Fa quasi dos anys que vaig començar a caminar diariament du-
rant una hora i una mica més, que és el temps que trigo a fer el
recorregut des de casa fins a Salou, d'anada i tornada, quan dic
Salou, no em refereixo a les cases, sinó a aquelles lletres tan altes
que hi ha a la vora de l'autovia Pere Molas. 
   Vaig començar a caminar per consell de la Fina, la meva espo-
sa que n'és una experta atès que ja fa trenta anys que ho fa cada
dia, i va començar fent aquest mateix trajecte, en un temps en
que els caminaires eren molt pocs, i fins i tot, eren objecte de
mofa.
   En aquest sentit puc dir que també hi ha hagut un canvi gene-
racional al passar de molt pocs a un bon nombre de practicants i
no solament perquè ara es viuen més anys que abans, ja que no
som tots vells els caminaires, sinò que n'hi ha de força joves,
que em fan enveja perquè van molt més de pressa i em passen al
davant.
   Pel que fa al gènere, no erro gaire si dic que més o menys hi
ha el mateix nombre de dones que d'homes, i tant d'uns com d'altres
n'hi ha de totes les edats, encara que tots som adults. Durant
l'hora que camino em creu-ho amb una dotzena de persones
aproximadament, la majoria anem sols, però alguns s'apleguen
en grup de tres o quatre. Jo sempre hi vaig al matí entre l€s 8 i
les 10, ja que si alguna vegada hi he anat més tard o a la tarda,
camino més apeserat.
   Una de les coses que trobo malament de les persones que fan
aquest recorregut, és que llancen al terra envasos de begudes
i d'altres deixalles de productes de consum de boca, que estic  
segur que no son dels caminants terapèutics, sino de la gent que
va al cine o a la zona comercial. És lamentable, però si això ja
ho fan als carrers del poble, no es d'estranyar que també ho
facin a l'avinguda. En general els caminants per la salut no
portem proveiments per menjar o beure i per tant, no llancem
les deixalles.
   Darrerement he vist alguns caminants que van acompanyats
d'un gos, però al contrari del que passa pels carrers del poble, a
l'avinguda no hi trobem cagarades, al menys de moment. Durant
el primer any, solia caminar pel paviment de color rosat que té
unes bicicletes pintades al terra, perquè és més llis, en contra
de la resta del paviment que és més irregunar. Ho feia així fins
que un bon dia, un xaval que anava en bicicleta em va cridar:
"Viejo, esto es un carril bici, respetalo" i des d'aquell moment
no hi he tornat a passar més.
   De fet, més que bicicletes per aquell hi passen els patinets,
que ara van sent més freqüents, i que van a una bona velocitat.
Les bicicletes, que també son nombroses, més que els caminaires
passen pel paviment dels vehicles, i els ciclistes van equipats
gairebé com els professionals de la Volta a Catalunya o del Tour
de France i solen anar agrupats.
   Quan vaig començar a caminar per l'Avinguda no coneixia a
ningú, com em passa quan vaig pels carrers del poble, o ciutat
com en diem ara, per tant al principi no saludava  a ningú. Així
que anaven passant els dies, anava trobant alguns caminaires que
ja hi eren els dies anteriors i vaig començar a saludar-los i ells
em corresponíen i així ara, al dia d'avui ja ens saludem la meitat
dels caminants coincidents.
   Això de les salutacions és quelcom que ha canviat rotondament
des d'anys enrere amb ara. Mentre abans saludàvem a tothom,
ara podem anar d'una punta a l'altre del poble sense trobar-te a
ningú a qui saludar o que et saludi.
   Jo això, ho trobo a faltar.