Amb tota seguretat, al llarg dels segles hi ha hagut canvis del compor-

tament humà en les successives generacions, però crec que com a la

meva, que és la dels nascuts el anys després de la guerra, la majoria

dels quals avui encara som vius, crec que no la supera cap altre ante-

rior. Ho dic, referint-me estrictament a la meva, que és la que ha viscut

en un poble pagès fet que naturalment també condiciona el comporta-

ment i el costumari.

   He de partir de la referència de que la immensa majoria de la pobla-

ció vila-secana era pagesa en el temps del meu naixement, que el poble

tenia poc més de 3.000 habitants els quals eren pagesos majoritària-

ment. Buscant referencies documentades, només trobo la senyalada al

llibre “Vila-seca i Salou: aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” de

Josep Morell Torrademé, que segons els “Miquelets” de 1795, la

població pagesa al poble era del 85,05% del total, i crec que no m’allu-

nyo gaire de la realitat si dic que als anys 40 del segle passat, el per-

centatge era pràcticament igual.

   A les cases de pagès era habitual que les famílies aplegaven una mit-

jana de tres generacions tot i que l’avaluació dels anys de vida eren

sensiblement menor que l’actual. Quan els joves es casaven una bona

part, tenien clar que anaven a viure amb els pares, majoritàriament els

pares del marit, fet gairebé assegurat quan el nou casat era l’hereu, o

bé, la nova esposa n’era pubilla, tradició de generacions anteriors, i en

desús a les següents.

   L’home més vell de la família, era el cap de casa, regia les propietats

de tota la família, era l’amo dels diners i el que manava a casa i al

camp. Segons el tarannà o caràcter del cap de casa, compartia mes o

menys les seves prebendes amb el fill o el gendre, i naturalment al po-

ble n’hi havia de tots els nivells. El fet d’aplegar el comandament en la

persona de més edat, pel que fa a l’activitat pagesa, sovint resultava

contraproduent atès que generalment son els més joves qui tenen més

afanys de modernitzar l’explotació agrària i renovar les eines, equipa-

ment i materials propis de l’explotació agrària.

   Precisament els equipaments de la pagesia aleshores, era pràctica-

ment igual que dues, tres o cinc generacions anteriors. Dels meus

primers records, a Vila-seca hi havien només tres o quatre tractors,

dos de la Cooperativa i un parell més de pagesos.

   Els nois anàvem a l’escola fins els tretze o catorze anys, ja que alesho-

res no hi havia obligatorietat dels terminis de ser a l’escola. A l’arribar

a aquesta edat deixàvem l’escola per a afegir-nos als pares i avis al tre-

ball del camp. Les noies, igual que les seves mares generalment, només

hi anaven com a suport al temps de les collites i només en el cas dels

que cultivaven hortalisses, l’ajut femení s’incrementava en el temps.

   Encara que, com he dit abans, l’home més vell era el cap de casa i qui

manava en les feines del camp, generalment aquesta tasca de resonsa-

bilitzar-se dels treballs a les finques i de quins cultius es posaven o es

substuien, l’assumia el seu fill o gendre, que estava més al cas de les in-

novacions o les noves tendències quan n’hi havia, que eren poc sovint-

tejades, ateses les rutines imperants.

    Els joves i homes de la nostra generació i unes quantes abans i altres

després, vam ser els que començarem l’èxode de l’agricultura, cap a

altres llocs de treball. N’és una prova el nombre de pagesos de la meva

lleva que ho han viscut: de 23 homes, 19 van començar a treballar la

terra i només un sol ha arribat a la jubilació com a pagès i només

alguns dels desertors hem tornat a la pagesia ja de jubilats, més com

un entreteniment que no pas com a dedicació professional per a viu-

re’n. Potser seguíem la dita d’un jove una mica més gran que jo, que

deia: “Hauria de ser sempre de nit i... tot poble”.

   Abans d’arribar a la deserció quasi total del personal pagès del nos-

tre poble, hi va haver una pregona transformació de la pagesia com a

tal, i de la família per altra banda, i és que degut a la nostra situació

geogràfica, gairebé totes les famílies pageses vila-secanes, van tenir la

possibilitat de vendre una part de les seves propietats rústiques per

usos industrials o turístics a preus raonables i fins i tot elevats, cosa

que va induir a canviar tant el modus vivendi dels habitacles com en

les millores en l’equipament agrari.

   Pel que fa als habitatges, era el més lògic adaptar les nostres viven-

des a les comoditats i les millores racionals, que tenien a les ciutats o

que veiem al cine o a la TV: tenir sofàs còmodes, cuines ben equipades,

comunes higièniques i ben dotades, habitacles moderns i ben decorats,

etc. en general van ser despeses ben emprades. No ho va ser així amb

les “millores” fetes a les nostres empreses agràries, com que teníem

diners a dojo, ens gastàvem un dineral per de pous i basses per a regar

dos jornals, o es comprava un tractor per a llaurar els sis jornals de

terra que ens quedaven, quan els tècnics deien que per ser rendible la

compra d’un tractor, s’havien de conrear als menys 20 has. equivalents

a 50 jornals, quantitat de terra que a Vila-seca no tenia ningú, o potser

només els amos del castell. Per mantenir el nou ritme de vida, no era

possible fer-ho amb el rendiment de les nostres collites, i per això calia

buscar-nos la vida en altres dedicacions.

   Aquest canvi en l’aspecte laboral dels ciutadans de Vila-seca només

és una part del que pretenia comentar, però ho faré en un altre article

tot seguit. 

   A reveure, doncs.