Lo Jesús Moncada Estruga, de Mequinensa, és un escriptor

en català a qui llegeixo i admiro des que vaig tenir a les mans

el seu “Camí de sirga” i tot seguit he llegit tots els demés

llibres que ha publicat i fins i tot algun dels que ha traduït i

el que una admiradora seva ha publicat amb la transcripció

dels seus dibuixos característics i propis del seu enginy

que posa a les dedicatòries.

   Amb les lectures d’en Moncada hi vaig trobar una atracció

especialment pel seu afany de descriure i viure intensament

el seu poble i per això vaig tenir un especial interès en po-

der-hi parlar. Jacint que compartia l’afecció pels seus llibres

em va dir que tenia un amic a Torres de Segre i que coneixia

molta gent de Mequinensa, i que li demanaria si podia con-

tactar amb lo Jesús i concertar una trobada.

   Així que un dia de l’estiu del 2001, Jacint i jo ens vam

trobar amb lo Jesús a Mequinensa i ens va dedicar la tarda

oferint-nos de passar-la passejant per l’entorn més proper al

poble antic, inundat quasi tot pel pantà de Ribarroja, i objec-

te de bona part de les narracions que ha publicat.

   A llambregades ens va explicar passatges de la seva vida,

com quan el seu pare no li agradaven les escoles públiques

de la postguerra i el va enviar a Saragossa a una acadèmia

del pare del cantant José Antonio Labordeta que recentment

ha sigut diputat al Congrés on va tenir alguns enfrontaments

tragicòmics amb els ministres de Rajoy.

   Hem parlat del vocabulari emprat en les seves publicacions

en concret a “Calaveres atònites” i a “El Café de la granota”

com agranar, besllum, engavenyar, ataüllar, màrfega, pala-

treca, etc. revifant la meva afecció a les paraules pròpies i

exclusives de Vila-seca.

   L’afecció meva a la lectura de determinats autors com lo

Jesús que li he llegit tot el que ha publicat, ho he fet amb

altres, com Vazquez Montalban, Camilleri, Donna Leon, Xa-

vier Bosch, Silvia Soler, Emili Teixidor, Jaume Cabré i Rafel

Nadal, amb aquests dos últims hi he parlat personalment, en

Cabré quan va venir al Club de Lectura de Vila-seca i a Nadal

el passat Sant Jordi que vingué a Vila-seca i li vaig comentar

que feia poc que havia anat a Locorotondo, vila de la Puglia

italiana on comença la seva novel·la “La maledicció dels Pal-

misano”. En tot cas, no he demanat a cap autor que em sig-

nés cap llibre. Els que tinc signats i dedicats ha sigut perquè

es tracta d’amics o companys de feina que m’han dedicat i

regalat els llibres que han publicat.

   Ara sí, al Jesús li he demanat que em signés el llibre “La ga-

leria de les estàtues” que ja portava expressament, al que

n’hi ha fet un dels seus dibuixos dedicatòria, a qui li agraeixo

de tot cor.

   Finalment, quan ja ens acomiadàvem, vaig aprofitar per fe-

licitar-lo, per la Creu de Sant Jordi, que la Generalitat li havia

distinguit feia un any i mig. Em va dir que serviria perquè al

morir-se posarien una esquela a tots els diaris que es publi-

quen a Catalunya. Li vaig desitjar que això fos d’aquí a molts

 anys, i que havia d’escriure molt més, però ell ja devia tenir

la malfiança assumida ja que al cap de poc més d’un any va

morir del càncer que patia.

   Lo Jesús, se n’ha anat, però jo no l’oblidaré mai.