Durant un temps, entre tots els anys que vaig treballar a Mas Bové, em tocava anar a avaluar les reclamacions que feien els pagesos afectats per obres d’ampliació o modificació de les carreteres provincials, a càrrec de la Diputació. Per això quan es donaven per acabades les obres, un equip de personal de la Diputació encapçalat per l’advocat cap del departament, amb un enginyer d’obres públiques, un delinejant i jo, fèiem una repassada al traçat afectat convocant als propietaris que havien fet alguna reclamació. Ens acompanyava sempre un cotxe oficial de l’ens provincial amb el seu corresponent xofer.
   En una d’aquestes actuacions, vam anar a la carretera de Porrera a Torroja que s’havia eixamplat, doncs era tant es-treta que amb prou feines es podien encreuar dos cotxes. Com passava sovint, el matí se’ns va fer curt i en acabar, com era tard vam decidir anar a dinar a Falset. 
   Just a l’entrada de la vila, ens trobem darrere d’un carro que anava com nosaltres cap al centre urbà, vam fer per avançar-lo sense veure que en direcció contraria venia una moto, que per no xocar amb el nostre vehicle s’apropà al carro tant que hi va topar tot caient sobre el paviment. Amb la topada de la seva cama amb el pujador del carro, es feu una ferida de consideració que sagnava amb abundància. Vam baixar del cotxe atansant-nos al ferit com altres persones vianants i tot plegats feien sorolloses exclamacions però ningú feia res tret d’un dels meus companys que va demanar una ambulància per telèfon. 
   Jo vaig veure la conveniència de fer-li un torniquet per a minvar la sagnia, cosa que li vaig dir al ferit, dient-li que ho faria amb la seva pròpia camisa, amb el que hi mostrà el seu acord. Així vaig fer el lligall la raig de sang va minvar fins quedar a la mínima expressió. 
   En tot això arribà l’ambulància, va carregar el ferit i digueren que el portarien a l’hospital de Reus. A l’arribar a Mas Bové vaig trucar a l’hospital per interessar-me pel ferit, però com que encara estava sent atès i no havia pogut presentar cap mena de identificació, no em pogueren donar cap referència. Per això hi vaig tornar al matí següent donant com a possible identificació que es tractava d’un jove de Falset amb una ferida oberta a la cama. Em digueren que ja havia estat atès i que es trobava bé, tot i que havia arribat a urgències quasi sense sang al cos amb perill evident de mort. 
   Vaig quedar-me tranquil i satisfet per la meva actuació.

   Ho explico com una anècdota, tot i que no ho és, però si d’entre els meus companys, el que hauria sortit més perjudi-cat en cas de la mort del accidentat, no me’n va donar ni tant sols les gràcies, deu ser que la cosa va ser poc important, i per això, jo no li dono cap altre relleu més enllà de l’anècdota.
5/8/22