mes, l’Ajuntament acorda comprar una bàscula pel mercat. Després d’aquesta anotació ja no trobo cap més referència al mercat del Passeig.

   En canvi trobo que, al Diari de Tarragona del 27 d’agost de 1933, es fa esment al nombre de carros que van al mercat de Tarragona, i s’hi troben força carros vila-secans, que moltes setmanes son el poble d’on hi van més carros de les rodalies. El mes de setembre de 1933 hi van anar entre 74 i 78 carros a la setmana, això que és temps de verema. El mes següent, entre 54 i 119 carros setmanals dels pagesos vila-secans. En un resum de l’any 1934, la presencia de carros vila-secans a Tarragona va ser d’un mínim de 15 el febrer a un màxim de 93 carros setmanals el setembre.

   Això vol dir que ja no hi ha mercat al passeig, i que si hi ha aquests carros cap a Tarragona, n’hi deuen haver com a mínim, per no dir més, altres cap a Reus. Del mercat al poble, ja no hi ha cap constància a les sessions de l’Ajuntament republicà.

   Hi consta al llibre d’actas, de la Comissió Gestora Municipal, que és com se'n deia de l’Ajuntament en els anys de la postguerra, en data 28 de maig de 1944, es va proposar,  ates que en aquells temps estaven intervinguts fruits i verdures, tornar a obrir el mercat diari dels pagesos, que tants bons resultats va donar l’any 1932. La cosa no va passar d'aquí i es va trigar uns quants anys fins que es va muntar un nou mercat a la placeta dels gitanos.


 

Tenia intenció de relatar el meu record del mercat dels  pagesos de Vila-seca, tal com el veig veure néixer i amb els anys desaparèixer. Però abans, se m’acut que hi han uns antecedents de la venda de productes agraris al carrer, en una mena de mercadet que es va fer a Salou, per part de pagesos de Vila-seca.

   La cosa devia començar deu fer quasi cent anys, a les beceroles del turisme a Salou, tot i que ja hi havia moviment de gent de fóra. Els pagesos que produïen fruita i hortalisses, més enllà de les que necessitaven pel seu propi consum familiar, les havien de vendre, naturalment. Quan en feien quantitats rellevants, tenien l’opció d’anar als mercats de majoristes a Reus o de Tarragona, però si no en tenien massa podien provar de vendre-les a Salou en parades al carrer.

   Ho van demanar a l’Ajuntament, i aquest els hi va organitzar. Com que els peticionaris no eren gaires, van acordar de deixarien plantar deu parades a deu pagesos, de manera que, abans de començar la temporada, farien una subhasta, i el que fes l’oferta més elevada, podria triar el lloc on plantar la seva parada, el següent, triaria la segona i així successivament. L’oferta mínima havia de ser de 10 pessetes.

   He pogut fer-me amb les dades corresponents a l’any 1930 i següents, fins a la plena guerra civil, i d’aquest període l’oferta més alta, fou feta l’any 1930 i va ser de 50 pessetes. Cap altre any hi hagué ningú que hi arribés, i les ofertes més elevades anaven a redós d’entre 25 i 30 ptes.

   L’any 1931, els paradistes van demanar poder-se plantar al carrer de Barcelona, però l’Ajuntament no els hi va autoritzar, i els va deixar instal·lar-se al costat de la Duana. Tampoc va acceptar la proposta de fer un preu únic de 10 ptes. i sortejar la situació de les parades.

   Els pagesos que hi van concórrer més en aquest període que he esmentat foren: Anselm Pujals Saltó, Joan Figuerola Marti, Tomas Cabré Forns, Pau Ferran Plana, Josep Domingo Sans, Joan Isern Cavallé, Esteve Ollé Gironès, Pau Reverté Gran, Esteve Saltó Magriñà, etc.

   Van passar els anys, molts, i amb l’adveniment dels nous Ajuntaments democràtics, l’any 1979 hi hagué un intent de reviure aquell mercat de pagesos, amb una proposta de posar unes parades al carrer de Carles Buïgas, però l’intent no va arribar a quallar.


 

Ja hem quedat en que els homes anaven al cafè. Està clar, que no pas tots, però un o altre dia, la immensa majoria. A cada casa hi havia unes normes i uns costums, però podem generalitzar, dient que els joves començaven a anar al cafè quan ja anaven al defora.

   Encara que dic “anar al cafè”, no vull dir que necessàriament  anéssim al bar a prendre cafè o qualsevol dels seus variants, ni tan sols que hi anéssim a prendre  una consumició del que fos, al taulell. “Anar al cafè” volia dir anar a passat una estona, o una tarda al local escaient, en el sentit de que “cafè” també vol dir establiment.

   Cadascú tenia la seva forma particular d’anar al cafè: hi havia qui hi anava cada dia, altres només els dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda, alguns només hi anaven els diumenges al matí, etc. Quan estaven plens del tot, i era difícil trobar-hi una cadira, era els diumenges a la tarda de l’hivern, llavors hi anava quasi tothom, des de després de dinar fins a l’hora del cine. Els dies feiners, per raons obvies, qui anava al cafè ho feia després de sopar, excepcionalment alguns hi anaven abans, cosa que solia passar a l’hivern quan la tarda s’anava fent curta. No cal dir que els dies de pluja, els homes solien anar-hi també a la tarda.

   Quan jo vaig començar a anar al cafè, si en demanava un, m’engegaven una tassa amb un plateret, un terròs de sucre i una cullereta, però si el demanava una persona gran, a més del que em donaven a mi, també li posaven a la taula, un got i una ampolla d’aigua. Una ampolla que era d’un tipus especial i que només es veia als bars, devia tenir una cabuda d’un mig litre, amb una forma bombada per la part de baix, un coll ample que acabava amb un tap de baquelita negre roscat, i per sota de la rosca hi havia un doble forat, per on s’abocava l’aigua al got. Era tan especial, que no n’he vist mai més enlloc.

   En relació a aquest acompanyament del cafè, no puc per menys que recordar, el que feia un home gran que coneixia, amb tots aquests amaniments. Quan li portaven el cafè, hi tirava el sucre, remenava i en posava una culleradeta al got, i l’omplia d’aigua, i  començava a beure’n a glopets. Quan acabava, repetia l’operació, cullereta de cafè, got ple d’aigua i anar bevent... i així li durava tota la tarda, des de quarts de quatre fins a les vuit del vespre. El més curiós del cas era, que quan demanava al cambrer, volia que el cafè fos ben calent i l’aigua molt fresca.

   Això de passar-se tota una tarda al cafè, quan es tractava de les societats, no hi havia res a dir, els socis son els amos, però quan això passava en un establiment privat, la cosa era ben diferent, ja que sovint es queixaven de que, un parell de clients consumint una tassa de cafè, que valia dos rals, es podien passar tota la tarda del diumenge ocupant una taula, cosa que no els hi anava be pel negoci, i menys encara si algú d’ells era un “cul de mal seure” i els hi trencava una cadira.

   Naturalment a més a més del cafè normal, es podia prendre cafè amb llet o un tallat tot i que no era gaire habitual, potser per la manca de llet bullida envasada, que no es podia deixar d’un dia per l’altre sense nevera. En canvi, si que es demanaven i consumien cigalons o carajillos, com també s’acompanyava el cafè amb una copa de conyac o d’anís.

   D’altres begudes del temps anterior a la Coca-cola, només hi havia cervesa, gasosa, Plim i taronjada en una ampolla de la marca Orange crunch, que portaven els de cal Gili de Reus o Blandinieres de Tarragona. A les festes majors, que hi havia més consum, es podien beure taronjades, llimonades i roselles a dojo, servides en gerres i excepcionalment, també xampany.

   L’activitat més important dels cafès, eren les tertúlies, i el personal s’anava agrupant en taules segons les seves afeccions: els esports, la caça, la política, la tafaneria, etc. també era normal que s’apleguessin per l’edat.

   Un servei molt important dels cafès, especialment els de les societats, era que tenien els diaris, tan és així que hi havia homes que hi anaven expressament per llegir els diaris. Els que solia haver-hi eren: El Diario Español, La Vanguardia i El Mundo Deportivo, a vegades també hi trobaves El Correo Catalán, i els dilluns, La Hoja del Lunes.

   Alguns cafès tenien ràdio, però no tenia massa adeptes, a no ser que hi hagués un partit de futbol molt destacat, en canvi quan vingué la televisió, per allà a l’any 1960, si que va despertar l’interès general al menys fins que ja tothom en tingué a casa.

   A més a més, com que alguns si passaven moltes hores, es buscaven alternatives per passar el temps, per això hi havien els jocs de taula, de domino i, amb major tirada, les cartes, amb les que es jugaven diners per donar-li més al·licient. Si només si apostava calderilla, es jugava al domino o a la botifarra o manilla, i a vegades ni tant sols xavalla, que s’ho feien amb garrofins i faves. Però si ja es feien apostes més potents, amb bitllets, es jugava al golf, al set i mig o als muntets.

   De vegades i de forma especial i a temporades, es feien timbes on es jugaven molts diners, i per això es feien d’amagat en alguna dependència allunyada de tothom i especialment de la guàrdia civil que ho vigilava.

    A més dels jocs de taula, també hi havien al Casino i a l’Ateneu un billar i un futbolin, l’un pels més grans i l’altra pels més petits.

   En aquells temps, els cafès de les societats eren la segona casa dels homes del poble.

 


 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 33 34 35  Següent»