Ahir va morir Andrea Camilleri. La seva mort, per a mi, no és com la que qualsevol altre escriptor a qui llegeixes. Sempre he tingut una empatia especial amb els seus llibres, dels que, si no recordo malament, en tinc més de 40. Segurament deu ser de l’autor que en tinc més. Això no es degut només a que m’agrada el que escriu i com ho escriu, sinó que sento una atracció cap a la seva persona i el seu pensament.

   Fa uns anys que vam anar a Sicilia i m’hauria agradat molt anar a Porto Empedoce, el seu poble, però com que hi anava amb un grup organitzat, va ser impossible, l’únic que vaig poder fer, trobant-nos a Catania, l’indret més proper a la seva residència, va ser anar a una llibreria i comprar el seu darrer llibre publicat, que era “i racconti di Nené”.

   Igualment, quan vingué a Barcelona amb motiu de recollir el premi Pepe Carvalho, es va organitzar una trobada amb els seus lectors o fans, al teatre Barts. Hi vaig anar i vaig poder gaudir en directe de les seves respostes a les preguntes que li anaven fent els presents. Tot seguit i abans de marxar, es va brindar a signar i/o dedicar els llibres que li portessin.

Aquesta fal·lera jo no la tinc pas, no se m’ha ocorregut mai de demanar-ho a ningú. Ni tant sols ho he fet amb autors que han vingut a casa.

   Hi ha una excepció. Tinc un llibre amb dedicatòria i dibuix, com ho feia sempre en Jesús Moncada. Va ser a “La galeria de les estàtues”, perquè de lo Jesús, també tinc i he llegit tots els llibres que ha publicat, i ha estat un dels pocs autors del que en soc fervent seguidor, amb qui he tingut ocasió de passar-hi una bona estona.

   Mitjançant un amic de Jacint, de Torres de Segre, vam concertar passar una tarda amb l’autor de Mequinença, on hi passava els estius. Ens va rebre molt amablement i sense cap pressa vam anar passejant per la vila nova, fins anar a veure el que es podia escatir del poble inundat pel pantà de Riba-roja.

   Vam parlar del poble ofegat i de la seva gent, que era l’eix de les seves novel·les, contes i narracions que tant ens ha fet gaudir als seus lectors.

De tot el que vam parlar, hi ha dues coses que no oblidaré mai. Una referida al començament de la seva vida, quan de ben petit, com que els seus pares no els agradava l’ensenyament oficial del règim nacional-sindicalista, el varen enviar a fer l’ensenyament primari i el batxillerat per lliure, a una acadèmia de Saragossa, que regentava el pare del cantautor i diputat a les Cortes, José Antonio Labordeta.

   L’altra cosa de record impactant, va ser quan el vam felicitar per la concessió de la Creu de Sant Jordi, feia un parell d’anys, del qual guardó ens digué que serviria perquè a la seva mort, sortirien esqueles  a tots els diaris de Catalunya. Ni Jacint ni jo ho sabíem, però “lo Jesús” ja devia tenir el corcó rossegant-lo d’un càncer que se’l va emportar d’aquest mon al cap d’un parell d’anys.

   Trepitjar en companyia de Jesús Moncada, els escenaris de les seves narracions va ser una experiència inoblidable, quelcom semblant a les vivències de la setmana passada que vaig poder rondar pels carrers d’aquell poble la Pulla del sud d’Itàlia, on comença “La maledicció dels Palmisano” de Rafel Nadal, de qui també he llegit tot el que ha publicat i de qui soc un fervent admirador, entre altres coses perquè els personatges de totes les seves novel·les son reals, al menys els principals, cosa que fa reviure al lector, amb major intensitat tots els fets que amb rigor històric l’autor ens va explicant.

   Quan vam arribar a Locorotondo (Bellorotondo a la novel·la) no tenia altre dèria que veure el monument als caiguts de totes les guerres, per veure les llistes de víctimes. Però, oh sorpresa! el monument estava envoltat per una tanca de tela metàl·lica folrada amb un teixit de malla de plàstic com el de les borrasses, perquè si feien obres de restauració. Casualment hi vaig anar al migdia, tot sol, aprofitant que la resta del grup estava distret en veure altres coses. Com que no hi havia ningú treballant ni cap persona que hem pogués veure, em vaig enfilar al pedrís i amb cura, vaig entrar al recinte tancat i fer unes fotografies on es pot veure la llista dels 20 Palmisanos morts durant la primera Guerra Mundial. Menys mal que no em van veure ni la Fina ni els amics.

   Al tornar al grup li vaig explicar al guia la meva malifeta i em digué que ja li estranyava que havent-hi catalans al grup, no li haguessin parlat dels Palmisanos. Per cert –em digué- no m’enviis cap llibre de Rafel Nadal que ja en tinc tres.

   No cal dir que, tant bon punt vam triar aquesta destinació, vaig anar a buscar el llibre que feia quatre anys que havia llegit, per rellegir-lo sobre el terreny, i així ho vaig fer, mentre anava passant per Alberobello, Martina Franca, Matera ... i naturalment Bari. És impagable poder gaudir un tros de la teva vida rememorant les pàgines d’un llibre que t’ha impactat tant.

   Llegir és viure, però si pots afegir-hi el coneixement de l’autor o els escenaris, això és viure doblement.