L’any que vaig néixer, a Vila-seca hi havien 24 carrers i 5 places amb un nom per a cada ú i un parell de corredors sense nom.  Avui, entre carrers i places tenim només al nucli urbà de Vila-seca n’hi han 171, sense comptar amb els 40 de la Pineda i els 16 de la Plana.

   Per això ara som una ciutat, segons diuen les nostres autoritats locals. Abans la categoria de ciutat, ja des del temps dels romans només les tenien els nuclis de població molt importants on, en un o altre nivell hi havia el govern o llurs delegacions. Més endavant s’anava considerant una ciutat, als nuclis de població, on l’agricultura i per tant la pagesia, havia deixat de ser una part important, passant a ser residual. També s’atorgava el títol de ciutat, als nuclis de població que destacaren per accions heroiques o molt rellevants o eren seus de institucions distingides. Ara, sembla ser, que es consideren ciutats, les poblacions que ultrapassen els 20.000 habitants.

   Amb una o altra qualificació, a Vila-seca hi havíem fa més o menys un segle, els carrers i places dels que avui considerem com a casc antic, i que quasi en sa totalitat està pavimentat de forma singular. Aquests carrers i places tenen el seu nom, que no sempre, amb unes minses excepcions, han tingut el mateix.

   A principi del 2011, al Facebook, es va muntar un “grup de treball” en el que hi vam participar el Pep Aleu, Josep Maria Roigé (a.c.s.) i jo, majoritàriament, i esporàdicament, alguns altres convilatants. El tema era parlar o escriure sobre els diferents noms que havien tingut alguns carrers del poble. Com que vaig ser qui hi va fer més aportacions, penso que val la pena recollir-les en un article, que és el que, faig tot seguit:

 

Plaça de l’Església, és el nom actual i el que ha durat més a través dels anys, compartint-lo amb el de plaça de Missa, i fins i tot plaça de l’Ajuntament. A finals del segle XIX es va retolar en castellà. El nom ve naturalment dels edificis principals que ubica. Hi ha constància documental que a la segona meitat del segle XIX  i entre 1924 i 1931 fou denominada plaça de la Constitució. Durant la segona República fou rebatejada amb el seu mateix nom, com plaça de la República, i amb l’entrada dels nacionals va passar a ser nominada “plaza de España” i a les acaballes del franquisme es retornà al nom clàssic de plaça de l’Església.

 

El Passeig, pot considerar-se com una part de la plaça de l’Església, però si tenim en compte la numeració de les cases es podria dir que ja és el carrer de Monterols, però en tot cas el Passeig és com era conegut. L’espai que ocupa ve del que a època medieval, hi havia l’antiga església, un cementiri al seu costat i una casa porticada coneguda com ca els Oller segons podem llegir al llibre de Josep Llop “El segle XVI a Vila-seca”. Que hi havia un cementiri era cosa habitual a l’edat mitjana. En aquest sentit recordo que quan a mitjans del segle XX, es va canviar la ubicació de la bàscula pública des de la proximitat de la carretera general, per a plantificar-la cap a la meitat del Passeig prop de les peixateries, al fer el sot necessari per la seva instal·lació, hi sortiren gran nombre d’ossos humans. Hom creu que el nucli primitiu de Vila-seca del Comú eren els esmentats edificis del passeig i la illa de cases de es complerta amb el carrer de Riudoms i la primera part del carrer Major.

 

Carrer de Monterols, era la continuació del Passeig fins a la sortida del poble, en una primera època fins el Portal de Riudoms que obria pas a la muralla i posteriorment fins arribar al cementiri vell, per això el primer nom que va tenir era Camí de Riudoms, però segons en Josep Llop, en el llibre esmentat abans, aquest no era el camí cap a Riudoms sinó cap a Reus, contradicció que hem de tenir en compte atès que és ben recent el “descobriment” de les restes del ara dit Portal de Riudoms.

   Als segles XV i XVI tingué el nom de carrer de Cappuig, que sembla no tenir sentit, al menys jo no n’hi trobo; posteriorment passà a ser denominat com carrer de Monterols, tot i que durant una part del segle XIX, cap a la segona meitat, fou dit Carrer dels Cantirers, perquè hi havia hagut un forn de ceràmica on feien càntirs. Ja al segle XX fou conegut com carrer del Fossar Vell, i durant el franquisme va ser la calle de Calvo Sotelo, tot i que popularment li dèiem carrer del Cementiri Vell, i fins i tot carrer dels Gitanos ja que hi vivia la única família gitana del poble. Al final de la dictadura li fou retornat el nom de carrer de Monterols.

 

Carrer de Riudoms. És un carrer atípic, ja que no és recte com la majoria dels carrers, sinó que té dos trams en forma d’un angle recte, que engalta per un costat amb el carrer Major i amb el Passeig per l’altra, i és per aquesta sortida on hi hauria l’inici del camí de Vila-seca a Riudoms, traçat que potser vindria a ser el que ara es coneix com camí de la Feredat. La illa de cases que forma amb el carrer Major i la plaça de l’Església és considera el pinyol del nucli urbà, i només té 13 cases.  Segons Josep Llop, en aquest nucli, al temps del naixement de Vila-seca del Comú, no hi havien carrers, sinó cases aïllades al voltant de l’Església i de les torres del Delme, de l’Abadia i de ca Poblet. Hi hagué un període de fou dit carrer dels Esgarradets, que deu venir de la invalidesa d’alguns dels seus pobladors, però el nom s’ha mantingut en el temps en el lèxic popular fins fa ben poc.

 

Carrer Major. Si hem posat com a títol, els carrers que han canviat de nom, aquest no hi hauria de ser ja que només ha estat traduït al castellà per imperatiu legal durant el franquisme.